VERSIONS

___________________________________________________________________

La narrativa de dones dins l’Espanya del segle XX.

[Trad. Sílvia Aymerich i Lemos]

__________________________________________________

Títol original:

VISIONS AND REVISIONS.

Women’s Narrative in Twentieth-Century Spain.
GLENN, Kathleen M. and MCNERNEY, Kathleen (Eds.).

Rodopi, Amsterdam/New York, NY, 2008. Accediu-hi aquí.

_________________________________________________

INTRODUCCIÓ

Kathleen M. Glenn i Kathleen McNerney

Adrienne Rich, en una al·locució durant la convenció de la Modern Language Association l’any 1971, afirmava que „ La re-visió –l’acte de mirar enrere, de veure amb ulls nous, d’endinsar-se en un text antic des d’una nova orientació crítica–representa, per a les dones, representa molt més que un capítol en la història de la cultura: és un acte de supervivència“. El desig de veure de bell nou, d’una manera diferent, tant textos antics com no tan antics, és subjacent als assaigs que conformen el present volum. La seva singularitat rau en la conjunció de tres factors: se centra en determinades qüestions clau que són actualment de gran interès crític, presenta  tant autores de llengua castellana com catalana, i situa en primer pla l’escriptura de dones. Malgrat que la literatura escrita per dones està guanyant reconeixement com a àmbit d’estudi legítim en les universitats de la Península, molts crítics continuen amb la pràctica massa freqüent del ninguneo i ignoren escriptores o, a tot estirar, els presten una atenció displicent malgrat (o potser a causa de?) la seva popularitat entre els lectors.

Les autores estudiades en aquest llibre difereixen en molts aspectes. Algunes han rebut considerable atenció, en especial per part d’estudiosos americans i britànics, mentre que d’altres han estat menys afortunades. Nascudes entre 1867 (Carmen de Burgos) i 1966 (Lucía Etxebarria), l’educació, la classe social i el medi sociocultural de les escriptores varia. Però a mesura que el segle XX avança, el nivell educatiu, el bagatge d’experiències a l’estranger i el seu cosmopolitisme creixen. Josefina Aldecoa i Carme Riera tenen el doctorat; la primera va fundar i dirigeix encara  una escola privada  a Madrid,  i la segona és professora a la Universitat Autònoma de Barcelona. La majoria de les dones són periodistes o docents; un petit nombre es dediquen exclusivament a la literatura. Les unes, tal com hem assenyalat abans, escriuen en català i les altres, en castellà. Les seves posicions respectives pel que fa al feminisme i a l’escriptura feminista són diverses. Montserrat Roig es declarava a si mateixa escriptora feminista, però d’altres rebutgen aquesta identificació. El terme ”feminista“ és problemàtic a Espanya i alguns identifiquen escriptura feminista amb activisme feminista i en qüestionen el valor literari. Un gran nombre d’autores serioses insisteixen que no hi ha relació entre ser feminista i ser escriptora; i fins i tot es resisteixen a ser relegades al gueto de la literatura “de” i “per a” dones. A desgrat de les múltiples diferències existents entre les autores estudiades, hi ha punts de coincidència, atès que totes elles mostren interès en un o més dels temes que estructuren i donen unitat a aquest llibre: la construcció del jo, els conceptes de gènere i nació, de centre i perifèria, així com també l’afany per recuperar i/o reconstruir el passat, tant individual com col·lectiu. De fet, tots aquests aspectes han estat una preocupació constant de les escriptores de l’Estat espanyol tot al llarg del segle XX.  

