Per començar la nostra dissertació, farem una petita introducció del que és el teatre com a gènere literari universal.  

El teatre és una forma literària que recull fets reals o imaginaris de l’experiència humana i els representa en un espai físic concret davant d’un públic.  

Com altres gèneres literaris, el teatre ha evolucionat profundament des que s’origina en la cultura grecollatina. Així, la tragèdia grega, la comèdia llatina i el drama s’han convertit en les tres grans categories teatrals, però al seu voltant, i a través del temps, han aparegut gèneres i subgèneres nous o intermedis, com ara la tragicomèdia. 

El teatre és una representació els elements principals de la qual són l’autor, l’actor, el públic, l’espai, el director, l’escenografia i el text. Com que es tracte d’un gènere en que l’acció s’ha d’escenificar, es pot prescindir del narrador. 

L’autor és qui concep el text i l’actor és qui representa damunt l’escenari els personatges creats per l’autor. El públic assistent a l’espectacle és el receptor del missatge teatral. L’espai escènic és el indret preparat per representar-hi el text. El director dóna forma a la idea concebuda per l’autor mitjançant l’escenografia, que és tot allò que serveix per adequar un espai i convertir-lo en apte per fer-hi una representació teatral, des del decorat fins al vestuari. El text teatral és només una part de la representació i suposa el seu punt de partida.  

L’escenificació d’un text és el que pot convertir-lo en una peça de gran èxit.                    

L’estructura bàsica del text teatral  permet distingir el text principal (és a dir, la construcció literària original) del text acotat (entenent per text acotat els aclariments sobre l’escenificació). El text principal es pot dividir en actes. Un acte és una unitat de temps de desenvolupament de l’acció; cada acte està separat dels altres per un interval.  

Pel que fa a les formes teatrals, cal distingir les tres formes universals, clàssiques i cultes: la tragèdia, el drama i la comèdia, i altres formes de tipus populars tant si són de temàtica profana o religiosa.   

Per consegüent, començarem parlant dels inicis de la literatura russa, que va començar, com totes, com una literatura oral sense conreu escrit fins a la introducció del Cristianisme al 989 i, amb ell, d’un alfabet adequat per acollir-la. Els creadors d’aquest alfabet van ser els missioners bizantins Ciril i Metodi; ells van prendre diferents grafies dels alfabets llatí, grec i hebreu, i enginyar altres. Al principi el llenguatge escrit rus va usar dos sistemes gràfics-alfabet ciríl·lic i l’alfabet glagolític-; l’alfabet glagolític, suposadament inventat també per Ciril i Metodi, va ser abandonat, i la literatura russa tal com la coneixem actualment  s’escriu i llegeix en alfabet ciríl·lic. 

Tradicionalment, la literatura russa, es divideix en dos grans períodes; el de la vella Rússia, que abasta des del segle XI fins les últimes dècades del XVII, i el modern, que es subdivideix en el “prerrevolucionari”, que arriba fins el 1917, i el “postrevolucionari”, fins ara.  

L’antiga literatura russa, es compon d’unes escasses obres mestres escrites en l’antic idioma rus, que no s’ha de confondre amb el seu contemporani eslau eclesiàstic.

Al segle XI totes les tribus dels eslaus orientals parlaven una llengua única, el rus antic, que va començar a formar-se amb alguns dialectes territorials. Els temes principals de la literatura d’aquest període, eren religiosos. De l’antiga literatura de tradició oral, procedeixen els contes folklòrics i els bilina, petites epopeies en vers. Només en el segle XIII, quan l’estat rus únic es va dividir, l’idioma rus, l’idioma ucraïnès i l’idioma bielorús van començar un desenvolupament independent. Per això aquestes tres nacions tenen un període comú en la història de les seves literatures. El principal centre literari va estar a Kiev; primera capital russa. Els escrits d’aquest període, en gran part, eren traduccions, especialment del grec. El primer text conegut en llengua russa és l’Evangeli d’Ostromir. Un dels gèneres que es van desenvolupar més van ser les cròniques. Entre les més importants, de valor històric com literari, cal d’estacar Povest vremennij let (Història dels anys passats), que la primera versió va ser escrita pels voltants de 1112, per Néstor, un monge de Kiev, per la que també és coneguda com la Crònica de Néstor. 

La invasió mongola, a principis del segle XIII, va posar fi al regne de Kiev. Les obres més significatives d’aquest segle van ser Povest o razoreni Riazani Batiem (Història de la destrucció de Riazán por Batú) i els sermons de Serapión, els quals reflectien un profund dolor per l’ocupació estrangera.         

Ja des de finals del segle XIV, Moscou ocupava el paper més important com centre cultural i de poder.  

A l’Edat Mitjana russa no hi va haver Ordres militars de cavalleria ni universitats fins que es va crear, ja en el segle XVIII, la de Mikhaïl Lomonósov. Els centres d’ensenyament en la Rússia medieval van ser els monestirs.

Malgrat tot, a la Rússia antiga vivia molta gent alfabetitzada, tal com demostren els nombrosos documents de Nóvgorod conservats en escorça de bedoll que daten dels segles XI-XII: paperetes, notes, cèdules, exercicis d’alumnes, etc. El primer llibre conegut en rus és el manuscrit en cera Còdex de Nóvgorod o salteri de Nóvgorod, (al voltant de l’any 1030).

Fins i tot en el dia d’avui, el rus antic és fàcilment comprensible per als russos nadius. Encara sobreviuen unes poques obres de l’antiga literatura russa, així com gran nombre de manuscrits deteriorats pels efectes de múltiples invasions i guerres. Aquestes obres, d’elaboració manuscrita, eren generalment anònimes. Temàtica recurrent en l’antiga literatura russa, eren la glorificació de la bellesa i del poder rus, la denúncia de l’autocràcia dels prínceps russos i la defensa dels principis morals.
Es pot dir que existia un sistema de gèneres, que es dividia principalment en dos grans grups: Literatura secular (llegenda històrica, narració històrica…) i Literatura eclesiàstica (literatura al servei de la església, etc.). 

L’agitació provocada per les revoltes dels camperols durant el segle XVI i començaments del XVII, a les que s’incloïen les intervencions rebutjades dels suecs i polacs, va fer que es coneixes aquest període com “els temps revolts”.  Molts relats celebraven el patriotisme que va fer fracassar la intervenció estrangera. Cap a mitjans del segle XVII, els temes que guanyaven més terreny van ser els profans.  

La literatura moderna russa es va iniciar a principis del segle XVIII quan el tsar Pere el Gran va impulsar l’occidentalització del país. Aquest segle, va suposar el triomf de l’estètica neoclàssica francesa a Rússia. El primer poeta rus que es va inspirar en temes profans i es va distingir pels seus poemes d’amor i les seves sàtires, va ser Antioj Kantemir. Vasili Trediakovski va tenir un gran mèrit per haver contribuït a reformar la prosòdia (la pronunciació i l’accentuació) de la poètica russa. Mijaíl Lomonósov va escriure la primera gramàtica de la llengua russa, en la qual va fundar la terminologia gramatical i va delimitar el rus literari. Alexandr Sumarókov va guanyar bastant fama pels seus poemes d’amor, les seves elegies, les seves èglogues, però la seva producció més important van ser les seves obres teatrals, de les quals Jorev, escrita l’any 1747, va ser la primera tragèdia clàssica russa.    

