Category Archives: Teatro

¿Qué les pasa a algunos hombres?


11 de mayo de 2001 a las 11:00am ciudad de Nueva York, se encuentran Arturo, Pablo y Marcos tomando un café en una famosa cafetería de Manhattan:

Pablo: ¿Qué Don Juan hoy el señor no tiene ningún plan?

Arturo: No señorito, de momento no tenemos pero no cantes victoria.

Marcos: Interesante, nunca pensé que viviría este momento, Arturo sin un plan.

Arturo: No seas tan gracioso eh que no puedo dejar de reír anda que… además chicos no os adelantéis a los acontecimientos porque todo puede suceder y vosotros bien lo sabéis que yo cuando tengo una idea y me propongo llevarla a cabo no hay nadie que me pare.

Pablo y Marcos: Si estamos al tanto de ello.

Arturo: Además seguro que enseguida se me ocurrirá algo porque no creo que sea capaz de soportar más tiempo aquí manteniendo una conversación estúpida con dos besugos como vosotros.

Pablo: ¡Bueno genio!, no se enfade el señor que ya encontrará mujer con la que deleitarse.

Marcos: Además no creo que aguantes sin tener mujer a la cual poder probar ¿o nos equivocamos?, y sobre todo no soportarías nuestras recriminaciones sobre tu comportamiento.

Arturo: Así es, no os aguantaría ni os pienso aguantar, yo vivo la vida al límite y la disfruto la máximo.

Pablo: si tú lo quieres llamar así.

(Entra en escena Allende).

Allende: Hola Marcos ¿qué tal? Cuanto tiempo sin verte que ilusión.

Marcos: ¿Allende? Bien, ¿como tú por aquí?

Allende: Mira es que resulta que me acabo de mudar a Manhattan por trabajo y estudios y vivo por aquí cerca, en el hotel de mi familia el que está cerca de Central Park.

Marcos: Así que coincidencia nosotros también vivimos por esa zona. Hablando de nosotros, te presento a mis amigos, este es Pablo y este… es Arturo.

Arturo: Encantado de conocerte guapa.

Pablo: Lo mismo digo, ¿y eso de que ya os conocíais?

Allende: Si estuvimos en la misma clase de la universidad de los Ángeles, y luego nos encontramos durante unas vacaciones en Barcelona hace un año o así ¿no?

Marcos: Si así es, unas vacaciones increíbles, las mejores sin duda.

Allende: Lo mismo digo, oye, ¿tenéis que hacer algo esta noche?

Arturo: No de momento no, porque guapa.

Allende: Es que me han invitado a una fiesta esta noche en una mega casa en el Apper East Side de una ex compañera de la Universidad, Violeta, ¿te acuerdas de ella?, está de paso en Manhattan y hace una fiesta en la casa de sus tíos y me ha invitado y seguro que le hace muchísima ilusión vernos por allí y aprovechamos para informarnos de las novedades que ya hace un año que no sabía nada de ti.

Marcos: Esta bien iremos además estábamos buscando plan para esta noche, así que Violeta eh, ya me acuerdo de ella morena, alta, inteligente,… sí creo acordarme de ella.

Allende: Ya verás no la reconocerás a mi me costó un montón, adivinar quién era, pues me alegra mucho haberte visto y a vosotros chicos me alegra haberos conocido nos vemos esta noche entonces, tomad estas entradas las entregáis y decís que vais de mi parte Allende…

Marcos: … Swam, aún me acuerdo.

Allende: Adiós Marcos Fábregas, chicos,…

(Sale Allende de la escena)

Arturo: Oh dios mío, que guardada te la tenias eh granuja.

Pablo: Así que esta es la famosa Allende ¿eh?

Arturo: Ah que tu ya sabias de su existencia y a mí no se me dice nada ya os vale.

Marcos: Si es esta, y no te dije nada porque no sabía que podía volvérmela a encontrar, asido pura casualidad.

Arturo: Bueno, pues esta noche ya tenemos plan y además yo creo que ya tengo mujer con la que deleitarme, que belleza por favor.

Marcos: Frena el carro toro, que te equivocas con ella, seguro que tiene novio, al menos el año pasado estaba empezando con un chico, o puede que este con otro no todo el mundo es como el señorito.

Arturo: Bueno da igual pero si te molesta que intente algo no se me ocurriría por nada del mundo acercarme a ella.

Pablo: Si como si fuera la primera vez que esto pasa, no dejas títere con cabeza machote.

Marcos: No, no tranquilo tienes vía libre, si además creo que le gustaras más tú como a todas.

Arturo: Si verdad es que no hay una que se me resista.

Pablo: Si hasta que te den la patada ellas a ti y no tu a ellas.

11 de mayo de 2001 a las 22:00 horas pm, ciudad de Nueva York, Manhattan, Apper East Side, casa de los tíos de Violeta, se encuentran en el coche Arturo, Pablo, Marcos, y se encuentran con Allende, que se dirige a su encuentro:

Allende: Hola chicos, que sorpresa no os esperaba tan pronto, bueno así ya podéis pasar con migo directamente y no tendréis que hacer cola, que guapos os habéis puesto los tres.

Marcos: Gracias, creo que no lo suficiente porque estas guapísima.

Arturo: Para tirar cohetes.

Pablo: Bueno entramos o que, oye Marcos dile a tu chofer que nos recoja, y nos lleve a la mansión Fábregas, porque yo me puedo quedar a dormir allí, ¿no?

Marcos: Si Pablo, y no seas pesado que sabes que el señor Smith es muy puntual y a la hora que le llamemos estará aquí, sea la hora que sea.

Allende: ¿Señor Smith?

Marcos: Si es el chofer de la familia, ¿porque?

Allende: Nada es que se llama igual que el perro de mi abuela, pero si necesitáis transporte para volver a casa yo os presto mi limusina que solo la utilizare para mí, esta noche.

Arturo: ¿A qué tú tienes limusina propia?

Allende: Si me la regaló papa por mi último cumpleaños para poder ir donde quisiera y cuando quisiera, sin tener que molestarle a él.

Pablo: ¿Así que el perro de tu abuela se llama Señor Smith eh?

Allende: Si se lo puso por un antiguo novio que tuvo cuando era joven.

Marcos: Bueno me encanta la conversación y os quiero a todos mucho pero me apetecería entrar dentro y tomarme unas copas y poder relajarme un poco y después seguir con la charla.

Arturo: Yo tengo una propuesta si esto se pone un poco insoportable nos vamos a un pub que han abierto nuevo cerca de aquí, pertenece a la familia Van Der Budesen.

Allende: Bueno puede ser interesante porque no ya lo hablamos dentro, vamos que si no a Marcos le va a dar algo.

Marcos: Si por favor entremos.

Pablo: A por cierto yo quiero saber más cosas sobre el perro de tu abuela que me ha interesado, luego me cuentas.

(Ya en la fiesta, entra en escena Violeta).

Allende: ¡Violeta!

Violeta: ¡Allende por aquí!

Allende: Hola, guapa que tal, mira te presento a unos amigos, y hay uno de ellos al cual ya conoces, adivina.

Violeta: Hay no se dame una pista.

Allende: Es guapo se llama Marcos…

Violeta: Tía los tres son guapos, no se me pones en un aprieto.

Allende: El de la corbata aflojada, con esos ojos fascinantes, el rubio.

Violeta: Ah sí, a ver, rubio, ojos azules, guapo, alto, Marcos,… no será el Marcos de la Universidad los Ángeles, ¿verdad?

Allende: Si, si a que ha cambiado un montón, está mucho más guapo.

Violeta: Si pero a mí me gusta más el musculitos ese ¿cómo se llama?

Allende: Huy si ese también, se llama Arturo, y el otro que tampoco está nada mal se llama Pablo.

Violeta: Bueno pero preséntamelos no.

Allende: Chicos venid.

Marcos: Violeta, ¿Qué tal?

Violeta: Yo muy bien pero veo que tu mejor aún.

Arturo: Yo soy Arturo, y yo creo que tu estas mucho mejor.

Violeta: Puedo decir lo mismo.

Arturo: ¿Una copa?

Violeta: Invita la casa.

(Violeta y Arturo salen de escena y se dirigen a la barra a pedir cava.)

Pablo: Bueno ya empieza la rutina, ¿queréis algo de beber?

Allende: Si trae unas botellas de cava y tres copas, nosotros buscamos un buen sitio, nos vemos por allí al fondo por los sofás del salón de la terraza grande.

Pablo: Muy bien ahora nos vemos.

(Pablo sale de escena.)

Marcos: Bueno al fin solos, ya me puedes explicar todo lo que quieras, aún no me puedo creer que nos volvamos a encontrar.

Allende: Casualidades de la vida o solo cosas que tienen que suceder, que están previstas en el tiempo y se deben cumplir.

Marcos: No se, se me hace muy extraño volver a conversar contigo después de tanto tiempo, no se echaba de menos esas conversaciones por la noche en una playa….

Allende: Si yo la verdad es que también, pero después de haber acabado la carrera y lo del viaje a Barcelona ya no mantuvimos la comunicación y ya vuelve a la rutina encuentra trabajo, aunque a ninguno de los dos nos haga mucha falta, porque muchos jóvenes de nuestra edad teniendo todo lo que tú y yo tenemos, no habría llegado a todo lo que hemos conseguido.

Marcos: Si pero supongo que ya vivimos nuestros momentos locos antes de ingresar en la universidad, ¿o no te acuerdas?

Allende: Y tanto como no me iba a acordar, fue una época muy loca, y ahora que lo recuerdo creo que no podría volver a hacer lo que llegué a hacer, drogas, alcohol , rock and roll, … Ahora en cambio fiestas, cava, desfiles, aún así hay días locos y eso pero en su justa medida.

Marcos: Lo mismo digo compañera, hasta que llegue el día del desmadre.

Allende: Si tienes toda la razón, como hoy, tengo ganas de fiesta.

Pasadas unas horas de conversación entre Allende, Marcos y Pablo, aparecen Violeta y Arturo en una actitud cariñosa, más propia del deleite de Arturo con esa pobre chica que ha caído en sus redes.

Arturo: Bueno que ¿nos largamos?

Violeta: Si, donde vamos chicos.

Pablo: Podemos ir donde a dicho antes Arturo.

Marcos: Vale estupendo, ¿cogemos tu limusina o la mía?

Allende: Ya cogemos la mía que está aquí fuera.

Salen a recibir a la limusina que los está esperando y los lleva al pub. Una vez allí:

Arturo se queda unos segundos a solas con Allende y son suficientes para que la chica se interese por él, pero en cuanto aparece de nuevo Marcos todo cambia. Diferentes sucesos aquella noche hacen que Arturo consiga su propósito de estar a solas con Allende. Pero cuando este intenta que la chica se rinda a sus encantos ella le dice que no, y sale corriendo de la sala.

Todos se quedan parados y no saben nada de lo que ha pasado, es entonces cuando sale Arturo y Violeta se dirige hacia él:

Violeta: ¿Qué ha pasado?

Arturo: Nada

Violeta: Hombre pero algo habrá pasado, sino no se hubiera ido de esa forma.

Arturo: Que no ha pasado nada y deja ya de incordiar y olvídame que no sirves ni como amante.

Violeta: ¿Cómo?

Arturo: Lo que oyes, o es que a aparte de tonta estas sorda.

Pablo: Pero tío a ti que te pasa, estas imbécil o que, como se te ocurre hablarle de esa manera, tú no estás bien de la cabeza.

