Category Archives: Narración

Un amor desenfrenat

5 Replies

“Explica la llegenda fa ja cents d’anys, vivien dos amors bojament enamorats, era un amor tan pur un amor desenfrenat, el mes fort enemic que aquell amor sigui derrotat. Es conegueren, es conegueren des de d’infància, ara són majors de repent tot canvia. Entre les famílies hi ha un guerra ensagnada, l’amor es complica, ella intentarà oblidar-lo”.

Tania era una noia de Barcelona mentre que el seu estimat Eduard vivia a Andalusia. Només es veien cada tres mesos. Tania estudiava la carrera de magisteri a la universitat de Barcelona. I ell, treballava al camp ja que no tenia estudis.

Les vacances estaven a punt de començar i Tania estava nerviosa per anar-se’n al poble dels seus avis, on vivia Eduard, a ella sempre li agradava anar al poble i estar amb amics, la colla més Eduard. Sempre es duien molt bé perquè s’estimaven mútuament, però ni un ni l’antre era capaç de confessar-ho. Quant Tania va arribar al poble, es va adonar que tot havia canviat, ara en comptes de jugar a cartes i veure jugar a futbol, s’anaven a donar una volta pels camps tots junts.  En un dels passejos, Tania i Eduard van començar a parlar com no ho feien desde fa molt de temps, tothom es va quedar estranyat que de cop i volta parlessin tant. Per la nit d’aquell mateix dia, l’Ariadna va portar unes galetes que havia preparat la seva mare amb la recepta de l’àvia. Com no hi quedaven més galetes l’Eduard i la Tania la van compartir.

Tania s’havia que estimava a Eduard però com que el seu pare, sempre li havia dit que era una influencia dolenta, y que els seus pares no tenien bona fama doncs no ho volia acceptar. Fins que un dia no aguantava més i s’ho va dir a l’Alba, la seva millor amiga. A ella li va semblar bé, va dir que ho entenia, però que no es tenia que avergonyir perquè la fama molts cops es equívoca. Tania no s’ho podia dir a ningú més, si no es pensaria que s’ha tornat boja. Ningú més que ella veu que Eduard es un bon noi, amb els seus aspectes. Eduard es solitari, va amunt i a baix amb la moto de cent vint-i-cinc sense carnet, i amb el casc blau. La seva samarreta de màniga curta, taronja del bar “la lluna”. Si tothom el veiés com el veu ella, seria magnífic; es alt, té el cabell castany clar, ulls verds, i la cara molt definida com un actor de Holliwood. Però quina llàstima! Ella no sap que l’Eduard encara que l’estimi no estarà amb ella. Ell es molt noble i no tradicionària a Ferran, el germà de Tania.

Va passant el temps i les vacances es van acabant, l’últim dia Tania va parlat amb Eduard, en el mateix lloc que va menjar la galeta, així que Eduard va treure una altre galeta i la partir li va donar mitja a la Tania i l’altre se la va guardar al mitjó del mòbil.

En el viatge Tania va tardar set hores en agafar son, i en aquestes hores va recordar tots els moments que hi havia passat, va pensar en l’Eduard, i va pensar com el seu estimat. Poc a poc anava acceptant el que ja s’havien tots. Van passar quaranta dies, i Tania ja estava desesperada. No es decidia a res, tot li semblava malament, no rebia noticies d’en Eduard desde feia molt de temps, van passar quaranta dies més i la Tania ja estava més feliç ja que quedaven pocs dies pel veure’l un altre cop.

Tania va obrir el cofre de sota el seu llit i va veure la galeta que mesos abans havia partit amb Eduard, la va agafar i se la va menjar. Eduard a Andalusia va posar a rentar el mitjó del mòbil, la va veure, i com no, també se la va menjar.

Això te una part molt bona, però, con veureu a continuació hi causarà problemes.

Tania després de tres mesos, va tornar al poble. I el va tornar a veure. Quan es van trobar, semblava que tinguessin papallones a la panxa. Com mai havien sentit aquesta sensació els va causar molt efecte, tant Eduard com Tania no entenien perquè els havia passat. Ara Tania no podia amagar el que sentia i Eduard no podia estar més de quaranta minuts sense ella. Tania estava molt feliç perquè el tenia, el tenia a ell, al seu nen… però a la seva familiar no li va agradar gens.

Els cosins amb Ferran van agafar a Tania i li van començar a escridassar i a dir-li perquè l’havia fet, perquè havia traït a la família, que no pensava en els demés nomes en ella. Però Tania pensava que ella també tenia dret a ser feliç, així que no els va fer cas. Cada dia Eduard i Tania quedaven darrere les escoles per estar junts sense que ningú els molestes.

L’estiu era llarg, aquest any Tania s’hi pensava quedar mes d’un mes, per estar amb ell i amb la seva família. Quant tot semblava que anava bé, a Eduard li van sortint problemes. Ell s’ajuntava amb gent que no li convé ni per edat ni per res. Aquesta gent es dedicava a córrer amb el cotxe, i com ell anava amb la moto, els policies anaven darrere de ell. Ell cada cop que veu a la policia es tenia que anar perquè si l’enxampaven podia anar a la presó. I aquest fet se li sumava a la fama que té. Eduard si més no, volia tenir a Tania lo més allunyada d’aquest tema millor, però Tania es preocupava per ell i no volia que res dolent li passes.

Eduard va decidir que seria millor deixar a Tania perquè els seus pares tornessin a estar bé amb ella, i que pogués tornar a ser una noia com abans, lliure. A Tania això no li va agradar gens però ho va tindre que acceptar perquè no hi tenia cap altre remei. Tania estava dia i nit trista, no feia res mes que pensar en ell. Eduard havia deixat de parlar a la colla, ara si que estava sol, només amb els quatre tontos del cotxe. I Tania només sortia al carrer per escoltar la moto pujar i baixar. Tania no li havia dit a ningú que ell l’havia deixat de parlar, només ho sabia el seu cosí Gerard que l’espiava per explicar-s’ho el pare de Tania.

Tania va parlar amb Gerard i s’ho va explicar, li va dir que la deixés em pau. Que ja no estava amb ell, que l’havia deixat per la seva culpa i per l’escridassa de l’altre dia. Tania no s’ho perdonaria mai, ella vivia sense vida, ella deia que perquè sortir al carrer, que arbres hi han molts. Tothom es preocupava per ella, no era Tania si no era un cos de matèria sense sentiments, tenia sempre la mateixa cara, ni trista ni contenta si no, com si no passes res interessant en la seva bonica vida.