Els assaigs de la Part I exploren la relació entre identitat i alteritat. El concepte clàssic del jo com a coherent, unificat i estable, anteriorment considerat com a ”donat“, ja fa temps que ha estat substituït per la idea que la identitat és essencialment ambigua i mutable. Judith Butler posa l’èmfasi en la inestabilitat i la naturalesa incompleta de tota construcció del jo, i Stuart Hall entén el procés d’identificació com ”una construcció, un procés mai completat –sempre “en curs”. És precisament  en la interacció permanent amb l’altre que es negocia i es renegocia la identitat, i aquest altre adopta formes diverses. L’alteritat pot ser deguda a la nacionalitat, a la generació o a la orientació sexual. Pot ser individual o col·lectiva, i pot implicar filiació literària o biològica. Les qüestions de gènere i nació, centre i perifèria, són particularment acusades en el cas de les escriptores catalanes. Cal recordar que la tensió entre Barcelona i Madrid és de llarga durada, i que durant l’època de Franco l’ús públic del català era prohibit. Malgrat que la Constitució de 1978 va ser elogiada pel fet de reconèixer el pluralisme cultural i lingüístic, l’Article 3 estableix que el castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat i que les altres llengües d’Espanya també seran oficials en les seves comunitats autònomes respectives. Per tant, el català, el gallec i el basc són  “les altres”, les llengües minoritàries, i els seus parlants, ciutadans lingüístics de segona i, per dir-ho d’alguna manera, literalment i figurativament, perifèrics. Molts escriptors catalans se senten outsiders[1] i es queixen de la manca d’interès que el seu treball desperta a Madrid (V. McNerney). La consciència de pertànyer a una comunitat  geogràfica, lingüística, cultural i política particular, ja sigui des de Barcelona o des de Mallorca, impregna la prosa de Maria Aurèlia Capmany, la de Montserrat Roig i la de Carme Riera, com també un interès constant pel  lloc, ja sigui des del punt de vista de l’espai geogràfic com de la posició o rol que, en tant que catalanes, ocupen. Gènere i nacionalisme, doncs, s’entrellacen.

La part II se centra en la història i la memòria. L’any 2006 representa respectivament el 75è i el 70è aniversari de dues fites històriques: el 1931 es proclamava la Segona República i el 1936 esclatava la Guerra Civil. Recentment, tant els historiadors com els novel·listes, s’han interessat per la Guerra Civil i la Postguerra en un afany per contrarestar alhora les distorsions de la historiografia franquista (V. Herzberger) i “els silencis pactats” o amnèsia oficial de la Transició. Han esmerçat grans esforços perquè els fos retornat el passat, tant individual com col·lectiu. Una imatge utilitzada amb freqüència és la d’una ferida que necessita ser netejada per tal que es pugui finalment guarir. Convé insistir en el fet que l’objectiu és el guariment i no pas la venjança, tal i com insisteix la Gabriela de la Fuerza del Destino de Josefina Aldecoa: “Venganza no, pero memoria, sí. Perdonad, pero no olvidéis”. El títol del llibre de David Lowenthal publicat l’any 1985, The Past Is a Foreign Country (El passat és un país estranger), ens recorda, tanmateix, que els intents per recuperar el passat estan sembrats de dificultats. Els assaigs de la segona part, amb les seves “visions” i “revisions”, mostren de quina manera les dones escriuen sobre memòria històrica i com pot arribar a ser de complexa la recuperació/reconstrucció del passat, a causa de la poca fiabilitat de la memòria, dels problemes de representació i de com pot ser de fonedissa la “veritat” Les memòries, tal i com Marryellen Bieder sosté, són “versions construïdes” del passat, el qual és tan impenetrable i poc estable com la identitat.  Llegir el jo i  llegir la història són –totes dues– empreses ben problemàtiques.

            Dins cadascuna de les dues parts hem ordenat els assaigs cronològicament en funció de la data de naixement de l’autor estudiat. El fet que un assaig estigui ubicat sota un determinat encapçalament no implica que només pugui ser categoritzat com a d’interès exclusiu –ni tan sols predominant– en el dit tema, sinó més aviat que l’assaig en qüestió examina aqueix aspecte específic de l’obra de l’autora. Riera, en particular, ha escrit obres en prosa que tracten cadascun dels temes del llibre. La dicotomia identitat/alteritat  és important en un gran nombre de les seves narracions, en moltes de les quals apareixen personatges marginals. A més, Riera, s’ha descrit a si mateixa com una persona triplement marginal, perquè és una dona, perquè dins Estat espanyol pertany a una literatura minoritària (catalana en comptes de castellana), i perquè dins d’aquesta literatura minoritària, no és del centre (Barcelona) sinó d’una illa (Mallorca).