El sentimentalisme fou el principal moviment literari de finals de segle, que reafirmava el valor de la subjectivitat, rebutjava les abstraccions dels neoclàssics i idealitzava la condició natural de l’home.  

Ara, ens centrarem en la literatura del segle XIX que és on es situa l’obre de l’Inspector.  

El segle XIX és conegut tradicionalment com “El Segle d’Or” de la literatura russa. Tant la poesia com la prosa van arribar al seu apogeu. A principis de segle el corrent principal de la literatura russa era el Romanticisme, encara que més tard seria el realisme literari el que arribaria a més importància. 

Començant el període Petersburguès, amb el regnat de Pere el Gran (1672-1725), que al 1713 trasllada la capital a Sant Petersburg, té començament l’anomenat període peterburguès de la literatura russa, període en què la mateixa s’obre definitivament a la cultura contemporània europea. 

L’adopció de models clàssics francesos -per part de V. Trediakovski, de M. Lomonósov, etc.- representa el punt de partida de tot el desenvolupament literari següent. Sota el primer període del regnat de Catalina II, reben un gran impuls tant el periodisme com el teatre, mentre que la poesia aconsegueix resultats altíssims. En els últims anys del regnat de Catalina, una nova corrent de europeïtzació, es porta a Rússia els nous exemples de Richardson i Rosseau. El màxim intèrpret d’aquesta sensibilitat preromànica és N. Karamzín, que elimina la sintàcsis llatina-alemana i, alhora el francès es converteix en la segona llengua de les classes cultes.  

Aquest extraordinari floriment poètic coincideix amb el romanticisme europeu, però es distingeix molt bé d’aquests, per la seva particular empremta “clàssica”.  

Els temes principals de la seva poesia són alguns dels esdeveniments claus en la història russa, la llibertat, el patriotisme i alguns motius folklòrics russos. 

El cop més dur per a les aspiracions idealistes del romanticisme progressiu va clavar per la derrota a la rebel·lió dels desembristes al 1825, com a resultat de la qual molts participants de la rebel·lió, com a membres de les famílies nobles de Rússia, poetes i figures públiques, van ser executats o deportats a Sibèria. El romanticisme passiu o tradicional es troba representat per les obres de Vasili Zhukovski. Així mateix, hi ha una autèntica lluita entre eslavòfils i occidentalistes. 

Aleksandr Pushkin s’alçà sobre tots els altres poetes russos. Posseïa un geni universal; va reformar la llengua russa literària trencant amb la tradició del segle XVIII, escrivia consumats poemes lírics, poemes èpics (Poltava, El genet de bronze, Eugenio Oneguin), potents obres dramàtiques en versos (Borís Godunov, Petites tragèdies), prosa brillant (Contes del difunt Iván Petrovich Belkin, La dama de piques, La filla del capità, Dubrovski), i contes en vers (Ruslan i Liudmila, Conte del tsar Salt, Conte de la princesa morta i els set cavallers). Es va convertir en la figura central de la poesia russa del segle XIX, eclipsà altres poetes, talents que en altres circumstàncies podrien haver estat l’honor de qualsevol literatura nacional. Influïts per Pushkin, una sèrie de poetes va assumir la seva veu desapareguda: Antón Délvig, Piotr Pletniov, Piotr Viázemski, Pavel Katenin i alguns d’altres, l’anomenada plèiade pushkiniana. 

La obra lírica de A.S.Puxkin, neix en aquest clima fundamentalment clàssic i francès. Fins després del 1820, no penetra en Rússia el idea romàntic “pur”. 

Després de la tràgica mort de Pushkin la entorxa de la poesia russa va passar a mà de Mikhaïl Lérmontov. En els seus primers poemes va imitar a Pushkin, però el seu estil poètic es va afermar de seguida, es percep clarament en el canvi de temes com, per exemple, en el poema La vela en el qual parla d’un benestar que només s’aconsegueix lluitant. En altres poemes reflecteix amb vehemència el pensament i els sentiments dels joves estudiants que es rebel·len i mostren la seva indignació davant la situació del serf, el rebuig del despotisme tsarista i l’apassionada aspiració per la llibertat. Les seves obres més destacades són els seus versos lírics, Valerik, Borodin, El dimoni, El novici, el drama El ball de màscares, i la novel·la Un heroi del nostre temps. 

Al principi, la prosa de la primera meitat del segle XIX és representada per les grans novel·les de Pushkin, Lérmontov i per les obres d’un geni més de la literatura russa – Nikolai Gogol. Les seves obres més destacades són Les vetllades de Dikanka, Taras Bulbs, Les ànimes mortes, i la comèdia L’inspector.  

En aquesta època, el teatre va brillar molt menys que la prosa. El primer autor important va ser Alexandr Griboiédov, del qual destacà la seva comèdia en vers Gore ot umá! (Quina desgràcia el ingeni), de l’any 1822-1824. Però un dels majors èxits per la seva comicitat i denúncia de la corrupció dels alts funcionaris, fou l’Inspector, l’any 1836 de Nikolai Gógol.      

De cara a la segona meitat del segle XIX, es veia l’emancipació dels serfs de 1861, la humiliació nacional en la “Guerra de Crimea” i la victòria triomfal a Guerra Rus-Turca, 1877-1878 alliberant a les persones eslaves dels Balcans del jou turc. En total, la societat estava profundament influïda per les idees democràtiques i humanes del segle.       

La poesia de la segona meitat del segle XIX és principalment filosòfica i realista. Els poetes més notables del moment són Nikolái Nekrásov, Fiodor Tiútchev, i Afanasi Fet. Altres poetes notables són Aleksei Konstantínovich Tolstoi (qui també escrivia prosa i drames teatrals), Apolón Maikov, Iván Nikitin, Aleksei Pleschéyev. 

Tanquem finalment el segle d’or de la literatura russa, esmentant que ja al final d’aquests anys, Nikolái Garin-Mijáilovski, Aleksandr Serafímovich, Aleksandr Kuprin, Iván Bunin, Leonid Andréyev, per fi van sortir a escena literària. 

Per acabar aquest apartat, parlarem de L’Edat de Plata, que va començar en la darrera dècada del segle XIX i va concloure en els anys vint. L’ “Edat de Plata” marca en realitat un nou rumb en la literatura russa. Després del Positivisme i el Realisme ratllant al Naturalisme dels escriptors revolucionaris dels vuitanta, els poetes i escriptors d’aquesta denominació van viure en l’era d’ Art nouveau o Modernisme i Simbolisme. Però a Rússia aquestes línies culturals europees es van transformar i emmotllar en formes i idees absolutament noves. Els poetes i escriptors de l’Edat de Plata rebutjaven el supòsit o compromís social de l’artista i proclamaven que l’artista tenia una funció messiànica o de Messies, que era una figura titànica que havia de trobar les arrels profundes de la religió i de l’estètica: havia estat assenyalat per a preveure el Món Nou i l’Home Nou, era un demiürg lliure. Aquest temps va destacar com un renaixement espiritual sense precedents a Rússia. 