Eduard en canvi se’l veia bé. Ell intentava semblar feliç, però no ho estava. Cada nit anava darrere les escoles per recordar-ho tot. No s’ho perdonava a sí mateix, però sabia que era el més correcte. L’estiu es va acabar i Tania se’n va anar a fer l’últim curs de la carrera. No es van acomiadar, no es van ni mirar, simplement va pujar al cotxe i se’n va anar.

Tania plorava, plorava com una magdalena, mentre que Eduard es feia el dur davant els amics. Tres mesos més pensava Tania, només tres mesos i ja estaré aquí.

Tania va aprovar la carrera, i sense voler cada cop pensava menys en Eduard, anava sortint, coneixent a gent, però Eduard no. Eduard pensava cada cop més en ella, tenia el calendari a l’habitació, feia una compte enrere, però mai arribava el dia. Eduard es trobava molt malament, ell pensava que era per Tania fins que es va començar a aprimar molt, va anar al metge i el van detectar càncer. Tania no s’havia res d’això, es més, ningú ho sabia. El metge li va receptar unes pastilles per provar si el podien aturar però ell va dir que no volia viure sense ella, i no se les prenia.

Als tres mesos Tania va arribar al poble, com si res, es feia la dura, però encara l’estimava. Ell no aguantava més, així que va agafar la moto i li va dir:

-amiga, si hi ha alguna cosa de la que em penedeixi  més en aquesta vida es haver-te deixat fa tres mesos, se que no em perdonaràs, ni em creuràs si et dic que t’estimo.

-amic, jo t’estimo més encara, però tu em vas dir que no podíem estar junts i jo he refet la meva vida com em vas dir.

-ara, et dic estimada meva, que sense tu no vull viure. Adéu!

Eduard agafà la moto sense casco i sense frens, amb la seva samarreta taronja, i corrents amb la moto, la llum desaparegué.

Ara en la làpida d’Eduard posa: millor morir estimant que viure  amb ànima en pena.

Laura R. (1er Batx)

El conte de “L’inspector”

Leave a reply

Aquesta dissertació artística constara en explicar la obra de Nikolai Gògol L’inspector com si fóssim un conta contes. Per poder fer-ho hem adaptat el text, l’hem resumit i hem agafat els fragments més importants de la trama d’aquesta història.

Hi havia una vegada, en un petit poble de la Rússia profunda trobem al jutge, el director de l’hospital, la director del col.legi, el cap de correus i el cap de policia,l’alcalde a la saleta de casa d’aquest.

L’alcalde els ha reunit a tots en aquella saleta per donar-l’his la noticia de que els envien un inspector general.

–Un inspector general? Perquè? Per inspeccionar què? Van contestar la resta de personatges a la noticia que l’alcalde els havia anunciat.

El grup es va começar a possar una mica nerviós, l’alcalde va continuar donant detalls sobre l’inspector, que voldria mirar-ho tot, fins i tot a les butxaques, que venia de Petesburg , que ja estava de camí i que venia a inspeccionar tota la província.

–El que ens cau a sobre es una tocada de collons . Va dir l’alcalde.

L’ambient d’aquella saleta es posava poc a poc més tens, i tots es preocupaven per le cosses que amagaven.

L’alcalde va continuar donant més informació sobre l’inspector, dient-l’is que venia a comprovar com es gastaven els diners que arribaven de la capital.

–Desde quan arriben diners de la capital? Va preguntar la directora del col.legi.

L’alcalde va contestar que en efecte arribaven diners de la capital però no molts,va justificar perquè no arribaven a l’escola, i els hi va dir a tots que havien d’intentar justificar el que no és justificava de cap manera.Per exemple,l’estat de l’hospital, que a l’entrada del jutjat es criïn oques, o que hi hagi roba estesa a la sala d’audiencies. L’alcalde, no entenia perquè havien de ser inspeccionats.

–Tothom té pecadets. Va dir preocupat.

Aleshores tots van començar a reproxar-se cosses, al alcalde l’hi van dir que acceptava regals cars a la directora del col.legi que era massa tova amb els seus empleats..etc

La preocupació de l’alcalde anava “in crescendo”, intentava trobar una justificació per aquesta visita.

–M’haurá denunciat algú? Usuers desgraciats, si algun cop he manllevat alguna cosa , ha estat amb el seu consentiment. Jo mai robo d’amagat. Va dir l’alcalde.

L’alcalde va manar al cap de correus que vigiles si arribava alguna carta del ministeri, ja que coneixia la seva afició a llegir les cartes, de la gent.

En aquell mateix moment van entrar a la saleta Botxinski i Dobtxinski:

–No s’ho creuran. Deien

–És extraordinari!

La resta els hi contesta:

–Que passa?

Els dos homes expliquen amb dificultats però ho aconsegueixen que a la fonda del poble es trobava l’home sospitos per dir-ho d’alguna manera:

–És ,jove, alt, elegant i amb bona presencia.Van dir els dos homes.

Aleshores aquest dos homes van deduir que potser seria l’home que estaven esperant, a continuació els dos homes s’apropen per preguntar al fondista qui era aquell home tant elegant. El fondista va respondre que era un funcionari de Petesburg. El fondista els hi va dir que feia dos setmanes que posava allà, que no sortia per a res de la fonda i que encara no havia pagat res del que havia demanat.

–La mare que ens va matricular .Va dir el cap de policia.

–Déu del cel! Això és una catàstrofe. És pitjor que si la nostra vila hagués estat engolida per les aigües del llac negre, és el judici final..Déu meu tingueu misericòrdia de nosaltres. Confesso he pecat!. Confesso la meva culpa, la meva grandíssima culpa. Dues setmana.. en aquestes dues setmanes he fet assotar aquella vídua, els treballadors no han rebut la ració, els carrers no s’han netejat, he fet tancar les fonts públiques perquè hem faltava aigua a casa i a la tómbola anual la meva dona va guanyar tots els premis! Va dir l’alcalde molt amoïnat.

Entre tots intenten trobar un pla per solucionar el problema.