            A banda dels temes que constitueixen l’enfocament principal de Visions i Revisions, altres línies d’estudi es van entreteixint en la trama i l’ordit del text. Un compromís polític plana amenaçadorament per damunt dels textos de Burgos, de Capmany i de Roig, i un desig de donar veu a tots els que han estat silenciats per raons de gènere, classe social, religió, opció política o orientació sexual domina en la prosa de Riera i de Dulce Chacón. La perseverança de voler parlar per a ser escoltat, de defensar i denunciar, condueix a una expressió lliure, sense traves, de la sexualitat femenina i d’atenció al cos per part d’Ana María Moix, de Montserrat Roig i de Lucía Etxebarria. Un bon nombre de les escriptores representades en aquest volum refusen estar obligades a satisfer les expectatives relatives al gènere tant sexual com literari; i respecten les convencions literàries quan s’adapten a les seves  necessitats, i simulen respectar-les quan no s’hi adapten. Totes elles es neguen a admetre les limitacions  tradicionals i es refermen, en canvi, en la llibertat, en el dret a escriure com els plau sobre el que els abelleix. El títol altament suggerent d’un nou recull d’assaigs, Mirrors and Echoes (Miralls i ecos) posa de manifest un altre punt de coincidència important: el de la relació literària alhora que personal entre moltes d’aquestes escriptores. Una vegada més, els vincles entre les catalanes Capmany, Roig i Riera són particularment forts. Aquesta darrera paraula, “fort”, caracteritza especialment les dones estudiades aquí. Ja sigui l’aferissadament independent Burgos, l’enèrgica i infatigable activista Capmany, o la mediàtica i controvertida Etxebarria.

            La relació identitat/alteritat es manifesta, pel que fa a l’orientació sexual i filiació literària, en Quiero vivir (1931), una obra equívoca que ha desconcertat als crítics. En aquesta seva darrera novel·la, Carmen de Burgos descriu un cos de dona com si fos un camp de batalla on elements masculins i femenins es lliuren al combat. Shirley Mangini ens fa observar que Isabel, l’antiheroïna gòtica, està basada en les teories referents a la intersexualitat de Gregorio Marañón, a qui el llibre està dedicat i que en va escriure el pròleg.  Mangini sosté que Burgos es lliura a un acte de subversió literària, i que, en inspirar-se en les idees de l’endocrinòleg i emprar-ne el llenguatge científic, “aconsegueix alhora qüestionar la solvència de les teories d’aquell i legitimar el seu text literari per associació”. Burgos, de fet, posa al descobert les fal·làcies d’un seguit de textos misògins sobre la inferioritat femenina i denuncia l’apropiació patriarcal dels cossos i les ments de les dones. La paròdia dels recursos literaris de la novel·la gòtica i dels llocs comuns són altres dues de les armes del seu arsenal literari. Quiero vivir mi vida, amb el seu tractament de la intersexualitat i l’ús de la paròdia, com també amb la transgressió de l’escriptura patriarcal, tant pel que fa a les normes del gènere literari com a les socials, utilitza estratègies que reapareixeran en la major part de les posteriors obres de ficció escrites per dones.

            P. Louise Johnson ens recorda que l’imperatiu ètic del treball en circumstàncies difícils, ja siguin personals, socials o polítiques, és central en l’obra de Maria Aurèlia Capmany. Johnson analitza dues de les obres de l’escriptora catalana –El gust de la pols (1962) i, més detalladament, Un lloc entre els morts (1967)– novel·les amb les quals posa en escena els dilemes existencials alhora en el pla individual i nacional. El rerefons de la segona novel·la és l’ocupació napoleònica de Catalunya, la pàtria de Jeroni Campdepadrós. Johnson sosté que la necessitat del personatge de donar sentit i d’afermar la seva identitat és comparable a la dels seus compatriotes, de Capmany i dels seus lectors, i que ambdues novel·les subratllen  “la lluita per “existir” en el temps, de trobar una manera d’anar més enllà de les dicotomies, i de trobar sentit en un seguit de circumstàncies donades que no són les ideals”. L’ètica que Capmany proposa no es basa en l’heroisme, sinó en “la resistència, el respecte i l’esperança, enfront de la pols” . Les obres de Sigmund Freud i de Lynn Chancer sobre el sadomasoquisme, i de David Le Breton sobre el sofriment constitueixen un marc de referència per a la lectura en profunditat de la novel·la Un lloc entre els morts.

