PRÒLEG

Fosc. Es sent la veu del NARRADOR.

NARRADOR: Aquesta és l’història de Ricard Camps i Beatriu Galera, els dos amants de Girona, que lluiten per el seu amor i l’egoisme de les seves families els condueix a un destí fatal.

ESCENA I

Fosc. Es continua sentint la veu del narrador.

NARRADOR: Tot comença aquí, a Girona, ciutat del Gironès(els llums s’obren. Es veu l’interior d’una casa adinerada). La família Camps, desde temps immemorials han estat intensament enemistats per uns assumptes de divorcis i assassinats encoberts que, actualment, ninguna de les famílies recorda del tot bé. Actualment, els Galera dirigeixen colónies téxtils, mentre que els Camps controlen gran part de les factories metal·lúrgiques catalanes.

(entra en escena FRANCESC i BEATRIU)

FRANCESC: (dirigint-se a BEATRIU) Dintre de dos mesos et casaràs amb el senyor Torres. Quan sigui família nostre, obtindrem pràcticament la totalitat de fàbriques de teixits catalanes(somriu).

Podrem exportar els nostres teixits a América! Qui sap si potser hi anem a viure allà i tot…

BEATRIU: (mig interrompent-lo) Pare, el senyor Torres té cinquanta-un anys. No és massa gran?

FRANCESC: (una mica enfadat) I que té a veure l’edat del senyor Torres amb el matrimoni? T’hi casaràs igual…

BEATRIU: Pare, no m’agrada el senyor Torres, el meu cor pertany a Ricard!

FRANCESC: (clava una bofetada a BEATRIU, tirant-la al terra) Mai et casaràs amb un Camps!!! (coléric) Els Camps No són més que carronya! Tu ets la meva filla, i faràs el que JO vulgui quan JO vulgui!

(FRANCESC s’en va de l’habitació amb un cop de porta)

BEATRIU: (plorant) Oh, malaurada sigui la meva vida! Perquè he de patir tant? Perquè havia de enamorar-me tant bojament d’un Camps? Oh, perquè visc aquest turment tan cruel?

(Algú tira pedretes a la finestra. BEATRIU corre cap a la finestra i agafa una escala de corda que tenia amagada a la barana i es despenja)

FI DE LA ESCENA I

ESCENA II

(El jardí de la casa dels Galera. Ricard està al centre del pati i Beatriu camina cap a ell.)

RICARD: Beatriu, estimada meva! Com t’he enyorat! (s’adona que té els ulls plorosos) Oh, que heu plorat? Diguem quina ha sigut la mala nova, per així compartir el teu dolor.

BEATRIU: Ricard, estimat meu! La mala nova es que al cap de dos mesos, em casaré amb un altre home! El meu pare, tirà i déspota que només pensa amb la butxaca m’ha concertat amb el senyor Torres, el nostre antic rival d’empreses!

RICARD: (afectat per la notícia) Amor meu, quin desconsol! Hauràs de anar-te a viure a Manresa, on no et tornaré a veure’t més!

BEATRIU: Jo sóc només una moneda de canvi a mans del meu pare. Desde que es va trobar el cadàver de la seva segona esposa penjat del sostre al seu dormitori, no ha sigut el mateix. Es tanca dins la seva feina, i per ell no hi ha res més important que ella, per això…(uns cops de porta es senten desde el pati) Oh, el meu pare! M’he d’anar ràpid, amic, sinó ens descobrirant!

RICARD: Adéu, estimada. Recorda que faré qualsevol cosa per tu, doncs les nostres ànimes han quedat entrellaçades.

ESCENA III

NARRADOR: Durant un mes, com feien fa temps, els amants es trobaven cada dissabte al vespre. Per ells, aquests moments eren únics, tot i que només s’estaven uns minuts. El fatal desenllaç de aquest romanç va començar el dia que Francesc, el tirànic pare de Beatriu, va sospitar de que es trobava amb algú a les nits. Per això, va registrar el seu dormitori en la seva abséncia i va trobar la escala de corda. Llavors, perquè no tornés a utilitzar-la, va tallar ràpidament els nussos que unien la corda i la barana del balcó.

El problema és que no es va fixar que havia deixat unes fibres de la corda sense tallar, cosa que tindrá unes conseqüéncies desastroses com descobrirem a continuació.

(Pati de la casa Galera. Ricard tira pedretes a la finestra de Beatriu)

NARRADOR: Quan Beatriu va baixar, les fibres encara van resistir, i es va reunir amb el seu enamorat.

BEATRIU: (molt trista) Oh, Ricard, dintre de poc hauré de deixar-te! M’en hauré d’anar a Manresa amb el senyor Torres i seré la seva muller per tots els tristos anys que em queden de vida! No sóc digne de mirar-te als ulls.

RICARD: Beatriu, tu ets digne de això i molt més. Tu t’en vas i jo em quedo, és cert, però ningú de nosaltres, per molts pobles, països o continents que ens separin, seguirem junts, ja que tu t’has emportat una mica de mi i jo una mica de  tu, Beatriu.

NARRADOR: Beatriu i Ricard van intercanviar paraules d’amor, fins que va ser tard.

FRANCESC: (sentint-se de lluny) Beatriu! On ets, filla?

BEATRIU: (sorpresa) Oh, és el meu pare! Me n’he de tornar al dormitori!

NARRADOR:Una vegada que Beatriu ja havia pujat mitja escala, va passar el que temem: de les estrebades que feia al pujar els esglaons de corda els nusos van acabar de trencar-se i Beatriu va caure cap a les rajoles del pati i es desnuca.

RICARD: (boig de dolor) Oh, malaurada Beatriu! Has mort intentant ocultar el nostre amor! No puc viure en aquest cos sense cor, ja que te las emportat tu!

NARRADOR: Llavors Ricard va clavar-se tres cops la seva navalla en el costat esquerre del pit. Quan va caure, dels seus llavis va poder articular una última frase:”Ja vinc, estimada…”. Tot seguit va morir.

Aquest va ser el destí que van tindre Ricard i Beatriu, i tot per l’egoísme i avaricia d’el pare de família Galera.

FI