:
:
_______________________________________________________________
Se n’èra anat dins la fervor dau sèrre
Ont miegjorn càmbia tota causa en flama
Remenava dins son cap
Lo poèma ont èra enclaus
L’infinit de son desvari
Lo camin se perdiá dins l’escur de l’arronze e de l’oblit
I anèt tot pensatiu romiant son dire de treslús e d’ira
Bèu coma lo fonzàs de la desesperança.
Sabiá o sabiá pas que ne tornariá pas
E lo fremin de l’èr redisiá lo poèma
E la vertat dau mond s’esbeviá doçament dins lo balanç dels vèrses
E l’uscle de miegjorn èra pas que negror e desespèr sens fons.
E tornèt pas jamai dau ronzàs a la raja dau sorelh
Enreguèt lo camin que digús jamai non ne tòrna.
Una pòrta badava au mitan de l’arronze e dau cèl bleuge
Dobèrta pas que per el
La pòrta que se passa pas qu’un còp
Dintrèt dins lo treslús d’aquela pòrta
En rediguent un darrièr còp son bèu poèma
Prestit de ritme fèr e de deseperança.
Jamai tornèt dau luòc de desrason
Ont lo poèma èra vengut vertat limpida
En caminant dins la sèrra eschirposa romiava
Un tèxt que disiá son auvari
E lo sorelh brausent
èra un potz de sornièira e d’esfraior.