            Montserrat Roig, que admirava Capmany i compartia amb ella el seu antic compromís de mestratge respecte al feminisme i al catalanisme, és el tema de l’assaig de M. Àngels Francés. L’estimació de Roig per la llengua catalana i Barcelona, la ciutat on va néixer, i la seva defensa apassionada de les dones i l’interès per les seves vides, són constants tant en la seva narrativa com en les obres de no-ficció. Tal com explica Francés, la llengua és fonamental per a la construcció del jo i el sentit d’identitat, i el català és alhora, per a Roig, la llengua materna i la nació, de la mateixa manera que l’és per a molts dels seus personatges. El títol de L’òpera quotidiana, la seva novel·la del 1982 , evoca la imatge d’una varietat de veus i de formes musicals (Roig era una amant de l’òpera), i Francés associa aquest cor de veus amb els conceptes de polifonia i heteroglòssia de Mikhail Bakhtin. Per a les andaluses Maria i Mari Cruz aprendre català és un pas crucial en la formació de la seva identitat. La veu destaca també en el títol de la novel·la al·legòrica La veu melodiosa (1987), el protagonista de la qual malda per reconstruir la història i la identitat de Catalunya en les conflictives èpoques de la Postguerra i el Postfranquisme.

            Per la seva banda, 24 horas con la Gauche Divine, d’Ana Maria Moix, escrita l’any 1971 i publicada el 2002, ofereix un retrat irònic d’un grup d’individus (escriptors, agents literaris, editors, actrius, models, directors de cinema, fotògrafs, arquitectes i dissenyadors), que van intentar dur a terme una revolució cultural a Barcelona durant els darrers anys del franquisme. Ester Raventós-Pons investiga la interacció del jo i l’/els altre(s) en la construcció de la identitat col.lectiva dels membres del grup. El llibre de Moix, segons declara Raventós-Pons, “descriu aspectes públics i privats de la vida del grup”, entreteixint la part individual i la part col·lectiva, les diferències i les semblances, emfasitzant alhora el subjecte en la seva singularitat i com a grup.” Textos verbals i visuals es complementen els uns amb els altres a mesura que Moix els incorpora i Raventós-Pons examina a  a  fons fotografies de Colita, d’Oriol Maspons i de Xavier Miserachs que capten l’esperit lúdic i els desafiaments a les normes i als valors imperants que caracteritzen el grup. L’aplicació de Raventós-Pons de les idees de Roland Barthes sobre fotografia i, en concret el seu terme punctum il·lumina la seva anàlisi de les imatges fotogràfiques.

            Sílvia Bermúdez analitza formes addicionals de relació entre identitat i alteritat en el seu assaig sobre el diari de Carme Riera escrit durant el seu embaràs, Temps d’una espera (1998), i el llibre Un milagro en equilibrio, una autobiografia de ficció de Lucía Etxebarría (2004). El binomi mare-filla es desenvolupa en paral·lel en el pla literari i el biològic. Tots dos textos tracten de l’embaràs i del part, i havent-se Etxebarría inspirat en el llibre de Riera, aquesta esdevé, així, “mare” alhora d’una filla i d’un llibre, i mare antecessora d’una altra escriptora, que al seu torn és “autora” d’una filla, ella també, en tant que mare, alhora que l’és d’un llibre. Lucía Etxebarría, controvertida escriptora i autora de supervendes, crea una protagonista que, com la seva creadora, és una autora de best-sellers que pateix l’angoixa de l’escriptor i malda pel aconseguir el respecte dels crítics, un respecte que Riera ja s’ha guanyat. Diners i prestigi , guanys econòmics i valors literaris, semblarien conceptes antitètics. Bermúdez sosté que, “les contingències de valor”, una expressió que manlleva a Barbara Herrnstein Smith es posen en acció en ambdós textos: Riera és conscient que l’embaràs no és un tema literari valorat, i Etxebarría de manera similar s’adona que les experiències de l’embaràs, del part i del puerperi són menystingudes i àmpliament absents en la literatura.