Marcos: Estas loco

Arturo: ¿Que me has llamado?, a mí no me llama loco ni mi padre, me oyes.

(Todos se ponen muy nerviosos y es cuando Arturo pierde los papeles por completo y empieza a pegar a Pablo y a Marcos, en ese momento entra de nuevo en escena Allende).

Allende: ¿Pero qué está pasando aquí?

Arturo: Nada que te incumba, aparta de aquí.

Marcos: No le hables así.

Allende: Ah ya entiendo todo esto lo estás haciendo porque no me he querido acostar contigo, pobrecito el señorito que es la primera vez que una chica le dice que no. Mira pues te voy a decir una cosa guapo no te creas el ombligo del mundo porque no todo lo que intentas vender con esa cara bonita y ese intento de seducción hace que las mujeres se tiren a tu cuello, si te ha funcionado siempre vale, pero conmigo vete olvidando.

Arturo: ¡Cállate!

Marcos: No, no que no se calle, aquí tu eres el único que puede decir lo que piensa pues a partir de ahora eso se ha acabado, y te digo que me encanta que alguien te haya puesto en tu sitio por una vez en la vida, y que ese alguien haya sido una mujer mejor aún, y que esa mujer haya sido Allende me encanta aún más.

Pablo: Lo mismo digo amigo, no te creas que por llevártelas a todas vas a ser mejor que los demás, por qué ser mejor persona no consiste en acostarse con todas las que puedas y abandonarlas al segundo después.

Arturo: Callaos todos y dejarme en paz, que sepáis que me voy pero no os volveré a dirigir la palabra en la vida.

Marcos: Y bien que me parece esa idea.

Pablo: Creo que es la mejor idea que se te ha ocurrido en la vida.

Así es como una gran amistad se pierde por la soberbia de uno de los protagonistas, con el desprecio a la mujer como objeto sexual y como utiliza la mala actitud y la violencia contra sus allegados. Así es como el burlador acaba siendo odiado por sus propios amigos.

Ainhoa C.

Segundo de Bachillerato “b

EL BURLADOR BURLADO


Personajes:

Don Martín: Protagonista Doña Alba: mujer del protagonista

Sergio: Hijo menor del protagonista         Lucia: Hija mayor de Don Martín

Estefanía: Amante de Don Martín Sofía:Criada de Doña Alba

Álvaro: Socio de Don Martín

Acto Primero:

(Se ve a Don Martín y a Álvaro en el despacho del primero)

Don Martin: Siéntate no te quedes de pie!

Álvaro: Gracias. ¿Para que me has hecho llamar?

Don Martin: ¿Te acuerdas del presupuesto del pedido de los clientes italianos?

Álvaro: ¿Un pedido de clientes italianos? Lo siento pero no tengo constancia de ello. Ahora mismo hablo con mi equipo i te soluciono la duda, si quieres.

Don Martin: En realidad Álvaro no hay ningún pedido de clientes Italianos. Simplemente te he hecho llamar porque te considero un gran amigo y en este momento necesito tu ayuda.

Álvaro: Claro que soy tu amigo y te ayudaré en lo que necesites. ¿Pero qué pasa? ¿Están bien Alba y los niños?

Don Martin: Si, ellos están bien. Soy yo el que les hará estar mal.

Álvaro: ¿Porque dices eso Martín?

Don Martin: He conocido a otra mujer.

Álvaro: ¿Que? ¿Pero y Alba? Ella te quiere, lo ha dado todo por ti.

Don Martin: Yo también la quiero mucho a ella. Se lo que ha hecho por mí, es la madre de mis hijos. Pero ahora la que no sale de mi cabeza es Estefanía.

Álvaro: ¿Estefanía? ¿Quien es ella y de que la conoces?

Don Martin: La conocí hace un mes. En el restaurante donde cené con unos clientes para cerrar un acuerdo.

Álvaro: Me estoy perdiendo.¿ Que tienen que ver unos clientes con esta mujer?

Don Martin: Hace un mes fui a cenar a un restaurante con unos clientes para cerrar un acuerdo de trabajo. ¿Hasta ahí bien?

Álvaro: Si, si de momento bien.

Don Martin: Vale. Resulta que el acuerdo no se cerró porque los clientes no estaban de acuerdo con una de las clausulas del contrato. Entonces dimos por finalizada la cena y ellos se marcharon a su hotel y yo me quede tomando una copa en la barra del bar.

Don Martin: ¿Me sigues?

Álvaro: Si, si. Continúa por favor.

Don Martin: De acuerdo. Entonces yo en ese momento estaba mal porque era un contrato muy importante no y no había salido bien muy probable por mi culpa. En ese momento es cuando apareció Estefanía.

Álvaro: Mientras tú estabas en la barra del bar…

Don Martin: Exacto.

Álvaro: Continua…

Don Martin: Es en ese momento en el que ella aparece. Yo llevaba ya más de tres copas. Entonces ella se sentó a mi lado y entabló conversación conmigo. Estuvimos hablando de mi, de ella…

Álvaro: ¿Sabe que estas casado y tienes dos hijos?

Don Martin: Creo que ese detalle lo pasé por alto.

Álvaro: Lo pasaste por alto? Por favor Martín que ya no tenemos 16 años.

Don Martin: Lo sé Álvaro pero esta mujer es diferente es especial…

Álvaro: Estefanía es la madre de tus hijos Martín!

Don Martin: Soy consciente de ello y no se me olvida.

Álvaro: Bueno sigue contándome cosas sobre esa noche y sobre cómo se llamaba ella Estela?…

Don Martin: Estefanía, se llama Estefanía.

Don Martin: Bebimos mucho. Y cuando salimos del bar yo no quería ir a casa. No quería que Alba me viera en ese estado. Entonces ella me ofreció la habitación de su compañero de piso que se encontraba de viaje aquella noche.

Álvaro: Y tú en vez de llamarme y pedirme ayuda aceptaste la ayuda de la tentación.

Don Martin: En ese momento no me acordé de ti.

Álvaro: Lo hecho, hecho esta. Ya no podemos hacer nada, sigue explicándome.

Don Martin: Después acepté su propuesta y cogimos un taxi para ir a su apartamento. A partir de ese momento mis recuerdos están borrosos. Lo único que recuerdo con claridad es que me desperté en su cama, a las seis de la mañana y vine aquí corriendo. No le dije adiós ni nada me pudo el miedo.

Álvaro: Por la noche no te pudo el miedo eh!…

Don Martin: No hagas broma con esto Álvaro. No sé qué hacer si contárselo a Alba o no, estoy hecho un lío.

Álvaro: Pero esto hace un mes que pasó. ¿La has vuelto a ver o a saber de ella?

Don Martin: La veo cada día.

Álvaro: ¿Que? (sorprendido)

Don Martin: Tanto te sorprende. Me conoces hace mucho tiempo y sabes que si una mujer me gusta…

Álvaro: Claro que te conozco. Pero también conozco a Alba y creía que estabais bien.

Don Martin: Y lo estamos. Es eso lo que me hace estar mal. No puedo soportar hacerla daño, pero cuando intento acabar con Estefanía no soy capaz de hacerlo. Ella también me gusta.

Álvaro: Te juro que intento entenderte. Pero no puedo Martín.

( Se oye : Toc- toc. Llaman a la puerta y entra Doña Alba)

(Entra Doña Alba)

Doña Alba: ¿Se puede?

Don Martin: Pasa cariño.

Doña Alba: Mira quién hay aquí, los dos chicos más guapos del edificio.

(Álvaro de levanta)

Álvaro: ¿Hola Alba como estas?

Doña Alba: Muy bien.

Álvaro: Bueno yo me voy a ir a trabajar un rato porque sino mis compañeros pensaran mal de mí.

Don Martin: Después seguimos hablando de los presupuestos Álvaro. Yo voy a ir a comer con Alba, no creo que tarde

Álvaro: De acuerdo tú no te preocupes. Disfrutar de la comida.

(Sale Álvaro)

Don Martin: Recojo unos papeles y nos vamos a comer donde tú quieras.

Doña Alba: Perfecto.

(Se hace un silencio incomodo en el despacho que Don Martin rompe con una pregunta)

Don Martin: ¿Y los niños como están? ¿Que tal les ha ido la mañana?

Doña Alba: Pues los he dejado con Sofía. Lucia venia cansada del colegio porque ha tenido dos exámenes y Sergio como siempre juguetón.

Don Martin: Tenemos unos hijos encantadores.

Doña Alba: Sin duda.

Don Martin: Bueno yo ya estoy listo¿tú?

Doña Alba: Si. Vamos a comer entonces.

Don Martin: Detrás de ti.

(Salen Don Martin y Doña Alba del despacho)

Acto Segundo

( Se ve a Don Martin y a Estefanía en el apartamento de esta ultima)

Don Martin: Estefanía tengo que decirte algo.

Estefanía: ¿Y esa cara Martin? ¿Qué te pasa? Me estas preocupando.

Don Martin: Estefanía a ti no te puedo mentir. Ya llevas demasiado tiempo sin saber la verdad.

Estefanía: Me estas asustando Martin dímelo ya.

Don Martin: Me siento fatal y no sé cómo decirte esto.

Estefanía: Mira Martin perdóname la impaciencia pero empieza desde el principio y acabemos con esto de una vez.

Don Martin: Tienes que saber que no he sido totalmente sincero contigo desde el primer día.

Estefanía: No te entiendo Martin.

Don Martin: El día que nos conocimos no te conté toda la verdad sobre mí.

Estefanía: A que te refieres?

Don Martin: No estoy soltero Estefanía. Es más estoy casado y tengo dos hijos.

Estefanía: ¿Estas bromeando verdad?

Don Martin: Lo siento mucho Estefanía te aseguro que mi intención no era lastimarte ni nada por el estilo.

Estefanía: Pues menos mal Martin. Llevamos dos meses viéndonos cada día.¿ Pasando días i noches enteros juntos y no has sido capaz de decirme que estas casado?

Don Martin: Lo siento de verdad.

Estefanía: ¿Crees que con un perdón lo solucionas todo? Martin yo te quiero.

Don Martin: Yo también te quiero Estefanía.

Estefanía: No me hagas reír Martin. ¿Mas o menos que a tu mujer?

Don Martin: Simplemente de manera diferente.

Estefanía: No esperaba esto de ti Martin. Y por favor te pediría que te fueras y que no me volvieras a llamar en una temporada. Sabes que tienes una amiga para lo que quieras pero te has portado fatal.

Don Martin: ¿No quieres volver a verme?

Estefanía: Lo mejor para los dos es que no nos veamos en una temporada.

Don Martin: Si es lo que quieres así lo haremos pero yo quiero que sepas que no he querido en ningún momento aprovecharme de ti. Y que por supuesto que he sentido cosas por ti.

(Sale Martin con cara triste)

(Se ve a Álvaro y a Don Martin de nuevo en el despacho del segundo)

Don Martin: Lo he hecho.

Álvaro: ¿El que has hecho? No te entiendo Martin. Y por la cara que traes muy bueno no debe de ser. ¿Has pedido el divorcio a Alba?

Don Martín: No, no. Le he dicho a Estefanía la verdad.

Álvaro: ¿Que verdad?

Don Martin: ¿Pues que verdad va a ser Álvaro? Le he dicho que soy un hombre casado y que tengo dos hijos con mi mujer.

Álvaro: ¿Y como se lo ha tomado ella?

Don Martin: Pues la verdad no muy bien. Pero es totalmente comprensible.

Álvaro: Pero bueno Martin tú has hecho lo correcto créeme.