L’alcalde els hi diu a tots que marxin a casa seva i que arreglin tot el que puguin i, va fer dir a tothom que si l’inspector preguntava que ells responguesin que estaven molt contents, va fer netejar els carrers i posar al guarda més ben plantat al pont.Ell va anar a la fonda amb Bobtxinski.

Al veure sortir a tothom per la porta la María i la Anna preguntaven que passava. Ningú les responia aleshores l’Anna va fer anar a l’Avdòtia darrere del carruatge a asabentar-se de tot i que la informes quan ho sàpigues.

En el mateix moment a la fonda del poble l’Òssip el criat de l’Inspector i aquest discutien sobre com gastaven els diners, els dos tenien gana, però el fondista ja no els hi volia donar res més fins que no paguessin. Al final Òssip aconsegueix menjar,però és l’últim cop que el fondista els hi donara si ells no paguen. Al veure els plats que portaven l’inspector inconforme va dir:

Aquest dinar es absurd. El meu estomac necessita.. Diga-li que això és inacceptable.. Això no és res.

Aleshores apareixen a la cambra l’alcalde i el Bobtxinski.

–Tinc l’honor de saludar-vos. Va dir l’alcalde, al que va respondre Khlèstakov:

–L’honor és meu.

L’alcalde li va explicar que venia perquè l’hi havien dit que no pagava, ell aleshores es va intentar excusar, entre els dos la conversa es va fer un embolic i al final l’alcalde el que fa es oferir a Khlèstakov un allotjament a casa seva, va pagar-l’hi les deutes amb el fondista. És van posar en camí, en aquell moment l’alcalde l’hi va oferir a l’inspector si volia anar a visitar alguna de les instal·lacions del poble:

-¿No us agradaria pas ara visitar algunes de les institucions públiques de la nostre ciutat?

-Amb un gust enorme, estic a les vostres ordres. Va respondre Khlèstakov.

Després l’alcalde escriu una carta a la seva dona per dir-li que prepares la cambra per l’inspector.

Mentres a casa de l’alcalde, la María i l’Ana conversen nervioses e impacients perquè volen assabentar-se del que passa. Aleshores arriba Bobtxinski per posar-les al dia:

–Senyores! Va dir Bobtxiski

–¿Sabeu res de nou?¿És general?¿Com va vestit? Van preguntar nervioses.

–Es veu que no , però no val menys que un general. Va respondre Bobtxinski

–Així és l’inspector que li van escriure al meu marit!Va dir l’Anna.

-El mateix. Continúa Bobtxinski.

Llavors Botxinski els hi va explicar tot el que havia passat, després les dones es va interessar per el físic de l’inspector i van començar a fer-li moltes preguntes a les que Bobtxinski responia, concretament. Després de tota la conversa Bobtxinski s’enrecorda de la nota que havia de donar-l’hi a l’Anna.

-¿Una nota?¿I perquè no me l’has donat fins ara? Va preguntar-l’hi l’Anna sorpresa.

-No hi he pensat. Si m’aguessiu interromput, segur… Va respondre Bobtxinki.

Tot seguit les dones es van posar per feina, havien de preparar la cambra per l’inspector, i elles nervioses s’avien d’arreglar per l’ocasió. Esclaten en una discussió sobre quina de les dues és més atractiva. En aquell mateix moment arriba Òssip amb l’equipatge de l’inspector, i es troba amb Avdòtia. Que li pregunta:

-¿Vindrà aviat el general?

-Si si. Va respondre Òssip.

Els dos van continuar parlant mentres pujaven l’equipatge de l’inspector a la cambra que corresponia i després es van dirigir a la cuina perquè l’Òssip dines alguna cosa.

Després a l’hospital, es troben l’alcalde, el director de l’hospital, un metge i Khlèstakov. En una de les visites a les institucions del poble. El metge mostra a Khlèstakov els diferents malalts, l’inspector s’interesa i fa preguntes sobre els malalts. Després d’haver visitat a uns quants l’inspector ja ho va considerar suficient. Aleshores l’alcalde li va preguntar si tenia algun suggeriment a fer, i ell li va respondre que els hospitals sempre li havien semblat un lloc molt trist i que podien pintar les parets amb paisatges…A aquesta proposta el director de l’hospital va respondre:

–Ho trobo.. Ho trobo brillant, fabulós, terapèutic.

Bona idea eh? Va dir Khlèstakov

I l’alcalde va afegir: Collonuda.

Van continuar parlant sobre les genials idees de l’inspector, al que ell explicava que a Petesburg la gent li oferia diners per les seves bones idees. Aleshores Khlèstakov va fer saber a l’inspector que estava cansat i que li agradaria retirar-se a descansar.

Es troben a la saleta de la casa de l’alcalde. Entren tots els personatges i parlen a mitja veu. Parlen sobre que no han de deixar a l’inspector que parli amb ningú més que no siguin ells perquè no s’assabenti de res. El jutge diu que han de donar-li un present a l’inspector. El director de l’hospital diu:

-Hem d’untar-lo, de dalt a baix, donar-li quartos.

Continuen parlant una estona dels diners que cadascun pot donar-li a l’inspector. I en Bobtinski diu: – Lo just seria que cada ciutadà contribueixi en relació als seus ingresos.

Surten tots de la saleta i entra l’inspector, amb ulls d’haver dormit massa i estirant-se. El primer en subornar a Klhèstakov és el jutge, que en entrar per parlar amb l’inspector té els diners a la mà i els va tirant poc a poc, i li diu a l’inspector que se’ls quedi perquè no són seus. La següent en entrar és la directora del col.legi que estava molt nerviosa, no sabia com començar a parlar. Comença la conversa i Klhèstakov li comença a fer preguntes que la directora no sap com respondre.Aleshores l’inspector li proposa una juguesca on es jugaran diners, la directora perd i l’inspector es queda amb els diners d’aquesta.

El següent en anar a parlar amb l’inspector és el director de l’hospital, que li dona els diners en un sobre. Després entra el cap de policia junt amb el cap de correus, es presenten, i li donen un sobre amb diners , llavors l’inspector pregunta:

-¿Què són aquests diners?

I els dos homes li diuen que no ho saben, que han estat enviats per persones que el valoren i volen contribuir al bé de la pàtria.

Tot seguit entren Bobtxinski i Dobtxinski i li donen els pocs diners dels que disposen.