La corrent més important de començaments del segle XX va ser el Simbolisme, com hem esmentat anteriorment, iniciat a França el segle anterior. A Rússia, el líder d’aquesta tendència va ser Vladimir Soloviov; un poeta i filòsof. Els simbolistes consideraven que la realitat del món només es podia expressar a través de símbols. Del Simbolisme es va desprendre un grup denominat acmeista, que prestava més atenció a la cura de l’estil i la claredat de l’expressió. Anna Ajmátova va ser la figura més representativa. Va ser molt popular per la seva sensitiva i commovedora lírica, però va ser perseguida en temps de Stalin.  

El moviment poètic més revolucionari fou el Futurisme, lligat a la Vanguardia. Els futuristes feien experiments amb el llenguatge, ja que consideraven que les formes tradicionals eren inexpressives en la societat tecnològica. Un dels seus principals representants va ser Vladimir Maiakovski. 

Obrim un altre apartat mostrant algunes de les biografies dels autors més importants dels quals hem parlat anteriorment, on explicàvem la literatura russa del segle XIX.  

Com ja em dit, un dels que causa més esplendor en aquests segle és Puixkin.  

Aleksandr Serguèievitx Puixkin va néixer el 6 de Juny de 1799 a Moscou i va morir el 10 de Febrer de 1837 a Sant Petersburg. Era descendent d’una de les famílies de l’aristocràcia russa més antigues.                                                          

Va ser considerat el fundador de la literatura russa moderna i el millor poeta rus, a més, també va tractar el gènere de la novel·la.  

Va ser el creador d’un nou estil narratiu, una mescla de drama, romanç i sàtira, que des de llavors està associat a la literatura russa i que va influir bastant en les posteriors figures literàries de Rússia, com Nikolai Gògol, Fiódor Dostoievski, Lev Tolstoi o Fiódor Tiutxev, així com en els compositors russos Piotr Ilitx Txaikovski i Modest Mússorgski. 

Puxkin va ser educat com era habitualment entre l’aristocràcia russa durant el segle XIX, amb una educació literària basada principalment en la literatura i la llengua francesa.                                                                                                    Des de ben petit ja era amant de la lectura i així va escriure el seu primer poema als quinze anys. En el 1814 va ser quan es va publicar un dels seus primers poemes a la revista Le Messager de l’Europe.                                             

Després va estudiar al Liceu Imperial de Tsàrskoie Seló, prop de Sant Petersburg, anomenat posteriorment “Liceu Puixkin” en el seu honor. Allà va ser on va començar a escriure el seu primer poema llarg, anomenat Ruslan i Ludmila.          

Posteriorment, després de finalitzar la seva formació acadèmica, va anar a viure a Sant Petersburg, on el seu talent va ser reconegut.                                                 

Immediatament, va entrar a treballar al Ministeri d’Afers Estrangers i es convertí en portaveu dels literats radicals.

Després d’haver escrit alguns poemes com Oda a la llibertat, va ser exiliat i es va establir a Kixiniov (Moldàvia) fins el 1823.  Més tard es va traslladar a Odessa, on de nou va entrar en conflicte amb el govern, i va ser desterrat a una de les seves propietats, al nord de Rússia, fins al 1826. 

L’obra més famosa de la seva carrera, va ser el drama Borís Godunov, escrita mentre vivia a la casa materna, que no va obtenir el permís de publicació fins a cinc anys després. 

Després d’uns quants anys, va tornar a la seva vida mundana i va contraure matrimoni amb Natàlia Gontxarova. Aquest mateix any va conèixer Nikolai Gógol, amb qui es va fer gran amic, i es van donar suport mútuament. Les històries còmiques de Gógol van exercir una gran influència en la prosa de Puixkin, el qual, després de llegir els volums d’històries curtes Tardes en una granja prop de Dikanka li va donar suport críticament.

Més tard, després de donar sortida a la seva revista El contemporani, hi publicaria algunes de les narracions curtes més famoses de Gógol. 

Va ser llavors quan va escriure Els relats de Velkin, que descriuen la vida russa, i la seva novel·la anomenada La filla del capità, on reconstrueix la revolta de Pugatxov. Després va ser escollit membre de l’Acadèmia Russa. D’aquest últim període són les seves “petites tragèdies”: El cavaller avar, El comensal de pedra, i el cèlebre poema Cavaller de bronze. 

Puixkin mor dos dies després de ser ferit en un duel mantingut amb el militar francès Georges d’Anthès, per l’actitud provocadora que aquest havia tingut envers la seva esposa. Lermóntov va escriure llavors La mort del poeta. 

Seguidament tractarem la biografia de Nikolai Gogol, que és l’autor de la nostra obra: L’inspector. 

Nikolai, va néixer al març de 1809 a Ucraïna, i va morir a Moscou al 1852. La seva vida literària es va centrar principalment a Rússia.  

Des de petit li agradava escriure i als dotze anys es va anar a estudiar a Kiev. El seu pare va morir de ben jove, i això va causar que Gogol tingués grans influències només de la seva mare, que era una persona molt religiosa.  

A l’escola ja intentà representar obres i la seva primera obra teatral que va escriure va ser un drama.  

En moltes de les seves primeres obres es veuen reflectides les influències de la cultura Ucraïna.                                                                                             

De jove es traslladà a Sant Petersburg, on va intentar fer d’actor, de pintor i d’historiador, però no va tenir èxit. Derivà cap a la literatura conreant diversos registres i evolucionant des d’un incipient romanticisme fins a l’anomenat “realisme crític”. La seva obra està amarada de pessimisme i de tortura pel sentiment del pecat, per bé que intenti aplicar-hi el lenitiu del sarcasme. 

Va començar, publicant un poema extens anomenat Hans Küchelhartn, que va ser un fracàs total, i això va implicar que es desanimés i Sigués ridiculitzat. Va pensar en oblidar-ho tot i començar a treballar de buròcrata.  

Després d’aquest període, va publicar nombrosos contes, amb els reculls Arabescos  i Mirgorod. Més tard, l’obra de teatre L’inspector general (tema suggerit per Puixkin) va ser defensada pels liberals i atacada pels reaccionaris i va tenir gran èxit a Sant Petersburg. No obstant això, Gógol es va sentir incomprès, i tan irritat pels que li donaven suport com pels que el criticaven. Completament desassossegat, va fugir i va iniciar les seves peregrinacions arreu d’Europa. 

Va començar a escriure una altre obra amb una idea del seu amic Puxkin, tot just abans d’iniciar L’inspector general, la seva gran novel·la Les ànimes mortes, la qual en la seva fe cada cop més exaltada en la seva missió. L’any 1841 va intentar publicar-ne la primera part a Moscou, però va ser prohibida pel comitè de censura. Al final, va poder aparèixer l’any 1842. Aquesta novel·la fa una descripció sense concessions de la Rússia profunda i la novel·la va provocar de nou l’èxit i l’escàndol. 

L’any 1848 va fer un pelegrinatge a Jerusalem. La seva salut s’anava degradant, i el seu sentiment religiós s’exaltava, d’aquesta manera, va esdevenir més i més místic i conservador. 