            L’historiador americà David McCullough tant en declaracions públiques com en els seus escrits (Vegeu, per exemple, 1776) ha advertit dels perills de l’amnèsia històrica, perills dels quals els autors espanyols aquí representats  són plenament conscients. L’assaig de Christine Arkinstall, com el de Mangini en la part I, exemplifica la importància de la re-visió per la qual Rich advoca. Mercedes Salisachs ha  estat habitualment considerada com una autora burgesa conservadora no mereixedora d’atenció per part dels estudiosos i el fet que, tot i ser nascuda a Barcelona escrigui en castellà, l’ha allunyada, a més, de molts estudiosos de l’àmbit de la catalanística. Arkinstall aconsegueix demostrar que l’actitud de Salisachs respecte al passat franquista dista molt de ser acrítica en novel·les com La gangrena (1975), La sinfonía de las moscas (1982), i Bacteria mutante (1996), cadascun dels quals, projecta llum sobre el context polític del moment de la seva publicació. Salisachs subverteix la història oficial i aixeca qüestions de responsabilitat, rendiment de comptes i culpabilitat, adverteix  de la complaença en front a les amenaces a la jove democràcia, i critica la decadència franquista i els escàndols econòmics associats al govern socialista durant els seus darrers anys al poder. Les novel·les, en conjunt, il·lustren la importància de recordar el passat, un leitmotiv d’aquesta segona meitat del Visions i Revisions.

            La necessitat de trobar sentit al passat i dotar de significació el present és subjacent en Historia de una maestra (1990), Mujeres de negro (1994) i La fuerza del destino (1997) de Josefina Aldecoa. Les novel·les són força tradicionals i ignoren en gran mesura qüestions que són una preocupació constant en la major part de la narrativa contemporània. Tal com David K. Herzberger formula amb gran elegància, els narradors d’Aldecoa “expressen escassa angoixa postmoderna en relació a l’acte de narrar”, així com també “escassa cautela […] pel que fa a l’eficàcia de la narrativa com a mitjà de representar el passat i la pròpia ubicació dins d’aquest passat”. Herzberger se centra en la figura de Gabriela, que narra el primer i el tercer volums de la trilogia, i la relació entre la construcció de la seva història i la del seu propi jo. El sentit d’identitat de Gabriela lentament pren forma mentre organitza el seu relat i engalza fragments d’una vida en els quals la part personal és inseparable de la part històrica. El seu relat abasta la major part del segle XX, incloent-hi la Segona República, la Guerra Civil, l’exili a Mèxic durant el franquisme, i un malaurat retorn a Madrid després de la mort del dictador. La seva passió per l’educació, la pedra angular del seu ésser, és semblant a la que sent Aldecoa.

            Les qüestions d’ètica i estètica se situen en el primer pla en l’assaig sobre Dins el darrer blau (1994), la primera de les tres novel·les històriques de Carme Riera que van des del segle XVII fins l’actualitat. La base històrica de Dins el darrer blau és la crema a la foguera l’any 1691 de trenta-set jueus mallorquins, prèviament relatada en una crònica antisemítica que durant segles va ser la versió “oficial” dels fets. En l’acte de tornar a narrar, des del punt de vista de les víctimes, en comptes del dels victimaris, Riera demana perdó als morts i als seus descendents i llança una crida a la responsabilitat moral. Lisa Vollendorf posa èmfasi en el fet que “el control del relat equival al control polític i social” i que la qüestió de qui exerceix el poder del discurs és de gran importància no tan sols en la novel·la sinó també en un context més ampli. Vollendorf analitza com Riera, que té un coneixement extens de la literatura espanyola, es fa seves diverses formes literàries del Segle D’Or (novellas, confessió, autobiografia, hagiografia, poesia) en la seva recuperació de l’experiència jueva i, en fer-ho, subverteix aquests discursos dominants posant-los a l’abast dels desposseïts, les històries dels quals ara es posen en primer pla. Dues preguntes formulades per Vollendorf –Qui és propietari de la història? i –Qui és propietari de la Literatura? ressonen tot al llarg dels assaigs de la part II.