Al haver acabat tots els personatges d’entregar-l’hi tots els diners, en Òssip li diu a Khlèstakov que serà millor que marxessin ja abans de que els poguessin descobrir.

Després d’aquest aconteixement varis habitants del poble s’acosten a l’inspector per queixar-se de l’alcalde. A canvi de l’ajuda que els hi promet els demana diners, per compensar les molèsties, cosa els habitants accepten amb gratitud. En acabar la conversa Khlèstakov fa retirar als habitants perquè esta molt cansat.En el mateix moment en el que els habitants del poble , entrava a la cambra María, aleshores Khlèstakov aprofita per filtrejar amb ella,aquesta té una mica de dificultats per adonar-se de les intencions de l’inspector, però quan ho fa intenta seguir-l’hi el fil, demanat-l’hi que li digui coses maques en vers.però ell audaç escapa del moment intentant apropar-se cada cop més a ella, en un moment li dona un peto a les espatlles, que ella no el va rebutjar però no estava molt convençuda.Ell en el moment es va disculpar per el seu atreviment

–No us enfadeu amb mi María Antònovna. Estic disposats de genolls a demanar-vos perdó. Va dir Khlèstakov.

-Us perdono, però només aquest cop. Si ho torneu a intentar hauré de prendre mesures més dràstiques. Va respondre-l’hi la María.

En aquell instant interromp l’Ana que entra a la cambra sense picar.Que al veure l’escena, no dupta en fer fora a la seva filla d’allà. Khlèstacov intentar sortir del pas, quan María surt de la cambra. Khlèstakov explica a l’Anna que l’únic que feia es demanar-l’hi ajut a la seva filla per poder apropar-se a ella, que és la que veritablement l’interesava.En el moment en el que Khlèstakov estava demant-l’hi la mà a l’Anna entra a la cambra de nou sense picar la María.

L’Anna no sabia que dir en aquell moment i li va dir a la seva filla que l’inspector estava demanant la seva mà. De seguida entra l’alcalde, i l’Anna el posa al corrent de la situació. L’informa de que Khlèstakov a demanat la mà de la seva filla.

-¿Què dius tu ara? No us ho prengueu malament, excel.lentíssim senyor general, el cap no li va gaire a l’hora. ¿T’has tornat boja o què? Sempre amb somnis de grandesa. La seva mare era igual.Va dir l’alcalde.

Però als poc minuts es va adonar de que la noticia era real. I la felicitat va invair el seu cos, i va donar la benedicció a la parella.Seguit de la benedicció Khlèstacov els anuncia que ha de fer una visita al seu oncle, al principi s’extranyen una mica però després es despedeixen d’ell.Abans de marxar l’inspector aconsegueix es va fer amb 500 rubles de l’alcalde.

Quan l’inspector ja hagué marxat a casa de l’alcalde, aquest i la seva dona fan plans de com serà la seva vida a partir d’ara, els dos volen anar a viure a Petesburg…

Aleshores comença a entrar gent volent felicitar a la família per el casament, i disculpant-se per haver-se queixat d’ell. Seguidament entren els amics de l’alcalde volent felicitar també a la família, ells van demanar saber com havia estat el moment de la demanada i l’Anna els.hi va explicar.

Tot seguit van entrar a la saleta el cap de policia i el cap de correus.

-Una història meravellosa, senyors. El funcionari que preníem per l’inspector general no és cap general. Va dir el cap de policia.

Al que tots els presents a la saleta van respondre:

-¿Què?¿No és inspector?

Llavors el cap de policia i el de correus els van posar al dia, ells s’havien assabentat amb una carta que aquest havia enviat en la que li explicava a un amic el que li havia passat.

-Vull fer-te saber, amic Triapitxkin, les històries meravelloses que aquí m’han passat. Pel camí, un soldat d’infanteria em va deixar pelat, fins al punt que el fondista em volia tancar a la presó per no deixar-li anar ni un kòpek, però en aquell moment, gràcies a la meva roba i a les meves maneres peterburgeses, tota la ciutat m’ha pres per una mena d’inspector general. I ara estic instal.lat a ca l’alcalde, m’hi dono la gran vida i li festejo dona i filla. Encara que no sé per quina de les dues començar. Potser serà la mare perquè la tinc a punt de caramel per fer amb ella el que em vingui de gust.¿Recordes els nostres dies de misèria, quan menjàvem el que ens donaven per caritat o com aquell pastisser a qui li vam robar unes lioneses em va agafar per coll que semblava que em volia escanya? Doncs aquí el món està al revés. Tothom em dóna el que vull sense que calgui robar res. Em deixen anar els quartos com si fossin meus, pobres infeliços. T’hi moriries de riure només de veure els personatges. El has d’incloure en els teus articles. De primer, l’alcalde: un calçasses amb el cervell d’un tros de suro.El cap de policia, un pobre diable curt de gambals que s’alimenta d’aiguardent.I si veiéssiu el director de l’hospital, és com si a un porc senglar l’haguessin vestit amb bata blanca. La directora del col.legi és una pagesa amb cara de lluç que fa pudor d’all d’una hora lluny.I no vull parlar-vos del jutge del districte, sembla un lloro vestit de dol, amb l’única diferència que els lloros tenen més entendiment.Tot això a banda són gent acollidora i , sobretot, generosa. Els he tret més diners que si hagués treballat tot un any. Adéu amic Triapitxkin. Escriu-me a Saràtov, a la vila de Podkatilovka.

La lectura d’aquesta carta es va fer casi impossible cap d’ells volia que el que pensava d’ells es lleguis en veu alta. Quan van acabar de llegir-la no donaven crèdit al que havien llegit. Intentaven explicar-se com havia pogut passar.

-He estat jo.. Vell idiota.. He perdut el cap.. Fa trenta anys que sóc funcionari, i mai cap contractista m’havia pogut atrapar… He engavanyat els pitjors vividors…. Ningú no m’havia estafat fins avui… Va dir l’alcalde amoïnat.

Els personatges intentaven acusar a Bobtxinski i a Dobtxinski per haver estat ells els que van donar la noticia de que aquell era l’inspector. En aquell mateix moment en plena discussió va entrar Avdòtia:

-Porto un missatge pel senyor Alcalde i per les altres autoritats de la vila. El senyor inspector general vingut de Petesburg en missió imperial ja és aquí, s’allotja a la fonda i exigeix la vostra presència immediatament.

