La meva branca acaba amb una rosa
que es desclogué per tu inexperta i santa
i esdevingué així molt més flairosa.
Després d’obrir-se es clou subtil, i canta
sobre el ventre de l’ànima amorosa
que esguarda el trill i la calor vibranta.
De tard en tard estén el bes dolcíssim
del plovineig, i el bec de les abelles
xucla l’ardor d’on neix el cant altíssim.