De retorn a Moscou va posar-se a treballar en una segona part de Les ànimes mortes. Però el seu estat físic i psíquic empitjorava cada cop més. A principis de l’any 1852 va cremar a l’estufa de la seva cambra tots els manuscrits inèdits, inclosa la segona part de Les ànimes mortes.  

Va morir el 21 de febrer de 1852 i està enterrat al cementiri de Novodévitxi a Moscou, prop de Bulgàkov a qui inspiraria en la redacció de la seua gran obra: El mestre i Margarida. 

Seguidament, explicarem una breu biografia de un dels autors que em trobat també força interessant d’aquesta literatura, Lérmontov. 

Mijaíl Lérmontov va néixer el 15 d’Octubre de 1814 a Moscou i va morir el 27 de Juliol de 1841. Va ser escriptor i el poeta romàntic rus més important després de Aleksandr Pushkin. Des de ben petit el va cuidar la seva àvia, que procedia d’una família noble russa, la qual va fer que rebés la millor educació possible.  L’any 1830 es va matricular a la Facultat de Ciències Polítiques i Morals de Moscou, però en el 32, ingressà a l’Acadèmia Militar de Sant Petersburg.  

Després de la mort de Pushkin, Lérmontov escriu un poema dirigit al tsar Nicolau I, anomenat “La mort del poeta”, una de les poesies més brillants de la literatura russa i en el que demanava venjança per l’assassinat del poeta. Després d’aquest poema, el poeta fou desterrat al Caucas. Durant el camí, publica el poema “Borodino” i el conte infantil “Ashik-Kerib”. Gràcies a la seva àvia, Lérmontov torna a Sant Petersburg, on fa una vida laica. A finals del 39, té lloc el duel entre Lérmontov i el fill de l’ambaixador francès de Barant.  

El poeta fou arrestat, ja que els duels en aquella època estaven prohibits. 

Respecte a la traducció alemanya de Bodenstedt dels seus poemes, va ser la primera col·lecció satisfactòria per la qual Lérmontov va ser reconegut fora de Rússia. 

L’estiu del 1840, Lérmontov pren part en la batalla de Valerik. Després de mostrar un gran coratge i valentia li deixen prendre vacances.  

Més tard, regressa al lloc del combat, però a causa d’una malaltia greu, viu temporalment a Pyatigorsk. Allà L. Martinov el repta a duel, i el poeta acaba morint a causa d’un dispar del seu contrincant.   

Per últim, explicarem la vida de Fiodor Dostoievski, que va néixer a Moscou el dia 11 de Novembre de l’any 1821, i va morir a Sant Petersburg l’any 1881.  

Era de família humil, i va passar una infància bastant desgraciada. Educat pel seu pare, va trobar protecció i afecte de la seva mare, que va morir de ben jove. El seu pare, que era alcohòlic, va enviar el seu fill a l’Escola d’Enginyers de Sant Petersburg. Encara que estudiés enginyeria, es va apassionar fermament de la literatura.  

Als divuit anys, va rebre la noticia de que un grup de camperols havien assassinat al seu pare. Aquesta noticia el va afectar bastant i va estar a punt de perdre la raó.  Un cop acabats els estudis, als vint anys, Dostoievski es va dedicar plenament a la literatura, i per tant, a escriure i, l’any 1846, va publicar la seva primera novel·la anomenada Pobre gent.  

La seva literatura explorava la psicologia humana en el complicat context polític, social i espiritual de la societat russa del segle XIX. Una de les narracions més importants que va escriure fou El doble, l’any 1846. L’any 1849, la policia va arrestar diversos contertulians, entre ells, Dostoievsi, que va ser condemnat a mort el dia 16 de Novembre. El simulacre d’afusellament que va haver de patir, que va considerar com la pitjor experiència de la seva vida, va ser el gran causant d’una epilèpsia que no el va deixar descansar mai més. En comptes de l’afusellament, la seva pena va consistir en passar quatre anys de treballs forçats a Sibèria.  

Una vegada lliure, es va casar el 1857, i amb només tres mesos va acabar la seva primera gran novel·la, basada ens els anys de captivitat, anomenada Apunts de la casa morta (1861-1862). Aquesta novel·la va ser publicada en el diari “El Temps” (fundat per ell mateix i pel seu germà Mikhail), junt amb Humilitats i ofesos.  

Dostoievski es va convertir en un crític del nihilisme i del moviment socialista de l’època, i va dedicar Els Endimoniats i Diari d’un escriptor a exposar el conservadorisme i a criticar les idees socialistes. Més tard, va formar una amistat amb Konstantín Pobedonóstsev.  

Durant el 1862 i el 63, va fer diversos viatges per Europa; va visitar Berlín, París, Ginebra, Londres, Torí, Viena i Florència. Durant aquests viatges va començar una relació amb Pavlina Súslova, que el va abandonar al poc temps. Jugant a la ruleta va perdre tots els diners que tenia i, aleshores, va regressar a Rússia a finals d’Octubre de 1863. Dostoievski va entrar en una profunda depressió quan va morir la seva dona i el seu germà, que va deixar la dona viuda, quatre fills i un deute de 25.000 rubles, als quals va haver de fer front. L’any 1864, va escriure Apunts del subsòl, que tractava de la situació que estava passant. A partir d’aquell moment, quasi totes les novel·les que va escriure, van reflectir ambients miserables i éssers degradats o en procés de degradació, com ara Crim i càstig (1866), Els germans Karamàzov (1879-1880), Els dimonis (1871-1872), entre d’altres.  

El 15 de Febrer de 1867, es va casar amb l’Anna, i junts van continuar els viatges per Europa. Dostoievski, va tornar a tenir una època feliç. El 9 de Febrer de 1881, mor a Sant Petersburg d’una hemorràgia pulmonar associada a un atac epilèptic. Fou enterrat en el Cementiri Tijvin, dins del Monestir d’Aleksandr Nevski.   

En conclusió, podríem dir que la literatura russa es caracteritza per ser una de les més riques en intensitat espiritual i connexió amb el paisatge i, sobretot, per la seva vinculació amb les tradicions nacionals. Gràcies a la influència de les corrents europees, hi va haver un gran desenvolupament en la creació literària.

BIBLIOGRAFÍA 

Webs: 

http://es.wikipedia.org/wiki/Literatura_rusa

www.biografiasyvidas.com

www.es.wikipedia.org/fiodordostoievski

http://ca.wikipedia.org/wiki/Nikolai_G%C3%B2gol

http://ca.wikipedia.org/wiki/Aleksandr_Puixkin

www.sanpetersburgo.com/literatos.htm

Llibres: 

AAVV, Enciclopedia de la literatura Garzanti, Ediciones b, 1991, pp. 1289-91 

–, Enciclopedia Hispánica, núm. 13, Enciclopaedia Britannica Publishers, INC. 1989,1990 (véase. 30-36) 

GRUP PLANETA, Gran Temàtica Planeta, llengua i literatura (núm. 8), editorial Planeta, S.A. (véase. 244-245) 

Sara M. i Laia. M 1r de Batxillerat B.