La història es repeteix.

Ainhoa C. i Carolina C, 1r de batxillerat

Epistolario ficticio de Emma Bovary y Léon

Leave a reply

5 de mayo de 1849 

 Querido Léon:  

Hay algo que debo contarte porque me está atormentando día y noche, aunque me había propuesto silenciar este sentimiento, que nadie supiera de él, ni tan solo tú. 

Sin embargo, es demasiado fuerte para soportarlo, y creo que si lo comparto contigo, la carga será más llevadera.  

No sé si te habrás dado cuenta del gran aprecio que te tengo. Lo cierto es que no es solo aprecio lo que siento por ti sino un amor tan intenso y profundo que me está haciendo enloquecer.  

Sé que estoy casada con Charles, pero mis sentimientos hacia él no son tan fuertes como los que tengo por  ti, a pesar de que Charles me quiere. 

Me encanta tener muchas cosas en común contigo, como por ejemplo la lectura, en cambio, con Charles no tengo absolutamente ni una, no me enseña nada nuevo, y eso me apena.  

Estar contigo es estar en un mundo aparte, en un mundo mucho mejor, sin preocupaciones ni desgracias. Cuando estoy contigo sé lo que es ser amado, y la verdad es que me encanta. Nunca había sido tan feliz en aquella época. Era mágica.  

Han pasado tantas cosas desde que te fuiste, mis vecinos, aquella pareja tan respetuosa, se han ido de Francia, y ahora ha venido un chico de Rouen muy amable, de profesión carnicero. Te echo de menos, no sabes lo mucho que te encuentro a faltar. 

Me encantaría poder volver a verte, aunque solo fuese durante un segundo, solo para verte y saber que estas bien, que estas igual que siempre y lleno de alegría. Lo eres todo para mí, lo sabes, ¿verdad? 

 

Te quiere,  

Emma. 

 

14 de mayo de 1849 

 Querida Emma:

¿Cómo has sabido localizarme? 

Yo también he de confesarte un sentimiento muy profundo, que me ha estado quitando el sueño durante muchas noches. En realidad, desde el primer día que te vi, he pensado en ti continuamente. Eres tan preciosa, ¡y tan perfecta!  

El día que me marché y me estaba despidiendo de ti, me hubiera gustado contarte mis sentimientos, pero tenía miedo; miedo de ti, de mi, de Charles, de todo en general. Pero perdí una oportunidad muy valiosa, que no debí desaprovechar, y ahora lo sé, después de tantos meses.  

Me gustaba mucho sentarme junto a ti y leerte toda clase de cuentos e historias. Era un momento en el que podíamos ser nosotros mismos y evadirnos de la realidad por unos instantes, sin preocuparnos ni pensar en nada más que en nosotros. Esos momentos siempre estarán presentes en mi, y tu también. 

¿Crees que te he podido olvidar? Eres la única persona que cuando hemos estado juntos he podido ser yo mismo, creer en lo que verdaderamente me importa.  

Te ama,  

Léon. 

 

26 de mayo de 1849 

Querido Léon:

Hace una semana oí al señor Homais comentarle a Charles a donde te habías ido, por esta razón te he podido localizar, y al fin decidí escribirte; espero que no te importe.  

Me alegra mucho, después de tanto tiempo, poder comunicarme contigo; la verdad, es que me hacía falta. 

El otro día, estaba paseando por el campo y, vi a un hombre que era ni más ni menos como tú. Me emocioné gratamente, hasta hubo un momento que creí que era un presagio de que regresarías a Yonville.  Estaría bien, ¿verdad? Volvernos a encontrar. 

¿Sabes qué? Berthe te echa de menos. Desde que te fuiste, ha crecido mucho. Aún es muy pequeña, pero bastante hermosa. Aunque desde siempre había querido un niño, no me arrepiento de haberla tenido. 

Podría ser la excusa para que vinieras.  

¡Te quiero mucho! Espero que no lo olvides nunca. Y tú, ¿me quieres? 

Tu amada, 

Emma. 

 

6 de julio de 1849 

Amada Emma:

Perdón por tardar tantas semanas sin escribirte, pero estos días no tengo mucho tiempo. He querido estar junto a ti desde que te conocí, y ahora que no te puedo ni ver, no sé que hacer. 

 A mí también me alegra contarte todo lo que me pasa y lo que siento. Es exactamente lo que había deseado des del día en que me marché.  

 Estoy completamente seguro de que nos volveremos a ver, lo presiento. Tú eres la razón de mi existencia.  

 Estoy seguro de que cuando sea mayor será igual que tú, igual de bella, igual de tierna, igual de perfecta. Me encantaría poder volver a ver a tu hija, y lo haré, te lo prometo.  

 El otro día me compré un libro de temática amorosa, que trata de una historia parecida a la nuestra, aunque es un poco más fantástica, con pociones y dragones. Aún no me he leído el final, pero espero acabe bien. 

 ¿Charles sospecha algo?  

 Te amo, eres todo lo que he podido desear, cariño. Tengo ganas de poder estar a tu lado.  

 Tu querido,  

 Léon. 

 PD: dale un beso a Berthe de mi parte. 

 20 de julio de 1849 

 Amor mío:

 A veces hubiera deseado con todas mis fuerzas que la niña fuera tuya, y no de Charles.  

 ¡Me irrita tanto estar cerca de él! Cuando más tiempo estoy cerca de él, más lo odio. Sé que es un buen hombre y un buen médico, pero es demasiado simple; casi no tiene educación. Yo quiero, necesito algo más en mi vida, ¡a ti!  

 Te deseo, te quiero, me gustaría estar junto a ti el resto de mi vida. Nunca pensé que algún día llegaría a amar a alguien tanto como te amo a ti. Desde pequeña he soñado tantas veces con estar con mi héroe, mi príncipe azul de las novelas que leía, y ahora sé que no lo puedo tener.  

 En Yonville, todos están como si nada hubiera pasado, como si nunca te hubieras ido. ¿Cómo puede ser posible? Yo no puedo seguir así, de este modo. La temporada que no me escribías, no podía pasar ni un día en que leía y releía tus cartas. Tengo que verte o sino, moriré. 

 Estos días me encuentro verdaderamente mal, me mareo muy a menudo. He estado pensando y he llegado a la conclusión de que es por ti. Si no te tengo, es como si no tuviera nada más que hacer en esta vida, y eso duele, duele demasiado.  