Don Martin: Eso espero Álvaro porque era una mujer impresionante.

Álvaro: Alba también es una estupenda mujer Martin. Y además has hecho lo correcto para tus hijos.

Don Martin: Ojala tengas razón Álvaro, ojala…

(Salen los dos del despacho) (Oscuro)

( Se ve a Lucia Sergio y Sofía en el salón de la casa)

Sofía: Venga niños es la hora de merendar venir a la cocina.

Lucia:¿ Sofía que has preparado hoy?

Sofía: Hoy tocan panecillos con chocolate y un vaso de leche.

Sergio: Me encanta la leche!

Sofía: Lo sé, lo sé.

( Se oye el ruido de las llaves en la cerradura)

(Entra en la casa Don Martin)

Sofía: Creo que llegó vuestro padre.

Lucia: Sergio vamos a recibirle y a explicarle lo que vamos a merendar.

Sergio: Si, si vamos.

Lucia: Hola papa!

Sergio: Hola papa!

Don Martin: Hola chicos.¿Qué tal?

Sergio: Muy bien papa.

Lucia: ¿A que no sabes que vamos a merendar?

Don Martin: Mmm…Sorpréndeme.

Sergio: Sofía nos ha preparado panecillos con chocolate y un vaso de leche!

Don Martin: Que suerte chicos! Venga vamos a la cocina para que merendéis.

(Entran todos en la cocina)

Sofía: Hola Don Martin

Don Martin: Hola Sofía, ¿como ha ido el día?

Sofía: Pues muy bien se han portado genial hoy los niños.

Don Martin: Eso es estupendo. ¿Y tu como estas?

Sofía: Muy bien señor gracias por preguntar.

Don Martin: De nada mujer.

Lucia: ¿Papa tu también quieres un panecillo?

Don Martin: No hija no. Comételo tu que tienes que crecer.

(Los dos se ríen con complicidad)

Don Martin: Bueno chicos yo voy a mi despacho a hacer unas gestione si me necesitáis me llamáis .

(Don Martin sale de la cocina despidiéndose de sus hijos con un beso en la cabeza, a lo que los niños responden con una grata sonrisa)

Acto tercero.

(De nuevo en el despacho de Don Martin con Álvaro)

Álvaro:¿ Que pasa Martin? ¿Me has llamado?

Don Martin: Si, si siéntate.

Álvaro: Veo que la cosa no pinta bien, haces que me siente y todo…

Don Martin: ¿De verdad no te haces una idea de lo que puedo querer hablarte?

Álvaro: La verdad prefiero no hacerme ninguna idea respecto a eso.

Don Martin: Muy gracioso eh..

Álvaro: Bromas aparte. Cuéntame lo que sucede.

Don Martin: No sé qué me pasa últimamente.

Álvaro: ¿A que te refieres?

Don Martin: Empiezo a sentir cosas por la niñera de mis hijos. No sé que me está pasando.

Álvaro: ¿Que dices? Martin dime que estas bromeando.

Don Martin: ¿Tengo cara de estar bromeando?

Álvaro: La verdad es que no. Pero mejor dejo que me expliques y después opino.

Don Martin: Gracias.

(Se ríen con complicidad)

Don Martin: Desde siempre me ha parecido una mujer muy atractiva, pero desde que le dije a Estefanía que debíamos dejar nuestra relación me empecé a fijar seriamente en ella.

Álvaro: Lo único que te puedo decir Martin es que lo primero que deberías hacer es pedirle a Alba el divorcio.

Don Martin: Pero es que yo a Alba la quiero

Álvaro: La quieres porque es la madre de tus hijos pero Martin si te vas a ir con la primera que pase por delante de ti cada vez…

Don Martin: Me estas dejando como si fuera un burlador.

Álvaro: Y con todo el respeto y desde el cariño que te tengo Martin, creo que estas burlando a Alba demasiado y a lo mejor el burlado al final serás tú.

Don Martin: ¿Estas queriéndome decir algo Álvaro?

Álvaro: ¿Que te hace pensar eso Martin? Solo intento darte un consejo, que me hagas caso o no eso ya es cosa tuya.

Don Martin: Perdona Álvaro, se que solo intentas ayudarme pero es que ya no puedo más.

Álvaro: Tranquilo Martin. ¿Pero ella sabe algo de esto o a pasado algo?

Don Martin: Solamente hemos tonteado un poco, no ha llegado a nada más. Imagínate solo la puedo verla en casa y cuando estoy yo siempre esta Alba y tampoco quiero hacerle daño.

Álvaro: Si sigues con esto Martin le vas a hacer mucho daño.

Don Martin: ¿Lo sé pero no puedo renunciar a los sentimientos no Álvaro?

Álvaro: Claro que no, pero recuerda lo que te dije cuando te pasó lo mismo con Estefanía.

Don Martin: Recuérdamelo.

Álvaro: La mujer que ha estado a tu lado en lo bueno y en lo malo, la que te ha dado dos hijos y con la que compartes tus días y tus noches es Alba.

Don Martin: Lo sé y no dudes ni un momento que yo la quiero mucho y la aprecio también mucho. Pero Hace un tiempo que nuestro matrimonio no funciona como antes.

Álvaro: Pensaras que estoy de su parte pero es que lo que estás haciendo no me gusta nada.

Don Martin: Eso es lo que quiero si hablo contigo es para que me ayudes a aclararme.

Álvaro: Yo creo que debes escoger entre una de las dos. Debes poner en una balanza los dos hijos que tienes con Alba y los dieciséis años que lleváis juntos y por otro lado la atracción física que sientes por Sofía.

Don Martin: Necesito tiempo.

(Pasa un mes y esta escena se repite)

Álvaro: ¿Tedas cuenta que la mayoría de las conversaciones que tenemos son en este maravilloso despacho?

Don Martin: Tienes razón un día deberíamos ir a tomar un café o a cenar.

Álvaro: Me lo apunto. Te tomo la palabra.

Don Martin: Nunca has tenido la sensación de que las paredes de este despacho tienen oídos.

Álvaro: No sé porque pero eso parece que lo dices porque tienes algo importante que contarme. Importante o secreto.

Don Martin: Ambas cosas.

Álvaro: Cuéntamelo ya entonces.

Don Martin: He vuelto a hacerlo.

Álvaro: ¿El que Martin?

Don Martin: He vuelto a engañar a Alba.

Álvaro: Con ¿Sofía?

Don Martin: Si.

Álvaro: ¿Entonces ya has decidido?

Don Martin: No, no es más me he dado cuenta de que a la que quiero realmente es a Alba y voy a romper definitivamente con Sofía y voy a centrarme solamente en Alba y nuestra familia.

Álvaro: Me alegra saber que ya te has decidido aunque esperemos que no sea muy tarde.

Don Martin: Alba no sabe nada de mis deslices porque son eso solo deslices. Y ahora solo voy a intentar hacerla todo lo feliz que pueda.

Álvaro: Vaya cambio Martin. Ni te imaginas lo que me alegro.

Don Martin:Gracias Álvaro, de verdad gracias por estar a mi lado en esta mala temporada que he pasado y por ayudarme y aconsejarme en todo momento.

Álvaro: No tienes que agradecerme nada Martin, somos amigos y unas veces es por ti y otras por mí.

Don Martin: Por cierto aún te debo una cena eh…

Álvaro: Es verdad! Ya se me había olvidado.

Don Martin: Pues ya quedaremos un día de la semana que viene, incluso dejaré que escojas tu el restaurante.

Álvaro: Cuidado con lo que dices Martin que después tienes que cumplir lo que prometes.

(Los dos se ríen con complicidad)

Don Martin: Bueno Álvaro gracias de nuevo por todo. Ahora me voy a pasar por una floristería y voy a comprarle un ramo de rosas a Alba y voy a ir a casa a darle una sorpresa.

Álvaro: Me parece una idea estupenda Martin.

Don Martin: Hasta luego!

Álvaro: Que vaya bien.

(Salen los dos del despacho)

(En el despacho de Álvaro están este con Alba en una intención muy cariñosa y de repente aparece sin llamar a la puerta Don Martin)

Don Martin: ¿Que es esto?

Álvaro: Martin te lo puedo explicar. Esto no es lo que parece.

Don Martin: Ah, no! Entonces explícame lo que es…

Álvaro: Lo siento pero no puedo explicártelo.

Don Martin: No tengo nada más que decir…

(Don Martin sale del despacho tirando al suelo el ramo de rosas y dando un gran portazo)

Narrador: Y así es como el burlador fue burlado sin esperarlo.

