Raúl i Aroa Escena 1 Un pati d’interior d’una casa de la costa, les parets blanques amb flors de colors vius. Una taula, i cinc cadires de plàstic blanques, amb una escala negra de vuit graons per pujar a la casa. En el pati una gran porta verda de ferro que dona al carrer. (Raúl i Alejandro estan seguts a les cadires) – Mare! – Què vols Raúl? – Que em portis unes galetes quant vinguis que el pare està llegint. (entra la mare) – Que esteu fent? Alejandro el teu amic amb la seva filla arribaran d’aquí poc, i tu estàs tan tranquil? – Ai Antonia no t’amoïnis per ells, son una família senzilla con nosaltres, a demés la mare de Aroa no vindrà ja que està de viatge. – Em dona exactament igual. Alejandro puja a ajudar-me i tu Raúl deixa la Nintendo que et quedaràs sec! – Mare, mira que ets pesada. (la mare bufa i se’n va) – I què papa, es guapa la noia? – No se Raúl, no l’he vist mai. – Ni una fotografia? – No, t’he dit que no l’he vist, i venen a passar-s’ho bé, a parlar una mica ja que volia us volia conèixer l’Enric, i no ens porta la seva filla per fer manetes. – Pare com ets, només te preguntat si era bonica, treus les coses del seu lloc. – Raúl que jo també he sigut jove i passat per la teva etapa, abans de conèixer a la teva mare. – Ai papa no em rallis. – Va, surt al carrer i juga una mica. Escena 2 Estan a la cuina de colors dels anys vuitanta. En el microones està la llet i en el forn el pastís. ( la mare està vigilant el pastís) – Va Antònia no t’enfadis, no siguis tan perfeccionista, que et perds lo millor de la vida. – A si? I lo millor per tu que es? Estar en el pati perdent temps mentre que a la cuina hi ha una feina… – No, estava amb el nostre fill. – L’altre amb la Nintendo a tots llocs, ara crida’l i digues-li que reculli la seva cambra. – Però es que no ho veus Antònia, no veus que se’ns fa gran. – Doncs con tothom Jandro, com tothom. – Però es nostre, l’hem format nosaltres… fa quatre dies estava jugant al parc amb sorra fina i ara, ara em pregunta que si la noia es bonica. – Doncs que s’oblidi d’aquesta Aroa, el que te que fer es estudiar. (la mare treu el pastís del forn i l’omple de xocolata) – Mira Antònia que ets de rebuscada, deixa el nen que s’enamori de qui vulgui, ningú sap quan es el moment apropiat, però arriba. (l’Antònia el mira estranyada) – I, a tu, des de quan defenses tan al teu fill? – No recordes? – No estic per endevinalles. – Raúl té disset anys. – M’ho diràs a mi que el vaig parir. – No ho dic per això, quan jo tenia disset anys et vaig conèixer. (Jandro agafa a l’Antònia per la cintura posa el cap a sobre el seu muscle dret) – Me’n recordo del primer petó, de quan vaig parlar, de tot Antònia, de tot. – I què, també et recordes de quan el meu pare fa córrer darrere teu el primer cop que et va veure a casa? – I tant, que graciós, qui ho diria, desprès de vint-i-cinc anys junts i el teu pare encara no em suporta. – Saps que no. – Han trucat a la porta? Escena 3 (en el pati, l’Aroa, en Raúl i l’Enric parlen, s’escolten rialles) – Jejejeje! Ai que dius! No me’l crec, i tu, pare? (Entra la mare i el pare) – Ola Enric! – Ola Jandro! El teu fill encantador. – No s’havia que estaves aquí Raúl, doncs et presento a l’Antònia la meva muller. – Ola Antònia, l’Alejandro m’ha parlat meravelles de tu, es un plaer. – El plaer es meu. Però mira-la! Quina filla mes guapa! Con si estiguessis a casa teva bonica. – Doncs passeu a dins que em preparat un pastís de xocolata. (es queden en Raúl i L’Aroa sols) – No se qui son més infantils ells o nosaltres. – I això? – No se, que vols que entrem a menjar el pastis? – No, no acostumo a berenar. – Doncs vols venir a l’habitació? (l’Aroa sense pensar agafa i puja les escales, mentre que al menjador…) – Com que et vas del poble? – Si Jandro, per això volia fer aquest berenar, només vindre unes setmanes a l’any ja que no vull perdre ni a la meva muller ni a la meva filla. – I, et vas a Móstoles? – A la nena i a la mare li agrada molt, i com em anat de vacances coneixent a gent per d’institut i això… – Però ja sabeu que aquí teniu una casa per quan vulgueu – Gràcies Antònia. ( en l’habitació l’Aroa no li havia dit res a Raúl) – Saps què Aroa? (Aroa mou el cap) – Aquesta tarda li he preguntat el meu pare si eres bonica i m’ha dit que no ho sabia, però es que me quedat curt. – Perquè dius això? – Tu et mires en el mirall? – Home clar, tan malament vaig? – Si sembla que t’hagin tret d’una pel·lícula de princeses, sembles tan delicada, però molt segura. – Diuen que em semblo a la meva mare. – A si? Doncs ara entenc perquè el teu pare deu estar enamorat d’ella. – Raúl… – Què? Es que no ho entenc, no t’agrado? – No es això. – Doncs en la classe son el mes guapo Escena 4 ( el pare la crida) – Aroa va que marxem! – Ja baixo, un moment! – As vist Raúl, clar que ets bonic ets preciós però per una noia tan bonica com tu, que pugui estar al teu costat – I tu? No pots? – Raúl demà me’n vaig a Móstoles a viure, a la meva mare li han proposat un molt bon treball. – Però podrem seguir en contacte… – Clar que si! Et dons el meu Messenger i el mòbil, per que em truquis quan vulguis, per estar en contacte. – Pensava que havia finalitzat la recerca, que havia trobat a la persona ideal… i ara em dius adéu. – No, no, no es un adéu es un fins desprès. – Llavors que et vagi bé el viatge. – M’anirà bé si tu somrius. ( en Raúl somriu d’orella a orella) – AROA! – Que ja vaig papa! (l’Aroa agafa la mà del Raúl i se la posa al cor) – Tu sempre estaràs aquí. – Sempre… sempre… ( en Raúl li fa un petó a l’Aroa a la comissura dels llavis) – M’ha encantat conèixer-te, espero coincidir un altre cop amb tu. – Clar que si! Recorda, sempre! Escena 5 (estan en el pati, esperant a l’Aroa) – Doncs encantat de conèixer-te Antònia i Raúl. – Enric ja saps, quan vulguis, aquesta casa es com teva. – Adéu company! Ja parlarem pel facebook o algú! Que tu i el mòbil no us agradeu molt! – No canvis Jandro ( tots s’acomiaden en la porta verda per la part del carrer, pugen a un cotxe negre i se’n van al pati hi queda la família abraçada) – Papa, no era bonica, era preciosa ( Raúl es va per les escales a l’habitació) – As vist Antònia, l’amor li ha arribat però per circumstàncies, no poden estar junts. – Tens raó, va pugem a veure la televisió que escara donen el que t’agrada – Si et dic la veritat, m’agrades més tu. ( Alejandro li dona un petó als llavis de l’Antònia) L’amor ens arriba quan ell creu que ho ha de fer, així que no tinguis pressa per trobar-lo perquè quan no et donis conte ell et trobarà a tu. Laura.R (1 batx)