Sant Petersburg
Sant Petersburg és la segona ciutat més important de Rússia, amb 4.577.751 habitants i un àrea metropolitana de 5,85 milions.
Està situada en la Regió de Leningrad, nom que compartia amb la ciutat durant l’època soviètica (1924-1991). Durant el període de temps comprès entre 1914 i 1924 la ciutat va ser coneguda amb el nom de Petrograd, i entre 1924 i 1991 com a Leningrad.

Va ser fundada pel tsar Pere el Gran el 16 de maig de 1703 amb la intenció de convertir-la en la “nova finestra de Rússia a Europa”. A partir de llavors es va convertir en capital de l’imperi rus durant més de dos-cents anys fins que després de la revolució russa la capital del país va tornar a Moscou.
Actualment Sant Petersburg és la segona ciutat més gran de la Federació Russa i una de les ciutats més grans d’Europa. El centre de la ciutat és considerat per la Unesco, patrimoni de la humanitat. Sant Petersburg és a més seu del Tribunal Constitucional de Rússia

Ubicació geogràfica
Té accés al mar Bàltic per la desembocadura del riu Neva i és l’únic port de Rússia al Bàltic a més de l’enclavament de Kaliningrad. És un centre industrial on hi trobem indústria química, tèxtil i construccions mecàniques.

Etimologia
El nom de Sant Petersburg és d’origen holandès i alemany, i significa “castell (fortalesa) de San Pedro”. Pere el Gran la va nomenar així en honor al seu sant patró, Sant Pere.
La ciutat va canviar de nom diverses vegades: Es va anomenar Petrograd entre 1914 i 1924, i Leningrad entre 1924 i 1991; i novament Sant Petersburg. Col·loquialment els peterburgueses i russos en general anomenen a aquesta metròpolis Peterburg o de manera encara més familiar ‘‘Píter’’.

Arquitectura
En l’arquitectura és notable la influència italiana  del segle XVIII, i en menor mesura, la francesa també influeix.
Aquesta ciutat compta amb innombrables mostres d’arquitectura barroca i neoclàssica, nombrosos temples que, encara que en l’era soviètica van ser emprats com a magatzems, es conserven fantàsticament, per exemple, la catedral de Sant Isaac, museu des de 1931, famosa per la seva cúpula daurada, que s’alça entre edificis senyorials sobre el riu Neva.

Què visitar a Sant Petersburg?

Museus i palaus
El Museu Hermitage – el principal museu de la ciutat i de Rússia, un dels més famosos i més grans del món

La Fortalesa de Pere i Pau – el nucli de Sant Petersburg. Aquí es va començar la ciutat. Allà es troba la Catedral de Sant Pere i Sant Pau, amb les tombes dels tsars russos, incloent l’últim tsar Nicolas II amb la seva família.

El Museu Rus – la més gran col·lecció d’art rus. Icones, pintura i escultura

Kunstkámera – el primer museu de Rússia. A banda de la col·lecció etnogràfica, conté una col·lecció de “monstres” adquirida per Pedro I.

El Palau Yusupov – a part de les sales (i fins i tot el seu teatre familiar) d’aquest peculiar palau, es pot veure al subterrani on va ser assassinat el famós “monjo” Grigory Rasputín. També hi trobem una exposició amb figures de cera.

El Cuirassat Aurora – Es pot definir com el símbol de revolució russa, que l’any 1917 va donar el senyal de l’inici de la revolució bolxevic. Ara és un vaixell-museu.

El Museu de la Història Política Russa – És la mansió Matilda Kshesínskaya (ballarina, amiga dels tsars) Mostra objectes i documents sobre la història del segle XX.

El Museu d’Artilleria, Museu Naval, Museu Zoològic – per als aficionats, són museus molt complets i interessants on hi trobem detallada informació sobre armes utilitzades, vaixells de guerra, etc.

Catedrals i esglésies

Esglésies-museus:

La Catedral de Sant Isaac – la més gran de les esglésies de la ciutat. A part de veure la catedral, es pot pujar a la columnata i veure Sant Petersburg des de dalt on hi podem apreciar una vista espectacular.

L’Església de la sang vessada – una església en l’estil “tradicional rus”, potser la més “turística” a Sant Petersburg, construïda en el lloc de l’assassinat del tsar rus Alexandre II. Hi trobem una fantàstica decoració de mosaic exterior i interior.
La Catedral de Sant Pere i Sant Pau dins de la Fortalesa. En aquesta catedral estan enterrats tots els tsars russos començant de Pere el Gran.

Esglésies de culte:

La Catedral de Nostra Senyora de Kazan – Està inspirada en la Catedral de San Pere de Roma, està a la mateixa avinguda Nevsky.

La Catedral de Sant Nicolau – magnífic exemple del barroc rus. Es pot assistir a una missa ortodoxa.

La Catedral de Vladímir – Una altra catedral ortodoxa interessant per visitar.

Laura (monestir) d’Alexandre Nevsky – antic monestir amb diverses esglésies antigues i cementiris dels personatges il·lustres de la cultura russa.

El Palau de Catalina a Pushkin – la residència d’estiu dels tsars russos amb la famosa Cambra de Ámbar (o el Saló de Ámbar).

El Palau de Pavlovsk – L’altra residència dels tsars, prop de Pushkin.

Arquitectura i urbanisme

La Plaça del Palau – immensa plaça davant del Palau d’Hivern. És la principal residència dels tsars.

L’avinguda Nevsky – carrer major de Sant Petersburg. És el centre comercial, financer i neurològic de la ciutat.

Mirador del riu Neva – des d’on podem gaudir d’un paisatge espectacular, un riu de gairebé 1 km d’ample, creuat pels ponts. En les seves ribes es veuen els elegants palaus, edificis i els monuments més emblemàtics de la ciutat.

La Plaça del Senat amb el “Jinet de Bronze” – està a la vora del Neva, amb la famosa estàtua de Pere el Gran.

El barri de Dostoevsky – un barri antic històric, pràcticament intacte des de la seva època. El millor passeig és anar des de la animada Plaza Sennaya pel canal Griboedov a la direcció contrària al centre per apreciar la seva magnitud.

El Neva – Donant un passeig en vaixell és del

millor que es pot experimentar a Sant Petersburg.

Llocs interessants de la vida quotidiana

El Metro – Ja que és el més profund del món.

El mercat Kuznechny – Està al costat de la Catedral de Vladímir. Hi trobem alimentació, molt animat i pintoresc.

Martín R. i Alejandro V. 1r de batxillerat B

PERSONATGES

Classificació dels personatges

He classificat els personatges en principals, secundaris i incidentals segons el grau de participació que hagin tingut a l’obra.  

Personatges principals:  

Són aquells on es concentra la major atenció perquè participen directament en els fets. Dins del personatges principals hi ha el protagonista, que en aquesta cas és L’inspector, es a dir, Klestakov.  

– Directora de col·legi  

– Cap de correus 

– Cap de policia  

– Klestakov 

Personatges secundaris:  

Són aquells que no estan involucrats directament en la historia ja que tenen una participació inferior a la dels personatges principals  

– Òssip  

– Criat de la fonda 

– Comerciant  

– Dona  

– Vídua    

Personatges incidentals o episòdics:  

Són aquells que apareixen a la historia només en una oportunitat, per fer una pregunta, o per observar alguna situació. 