cAROLINA c. 2º BACH

En Raúl i l’Aroa

Raúl i Aroa Escena 1 Un pati d’interior d’una casa de la costa, les parets blanques amb flors de colors vius. Una taula, i cinc cadires de plàstic blanques, amb una escala negra de vuit graons per pujar a la casa. En el pati una gran porta verda de ferro que dona al carrer. (Raúl i Alejandro estan seguts a les cadires) – Mare! – Què vols Raúl? – Que em portis unes galetes quant vinguis que el pare està llegint. (entra la mare) – Que esteu fent? Alejandro el teu amic amb la seva filla arribaran d’aquí poc, i tu estàs tan tranquil? – Ai Antonia no t’amoïnis per ells, son una família senzilla con nosaltres, a demés la mare de Aroa no vindrà ja que està de viatge. – Em dona exactament igual. Alejandro puja a ajudar-me i tu Raúl deixa la Nintendo que et quedaràs sec! – Mare, mira que ets pesada. (la mare bufa i se’n va) – I què papa, es guapa la noia? – No se Raúl, no l’he vist mai. – Ni una fotografia? – No, t’he dit que no l’he vist, i venen a passar-s’ho bé, a parlar una mica ja que volia us volia conèixer l’Enric, i no ens porta la seva filla per fer manetes. – Pare com ets, només te preguntat si era bonica, treus les coses del seu lloc. – Raúl que jo també he sigut jove i passat per la teva etapa, abans de conèixer a la teva mare. – Ai papa no em rallis. – Va, surt al carrer i juga una mica. Escena 2 Estan a la cuina de colors dels anys vuitanta. En el microones està la llet i en el forn el pastís. ( la mare està vigilant el pastís) – Va Antònia no t’enfadis, no siguis tan perfeccionista, que et perds lo millor de la vida. – A si? I lo millor per tu que es? Estar en el pati perdent temps mentre que a la cuina hi ha una feina… – No, estava amb el nostre fill. – L’altre amb la Nintendo a tots llocs, ara crida’l i digues-li que reculli la seva cambra. – Però es que no ho veus Antònia, no veus que se’ns fa gran. – Doncs con tothom Jandro, com tothom. – Però es nostre, l’hem format nosaltres… fa quatre dies estava jugant al parc amb sorra fina i ara, ara em pregunta que si la noia es bonica. – Doncs que s’oblidi d’aquesta Aroa, el que te que fer es estudiar. (la mare treu el pastís del forn i l’omple de xocolata) – Mira Antònia que ets de rebuscada, deixa el nen que s’enamori de qui vulgui, ningú sap quan es el moment apropiat, però arriba. (l’Antònia el mira estranyada) – I, a tu, des de quan defenses tan al teu fill? – No recordes? – No estic per endevinalles. – Raúl té disset anys. – M’ho diràs a mi que el vaig parir. – No ho dic per això, quan jo tenia disset anys et vaig conèixer. (Jandro agafa a l’Antònia per la cintura posa el cap a sobre el seu muscle dret) – Me’n recordo del primer petó, de quan vaig parlar, de tot Antònia, de tot. – I què, també et recordes de quan el meu pare fa córrer darrere teu el primer cop que et va veure a casa? – I tant, que graciós, qui ho diria, desprès de vint-i-cinc anys junts i el teu pare encara no em suporta. – Saps que no. – Han trucat a la porta? Escena 3 (en el pati, l’Aroa, en Raúl i l’Enric parlen, s’escolten rialles) – Jejejeje! Ai que dius! No me’l crec, i tu, pare? (Entra la mare i el pare) – Ola Enric! – Ola Jandro! El teu fill encantador. – No s’havia que estaves aquí Raúl, doncs et presento a l’Antònia la meva muller. – Ola Antònia, l’Alejandro m’ha parlat meravelles de tu, es un plaer. – El plaer es meu. Però mira-la! Quina filla mes guapa! Con si estiguessis a casa teva bonica. – Doncs passeu a dins que em preparat un pastís de xocolata. (es queden en Raúl i L’Aroa sols) – No se qui son més infantils ells o nosaltres. – I això? – No se, que vols que entrem a menjar el pastis? – No, no acostumo a berenar. – Doncs vols venir a l’habitació? (l’Aroa sense pensar agafa i puja les escales, mentre que al menjador…) – Com que et vas del poble? – Si Jandro, per això volia fer aquest berenar, només vindre unes setmanes a l’any ja que no vull perdre ni a la meva muller ni a la meva filla. – I, et vas a Móstoles? – A la nena i a la mare li agrada molt, i com em anat de vacances coneixent a gent per d’institut i això… – Però ja sabeu que aquí teniu una casa per quan vulgueu – Gràcies Antònia. ( en l’habitació l’Aroa no li havia dit res a Raúl) – Saps què Aroa? (Aroa mou el cap) – Aquesta tarda li he preguntat el meu pare si eres bonica i m’ha dit que no ho sabia, però es que me quedat curt. – Perquè dius això? – Tu et mires en el mirall? – Home clar, tan malament vaig? – Si sembla que t’hagin tret d’una pel·lícula de princeses, sembles tan delicada, però molt segura. – Diuen que em semblo a la meva mare. – A si? Doncs ara entenc perquè el teu pare deu estar enamorat d’ella. – Raúl… – Què? Es que no ho entenc, no t’agrado? – No es això. – Doncs en la classe son el mes guapo Escena 4 ( el pare la crida) – Aroa va que marxem! – Ja baixo, un moment! – As vist Raúl, clar que ets bonic ets preciós però per una noia tan bonica com tu, que pugui estar al teu costat – I tu? No pots? – Raúl demà me’n vaig a Móstoles a viure, a la meva mare li han proposat un molt bon treball. – Però podrem seguir en contacte… – Clar que si! Et dons el meu Messenger i el mòbil, per que em truquis quan vulguis, per estar en contacte. – Pensava que havia finalitzat la recerca, que havia trobat a la persona ideal… i ara em dius adéu. – No, no, no es un adéu es un fins desprès. – Llavors que et vagi bé el viatge. – M’anirà bé si tu somrius. ( en Raúl somriu d’orella a orella) – AROA! – Que ja vaig papa! (l’Aroa agafa la mà del Raúl i se la posa al cor) – Tu sempre estaràs aquí. – Sempre… sempre… ( en Raúl li fa un petó a l’Aroa a la comissura dels llavis) – M’ha encantat conèixer-te, espero coincidir un altre cop amb tu. – Clar que si! Recorda, sempre! Escena 5 (estan en el pati, esperant a l’Aroa) – Doncs encantat de conèixer-te Antònia i Raúl. – Enric ja saps, quan vulguis, aquesta casa es com teva. – Adéu company! Ja parlarem pel facebook o algú! Que tu i el mòbil no us agradeu molt! – No canvis Jandro ( tots s’acomiaden en la porta verda per la part del carrer, pugen a un cotxe negre i se’n van al pati hi queda la família abraçada) – Papa, no era bonica, era preciosa ( Raúl es va per les escales a l’habitació) – As vist Antònia, l’amor li ha arribat però per circumstàncies, no poden estar junts. – Tens raó, va pugem a veure la televisió que escara donen el que t’agrada – Si et dic la veritat, m’agrades més tu. ( Alejandro li dona un petó als llavis de l’Antònia) L’amor ens arriba quan ell creu que ho ha de fer, així que no tinguis pressa per trobar-lo perquè quan no et donis conte ell et trobarà a tu. Laura.R (1 batx)

RICARD I BEATRIU


PRÒLEG

Fosc. Es sent la veu del NARRADOR.

NARRADOR: Aquesta és l’història de Ricard Camps i Beatriu Galera, els dos amants de Girona, que lluiten per el seu amor i l’egoisme de les seves families els condueix a un destí fatal.

ESCENA I

Fosc. Es continua sentint la veu del narrador.

NARRADOR: Tot comença aquí, a Girona, ciutat del Gironès(els llums s’obren. Es veu l’interior d’una casa adinerada). La família Camps, desde temps immemorials han estat intensament enemistats per uns assumptes de divorcis i assassinats encoberts que, actualment, ninguna de les famílies recorda del tot bé. Actualment, els Galera dirigeixen colónies téxtils, mentre que els Camps controlen gran part de les factories metal·lúrgiques catalanes.

(entra en escena FRANCESC i BEATRIU)

FRANCESC: (dirigint-se a BEATRIU) Dintre de dos mesos et casaràs amb el senyor Torres. Quan sigui família nostre, obtindrem pràcticament la totalitat de fàbriques de teixits catalanes(somriu).

Podrem exportar els nostres teixits a América! Qui sap si potser hi anem a viure allà i tot…

BEATRIU: (mig interrompent-lo) Pare, el senyor Torres té cinquanta-un anys. No és massa gran?

FRANCESC: (una mica enfadat) I que té a veure l’edat del senyor Torres amb el matrimoni? T’hi casaràs igual…

BEATRIU: Pare, no m’agrada el senyor Torres, el meu cor pertany a Ricard!

FRANCESC: (clava una bofetada a BEATRIU, tirant-la al terra) Mai et casaràs amb un Camps!!! (coléric) Els Camps No són més que carronya! Tu ets la meva filla, i faràs el que JO vulgui quan JO vulgui!

(FRANCESC s’en va de l’habitació amb un cop de porta)

BEATRIU: (plorant) Oh, malaurada sigui la meva vida! Perquè he de patir tant? Perquè havia de enamorar-me tant bojament d’un Camps? Oh, perquè visc aquest turment tan cruel?

(Algú tira pedretes a la finestra. BEATRIU corre cap a la finestra i agafa una escala de corda que tenia amagada a la barana i es despenja)

FI DE LA ESCENA I

ESCENA II

(El jardí de la casa dels Galera. Ricard està al centre del pati i Beatriu camina cap a ell.)

RICARD: Beatriu, estimada meva! Com t’he enyorat! (s’adona que té els ulls plorosos) Oh, que heu plorat? Diguem quina ha sigut la mala nova, per així compartir el teu dolor.

BEATRIU: Ricard, estimat meu! La mala nova es que al cap de dos mesos, em casaré amb un altre home! El meu pare, tirà i déspota que només pensa amb la butxaca m’ha concertat amb el senyor Torres, el nostre antic rival d’empreses!

RICARD: (afectat per la notícia) Amor meu, quin desconsol! Hauràs de anar-te a viure a Manresa, on no et tornaré a veure’t més!

BEATRIU: Jo sóc només una moneda de canvi a mans del meu pare. Desde que es va trobar el cadàver de la seva segona esposa penjat del sostre al seu dormitori, no ha sigut el mateix. Es tanca dins la seva feina, i per ell no hi ha res més important que ella, per això…(uns cops de porta es senten desde el pati) Oh, el meu pare! M’he d’anar ràpid, amic, sinó ens descobrirant!

RICARD: Adéu, estimada. Recorda que faré qualsevol cosa per tu, doncs les nostres ànimes han quedat entrellaçades.


ESCENA III

NARRADOR: Durant un mes, com feien fa temps, els amants es trobaven cada dissabte al vespre. Per ells, aquests moments eren únics, tot i que només s’estaven uns minuts. El fatal desenllaç de aquest romanç va començar el dia que Francesc, el tirànic pare de Beatriu, va sospitar de que es trobava amb algú a les nits. Per això, va registrar el seu dormitori en la seva abséncia i va trobar la escala de corda. Llavors, perquè no tornés a utilitzar-la, va tallar ràpidament els nussos que unien la corda i la barana del balcó.

El problema és que no es va fixar que havia deixat unes fibres de la corda sense tallar, cosa que tindrá unes conseqüéncies desastroses com descobrirem a continuació.

(Pati de la casa Galera. Ricard tira pedretes a la finestra de Beatriu)

NARRADOR: Quan Beatriu va baixar, les fibres encara van resistir, i es va reunir amb el seu enamorat.

BEATRIU: (molt trista) Oh, Ricard, dintre de poc hauré de deixar-te! M’en hauré d’anar a Manresa amb el senyor Torres i seré la seva muller per tots els tristos anys que em queden de vida! No sóc digne de mirar-te als ulls.

RICARD: Beatriu, tu ets digne de això i molt més. Tu t’en vas i jo em quedo, és cert, però ningú de nosaltres, per molts pobles, països o continents que ens separin, seguirem junts, ja que tu t’has emportat una mica de mi i jo una mica de  tu, Beatriu.

NARRADOR: Beatriu i Ricard van intercanviar paraules d’amor, fins que va ser tard.

FRANCESC: (sentint-se de lluny) Beatriu! On ets, filla?

BEATRIU: (sorpresa) Oh, és el meu pare! Me n’he de tornar al dormitori!

NARRADOR:Una vegada que Beatriu ja havia pujat mitja escala, va passar el que temem: de les estrebades que feia al pujar els esglaons de corda els nusos van acabar de trencar-se i Beatriu va caure cap a les rajoles del pati i es desnuca.

RICARD: (boig de dolor) Oh, malaurada Beatriu! Has mort intentant ocultar el nostre amor! No puc viure en aquest cos sense cor, ja que te las emportat tu!

NARRADOR: Llavors Ricard va clavar-se tres cops la seva navalla en el costat esquerre del pit. Quan va caure, dels seus llavis va poder articular una última frase:”Ja vinc, estimada…”. Tot seguit va morir.

Aquest va ser el destí que van tindre Ricard i Beatriu, i tot per l’egoísme i avaricia d’el pare de família Galera.

FI

Pere N. 1r batx

Una monarquía despreocupada

 

ESCENA PRIMERA

 

MENJADOR DE LA CASA REIAL, EL REI I LA REINA PARLEN TRANQUIL·LAMENT ASSEGUTS AL SEU SOFÀ DE SEDA VERMELLA, MENTRES LA REINA MIRA UN PROGRAMA DEL COR A LA TELEVISIÓ

 

REI

Bé, seguint amb la rutina quotidiana del dia a dia, emmm… que toca avui estimada meva?

REINA

Avui? Quin dia és avui?

REI

Collons reineta meva, no saps ni quin dia és avui?

REINA

No.

EL REI SOSPIRA PROFUNDAMENT

REI

Avui és dilluns amor meu, dilluns!

REINA

Ah… molt bé. I?

REI

Arrrg! T’acabo de preguntar que tocava avui, tros d’ase! És que mira que n’ets de feliç i despistada ee!

REINA

Aaah! D’acord, doncs a veure, avui és dilluns no?  Doncs avui toca… emmm… res, no?

REI

Ah no? No hem d’anar a treballar?

