Fotograma de la pel.lícula Blow Up. Michelangelo Antonioni. 1966

Proposta didàctica. Blow Up

Es proposa utilitzar la pel.lícula com a pretex per al diàleg, dins el marc d’una unitat didàctica de caire fotogràfic.

Es realitza l’activitat amb alumnes de 4t de la ESO.

Les qüestions que es tracten referents al film són les següents:

El fotògraf, estereotips. Un fotògraf volgudament prepotent atès té un nom i en fa un ús tirà de la seva condició.

Uns models sense escrúpols, disposades a aconseguir els seus objectius costi el que costi. (Tema de la recerca del reconeixement i la fama)

El tema de l’anorèxia i en general dels transtorns alimentaris.

L’argument de la pel.lícula. Segons els alumnes hi ha una clara absència d’història. Es parla de pel.lícules amb i sense argument. Els alumnes entenen que l’argument no és quelcom obligatori. S’exemplifica amb films del tipus “Roma” de Fellini, retrat audiovisual de la ciutat.

També és interessant el tema del clixé de l’artista com a bohemi, excessivament estés socialment

I, tot el que la pel.lícula mostra del procés fotogràfic tradicional. Laboratori, procés de revelat, contactes, càmeres (reflex, de format mig i de gran format)…. Tots aquests conceptes es poden tractar i ampliar a partir de la pel.lícula.

La pel.lícula també ens parla de què amb la fotografia podem veure coses que amb els propis ulls díficilment veuriem. Se’ls passa als alumnes fotografies de Conxa Prada de la sèrie “Explosions” que fan referència precisament amb aquesta temàtica.

També podem parlar dels llargs i magistrals silencis d’Antonioni. Aspectes que els xoca molt als alumnes acostumats al constant moviment, a les pel.lícules d’acció trepidant.

I, finalment es pot tractar també el tema de la visió. Què és el que veiem? El protagonista ha vist l’assassinat o se la imaginat? Quina relació té tot això amb l’últim pla de la pel.lícula on uns mims juguen amb una pilota imaginària?  Hi és en realitat la pilota? O tot està en la imaginació de cadascú de nosaltres? Aquest tema pot donar molt de si, es pot parlar en darrer terme de la relació que hi ha entre realitat i ficció. Dels enganys visuals tipus trompe-oeil, o fins i tot d’artistes com Joan Fontcuberta que treballa contínuament al voltant d’aquest concepte.

 Concha Prada. Ficciones. Leche derramada. 2000

“L’instant en el qual transcórre l’acció és tan ràpid i fugisser, que la mirada mai no hauria pogut retenir, allò que el disparador de la càmera fotogràfica pot captar sense dificultat”