– Metge: no intervé directament, però és part d’una escena.   

Característiques  dels personatges:  

– Personatges principals:  

Directora del col·legi:  

És la directora d’un col·legi de nens, té al voltant de 35 – 40 anys. Segons alguns fragments de l’obra sembla una dona molt religiosa :  

1a escena:  

“És una sentència divina. Fins ara furgaven lluny d’aquí, però ara ens toca a nosaltres.”  

Segons les opinions d’altres personatges de l’obra, ella és una mica tova, ja que a l’escola passen coses no gaire normals i ella mai en pren mesures.  

Cap de policia:  

“Sou massa tova, senyora directora. Una mica de mà dura és el que fa falta en aquesta escola. M’han dit que fins i tot hi ha dies en que no es pega a cap nen.” 

També podem veure que es posa nerviosa davant de gent amb autoritat i pràcticament, desconeguda per ella. 

6a escena:  

Directora de col·legi:  

“Jo no puc. Davant d’una persona de categoria la llengua se m’espesseix com si l’haguessin carregada de fang. Si començo jo, anem directes al desastre. Dispenseu-me’n, us ho prego. Potser vós. 

La imatge que té el director de l’hospital d’ella és la d’una dona que inspira als seus infants principis de mala tendència. 

Però també podem observar que és una persona sensible  

7a escena:  

Directora de col·legi:  

“M’he posat a plorat i tot de pura felicitat.” 

És una persona que intenta ser cordial amb els altres, i sembla que no li agrada portar-li la contraria als altres. A la carta on es revela la vertadera identitat de Klestakov diu:  

7a escena:  

Jutge: “La directora del col·legi és una pagesa amb cara de lluç que fa pudor d’all d’una hora lluny.  

– Cap de policia:  

És qui mana al cos de policia de la ciutat. En algunes ocasions pot semblar una mica cruel ja que en alguna ocasió es va queixar de que al col·legi no pegaven als nens cada dia. 

Dona la sensació de ser un home curós ja que per protegir els seus interessos i els de els seus amics (Alcalde…) intenta que l’inspector no parli amb la gent del poble, ja que podrien dir coses que els facin quedar malament. 

Podríem dir que és un subornador ja que és ell qui proposa subornar a l’inspector:  

6a escena:  

Cap de policia:  

vol dir.. untar-lo.  

També podríem dir que és una mica cruel, ja que li recrimina a la directora del col·legi el fet de no pegar-li als nens cada dia.  

A la carta que Klestakov escriu al seu amic diu que el cap de policia és “un pobre diable curt de gambals que s’alimenta d’aiguardent.  

Cap de correus:  

És determinant (juntament amb el cap de policia) al final de l’obra, perquè gràcies a que té la costum d’obrir la correspondència troba la carta que Klestakov li escriu a un amic seu, on diu que ell no és cap inspector. 

7a escena –anotació-  

“el cap de policia entra corrents seguir del cap de correus”  

Alcalde:  

Com goseu…?  

Cap de correus:  

Ni jo mateix ho se. Ha estat una força sobrenatural. Era a punt de portar-la al cotxe de correus, però llavors m’ha entrat una curiositat com mai abans. Un foc em corria pels membres, les mans em tremolaven, era com si un dimoni em digués a cau d’orella “obre-la, obre-la…” i jo sabia que podia ser la meva perdició, però tenia una boira davant dels ulls i finalment, he anat a buscar el cap de policia per demanar-li consell”  

Per la manera en com s’expressa Ivan Kuzmic dona la sensació de que no és un home molt culte. És un home de poques idees, tal com es pot apreciar al següent fragment:  

6a escena 

Cap de correus: 

“per correu  han vingut aquests diners que no sabem per qui son…”   

quan el director de l’hospital parla malament dels seus companys diu que Ivan té en abandonament el correu i que es retarda bastant.  

Klèstakov:  

Podríem dir que és el protagonista de la historia. És un estafador i es fa passar per inspector quan arriba al poble. És jove, té 23-24 anys, és elegant, amb bona presència, amb un aire reflexiu. És molt observador i tot ho vigila.  

Pel context, és una persona a la qual li agrada donar ordres, en especial al seu criat.  

L’interessa molt l’aspecte físic ja que prefereix passar gana que deixar d’anar a la moda.  

Quan parla amb la gent del poble vol donar la imatge de ser un home molt culte. A simple vista sembla un home intel·ligent, té els cabells castanys amb dos ulls vius com dues bestioles, i és un home que fa tremolar quan el veus. És una persona que viatja molt, sembla ser, pel fragment següent, que és un home religiós. 

4a escena:  

Klestakov:  

Us ho agraeixo. Estimats malalts, tant de bo gaudiu d’una ràpida recuperació, però si això no fos possible i les vostres vides arribessin a la seva fi en aquesta venerable institució, cosa que no desitjo però que veient l’estat en que us trobeu no m’estranyaria gens, que Déu Nostre Senyor us aculli al seu regne amb un exèrcit d’àngels tocant trompetes, violins, arpes, i en definitiva, tota mena d’instruments musicals.  

Intenta comportar-se d’una manera molt educada davant de la gent. Quan va per primer cop a casa de l’alcalde diu que escriu, que fa balls al seu palau, que és un home molt conegut a San Petersburg. 

És un aprofitat, ja que utilitza diverses maneres per aconseguir diners, ja sigui de gent amb bon nivell econòmic o amb un dolent nivell econòmic. Pensa que la gent del poble esta malament:  

6a escena:  

Klestakov:  

“Aquesta gent esta com un llum. Que vagin venint.” 

És una mica fals, ja que als ciutadans que es queixen de l’alcalde els hi diu que l’enviarà a la Sibèria, però, desprès, vol donar una bona imatge davant d’ell.  

Amb Òssip es burla de la gent del poble, diu que són uns infeliços, però quan esta davant d’ells només l’interessa quedar bé. 

A la carta on es descobreix la seva identitat, es veu clarament com jugava amb L’Anna i la Maria.  

7a escena:  

Cap de correus:  

“… però en aquell moment, gràcies a la meva roba i a les meves maneres peterburgeses, tota la ciutat m’ha pres per una mena d’inspector general. I ara estic instal·lat a ca l’alcalde, m’hi dono la gran vida i festejo dona i filla. Encara no sé per quina de les dues començar. Potser serà la mare perquè la tinc a punt de caramel per fer amb ella el que em vingui de gust .”  

Personatges secundaris:  

– Òssip: 

És el criat de Klestakov , hi ha moments en que és una mica insolent  

2a escena: 

Òssip:  

Funcionari de Petersburg… Sí que ho sou, sí, però en comptes d’anar a l’oficina, viatgeu, correu els passeigs i jugueu a les cartes… funcionaris…  

Klestakov:  

Com puc suportar un criat tan insolent…? no veus la meva situació desesperada, que tinc atacs delirants de bogeria, que puc llençar-me per la finestra en qualsevol moment…? Això, diga-li això al fondista, que em llençaré per la finestra. 

Quan esta a casa de l’alcalde diu que al seu amo li agrada que el tractin bé. Òssip no parla més del compte, si no que parla lo just. És un home que vol evitar problemes i això es veu quan li diu al seu amo que s’han d’anar.  