REINA

No, diria que no. Som reis, no tenim cap obligació de res, cap feina, cap preocupació, l’únic que hem de fer és viure feliçment sense haver de pensar en res més que en procrear la família, quedar bé a les fotos i saludar a la gent pel carrer. I deixam mirar la tele tranquil·la home!

REI

Però nosaltres no ens hauríem de preocupar pel país? No hauríem de solucionar els problemes del dia a dia?

REINA

Tu ho has dit, hauríem.

REI

Doncs? Perquè no ho fem? Jo m’avorreixo aquí sense fer res, tu no?

REINA

No! Jo no! Jo estic intentant mirar “el diario de Patricia” amb un pesat al meu costat que no para de donar-me la tabarra.

REI

Ah… perdó.

ENTRA UN CRIAT DELS 25 QUE TENEN LA FAMILIA REIAL

CRIAT PRIMER

Majestat, el príncep el demana al pati del sud-oest de la casa.

 

REI

Visca! Alguna cosa per fer! Gràcies senyor, moltes gràcies, quin és el seu nom?

CRIAT PRIMER

Andreu, em dic Andreu sa majestat.

REI

Doncs gràcies Andreu, m’has alegrat el dia.

EL REI MARXA CORRENTS DEL MENJADOR  ACOMPANYAT PEL CRIAT

 

FOSC

 

ESCENA SEGONA

 

EL REI I EL CRIAT SURTEN A UN DELS 4 PATIS QUE HI HA A LA CASA ON ES TROBEN AL PRINCEP SENTAT A TERRA JUNTAMENT AMB LA PRINCESA, JUGANT A BALES

 

REI

Fill meu, que volies?

PRÍNCEP

Ah, hola papà. Vols jugar amb nosaltres dos a bales?

REI

Sisisisisi! Oi tant!

PRINCESA

(en veu baixa dirigint-se al Princep) i es pot saber perquè has convidat a aquest tros de lluç a jugar amb nosaltres?

PRÍNCEP

Ai no ho sé… quants més serem més riurem, no?

REI

Com?

PRÍNCEP

Res papà, res important.

REI

Genial llavors.

LA PRINCESA MIRA CAP AL CEL I TOT SEGUIT SUSPIRA

REI

(amb to repel·lent) Em demano les bales grogues.

PRÍNCEP

(amb el mateix to que son pare) Jo les verdes.

UN ALTRE CRIAT ENTRA AL PATI

CRIAT SEGON

Sa majestat, m’acaben d’informar  que avui és Nadal i li toca fer el discurs de bon any nou, hauria de marxar ja.

PRINCESA

(en veu baixa) Visca!

REI

No  fotis! Collons, ara que m’ho estava passant bé… Bé, que hi farem. Què has dit que s’ha de fer?

 

 

 

CRIAT SEGON

Vostè acompanyi’m, si us plau.

EL REI I EL CRIAT ENTREN A LA CASA

FOSC

 

ESCENA TERCERA

 

EL REI ENTRA A UNA SALA PER FER REUNIONS QUE TENEN A LA CASA REIAL, ON L’ESPEREN UN MUNT DE MITJANS DE COMUNICACIÓ, PAPARAZZIS…

 

REI

Mare meva quanta gent! Què celebrem?

CRIAT SEGON

(sospir) Avui és Nadal senyor i vostè ha de fer el discurs d’any nou, com cada any, vaja.

REI

Sisisi, ja m’ho has dit abans. Bé, quina és la meva càmera?

UN DELS PERIODISTES LI ASSENYALA UNA DE LES MOLTES CÀMERES QUE HI HA A LA SALA. EL REI S’ASSEU EN UNA BUTACA.

PERIODISTA

En un minut entrem en antena.

REI

En un minut? I jo que haig de dir? On són els cartellets que he de llegir?

 

 

PERIODISTA

Vostè llegeixi aquesta pantalleta senyor. (Tot assenyalant una televisió que hi havia sota la càmera)

REI

Ai quins nervis, mare meva.

PERIODISTA

Entrem en: cinc, quatre, tres, dos, u… (assenyala al rei amb el dit)

REI

Emmm… hola. Bé, avui és Nadal i d’aquí poc any nou…

ELS PERIODISTES POSEN CARA DE SORPRESOS I TOTS LI ASSENYALEN  LA PANTALLA QUE HA DE LLEGIR

Què? Com? Aaaah la pantalla! Ui, no ho hauria d’haver dit això, oi?

PERIODISTA

(en veu baixa) Sa majestat, estem a l’aire! Llegeixi la pantalla!

REI

Bé, a veure… (acluca els ulls per poder llegir millor el text) Estimats i estimades, és per a mi un motiu de gran satisfacció, dirigir-vos aquestes paraules en aquestes dates tant assenyalades…

ELS PERIODISTES SOSPIREN

 

FOSC

 

ESCENA QUARTA

 

TOTA LA FAMÍLIA ESTÀ AL MENJADOR, SOFÀ DE SEDA VERMELLA, MIRANT LA TELE AMB CARA DE POMES AGRES

PRINCEP

Papà, quan anirem a esquiar?

REI

Quan vulguis fill meu, quan vulguis.

PRINCEP

Doncs ho vull ara! Vull anar a esquiar ara!

REINA

Aaaargh! No podríeu anar a discutir a un altre lloc? No em deixeu veure la tele tranquil·la!

UN TERCER CRIAT ENTRA CORRENTS AL MENJADOR

CRIAT TERCER

Sa majestat, m’acaben de comunicar que se li ha girat feina.

REI

Feina? Quin tipus de feina?

CRIAT TERCER

Bé, uns terroristes han posat una bomba en un avió i quan ha explotat, ha caigut a sobre d’un poliesportiu. Hi ha hagut 276 morts i 435 ferits. Hauria de fer acte de presència i fer algun discurset per consolar a la població.

REI

Collons! Bé… on has dit que he d’anar?

PRÍNCEP

Però papààà, tu m’has dit que anàvem a esquiar… jopetas!

REI

Tranquil fill, hi anirem aquesta tarda, quan torni del discurs.

 

EL PRÍNCEP ABAIXA EL CAP AMB CARA DE DECEPCIÓ

CRIAT TERCER

Acompanyi’m senyor, si us plau.

EL REI I EL CRIAT MARXEN DE LA CASA

 

FOSC

 

ESCENA CINQUENA

 

EL REI, ES TROBA EN UNA GRAN PLATAFORMA, DAVANT D’UN MICRÒFON AMB TOT DE MEMBRES DEL GOVERN DARRERE SEU. MOLTA GENT L’ESCOLTA AMB EMOCIÓ.

 

REI

(va llegint un paperet que te a les mans) Ciutadans i ciutadanes:

Em dirigeixo a vosaltres, a causa del lamentable atemptat que avui ha patit el nostre país. El nostre govern, ha estat sempre atent, atent a tot el que pogués passar, a tot el que pogués fer mal a la nostra pàtria. Sempre ha donat ajuda a qui ho necessitava i sempre ha estat compromès amb el país, per tal d’implantar la llei i eliminar les injustícies. Avui, altre vegada, s’ha solidaritzat amb les víctimes del atemptat, creant associacions per a recollir diners per a les famílies dels afectats i organitzant actes solidaris arreu del país.

Ciutadans, ciutadanes: res ni ningú  impedirà que s’aturi el terrorisme en el nostre país. Res ni ningú evitarà que la pau regni a la nostra pàtria.

Visca la terra!

 

TOTHOM

Visca!

REI

I visca la pàtria!

TOTHOM

Visca!

EL REI BAIXA DE LA SEVA PLATAFORMA I S’ESPERA AL COSTAT DELS MEMBRES DEL GOVERN.

 

FOSC

 

ESCENA SISENA

 

EL REI ESTÀ A DINS DE LA SEVA LIMOSINA AMB EL XOFER

 

XOFER

On el porto senyor?

REI

Ufff… doncs a casa tu, que avui el dia m’ha cansat moltíssim.

XOFER

Molta feina?

REI

Si noi si… molta.

SONA EL MÒBIL DEL REI. EL REI L’AGAFA.

 

REI

Si digui?

TELÈFON

Sa majestat el rei?

REI

Jo mateix.

TELÈFON

Senyor, hi ha hagut un altre atemptat suïcida, del mateix tipus que l’anterior, ha de venir a donar suport a la població de nou.

REI

Vaja, ho sento però no podrà ser. Aquesta tarda li he promès al meu fill que aniríem a esquiar junts.

TELÈFON

Però senyor…

EL REI PENJA BRUSCAMENT EL TELÈFON, DESPREOCUPANT-SE AIXÍ DE LES DESGRÀCIES DELS ALTRES, PEL SOL FET D’ANAR A ESQUIAR.

 

FOSC

Pau M. 1r de batxillerat

Operació bikini

PERSONATGES:

JOAN

MARTA

JÚLIA

SARA

VEU GREU

VEU AGUDA

PRIMERA ESCENA

Entra a escena la Júlia en la seva habitació.
Parla sola, en veu alta mirant-se al mirall de la seva habitació.

JÚLIA: Ostres, no pot ser que tingui aquestes cuixes, ja falta poc perquè comenci l’estiu i no he començat “l’operació bikini” !!!
Els nois ja no  em miraran.

De fons se senten unes veus: una aguda i l’altra més greu.

VEU AGUDA: Júlia, no pensis en aquestes coses. És igual si els nois et miren o no. Si a un noi no li agrades perquè tens una mica més de cuixa que els “escuradents andants”, què hi pots fer? Millor ser una persona que un escuradent, no?

VEU GREU: No li facis cas… aquesta no sap de què parlar, tu escolta’m i ja no tindràs problemes. Ves a l’ordinador i busca informació sobre dietes, exercicis, i tot relacionat amb poder-se aprimar, d’acord? I ja et dic jo que aquest estiu el recordaràs tot la vida.

JÚLIA: D’acord, així ho faré.

La Júlia marxa de l’habitació.

SEGONA ESCENA

Surten a escena la Marta i el Joan.

JOAN: Carinyo, vols que t’ajudi a fer el dinar?

MARTA: Sí, moltes gràcies.

Dirigint-se a la cuina.

JOAN: I parlant de dinar, què hi ha?

MARTA: De primer plat, arròs a la cubana, i de segon, canelons.

JOAN: No és el plat preferit de la nena?

MARTA: Sí, i com que feia temps que no el preparava…

A l’habitació de la Júlia, la noia està buscant per internet informació de dietes, i es veuen les dues escenes, els pares fent el dinar, i la Júlia a l’ordinador.

MARTA: Joan, si us plau, ves a dir-li a la Júlia que és hora de dinar i que tanqui l’ordinador.

JOAN: Sí, ara. Júliaaaaaaaaaaa! A dinar!

JÚLIA: Ara vinc, un moment.

Es veu com imprimeix unes pàgines i va a la cuina. Es deixa d’il·luminar l’ordinador i només es veu la cuina on estan els tres a punt de dinar.

JÚLIA: Avui, què tenim de dinar, mama?

MARTA: De primer plat, arròs a la cubana, i de segon, canelons. El teu plat preferit.

JOAN: Té, una gran ració d’arròs; i podràs repetir, si vols.

Pensa en la llista de coses que pot menjar, i fa una cara de gana.

JÚLIA: Moltes gràcies però no em ve de gust. Em sap greu. Puc agafar un iogurt i després anar a l’habitació?

ELS DOS PARES: Però, què dius?

MARTA: Ara no em diguis que no et ve de gust el teu plat?