 Si de verdad me quisieras vendrías y nos iríamos tú, yo y Berthe, juntos, para siempre a un lugar lejano, sin Charles y seríamos felices. ¿Eso no te gustaría?  

Te ama, 

Emma. 

 

 9 de agosto de 1849 

 Querida amiga,  

 Sé que esto es muy duro para ti, pero para mí también lo es. ¿Sabes lo que es despertarse cada mañana y saber que la mujer a la que amas y admiras está casada con un médico de pueblo y demasiado lejos de tu casa? Es una sensación que no la deseo a nadie. 

 Me gustaría haberte conocido antes, cuando aún vivías con tu padre, y haberme casado contigo, formar una familia con tres o cuatro hijos, todos parecidos a ti, comprar una casa espaciosa con un precioso jardín, y ver cada madrugada la puesta de sol contigo sin pensar que luego te marcharás.  

 Tener tu propia habitación con un piano, una biblioteca con los mejores libros e historias creadas por el hombre, y con tus pinturas. Tendríamos una o dos fieles sirvientas, que limpiarían la casa, y prepararían la comida, tú estarías casi todo el día en casa esperando a que tu marido regresara del trabajo, y todo sería perfecto; con nuestras pequeñas y absurdas diferencias y las peleas que toda pareja acostumbra a tener.  

 Te prometo que dentro de unos meses vendré y podrás irte de esa casa, para siempre. Nos iremos a vivir a París o a un lugar fuera de Francia, daría igual el lugar porque tú estarías conmigo, y eso es lo que verdaderamente importa. Seríamos la pareja ideal; la soñada por todos. 

Tu amigo,  

Léon. 

Laia. M 1º de bachillerato

Els personatges secundaris del “Romanç de Tristany i Isolda”

5 Replies

Aquest tema tracta sobre els personatges secundaris de El romanç de Tristany i Isolda.
Hem fem fet un recull  de tots els personatges que surten a la història, n’hem agafat els secundaris i, dintre dels secundaris, hem fet una altra tria dels que destacaven més i dels que, dintre dels secundaris, eren primers. En total, de personatges secundaris en són trenta-sis, dels quals en destaquem vint.

A continuació explicarem cada personatge segons les seves característiques:
– Dames (quatre personatges)
– Guerres (dos personatges)
– Cavallers (sis personatges), i, dintre dels cavallers, trobem els deslleials (cinc personatges), i els fidels (tres personatges).


Dames
En  aquest primer apartat parlarem del paper que fan les dones, que són: la mare d’Isolda la Blonda, Brangiana, Blancaflor, i, per últim, Isolda de les Blanques Mans.

Mare d’Isolda la Blonda  és un personatge que no és que surti molt en la història però és qui li ensenya a Isolda totes les pocions i beuratges màgics, que més endavant les fa servir per curar Tristany. Una de les pòcimes més importants de la història és el beuratge d’amor, que el fa ella i li dóna a  Brangiana, perquè d’amagat el posi a la copa de la seva filla i del rei Marc i així s’enamorin.

Brangiana, és una dona molt fidel a la seva senyora, Isolda la Blonda, i que, des de que Isolda era petita, sempre l’ha servida amb molt d’honor. En el trascurs de la història, el seu paper es desenvolupa una mica. Al principi, Brangiana només serveix a la seva mestressa, però quan Isolda ha de marxar a Cornualla, la mare d’Isolda li dóna a Brangiana el filtre que farà que s’enamorin els dos qui el beguin i que ella només s’hauria de preocupar que el begués Isolda i Marc. Per equivocació, en un descuit de Brangiana, el beuen Isolda i Tristany. Després d’això ajuda els dos enamorats a trobar-se en mig de la nit sense que el rei Marc i els deslleials els trobessin.

Blancaflor, surt al principi de la història. És  la germana de Marc, rei de Cornualla i esposa de Rivalèn, rei de Leonís, també és la mare de Tristany. La mare no coneix a Tristany ja que en un batalla, el seu marit, Rivalèn, va morir, i ella, amb el dolor de la seva mort, en néixer el seu fill, li va posar el nom de Tristany, ja que que havia nascut en moments de tristesa, li fa un petó i mor.

Isolda de les Blanques Mans és l’esposa de Tristany, però ell no la toca, ni la besa ja que ha fet un vot a la Mare de Déu. Al final de la història sap que Tristany està enamorat d’una altra dona, Isolda la Blonda. Al final el seu germà ha anat a buscar a Isolda la Blonda perquè està morint, i si el germà d’ella tornava i portava les veles de color blanc volia dir que portava a Isolda, però si eren de color negre era que no. Isolda de les Blanques Mans li digué que era negra, i així Tristany morí.

Guerrers
En aquest segon grup hi trobem el duc Morgan i Morholt.

Morgan era duc,  pare de  Morholt, i va matar a traïció al rei Rivalèn, però Tristany, quan ho va saber, va matar Morgan.

Morholt era un cavaller gegant a qui tothom temia, per la seva força i el seu volum de cos. La seva germana era la reina d’Irlanda, i tenia una neboda, Isolda la  Blonda. Tristany va matar a Morholt, perquè si el derrotava no haurien de donar el primer any tres-centes lliures de coure, el segon any tres-centes lliures d’argent fi, i el tercer any tres-centes lliures d’or. Però el quart any s’enduien tres-cents minyons i tres-centes donzelles a Irlanda. Quan Tristany ja havia matat Morholt es va posar malalt, ja que Morholt enverinà l’espasa i Tristany va resultar ferit.

Cavallers
I per últim en aquest apartat hi ha els cavallers, el rei Rivalèn, el rei Marc, Kaherdí i el duc Gilany.

Rivalèn és el pare de Tristany, rei de Leonís que només apareix al primer capítol on és occit per traïció per el seu antic enemic el duc Morgan.  Al ser occit, no coneix al seu fill.

Marc és el rei de Cornuella, germà de Blancaflor i per tant tiet de Tristany, la seva relació amb Tristany passa d’un extrem a l’altre per culpa de l’amor a la mateixa dona, Isolda la Blonda.

“-De bon grat jo us serviré, senyor- respongué Tristany-. Com a vostre arper, vostre munter i vostre home ligi. Així ho feu, i, durant tres anys, una mútua tendresa cresqué dins de llurs cors.”

