Temps era temps, en un país molt llunyà, hi havia un drac monstruós.
Aquella bèstia, que feia por de veure, podia caminar, nedar i volar.
El drac matava i s’empassava tot el que trobava davant seu: ramats d’ovelles, bous i cavalls, i també homes i dones i nens. I destrossava les cases.
Perquè no fes tant de mal a tothom, el poble decideix donar-li per menjar un parell de bens cada dia.
I quan s’acaben els bens, li donen bous i cavalls i altres animals.
Però arriba un dia que ja no quedava cap animal, i llavors, el poble va acordar que, abans que no matés a tothom, cada dia, per sorteig, li donarien una persona perquè se la mengés.
Un dia va tocar la mala sort a la filla del rei. El rei no en tenia cap més, de filla, i estava desesperat.
No volia lliurar-la al drac, però el poble li va exigir que fes com tothom. Sinó, el drac se’ls menjaria a tots.
Van portar, doncs, la princesa davant del drac…
Però quan el drac va obrir la boca per menjar-se la princesa, va aparèixer Sant Jordi dalt d’un cavall blanc.
Sant Jordi matà el drac d’un cop de llança.
De la sang del drac, va néixer un roser de roses vermelles.
Sant Jordi donà una rosa a la princesa en senyal d’amor.
Tothom estava molt content.
La gent cridava:
-Visca Sant Jordi!!!
Sant Jordi pujà dalt del seu cavall blanc i marxà somrient.

Això és una llegenda.
Les llegendes no val que siguin veritat, n’hi ha prou que siguin boniques.