JOAN: No em siguis així, i menja’t el que tens al plat.

JÚLIA: Ostres, és que no em ve gens de gust, i em fa mal la panxa.

JOAN: Bueno, si és així, ara et faig un  arròs blanc, i pollastre a la planxa,d’acord?

MARTA: Sí, nena, has de menjar alguna cosa, no pot ser que no dinis.

JÚLIA: Però per un dia no passarà res, si us plau, és que no em trobo gens bé, en serio, i a més sí que menjo, ja us he dit que m’agafo un iogurt.

MARTA: Mira, fes el que vulguis però després no et vull veure per la tarda que estàs buscant menjar perquè tens gana, entesos?

JÚLIA: D’acord, i ja et dic jo que no em veuràs a la cuina en tot el dia.

Agafa el iogurt i se’n va, mentres els pares es fan una mirada de desconcert.

TERCERA ESCENA

Es tornen a sentir les veus.

VEU AGUDA: Estàs fent mal fet, si seguixes així….

VEU GREU: Seràs la noia més guapa  de tota la platja, i podràs lluir el millor bikini.

JÚLIA: En serio, però és que tinc molta gana, i…

VEU GREU:  Res de i… pensa en el cos que vols tenir i en lo bé que et sentiràs quan l’hagis aconseguit.

JÚLIA: Estar bé, vaig a buscar més informació de dietes per aprimar-me.

La Júlia truca per telèfon.
Es sent la veu de la seva amiga.

JÚLIA: Hola, Sara, escolta, pots quedar?

SARA: Ah, hola Júlia, sí, sí, sí. Vols que quedem per anar a córrer, ja que aviat ve l’estiu?

JÚLIA: No gràcies, a mi no em fa falta anar a córrer, jo he començat una dieta.

SARA: Has anat a un metge i t’ha explicat què has de fer per poder-te aprimar?

JÚLIA: No, ho he buscat per internet, si vols t’explico com es fa i tal?

SARA: No, gràcies, jo prefereixo fer esport i menjar més sà que deixar de menjar.

JÚLIA:  Doncs, tu mateixa, ens veiem demà al col·legi.

SARA: Molt bé, però ves amb compte, eh?

JÚLIA: Clar. Fins demà

Penja el telèfon i s’estira al llit.
I es va apagant el llum il·luminant a la Júlia
.

ESCENA CINQUENA

S’il·lumina el saló de la casa on estan el Joan i la Marta.

JOAN: Escolta’m, crec que a la nostra filla li passa alguna cosa, mai no havia deixat menjar a taula.

MARTA: Però és que li feia mal la panxa.

JOAN: Per molt mal de panxa….

MARTA: Res, Joan, acceptau, avui li fem un sopar lleugeret i ja veuràs que demà estarà com una rosa.

JOAN: Si tu ho dius….

MARTA: Sí, i ara parlem d’on anem unes setmanes de vacances.

JOAN: Sí, va, perquè la Júlia ja té l’edat per estar sola uns dies, no?

MARTA: Oh. i tant! Jo amb 15 ja m’estava durant dues setmanes sola, i ella amb 16, ja pot, i de sobres.

JOAN: D’acord, on t’agradaria anar? A mi m’encantaria anar a Praga.

MARTA: Doncs a Praga anem, jo sempre l’he volgut visitar, aquesta ciutat.

JOAN: Però quant de temps vols que ens estiguem fora? Perquè depèn de quant de temps haurem de contractar alguna senyora de fer feines, no?

MARTA: A mi m’agradaria estar allà unes dues setmanes, i així estarem aquí, quan sigui l’estiu, no?

JOAN: Sí, però per aquest temps jo contractaria a alguna dona que fes la neteja, i fes la compra, perquè la Júlia sense cotxe, ni moto, no és que es pugui moure molt per anar a fer tots els encàrrecs, no?

MARTA: No, jo crec que ja està acostumada a estar sola, a mi els meus pares mai em deixaven  ningú que em pugués ajudar, i vaja,  ja té l’edat per buscar-se una mica la vida, no?

JOAN: Bé, tens raó.

Hi ha un silenci, com si estiguessin pensant en la Júlia

JOAN: I quan hi anem, perquè jo demà me’n vaig a fer una venda de cotxes a Xina i no torno fins el diumenge al vespre.

MARTA: Ostres, doncs jo també marxo demà a l’Índia a fer una venda de teles, i no torno fins el divendres.

JOAN: Així, que no marxem a Praga fins dimarts de l’altra setmana, no?

MARTA: I per què no dilluns?

JOAN: Home, és que jo torno diumenge al vespre, i vull tenir al menys algun dia per descansar, i veure una mica la nostra filla, no?

MARTA: Tens raó, que la pobra no ens veu gairebé mai, com em va passar a mi amb els meus pares. Bé, doncs, començaré a buscar ofertes de vols i hotels.

JOAN: Molt bé, jo vaig a començar a fer la maleta, i quan acabi tu vas a fer la teva i mentres jo ja començaré a fer el sopar.

MARTA: Molt bé.

ESCENA SISENA

Estan els tres a taula, amb els plats a taula.

MARTA: Júlia, demà el teu pare i jo marxem de viatge per feina. I no tornarem fins el cap de setmana, d’acord?

JÚLIA: Sí, ja saps que ja estic acostumada a estar sola, d’un dia per l’altre.

JOAN: Doncs això, i quan tornem anirem de viatge a Praga unes dues setmanes, o sigui que no estarem aquí fins que comencis les vacances d’estiu.

JÚLIA: Ah, que tampoc estareu per la meva graduació de batxillerat?

MARTA: No, em sap greu, però un dia tu ens vas dir que no t’agradava aquesta festa, no?

JÚLIA: Sí, però una cosa és dir i l’altra és que al menys hi estigueu, no?

JOAN: Bé filla, no et posis d’aquesta manera, tranquil·la. Ens sap greu.

JÚLIA: Sempre dieu el mateix, que ho sentiu, però no ho intenteu ni canviar. Mira, ja soparé després quan estigui sola.

S’aixeca d’un bot i marxa.

JÚLIA: Així m’acostumo ja als dies que he d’estar sola.

MARTA: Júlia, però no et posis així que no n’hi ha per tant….

La Júlia fa un cop de porta que deixa a la mare amb les paraules a la boca.

MARTA: Vaig a parlar amb ella.

JOAN: No, millor que la deixis sola, i que hi pensi.

MARTA. D’acord. Recollim i anem ja a dormir que demà els dos hem de matinar.

JOAN:  Sí, tu ves ja cap al llit que jo ja ho guardo tot.

S’apaga el llum i s’il·lumina l’habitació de la Júlia
La Júlia està estirada al llit

JÚLIA: Estic farta d’aquesta família, mai compten amb mi, sempre em diuen les coses a l’últim moment. No és just.

VEU GREU:  Però Júlia, mira-t’ho pel cantó bo, ara que no hi són podràs començar a fer la teva “operació bikini” sense donar explicacions ni res.

JÚLIA: Ostres, tens tota la raó, no hi havia caigut en això. Té gràcia, no? Que tu siguis l’única persona que m’entén i que m’escolta, i que a sobre no siguis ni real. Em sembla que quan acabi l’estiu aniré al psicòleg a fer-m’ho mirar, però ara no, tranquil, que si no no podré estar bé per a l’estiu.

VEU GREU: Tu, tranquil·la, sempre estaré aquí, dins del teu cap.

JÚLIA: Quin consol !

S’apaga el llum, i només es veu enfocat el plat de la Júlia que no s’ha menjat

ESCENA SETENA

Pel matí a primera hora, s’il·lumina la cuina.

MARTA: Joan, vols un cafè o un got de llet?

JOAN: Res, gràcies, jo ja marxo que he d’estar ja a l’aeroport.

MARTA: Doncs, espera’m que vinc amb tu.

JOAN: Li escrivim alguna nota a la nena o no?

MARTA: Vale, però ràpid que el taxi està a punt de venir.

Mentres el Joan escriu la carta, la mare va cap a la porta.

MARTA: Joan, vinga, que el taxi ja està aquí.

JOAN: Ja està, vaig a agafar la maleta i vinc.

Es desperta la Júlia i va cap a la cuina a esmorzar.

JÚLIA: Al menys m’han deixat una carta.

Llegeix la carta en veu alta

JÚLIA: “Nena, en recorda’t que quan surtis de casa sempre hi hagi les finestres tancades i les portes, eh? “
No em podrien dir, ni bon dia, que em vagi bé aquests dies sola…, no res, abans la casa que jo mateixa… Pel que veig no els importa la meva salut ni res.

Marxa de casa sense esmorzar i va cap al cole

SARA: Hola Júlia, que com va la teva “dieta” ?

JÚLIA: Bé, crec.

SARA: Creus?

JÚLIA: Sí, és que encara no he notat res, només  que tinc molta gana i la veu greu em dóna ànims per poder-ho suportar, però..

SARA: Veu greu? Júlia ,segur que estàs bé?

JÚLIA: Sí, de veritat.

Acaben les classes i és hora de dinar

JÚLIA: Sara, vols venir a casa a estudiar i després anar al centre comercial?

SARA: D’acord, però, que no hi són els teus pares?

JÚLIA: No, un altre cop de viatge.

SARA: Bé, millor, tens més llibertat, no com jo que la meva mare no para de dir-me que si segueixo fent tant d’esport acabaré com els que surten a la tele, aquells que se’ls i marca tant els músculs.

JÚLIA: Bueno, anem tirant, però ja et dic jo, si vols et faig el dinar, però jo no dinaré, vale?

SARA: Bueno, vale, però jo ja et dic que el que estàs fent no acabarà gens bé.

ESCENA VUITENA

Arriben a casa de la Júlia i preparen alguna cosa de menjar

SARA: Júlia, al menys menja una amanida com faig jo.

JÚLIA: No, la veu greu m’ha dit que no mengi res, només per sopar una cosa molt lleugera, per poder dormir, perquè anar a dormir amb la panxa buida és una cosa…

SARA: Ai, mira, fes el que vulguis, que ara no vull que ens enfadem pel tema del menjar, però vull que sàpigues que si al final et passa alguna cosa, o no sé, veus que és millor fer el que faig jo, i que la veu greu no diu res en contra, jo estic aquí per ajudar-te, sí?

JÚLIA: Sí, moltes gràcies.

Se senten la veu greu que diu” em cau bé la Sara”

JÚLIA: Ah, la veu greu diu que li caus bé.

SARA: Ah, doncs, moltes gràcies.

La Sara es gira i mirant el públic diu:

SARA: Mira que estar parlant d’una veu, que si caic bé o malament…..

S’apaguen els llums

ESCENA NOVENA

Han passat les setmanes i ja és l’estiu.
La Júlia s’està mirant al mirall.

JÚLIA: Bueno crec que la veu greu tenia tota la raó, que aquest estiu seria la més guapa. I ara a veure si els pares em troben algun canvi.

Se sent com s’obre una porta

JOAN: Júlia, ja estem aquí!

MARTA: Júlia, carinyo.

JÚLIA: Ara vinc, pares.

MARTA: Què, filla, com t’ho has passat aquests dies sola?

JÚLIA: Bé, però us he trobat a faltar una mica, la veritat.

JOAN: A veure quines notes has tret aquest any?

JÚLIA: Són molt bones, ja us les donaré més tard, no m’heu de dir res?

MARTA: Que jo sàpiga avui no és ni el teu aniversari ni el teu sant, oi?

JÚLIA: No, no, no, però no em veieu res de diferent?

