En aquesta exposició us parlaré del juglar i les seves expressions en l’obre del “Romanç de Tristany i Isolda”. El seu autor Joseph Bédier va escriure aquesta obra a l’any 1900 a partir dels manuscrits que s’han trobat i s’han conservat de les versions de Tristany i Isolda, així que Bédier va haver de traduir en francès les versions que es coneixien i després les va cohesionar i d’aquella cohesió va sortit aquest magnífic conte. A cada començament de capítol i surt dos o quatre versos d’alguns manuscrits, aquest per exemple està en francès : “Isot ma drue Isot ma mie, en vos ma mort, en vos ma vie”. Joseph Bédier va voler que sembles que la seva obra estigués explicada per un juglar del segle XII. Desprès, Carles Riba a l’any 1981 la va traduir al català. Carles Riba era un gran traductor i treballava en textos de idioma antic com el llatí o el grec. Llavors quan va traduir aquest llibre “le roman de Tristan et Iseut” no va firmar com a Carles si no com a Damià Pujol.

En aquest treball us parlaré primerament de com el juglar pren partida a l’obra identificant les lamentacions, les anticipacions i la oralitat. Tot seguit explicaré les tres prediccions de la obra i més tard alguns recursos literaris, refranys i la imatge clara.

El juglar en l’obra des de el primer moment, es posa de part d’uns o d’altres. Això ens ho demostra en les lamentacions, anticipacions i la oralitat. Per una banda les lamentacions que utilitza com “Ai las!” les fa servir en els pàrrafs que els personatges que podríem anomenar bons, els hi passarà un acte dolent. Per altre banda les anticipacions que fa, les utilitza per tenir al públic concentrat, per advertir-los de que després de lo que esta dient, vindrà un episodi amb tensió o que per aquest acte poden arribar a morir.

“abans que davalli la nit, una gran pena s’esdevindrà. No, mai uns enamorats no s’amaren tant i no expiaren més durament”.

Aquesta anticipació fa referència a quan s’escapen al bosc els dos sols amb l’ermità, i el rei Marc els veu dormir. Ens alerta que abans de la nit una cosa terrible passarà amb ells dos. La oralitat es pot localitzar molt bé, sembla que el juglar estigui davant d’un públic en un auditori. “Senyors, prenem consell de Frocí, el nan geperut.”

En el llarg de tota l’historia podem trobar moltes coses repetides, comparacions, hi ha moltes, però de premonicions només en trobarem tres. Una per avisar que ja no serà com abans, un altre que passaria molt dolor i la tercera que no el veuria més viu.

1) “el rei ens ha sorprès”

2) “ ella diu con Guró fou sorprès i occit per l’amor de la dama que ell amava per damunt de tota cosa, i com per astúcia el compte donà el cor de Guró a la seva dona que el menges, i la dolor d’aquesta.”

3) “ a la tercera nit, Isolda somià que tenia a la seva falda el cap d’un gran senglar que li embrutava la túnica de sang; i amb allò va conèixer, que no veuria mai més el seu amic viuent”

La primera i la tercera predicció són bastants clares, vull dir, que no tenen molta explicació, però la segona hi ha que rumiar-se-la. Ja que Guró es una llegenda, i Isolda es compara amb ella.

De recursos Bédier en fa servir molts. Al·literacions, comparacions, personificacions, metàfores, hipèrboles… I les fa servir, com s’usaven en el s.XII.

Comparació: “Tristany es debatia, com un cadell de llop agafat a la trampa”.

Antítesi: “d’odi i d’alegria”.

Personificació: “El vent agafà els seus vestits”.

Metàfores: “-senyor, la bèstia que crèieu desallotjada ha tornat al cau

-Qui?

-Tristany.”

A demés Bédier afegeix refranys com: “ follia no es valentia”. Un altre recurs que hi veiem molt i es propi de la oralitat són les imatges clares perquè la gent s’ho pugui imaginar. Amb les imatges clares va lligada la rapidesa de explicar algunes coses, un atac, pot ser dit molt ràpid i per una trobada amorosa entre els amants, poden estar una pàgina sencera. Una de les imatges definides que ens descriu en un pàrraf és: “la fletxa xiula dins l’aire, ni esmirle ni  oreneta no volen tan de presa, rebenta l’üll del traïdor, li travessa el cervell com la carn d’una poma, i s’atura, vibrant, contra el crani”.

En aquest passatge hi podem notar la crueltat de l’escena. Com s’odiaven un i l’altre.

En conclusió, el juglar era una persona que es dedicava a entretenir al poble, explicar llegendes i cants. Apart tots els recursos literaris, les paraules i expressions ens facilita transportar-nos a l’època. I ara després de llegir el llibre i d’haver entès tot el que sofreixen Tristany i Isolda quan es separen, penseu si seria gratificant aconseguir el teu estimat sense tindre que haver lluitat contra el obstacle de la vida. I, que seria la vida sense amor?

Laura R.(1er batx)