            En el seu estudi de la novel·la de Riera del 2004, Maryellen Bieder investiga les dificultats inherents als intents de recuperar el passat, ja sigui nacional, familiar o individual. La meitat de l’ànima, com Soldats de Salamina de Javier Cercas, planteja preguntes sobre la història, la memòria i l’heroisme, però l’enfocament és diferent i se  centra en l’experiència d’una dona. Bieder afirma que “la novel·la de Riera suggereix que si bé és cert que no podem oblidar el passat, tampoc no podem posseir-lo; tan sols en retenim les contradiccions i la “incompletud” La seva “veritat”  roman inabastable per a la ment; és ambigua i inestable, com el jo. Els dobles i els desdoblaments són un tret recurrent en la narrativa de Carme Riera, i una sèrie de dualitats –forma de representació, nom, orientació política, lingüística, identitària i sexual– són els puntals on se sosté La meitat de l’ànima. El retrat verbal de la mare de la narradora fet per aquesta darrera es complementa amb fotografies de la primera. No sabem si es tracta de Cecília Balaguer o de Cèlia Ballester, d’una nacionalista o d’una republicana, si la llengua predominant de la seva filla és el català o el castellà, ni tampoc on se situa la frontera entre la ficció i la història. A més, la versió en espanyol de la novel·la La mitad del alma –publicada no a Barcelona, sinó a Madrid– alhora reflecteix i difereix d d e la versió original en català, tal com assenyala Bieder. També ens recorda que l’interès de Riera en la construcció i la interpretació de textos de ficció i de textos històrics no és nova: un gran nombre de les seves obres en narrativa situen en un primer pla el procés d’escriure, la (mal)interpretació inherent a la lectura, l’acte de produir significat, i eviten cloure la narració, com en La meitat de l’ànima.

            L’assaig que tanca el recull tracta de La voz dormida (2002) de Dulce Chacón, una novel·la que ha rebut l’aclamació de la crítica i alhora ha esdevingut un supervendes. El llibre rescata les veus de les dones espanyoles condemnades al silenci i al confinament –literal i metafòric– durant els primers i més brutals anys de la dictadura franquista. José F. Colmeiro demostra com Chacón, en donar veu a presoners polítics, maquis i exiliats que esdevenen testimonis de la seva resistència, utilitza el discurs poètic amb gran efectivitat. (Cal recordar que Chacón publicà diversos llibres de poesia durant la seva vida). El relat combina patrons típics de l’oralitat (repetició i redundància, agregació, estructures additives) juntament amb tècniques i figures literàries (flasbacks i flashforwards, construcció del protagonista i desenvolupament de la trama i incorpora fragments de cançons populars alhora que transforma els records personals transmesos oralment en memòries col·lectives literàriament reconstituïdes.  Aquesta amalgama d’allò que és oral i d’allò que és literari, d’allò que té valor testimonial i allò que té finalitat arxivística, i de les múltiples veus dels informants, personatges, narrador i autora” produeix el que Colmeiro anomena “hibridació de memòries”. El resultat és una confrontació potent i extremadament poètica amb els fantasmes del passat.

            Tal com hem comentat abans, les escriptores que constitueixen el tema d’aquest llibre són dones fortes. La força també marca les credencials professionals dels autors col·laboradors de Visions i Revisions, tots ells reconeguts hispanistes que treballen als Estats Units, l’Estat espanyol, Canadà, Anglaterra i Nova Zelanda. De la mateixa manera que les destacades escriptores peninsulars, el treball de les quals analitzen a fons, són un grup ben divers. Mentre alguns són estudiosos d’extensa trajectòria, d’altres tot just han iniciat les seves carreres acadèmiques. En els seus assaigs empren una gran varietat de d’enfocaments teòrics i crítics, incloent-hi perspectives orientades al lector i postestructurals, així com també la perspectiva dels estudis culturals i diverses formes de lectures feminista i psicoanalítiques. Alguns tracten d’un únic text, d’altres n’examinen més d’un, però tots, tal i com Rich recomanava fa més de trenta-cinc anys, miren amb ulls nous, i com a grup contribueixen a l’actual i ben encès debat sobre qüestions d’identitat, gènere i nació, història i memòria.