Propietats textuals

L’adequació a la situació comunicativa
Per saber si un text aconsegueix l’adequació necessària, ens hem de fixar en els punts
següents:
a) La intel·ligibilitat. L’emissor ha de fer que el text sigui totalment intel·ligible
per al receptor. Per exemple: quan un metge es dirigeix a un pacient, ha de fer l’esforç
de fer-se entendre i, per tant, de fer comprensibles els termes específics que
utilitzi.
b) El tema i el propòsit comunicatiu. El tema (que pot ser molt especialitzat o més
aviat de caràcter general) i el propòsit comunicatiu (conversar, explicar, convèncer,
instruir…) condicionen el lèxic, la sintaxi i l’organització del text. Per exemple:
quan s’explica un tema d’una especialitat mèdica, s’utilitzen termes científics i tècnics.
En canvi, quan es parla de la salut en general, s’acostuma a usar paraules més
habituals, d’un significat més genèric.
c) El canal. La llengua oral i la llengua escrita tenen característiques diferents:
l’oralitat permet el·lipsis (sobreentesos gràcies al context situacional o al llenguatge
no verbal), juxtaposicions, frases suspeses, termes molt genèrics i díctics (aquí,
allà, aquest, aquell…), tics lingüístics (bé doncs, m’explico?, ara que hi penso, veritat?…),
etc.; en canvi, l’escrit exigeix fer explícit el context situacional, ordenar
més clarament les oracions, usar termes més precisos, eliminar els elements superflus,
etc. Cal tenir present que el lector no disposarà de més informació que la que
li ofereix el text escrit.