JOAN: Doncs la veritat és que no.

JÚLIA: Només em faltava això, que no em trobéssiu res de diferent.

MARTA: Júlia, tampoc et posis d’aquesta manera, et veig tan guapa com quan vam marxar.

JÚLIA: Ai, jo marxo que he quedat per anar a la platja.

JOAN: Molt bé, fins al vespre.

La Júlia tanca d’un cop de porta i es posa a plorar
Se sent la veu greu

VEU GREU: Júlia, no ploris, ja et vaig dir jo que jo seria l’únic que et faria costat i que t’entendria

JÚLIA: Ja, però és que és frustrant veure com ni els teus propis pares es fixen com has canviat.

La Júlia es comença a marejar de tant plorar i de no menjar durant dies
Cau a terra i es queda desmaiada
La Sara, que l’anava a buscar, la veu allà i crida.

SARA: Joan, Marta, veniu corrents la Júlia està al terra!

ELS DOS: Què?

JOAN: Marta, truca a l’ambulància.

MARTA: Sí, ara mateix.

Es va apagant la llum i se sent la veu de la Júlia

JÚLIA: Mai hauria d’haver fet cas a l’estúpida veu greu.

Laia B. 1r de batxillerat

Por dins de casa

DORMITORI DE LA CASA DELS SENYORS MARTÍNEZ.  

 

LA NOA DORMINT PLACIDAMENT AL LLIT.  

S’OBRE LA PORTA I ENTRA EN RAFA BORRATXO, S’ENTREBANCA AMB TOT EL QUE HI HA PEL MIG I DESPERTA A LA NOA.  

 

Noa  

Rafa? Ja ets aquí? Com ha anat? 

 

Rafa 

Sí. No em veus? Què fas dormint ja? No m’has preparat res per sopar? 

 

Noa  

És tard ja Rafa… són les 12. Pensava que menjaries alguna cosa amb els amics…  

 

Rafa 

Pen… pen… pensaves… últimament penses massa i cada cop demostres menys que ets la meva dona. Ja no em cuides, ni m’obeeixes.  

 

Noa  

Rafa, què dius? Vas borratxo un altre cop no? Has begut massa. Vine, estirat i dorm, ja en parlarem demà.  

 

Rafa  

Ja parlarem demà? Doncs no, en parlem avui. En parlem ara i aquí, i perquè jo ho dic, algun problema? 

 

Noa 

Mira, no sé que vols dir. Crec que ara no és ni el moment, ni vas en condicions perquè discutim res. Així que demà si t’ha molestat alguna cosa o vols parlar, en parlem. Ara no.  

 

Rafa 

Ara no? Però tu qui et penses que ets per triar res? No t’he preguntat, tros de suro. T’he dit que parlàvem ara, i en parlem! Últimament et creus molt forta eh? Creus que jo no tinc ni dret ni vot a triar res aquí? Creus que no tinc prou autoritat per fer d’home de la casa? Per triar que es fa i que es deixa de fer? Eh.. eh.. eh… Parla, parla ara! Et quedes callada eh..  

 

Noa  

Prou, Rafa prou! Només dius que bajanades! No saps el que dius…Però si sempre acabem fent el que tu dius! Vas borratxo, però que no et veus? 

 

Rafa 

Calla! No t’equivoquis! Qui m’ha de veure ets tu! Què passa, ara no podré arribar borratxo o què? Doncs faré el que em doni la real gana encara que no vulguis, no tens res a dir ni a fer, tu!  

Així que t’agradi o no, aquí mano jo!  

 

Noa 

Prou Rafa, si us plau… tu no ets així! Estic farta de només sentir tonteries, millor faré com si no he sentit res.. si, serà el millor… així que vaig a dormir i demà quan et llevis en parlem. 

 

LA NOA S’ESTIRA AL LLIT I GIRA LA CARA CAP A L’ALTRE CANTÓ. 

 

Rafa 

Tonteries? L’única tonta que hi ha aquí, ets tu! 

 

EN RAFA, AGAFA A LA NOA PEL BRAÇ I LA GIRA BRUSCAMENT CAP A ELL.  

 

Quan entendràs que si jo dic que ara toca escoltar-me i hem de parlar, en parlem? T’ho he de dir d’una altre manera? 

 

ELS ULLS DE LA NOA COMENCEN A OMPLIR-SE DE LLÀGRIMES I LI COSTA PARLAR.  

 

Noa 

Rafa, si us plau… jo t’escolto, però pensa-hi! Vas molt malament… no tinc ganes de discutir ara, no vull parlar am tu en aquest estat.  

Creu-me, el millor es deixar les coses per demà , ara estàs molt exaltat.  

No hi donis més voltes… T’estimo d’acord? Si això és el que t’angoixa no pateixis, t’estimo i ho saps.  

Saps perfectament que ho deixo tot per tu… però no et posis així… no ets tu.  

 

EN RAFA DONA UNA PATADA A LA PARET I ES SEU AL LLIT, TOT PENSATIU.  

AL CAP D’UNA ESTONA ES POSA EL PIJAMA, I S’ESTIRA A DORMIR. 

 

Veu en of: A L’ENDEMÀ EN RAFA ES VA LLEVAR D’HORA I VA MARXAR A CORRE. 

LA NOA, ES VA DESPERTAR UNA HORA DESPRÉS I VA TRUCAR A LA LAURA. 

 

Laura 

Si? Digui’m? 

 

Noa 

Laura! Com estàs? 

 

Laura 

Hola, Noa! Doncs molt bé, ja veus, anem fent… I tu, com estàs?  

 

Noa 

Bé… com sempre. 

 

 

Laura 

Et passa res Noa? Et trobo una mica estranya… 

 

Noa 

No… no em passa res. Bé, estic una mica amoïnada pel Rafa, però res més… 

 

Laura 

Noa, que sóc la teva millor amiga… Vinga, explica’m. Què ha passat? 

 

Noa 

Doncs ahir, jo estava dormint perquè ja era tard quan va arribar en Rafa d’estar una estona amb els amics, i… 

 

Laura 

No, espera… no m’ho diguis! Va arribar borratxo…? 

 

Noa 

Si… però aquest cop estava molt agressiu i a la defensiva, i vam començar a discutir. 

 

Laura 

No hem sobta, la veritat. Continua, si us plau… 

 

Noa 

Doncs res, em va començar a dir, que per què no li havia preparat res per sopar, em va llençar coses en cara, com per exemple, que no estic suficient pendent d’ell, que no li faig cas, etc. Jo li vaig dir que no en volia parlar, que anava borratxo i que millor ho discutíem avui, però ell, tan si com no, en volia parlar i va començar a cridar.  

 

LA NOA COMENÇA A PLORAR I FINS I TOT LI COSTA PARLAR. 

 

La veritat Laura, no sé què li passava… no era ell!  

 

Laura 

Per favor… aquest home està grillat! Ja t’he dit molts cops, que no et mereix! No deixis que et parli així, Noa, has de dir-li el que penses i poder fer el que tu vols sense patir pel que pugui pensar ell… 

 

Noa 

Però ell mai és així… ell també m’entén a mi, i també té en compte el que jo penso. 

 

Laura 

Mira Noa, en el moment en que arriba borratxo a casa, i no és el primer cop, i comença a escridassar-te i no t’agraeix res de cap manera, és el que té en compte el que tu puguis pensar. Li es igual tot a ell… 

 

Noa 

Laura, tampoc exagerem. És normal que si surti amb els amics de festa algun dia a prendre alguna cosa, quan arribi a casa, arribi més content de ho normal.  

 

Laura 

No, no és normal! Tu ho veus normal, però no ho és. No has de deixar que et tractin així. Has de fer alguna cosa al respecte, d’acord? 

 

Noa  

Potser sí que hauria de parlar amb ell i aclarar les coses. Potser li ha molestat alguna cosa que he fet, o té algun problema que no em vol explicar… Sí, tens raó, crec que el millor serà que en parlem.  

 

Laura  

Clar que sí Noa! Ja veuràs com li deixes les coses clares i d’ara endavant et té més en compte, i et valora més.  

 

Noa 

Sí, potser tens raó.  

 

LA NOA COMENÇA A SOMRIURE EIXUGANT-SE LES LLÀGRIMES QUE LI LLISQUEN PER LA CARA.  

 

Moltes gràcies Laura.  

 

Laura 

Per això estem les amigues, i vés en compte Noa, ja saps que a mi aquest home mai m’ha acabat de fer el pes.  

 

Noa 

No hi tornis Laura, en Rafa és molt bona persona, només l’has de conèixer una mica més.  

 

Laura 

No només jo. Jo crec que encara no el coneixes ni tu, Noa. Heu anat massa ràpid. Només fa un any que us coneixeu i ja us heu anat a viure junts. Tant de bó m’equivoqui nena, però aquest home em fa mala espina.  

 

Noa 

Aix… sé que tot això ho fas per ajudar-me, però no està bé que jutgis a la gent sense conèixer-la prou. Ja veuràs com us acabareu portant d’allò més bé.  

Mira, et sembla bé que fem un sopar divendres a la nit, aquí a casa? 

 

Laura 

Vols dir que ara estan les coses com per fer sopars? Ho podem deixar per més endavant Noa, no pateixis.  

 

 

Noa   

Que no. No se’n parli més. Divendres a la dos quarts de 10 a casa, d’acord? 

 

Laura 

Està bé, com vulguis. Allà estaré. 

 

Noa 

Així doncs, et deixo laura, que encara he de netejar tota la casa i he de fer el dinar, i ja és tard. 

 

Laura 

D’acord, guapa! Parlem aviat, sí? 

 

Noa 

No hi dubtis! Ens truquem!  

 

Laura  

Un petó maca, cuidat!  

 

Noa  

Un petó! Adéu!  

 

LA NOA PENJA EL TELÈFON I ES POSA A FER LA FEINA PER TENIR-HO TOT ENLLESTIT A L’HORA DE DINAR QUAN ARRIBI EN RAFA.  

 

Segon acte: 

 

S’OBRE LA PORTA I ENTRA EN RAFA, TOT CANSAT DE CORRE . 

 

Rafa 

Ja sóc aquí!  

 

Noa 

Hola, Rafa!  

 

LA NOA ESTÀ A ALA CUINA PREPARANT EL DINAR, I EN RAFA S’ACOSTA A ELLA, L’AGAFA PER LA CINTURA I LA GIRA PER FER-LI UN PETÓ. 

 

Rafa 

Uhm… quina bona olor… que m’has preparat avui princesa? 

 

Noa 

Doncs, carn amb salsa i sopa de peix, com a tu t’agrada. 

 

Rafa 

Que bé! Quina bona pinta que fa… uhm… si és que ets la millor cuinera del món!  

 

EN RAFA LI FA UN PETÓ I MARXA DE LA CUINA.  

 

Vaig a dutxar-me, Noa! Ara vinc.  

 

Noa 

D’acord, vaig parant la taula.  

 

Veu en of: LA NOA MOLT SORPRESA PEL CANVI DE CARÀCTER D’EN RAFA, S’HO PENSA MILLOR I DESIDEIX NO DONAR-HI MÉS VOLTES I SI ELL NO TREU EL TEMA, NO PARLAR-NE.  

EL DINAR VA ANAR D’ALLÒ MÉS NORMAL.  

A LA NIT, LA NOA S’ANÀ A UN SOPAR D’EMPRESA. 

 

EN RAFA ESTÀ SENTAT AL SOFÀ ESPERANT-LA QUAN ARRIBA.  