Husdent és el gos que Tristany havia criat, aquest era blanc, bell, viu i lleuger. El rei Marc el tanca dins una torre i Husdent, el gos, al sentir tanta enyorança per Tristany, plora sense fi. El rei al final, ja estava cansat de sentir els gemecs de Husdent i el deixa en llibertat perquè el porti fins a Tristany. Husdent els troba i lladra de felicitat, però Tristany dubta matar-lo perquè no atragui als enemic, però el final li ensenya de no bordar pegant-lo.

Kaherdí és un bon caballer que ajuda a Tristany fins la mort, quant viatja fins Cornualla per portar-se Isolda la Blonda amb ell i així evitar la mort de Tristany, encara que no ho aconsegueix. Aquest dos tenen una relació de germans.

“-Bell companyó, no ploreu més, jo faré tot el vostre desig. Cert, amic, per l’amor de vós jo em posaria en aventura de mort. Cap desgràcia, cap angoixa no em privarà de fer segons el meu poder. Digueu el que voleu enviar a la reina, i jo faré els meus aparellaments.”

Gilany es un noble duc que viu a la terra de Gal·les era poderós, jove, bonatxà i acull Tristany com un hoste benvingut. Urgan el Pelós es un gegant, que amenaça la terra de Gal·les, Tristany combat amb ell i el venç a canvi li demana a Gilany el Petit-Crû i li confia a aquest a un joglar perquè el porti a Cornualla per Isolda, i ella llença el picarol del gos al mar, no vol que oblidar el dolor mentre Tristany es infeliç.

Petit-Crû és un gos encantat, “amb el la pell acolorida de matisos, que ningú sabria anomenar el seu color; el seu coll semblava de primer més blanc que la neu, la seva  gropa més verda que fulla de trifoli, un dels flancs roig com l’escarlata, l’altre de groc com el safrà, el seu ventre blau com el lapislàtzuli, la seva esquena rosada; però, al cap d’una estona de mirar-lo, tots aquests colors dansaven els ulls i es bellugaven, adés blancs i verds, adés grocs, blaus, purpurins, foscos o frescos.” Aquest porta al coll una cadeneta amb un cascavell que feia oblidar totes les penes.


Cavallers fidels i deslleials
Fidels
En totes les classes socials sempre hi ha els bons, que en aquest cas són els fidels; i els dolents, els deslleials.
Els fidels són: Rohalt el Fe-Tinent, Governal i Ogrí.

Rohalt és el més fidel de tots, ja que era molt amic dels reis, i quan el rei va morir va intentar animar a la reina, però no va poder. Un cop nascut Tristany, ell el va criar entre els seus fills, com si fos un més de la família, però així i tot el seguia veient com a futur rei. Creia que quan tingués l’edat per destronar al rei Morgan, qui havia matat al seu pare, ho faria.

Governal era un mestre que va ensenyar a Tristany, en pocs anys, les arts dels barons, com ara l’espasa, l’escut i l’arc; a mantenir la fe donada; diverses maneres de cant; el maneig de l’arpa i l’art del munter. Acabat tot l’aprenentatge,Tristany va ser un jove noble, gallard i fort, i tothom estava perplex d’aquell noi.
Governal acompanya a Tristany en totes les aventures i no el deixa mai sol.

El frare Ogrí és vell i camina recalcant-se en una crossa, Tristany i Isolda arriben per casualitat al seu ermitatge a la foresta de Morois, primer ell els rebutja i li diu a Tristany que s’enpenedeixi i que a traït el seu senyor però després ells tornen, li demanen ajuda i ell els hi ofereix la seva llar.

Deslleials
En els infidels hi trobem : el Focí, i els quatre infidels( Denoalèn, Andret, Gondoine i Ganeló).

Focí  es un nan geperut que planeja una trampa per Tristany on es descobreix que veritablement Tristany ama a Isolda la Blonda. Això fa que Tristany tingui que escapar del castell.

A la cort del rei Marc hi havien  quatre barons, Andret , Ganeló, Gondoine i Denoalèn. Aquests personatges tenen en comú  un gran odi cap a Tristany, i l’enveja per la relació que tenia amb el rei Marc. Al llarg de la historia intenten manipular al rei i als homes de Cornualla, contra Tristany i Isolda. Tots quatre moren durant la narració. El primer Ganeló quant descobreix als amants a la foresta de Morois, Governal el decapita. Al llibre es descrit com un mal home, odiat per el senyor.
Denoalèl i Gondoine són assassinats per Tristany la mateixa nit. Havien descobert a Tristany i ell no tenia cap opció més que matar-los.
I per últim Andret, que també era nebot del rei Marc, que odiava a Tristany perquè li havia tret el seu futur tro. Aquest es assassinat per Kaherdí que aprofita que s’entrebanca  i cau al mar per ofegar-lo a cops de rem.

En conclusió que tots els personatges que hem explicat en aquesta exposició fan d’aquesta obra literària una història única i emocionant, que sense ells no hagués estat possible, com ara: elements màgics, infidelitats, batalles, moments romàntics,etc.

Per tant, seria bo preguntar-se, què passaria si en el romanç faltés Brangiana?
Els protagonistes no haurien pres el beuratge, no s’haurien trobat a les nits sota el pi, ambdós no s’haurien enamorat, i la relació de Tristany i Marc seguiria sent la mateixa que al principi, no hi haurien hagut tantes batalles…En definitiva, no hi hauria hagut història d’una mort tant tràgica.


Sofia H. i Laia B. 1r de batxillerat

En Tristany i la Isolda

Leave a reply

Hi havia una vegada una noia de nom Elisabet , aquesta noia va néixer com descendent de la Reina Sofia i el Rei Felip X.

  En aquells temps les noies des de ven petites ja estaven assignades o escollides per ser casades amb un home, de les mateixa condicions econòmiques, això vol dir que quan elles tinguessin els 18 anys es tenien que anar a viure amb el seu cavaller assignat.

  Pesaren anys i anys, ella te 12 anys, coneix en Mateu un noi treballador i humil i sobretot el que el caracteritzava més era la seva tranquil·litat davant de qualsevol conflicte, va ser abandonat per una família humil, que no es podia encarregar del noi, per les seves condicions econòmiques, aquesta noi va ser abandonat per aquesta família en el riu que pesava pel costat del Castell dels Reis. Un dia pel matí la serventa sortís a renta tota la roba, es trobarà amb la sorpresa d’aquell noi petit, abandonat en una capsa, el agafaré i el criaren junt amb el Reis i la Reina Elisabet a la seva casa.

