Encara que els principis bàsics del currículum oficial de l’ensenyament obligatori fixin igualtat entre la llengua oral i la llengua escrita, a la realitat de les aules no és freqüent que es treballin en la mateixa mesura. En aquest sentit, Castellà i Vilà afirmen que l’oral “és una de les capacitats més desateses de l’ensenyament al nostre país” (2014, p. 7), un fet que s’observa tant en els continguts dels llibres de text de llengua com en les experiències didàctiques dutes a terme a l’aula o en els continguts avaluats en les proves oficials. I és que malgrat que es tracti d’una habilitat clau en el món laboral, social i cultural, l’oral –especialment de la llengua materna– sovint es tracta com una competència suposada, de manera que, al final de l’etapa acadèmica, els estudiants mostren dificultats per a desenvolupar-la amb garanties ja sigui com a professionals o com a ciutadans.

Com apunten els professors Castellà i Vilà, les causes d’aquest fet són múltiples: des de la manca de tradició pedagògica a casa nostra[1] fins a una creença ferma en les dificultats pràctiques de la seva aplicació a classe o una avaluació difícil d’objectivar (2014, p. 15). Ara bé, hem de ser conscients que per treballar adequadament aquesta competència cal fer-ho d’una manera sistemàtica i programada; amb una avaluació que n’acrediti, més que l’assoliment, el seu progrés. A més, volem destacar que el domini de la competència oral és clau per assolir els dos reptes de l’ensenyament que marca el currículum oficial: la cohesió social i la millora dels resultats acadèmics.

Diversos articles acadèmics publicats en els darrers anys confirmen la incipient aplicació a les aules de pràctiques innovadores al voltant de la llengua i de la literatura[2], especialment afavorides per les noves tecnologies de la comunicació i de la informació i dutes a terme sovint col·laborativament i mitjançant una eina concreta: el vídeo. I és que els alumnes del segle XXI estan avesats al llenguatge audiovisual. Ara bé, prenent les paraules de Jenkins, “les noves formes de lectura i escriptura a través dels mitjans digitals s’han d’entendre com una expansió i no com una substitució de les formes tradicionals” (Jenkins i altres, 2006). En aquest sentit, els canvis d’hàbits de lectura i, fins i tot, de producció a través del món digital i, encara més, de les xarxes socials, a més d’aquests nous consums i formes de lectura també duen, necessàriament, a canvis en la manera d’ensenyar i d’aprendre (Gee, 2009).

[1] La didàctica de la llengua tradicional s’ha centrat en tres pilars: la cal·ligrafia, la norma ortogràfica i gramatical i la història de la literatura. Per contra, països com Itàlia, el Regne Unit, els Estats Units d’Amèrica o l’Argentina gaudeixen d’una tradició de l’ensenyament oral molt més conscient i dilatada que la de casa nostra.

[2] En són una clara mostra els monogràfics En línia: llegir i escriure a la xarxa (2011), de Daniel Cassany i Narraciones literarias, narraciones audiovisuales (2016), ambdós publicats a Graó.