S’OBRE LA PORTA I ENTRA SENSE FER GAIRE SOROLL.  

 

Rafa 

Noa? 

 

Noa 

Hola, Rafa! Què fas despert? Que m’esperaves? 

 

Rafa 

Tu creus que aquestes són hores d’arribar? Tu no ets conscient de que ets una dona casada, que tens un home esperant-te a casa? No penses am el cap tu o què? 

 

Noa  

Rafa, tenia el sopar de l’empresa. He marxat quan hem acabat, igual que tothom!  

 

Rafa 

A mi més ben igual tothom! 

 

Noa 

No cridi Rafa, no són hores. 

 

Rafa 

Crido si em dona la gana, tu no ets ningú per fer-me callar. Hauries d’estar agraïda de que no et canti les quaranta més cops! Ets una desagraïda!  

 

Noa  

Mira Rafa, si algú és desagraït aquí ets tu, i no comencis amb aquest joc.  

 

Rafa 

Si jo sóc desagraït és perquè t’ho mereixes! I què passa, avui tampoc en vols parlar no? Avui quina és la teva excusa? Avui no vaig borratxo, sé perfectament el que hem dic.   

Noa  

Rafa, no em cridis!  

 

Rafa  

Crido si vull! Qui ha de callar ets tu, així que comença a escoltar-me. 

Últimament et prens masses llibertats tu, eh nena! Així que això ha de canviar, començant per complir més les teves obligacions a la cassa i amb el teu marit.  

 

Noa 

Rafa, tu no ets qui per dir-me si em prenc o no masses llibertats, i saps perfectament que gaire bé no tinc vida fora de casa, no sé de què et queixes!  

 

Rafa 

Que jo no sóc ningú!? Mira guapa, sóc el teu marit i et puc dir el que em surt dels nassos, i a mi no em tornis a alçar la veu, entesos?  

Que et creus molt valenta eh? Et poses “xula” no? Doncs ves amb compte Noa, que a mi ningú em parla així, t’enteres?  

 

Noa 

No m’ho puc creure. Estàs grillat noi! Fest-ho mirar, de veritat eh… tens un problema!  

 

LA NOA GIRA CUA I COMENÇA A CAMINAR CAP A L’HABITACIÓ.  

EN RAFA LA GIRA BRUCAMENT DEL BRAÇ I LI DONA UNA BUFETADA.  

 

Rafa 

Comença a calmar-te, eh! T’he dit que a mi ningú em contesta així, i menys tu.  

Mira’t, no vals res! Ets una desgraciada… les gràcies em tindries que donar per poder estar amb mi. Valora’m o el problema el tindràs tu!  

 

EN RAFA VA AGAFAR LA JAQUETA I LES CLAUS DEL COTXE I VA MARXAR. 

LA NOA ES VA SENTAR AL SOFÀ I ES VA POSAR A PLORAR.  

 

TOT FOSC.  

ÉS EL DIA SEGÜENT, LLUMS NOVES.  

 

ENTRA EN RAFA PER LA PORTA, DESPRÉS D’HAVER PASSAT TOTA LA NIT FORA, MENTRE QUE LA NOA ESTAVA ESMORZANT A LA SALETA MIRANT LA TELEVISIÓ.  

 

Rafa 

Bon dia.  

 

Noa 

Bon dia… 

 

Rafa 

Vaig a dutxar-me. 

Noa  

Bé… 

 

Rafa 

Et passa res? Encara estàs així per ahir? 

 

Noa 

No, no és res…  

 

LA NOA CONTESTAVA SENSE TREURE LA MIRADA DE LES TORRADES. 

 

Rafa  

Segur? 

 

Noa 

Estic bé, no pateixis.  

 

Veu en of: LA NOA ESTÀ MÉS FREDA QUE MAI, NO SAP EXACTAMENT QUE LI PASSA, EL QUE SENT PEL RAFA… ODI? AMOR? MENTRE AQUEST ES DUTXA, DECIDEIX TRUCAR A LA LAURA, NECESSITA PARLAR.  

 

Laura  

Digui’m? 

 

Noa  

Hola Laura!  

 

Laura  

Noa! T’he trucat avui al mòbil i no me l’agafaves… 

 

Noa  

No, és que l’he perdut, no sé on està… 

 

Laura 

Ja deia jo! Quin cap, carinyu! I què? Com va tot? Hi ha novetats? 

 

Noa  

Doncs… 

 

Laura  

Vas parlar am ell? 

 

Noa 

No, però… és que ell al dia següent estava més carinyós que mai i… tot era perfecte aquell dia Laura, i no vaig voler espatllar-ho amb qualsevol tonteria!  

 

 

 

Laura  

Jo crec que ho hauríeu de parlar, però bé, si ara esteu millor que mai… me n’alegro molt! Però… això no es tot, hi ha algú més oi Noa?  

 

Noa  

Doncs si… però no sé si… no sé si hauria de… bé, realment no sé si puc…  

 

Laura  

Som-hi Noa, no comencis, sóc jo! Explica’m va!  

 

LA NOA SOSPIRA PROFUNDAMENT. 

 

Noa 

M’ha pegat Laura… 

 

Laura  

Què? Què t’ha què? 

 

Noa  

Varem discutir i es va posar nerviós i… doncs… que em va donar una bufetada perquè em callès!  

 

Laura  

Noa, prou, ara mateix et vaig a buscar i et vens a casa meva, No permetré que estiguis amb aquet desgraciat ni un segon més, em sents? 

 

Noa  

No, Laura! Abans parlaré amb ell i li demanaré el divorci per les bones. Però gràcies… 

 

Laura  

Mira Noa, això ha arribat molt lluny ja, no sé ni si n’ets conscient, Ho has de denunciar d’acord? 

 

Noa 

No sé Laura… ell no és així. Va ser en un moment de molta tensií i crec que amb la separació tindrà més que suficient… 

 

Laura 

Jo no t’entenc, Noa, la veritat. No sé com encara tens el valor per defendre’l.  

 

Noa 

Escolta Laura, he de penjar… ja et trucaré d’acord? No et preocupis per mi nena, estic bé! Un petó guapa!  

 

Laura  

Vigília Noa! Cuidat carinyo!  

 

EN EL MOMENT QUE LA NOA VA PENJAR EL TELEFON VA ENTRAR EN RAFA AL MENJADOR.  

 

Noa 

Ja està el dinar. 

 

Rafa 

Perfecte.  

 

Veu en of: VAN SEURE TOTS DOS A LA TAULA I DURANT EL DINAR TOT VA SER MOLT FRED, CASI NO PARLAVEN . 

LA NOA NO TROBAVA EL MOMENT PER PARLAR AM ELL, INCLÚS CREIA QUE ELL ESTAVA ARREPENTIT I TENIA L’ESPERANÇA QUÈ LI DEMANÉS PERDÓ. 

 

QUAN AKABEN EN RAFA MARXA I LA NOA S’ASSEU EN UNA CADIRA I PENSA EN VEU ALTA. 

 

Noa 

On és l’amor? O millor dit, què és l’amor? Què sento pel Rafa? Amor, odi, por pena…? Mil preguntes sense resposta…  

Què fer en el moment que et sens atrapada dins d’una bombolla, de la qual no pots sortit, perquè no trobes la porta de sortida? Potser és que no busques prou, o que simplement no saps si el que realment vols és trobar aquesta porta? 

 

TOT FOSC. CANVI DE DECORATS.  

DORMITORI. LA NOA ESTÀ DORMINT AL LLIT.  

 

POC MÉS TARD VA ENTRAR EN RAFA.  

ES TREU TOTA LA ROBA QUE PORTA I ES QUEDA EN ROBA INTERIOR. AGAFA LA NOA I LI COMENÇA A DONAR PETONS.  

 

Noa  

Para Rafa. 

 

Rafa  

Tinc ganes… 

 

Noa  

Jo no. No vull… 

 

Rafa 

Una de les coses que fan les parelles, és el sexe. Nosaltres som una parella i ho hem de fer. Vinga va, posa’t sexy!  

 

Noa  

Rafa, deixa’m!  

 

Rafa  

T’he dit que ara ho farem, així que et recomano que disfrutis.  

 

Noa  

Rafa, t’estic dient que paris, em fas mal!  

 

Rafa  

Doncs, col·labora-hi, que ho saps fer molt bé.  

 

Noa  

T’estic dient que no vull! Para!  

 

Rafa 

Calla!  

 

TOT FOSC.  

 

Tercer acte:  

 

Veu en of: DESDE EL DIA DE LA VIOLACIÓ RES TORNA A LA NORMALITAT, LA NOA LI AGAFA MOLTA POR TOT I QUE EN RAFA ACTUA COM SI RES. 

EN RAFA VA TALLAR LA LINEA D TELÈFON I ESTAN PRÀCTICAMENT  INCOMUNICATS.  

LA LAURA EN VEURE QUE LA NOA NO LA TRUCA NI AGAFA EL TELÈFON, DESIDEIX ANAR A CASA SEVA.  

 

PIQUEN A LA PORTA.  

 

Noa 

Qui és? Què vols? 

 

Laura  

Noa sóc jo, obre’m si us plau.  

 

LA NOA VA CORRENS CAP A LA PORTA I L’OBRE.  

 

Noa  

Laura!  

 

S’ABRACEN I A LA NOA LI CAUEN LES LLÀGRIMES.  

 

Laura  

Noa, estàs bé? On està en Rafa? Què t’ha passat a la cara? T’ha tornat a tocar? Diga’m on està aquell desgraciat! 

 

Noa 

Ha sortit, no està a casa…  

Laura tinc por… el Rafa no és el mateix de sempre. 

Laura  

Noa, agafa les coses, ràpid! Marxem ara mateix d’aquí… et vens a casa meva, d’acord? 

 

Noa 

No, Laura. Quan s’assabenti de que he marxat serà pitjor. 

 

Laura  

Però, que no ho entens? No veus que no et pots quedar ni un segon més en aquesta casa? 

 

Noa 

No sé si podré… no tinc valor… 

 

Laura  

No se’n parli més! Vine ràpid Noa… i no pateixis que jo estic aquí amb tu, d’acord? No et deixaré sola ni un minut!  

 

LA LAURA I LA NOA VAN AGAFAR TOTES LES COSES NECESSÀRIES PER MARXAR, PERÒ ABANS LA NOA VA ECRIURE UNA NOTA A EN RAFA.  

 

Laura 

Què fas ara? 

 

Noa  

Li deixaré una nota i li diré que he marxat… sinó encara serà pitjor.  

 

LA NOA COMENÇA A FER LA CARTA DIENT EN VEU ALTA ALLÒ QUE ESCRIU.  

 

Noa 

Rafa, necessito pensar, necessito desconnectar, i dins de casa ja no aguanto més.  

Espero que ho entenguis. T’enviaré els papers del divorci pel meu advocat. Crec que serà el millor.  

L’únic que necessito ara és distància… qualsevol cosa que em tinguis que dir, serà a través dels advocats d’acord? 

Crec que d’una altra manera no ho aguesis entès i ara no hi ha més opcions.  

Cuida’t.  

Adéu.  

 

TOT FOSC.  

 

Veu en of: LA NOA VA MARXAR AMB LA LAURA, HO VAN DENUNCIAR I VAN ACONSEGUIR EL DIVORCI. D’EN RAFA, NO HAN TORNAT A SABER MAI MÉS RES, I ARA VIUEN TOTES DUES A LONDRES, ON LA NOA HA REFET LA SEVA VIDA I ÉS FELIÇ.  

 

Sara M., 1r de Batxillerat