6a escena:  

Òssip:  

Que fotem el camp, per Déu, que ja és hora.  

Criat de la fonda:  

És un personatge que intervé molt poc a l’obra, encara que, per lo poc que diu podem deduir que és un home que esta acostumat a rebre ordres i a obeir-les, i que mai li portarà la contraria al seu amo. 

Comerciant:  

Sembla un home de baixos recursos, que compleix les ordres de l’alcalde de donar-li coses per la seva dona i la seva filla. És un home humil. És pot dir que es una persona falsa ja que primer acusa a l’alcalde davant de l’inspector però desprès, quan tot el poble sap que es l’inspector es casarà amb la filla de l’alcalde va a casa seva a demanar-li perdo, segurament, per conveniència. 

Dona:  

És una dona de baixos recursos, és igual de falsa que el comerciant, perquè primer acusa a l’alcalde i desprès vol quedar bé davant seu.  

Per les expressions que utilitza es pot deduir que és una persona rancorosa:  

6a escena: 

Dona:  

Ho ha fet el canalla. Que Déu el castigui. I si té oncle, que també el castigui. I si té ties també. I si el pare li viu ves a saber on, que li vinguin totes les desgracies.  

Viuda:  

És la dona que va fer assotar l’alcalde per un delicte, que segons ella, no havia comes.  

És pobre, viu sola i abandonada, al igual que el comerciant és falsa pel mateix moment.  

L’alcalde per defensar-se de les seves acusacions diu que va ser ella mateixa qui es va autolesionar.  

Personatges incidentals o episòdics:  

Metge:  

És un personatge que no parla, l’únic que fa és observar.  

4a escena:  

– un dels metges li posa una caputxa al malalt, que continua parlant sense que se l’entengui res.- 

M. P.  Celebrovsky 1r batxillerat B

En aquesta dissertació parlarem sobre L’inspector que va escriure Nikolai Gógol,i va ser publicada l’any 1836.Nosaltres parlarem sobre l’estructura de l’adaptació de Jordi Galceran de l’any 2008.Dividirem el treball en varis apartats.

-QUÈ PASSA A CADA ESCENA:

Escena primera:

En aquesta escena trobem als personatges principals reunits a casa de l’alcalde: l’alcalde, el cap de correus, el cap de policia, la directora del col.legi, el jutge i el director de l’hospital. Perquè l’alcalde els explica que ha rebut una carta, en la que deia que en poc temps rebrien la visita d’un inspector procedent de Petesburg. Tots els personatges es preocupen. Dos homes de sobte s’anadonen de la presencia d’aquest a la fonda del poble. Aquests al assabantar-se es posen ràpid en moviment perquè l’inspector no s’anadoni del que amaguen, en aquell mateix moment la dona i la filla de l’alcalde que no saben que passa, volen assabantear-se.

Escena segona:

En aquesta escena els personatges de: Khlèstakov i Òssip es donen a conèixer a la fonda del poble. Tenen problemes amb els diners, no poden pagar al fondista i aquest no els vol donar de dinar. Arriba l’alcalde a la fonda i ofereix casa seva a l’inspector, i aquest accepta i també accepta visitar els diferents edificis del poble .L’Òssip, s’encarrega de preparar les coses de l’inspector per al trasllat a casa de l’alcalde i en Bobtxinski s’encarrega de portar-l’hi una nota a la dona de l’alcalde perquè aquesta prepari una habitació per l’inspector.

Escena tercera:

A la següent escena la filla i la dona de l’alcade parlen, i expeculen sobre com sera l’inspector, quant arriba Bobtxinski i els hi diu que han de preparar una habitació per l’inspector. En Òssip arriba amb l’equipatge i es troba amb Avdòtia, parlen sobre diferents temes; l’inspector, el menjar i la gana que té l’Òssip, la mort del marit d’Avdòtia etc..

Escena quarta:

El Khlèstakov, l’alcalde i el metge es troben a l’hospital, i parlen sobre els malalts a l’hora que l’hi ensenyen les instal.lacions a l’inspector. L’inspector dona ideas per reformar i millorar l’edifici i l’alcalde i el director agraeixen les idees. El director l’hi dona menjar, aleshores aquest els hi diu que necessita dormir una mica, i aquests posen camí cap a casa de l’alcalde.

Escena cinquena:

En aquesta escena, a casa de l’alcalde Khlèstakov explica el que és i el que fa a Petesburg, aleshores es retira a descansar i a la saleta la resta de personatges parlen d’ell. Òssip parla d’ell amb tots, l’alcalde s’interessa per els gustos de l’inspector i L’Òssip respon a totes les seves preguntes i l’alcade en mostra d’agraïment l’hi dona diners per un te i unes pastes.

Escena sisena:

Els personatges principals a casa de l’alcalde preocupats per tot el que amaguen proposen, donar-l’hi un present, en forma de diners. Tots a poc a poc es van presentant a l’inspector i li donen tots els diners que tenen. Òssip l’hi diu que corren perill, i que haurien de marxar aquell dia mateix i l’inspector accepta. Khlèstakov té una conversa amb L’Ana en la que l’hi declara el seu amor. I més tard en té una amb la María en la qual també l’hi declara el seu amor, però aleshores entra l’alcalde i l’Ana ràpidament l’hi diu que l’inspector a demanat la mà de la seva filla. Però no només es vol cassar amb la María sinó que també ho fa per estar més aprop de l’Ana. Aleshores Khlèstakov els hi comunica que ha de marxar un dia per veure al seu oncle, i això li serveix d’escussa per marxar d’allà amb tots els diners i Òssip.

Escena setena

En aquesta escena a casa de l’alcalde, arriben tots els personatges per donar-l’hi l’henorabona per el casament de la María amb l’inspector. Fins que arriben el cap de policia i el cap de correus amb una carta de Khlèstakov, on diu cosses molt dolentes de tots els personatges, i els fa saber que els hi ha robat tots els diners. Tots els personatges parlen i discuteixen sobre el tema mentres que apareix Avdòtia amb una carta en la que diu que el veritable inspector es troba a la fonda del poble i sol.licita la visita de l’alcalde inmediatament. La història torna a començar.

– COM ESTA ESTRUCTURADA L’OBRA L’INSPECTOR :PLANTEJAMENT, NUS I DESENLLAÇ

En una obra de teatre el fil argumental a de captar l’atenció del públic durant tota la representació.El recurs fonamental per aconseguir-ho és establir cada cert temps un moment culminant o de climax que vagi encaminant l’argument cap al desenllaç. El teatre es una barreja de recursos lingüístics i espectaculars o el que és el mateix, al text literari es sumen, com un element més, els elements escenics per aconseguir un espectacle complert.

A l’obra de Nikolai Gógol podem trobar les tres parts essencials de l’obra dividides en les diferents escenes.

Segons el nostre punt de vista:

El plantejament es la part de la història en la que l’escriptor ens presenta l’argument, els personatges, el temps en el que transcorreix.. etc.

A l’obra de L’inspector el plantejament es troba en les dues primeres escenes. En les quals l’autor ens presenta als personatges i la trama.