 Pesaren els anys, Elisabet cada vegada s’acostava el seu casament concretat, mentrestant el noi i la Reina establiren una preciosa amistat s’ajudaran en tot, fan les feines de casa, i sobretot comparteixen les seves cosses més intimes.

Va arribar el dia en que la noia es tenia que separar de la seva família, i anar-se a viure amb el seu marit concretat, que encara ni el coneixia, de sobte ocorris una cosa que mai la Reina ni el Rei s’imaginaren, aquell noi tan humil i molt tranquil explotés i digues que no era just que la Princesa Elisabet sanés amb aquell home que no el coneixia de res, ell també afegís que ella tenia que decidir amb quin passar la resta de la seva vida. Pesaren els dies, Mateu canvia de sobte la seva forma de ser, no volia que la seva amada Elisabet estigues amb un home que no la fa feliç, de sobte, ell decidís anar a buscar a aquella noia el castell del Príncep Carles.

 Però ell va pensar que el millor era aprendre les arts de combat abans d’embarcar-se a aquella perillosa lluita per la seva dona, ell aprengués l ´Art de l’arc de la caça i de la espassa.

Mateu va enviar una carté a casa del Príncep Carles, aquesta carta deia:

Príncep Carles et desafiu a una lluita.

Vull la meva dona!!

  Mateu.

 El Príncep va contestar la carta de Mateu amb una petita frase que deia el següent:

 Jo no lluitaré, lluitaren per mi els meus fidels. T´esperem el pròxim Dimarts el meu Castell.

 Mai l’aconseguiràs .

 Carles.

Va arribar el dia en què en Fidels i en Mateu es teníem que veure les cares en el Castell, pesaren els minuts, no arribava aquell noi tant valent que lluitava per la seva dona, de sobte, aparegués una s’ombra gegantina al fons del Castell, era en Mateu.

Comença la lluita, el primer en atacar va ser Mateu, amb el seu arc que l’hi havien donat els seus dos Mestres, de sobte, en un dos i no rés aquell noi ja havia matat a el deslleials, el Príncep en veure com s’havia carregat a tot els fidels va decidir deixar la dona marxa.

 Els dos enamorats vivien junts, en un Castell que havia construït el noi en els dos anys en que la noia havia estat amb el seu marit concretat, tingueren dos fills

La mare moris el mateix dia en que neixes el segon fill Tristany, el pare, moris en una batalla, al riu on havia estat trobat per la serventa del Reis d’Egipte.

 Es diu, que des de aquell moment cada nit s’escolten unes rialles dins d’aquell riu, i que cada Diumenge surt en el mig d’aquell riu una flor gegantina, es diu que aquesta flor significà el Amor dels enamorats.

Alejandro V. 1r de Batxillerat

L’amor màgic entre la Luci i el Marc

Leave a reply

 Hi havia una vegada en un petit poble de Berlín, una família molt coneguda per tot d’indret que es deia Slanch.

Un matí la seva filla, Luci, va anar donar un vol pels voltants de casa seva. I mentre agafava flors per la seva mare es va trobar a un jove cavaller. Ella va trobar algú especial en aquell noi, se’l veia agradable,simpàtic,atent i realment era molt guapo. No es van dir res, simplement es van riure mútuament. Ja era tard així que la Luci va decidir anar cap a casa, quan va arribar la seva mare, Judit, li va comentar que era convenien que es canvies de roba i que es prepares per dinar perquè tenien un convidat especial. Així ho va fer, es va dirigir cap a la seva habitació, es va canviar i va baixar cap al menjador. Quan va veure qui era el convidat es va quedar molt sorpresa, era el cavaller que s’havia trobat mentre estava donant un vol. El seu pare, Artur, li va explicar que era el fill d’un gran amic seu i que passaria uns dies amb ells, per poder conèixer la ciutat. Els van presentar, i ella molt vergonyosa li va dir:

 -Hola, em dic Luci — ell contestà

  -Hola Luci, jo sóc en Marc — ella, va somriure

  -Luci, estaria bé que m’ensenyessis el poble, així ens podríem conèixer.

 -I tant, si vol podem manar aquesta tarda pel centre.

 – Perfecte, doncs. Però amb una condició no val que em parlis de vostè, fet?

 -Fet!

Per la tarda, van anar cap al centre mentre s’explicaven anècdotes,records,desitjos i moltes més coses. Quan van mirar el rellotge van veure que era molt tard. Així que van anar cap a casa a sopar, duran el sopar no es podien parar de mirar. Els dos s’havien que hi havia algú entre ells, que des de que es van trobar passejant pel bosc van connectar. Quan ella ja era al llit, la seva mare va anar a l’habitació per preguntar-li com havia anat la tarda amb aquell encantador jove. La nena, molt emocionada, li va explicar que s’ho havia passat molt bé i que estava disposada a tornar a fer un vol am ell.

 Pel matí la Luci va anar a buscar en Marc i li va preguntar si li venia de gust anar a muntar a cavall, però en Marc li va explicar que tenia que fer unes compres al poble i que no podia ser però que si a ella li semblava bé i li anava bé i volia podien anar aquella mateixa nit al mirador del costat de casa seva a veure les estrelles.

Ella encantada amb la proposta de Marc va decidir que aniria al bosc a parlar amb el arbre màgic perquè li dones un bon consell sobre el jove.

 L’Angelina, l’arbre, li va dir que havia vist que Marc era molt bon noi i que era l’adequat per passar la resta de la seva vida. Llavors la Luci volia saber com poder fer que Marc s’enamorés d’ella i així poder-se casa i tenir una vida meravellosa amb ell.

 L’Angelina li va dir que si li feia menjar dues prunes de l’arbre del costat del mirador, ell s’enamoraria d’ella i que per sempre més estarien junts. Així que aquella mateixa nit quan van anar al mirador ella li va dir que les prunes que hi havia en aquell arbre eren molt bones i que no podia marxar de Berlín sense provar-les.

  Se’n van menjar dues cadascun i per sempre van estar bojament enamorats.

 Andrea P. 1r de batxillerat