Entenem per nus aquella part de la obra en la que s’ens presenta un problema, sobre el qual la resta de l’obra es bassara en explicar-l’ho i solucionar-l’ho. A l’obra de L’inspector el nus el veiem reflectit entre les escenes tercera i cinquena en les quals l’expectador s’assabenta del conflicte al que es veuen sotmesos els personatges.

I per últim el desenllaç, el desenllaç és la part de la història en la qual, poden haver infinitats d’opcions de les quals l’autor disposa per acabar una obra. L’autor pot fer que en aquesta part el problema es resolgui, o que la trama acabi malament. A la obra que nosaltres hem llegit, aquesta part es veu reflexada en les dues ultimes escenes, la sisena i la setena. En les quals els personatges descobreixen que l’home que pensaven que era L’inspector no és més que un estafador i un lladre.

-COM ACABEN TOTES LES ESCENES

Una de les cosses que podem destacar sobre l’estructura de l’adaptació de Jordi Galceran, de l’obra L’inspector, podria ser la manera en la que finalitza cada escena.

Són recursos molt utilitzats al teatre, que ens indiquen un canvi d’escena, de lloc, i potser de personatges…

Ens indica també el final de la escena, en moltes d’aquestes a l’obra l’autor utilitza un recurs per avisar al espectador del final d’una, FOSC. Això significa que l’escenari es queda a les fosques i dona lloc a la següent escena.

Un altre recurs que podem observar en aquesta obra és, que l’autor justifica el final de les escenes amb les sortides dels personatges, així l’espectador fa conscientment un seguiment més clar dels esdeveniments de la trama.

-ACLARACIONS EN MAJÚSCULES

Normalment aquestes acotacions o aclariments les escriu l’autor destinades a l’actor, en el moment en el que un lector fa la lectura d’una obra de teatre, aquestes l’hi serveixen per fer-se una idea més precisa dels sentiments, sensacions que experimenten els personatges. També poden expressar moviments o accions que fa un personatge

Exemple: El jutge s’inclina i surt.

Aquestes aclaracions també ens indiquen les entrades i les sortides d’escena dels personatges ó també poden ser explicacions d’un esdeveniment en el qual cap personatge a parlat.

Exemple:S’obren els batents de la porta i entren Khlèstakov i l’alcalde, acompanyats del director de l’hospital.

Exemple: Tots dos surten per la porta lateral.

-HISTÒRIES QUE HI HAN DINTRE DE LA PRINCIPAL

En aquesta obra de Nikolai Gógol podem trobar la trama principal entorn a la qual gira altres històries relacionades amb la principal en algun aspecte. La trama principal és un petit poble que espera la visita d’un inspector general procedent de Sant Petesburg. Aquesta història es va poc a poc desarrotllant però com bé hem dit abans, entorn aquesta sorgeixen unes altres.

Una de les principals que podem citar, és la verdadera identitat i vida de l’inspector, que els habitants del poble confonen amb l’original, aquest és un home que ens dona a entendre que fuig de la justícia i que gracies als habitants aconsegueix molts diners.Finalment marxa amb l’ajut d’un home anomenat Òssip que és torna el seu aliat després d’haver passat els mateixos problemes a la fonda del poble. Altres històries que podríem citar són les diferents vides dels personatges principals de la trama; com són l’alcalde: Que en moltes ocasions ha utilitzat el seu titul per afavorir-se a ell mateix i a aquells que l’envolten, dins de la vida d’aquest personatge apareixen la seva dona i filla, que ens mostren l’afany que tenien per aconseguir una posició social millor, i en quant assabenten de la presencia de l’inspector, les dues es proposen conquistar-lo.

Una altre història seria la vida de la directora del col.legi, i els problemes que té amb el seu cunyat el qual no fa gairebé la seva feina i ella no s’atreveix a fer-l’ho fora, per por al seu marit.

La història d’Avdòtia també la podem destacar, és una de les criades de la casa de l’alcalde que fa amistat amb Òssip, i gracies a una conversa que té amb aquest ens assabentem de la seva història, el seu marit va morir.

El cap de correus també té la seva història amb cosses que amagar, la seva professió li agrada especialment ja que té com a costum llegir les cartes, ell afirma que es per pura curiositat. Aquesta afició serveix al final de la trama principal perquè els habitants s’assabentin de qui era realment Khlèstakov.

Altres personatges que també amaguen coses són el jutge, el cap de policia, el director de l’hospital.. etc, ja que són participants de la trama final en la qual tots tenen alguna cosa que amagar a l’inspector.

Més històries que podem destacar, de les que giren al voltant de la principal, són les vides dels personatges secundaris;les condicions en les que viuen els malalts; les injustícies que pateixen senyores, que apareixen a casa de l’alcalde demanant justícia.

-ELS PERSONATGES QUE SURTEN MÉS EN CADA ESCENA

En aquest apartat mencionarem els personatges que tenen més aparicions al llarg de les diferents escenes, i segons el nostre punt de vista tenen un paper clau a la història i dels que depèn el desenvolupament de la trama:

L’alcalde :és un dels personatges principals en torn al que gira gran part de la trama de l’obra i apareix en sis de les set escenes que té l’obra.

Bobtxinski: personatge secundari, el qual la importància dins de l’obra té diferents intensitat a les diferents escenes de l’obra. Apareix en cinc de les set escenes de l’obra.Al començament juga un paper important ja que tot el mal entès de l’inspector va ser causat per la seva falsa informació que va donar sobre l’home que estava a la fonda del poble. En una altre aparició que fa és l’encarregat d’avisar a la dona i a la filla de l’alcalde de la visita de l’inspector i es pot apreciar les dificultat que te per donar correctament una informació.

Khlèstakov: Es podria dir que és el personatge principal de la història, al voltant de la seva figura es desarrotlla tota la trama de l’obra. Apareix en quatre de les set escenes però en les set escenes es nombrat o la resta de personatges parlen d’ell. És el personatge que porta el pes de la trama i del seu comportament i accions depèn el desenvolupament i la intensitat de l’obra.

Cap de correus: es un dels personatges més rellevants de la historia ja que es el que porta la carta on hi ha escrita la informació, on diu que tindran al visita d’un inspector de San Petersburg. També es important al final ja que es ell el que porta la carta junt amb el cap de policia, on llegeixen i descobreixen la veritat del fals inspector.

En conclusió; les obres teatrals estan escrites per ser representades i vistes, totes es basen d’una estructura molt semblant, ja bé dividides en actes o escenes.A les obres teatrals el fil argumental a de captar l’atenció del públic durant tota la representació. A l’obra de Nikolai Gógol, aquest ho aconsegueix intercalant diferents histories, però sense treure-l’hi importancia a la principal, ho fa d’una manera ampliatoria. Les explica d’una manera satírica i critica. És una obra que critica la societat russa del segle XIX i la corrupció que hi havia.

Bibliografia:

-Apunts de classe(literatura universal) sobre la obra de Nikolai Gógol.

-Obra de Nikolai Gógol adaptació de Jordi Galceran (Juliol 2008)

-www.Wiquipedia.com: el teatre, les escenes del teatre,la posta en escena…

Carolina C. i Ainhoa C. Primer de Batxillerat B