Categoria: Vida Quotidiana

Esteu totes i tots convidats!

Bé, l’entrada que tinc preparada per avui és diferent. Es tracta del que m’ha passat relacionat amb el que hem estudiat aquesta setmana sobre el microones.

Aquesta tarda estava mirant una pel·lícula quan de sobte m’ha vingut de gust preparar un bol de crispetes de microones. M’he alçat del sofà, he anat a la cuina, he obert l’armari i he tret el paquet de crispetes. He obert el microones i l’he col·locat dins. Normalment, les crispetes necessiten 4 minuts per a fer-se, així que he programat els 4 minuts i he tornat al menjador a seguir mirant el film, obviant les paraules de la mare de no deixar mai un microones encès sense vigilància. Total, quan he sentit el “PING!” propi de l’aparell quan ja ha acabat, m’he tornat a aixecar del sofà, i he anat a treure les meves crispetes del microones. Quan l’he obert, feia una olor a socarrimat que WOW. Era quasi impossible respirar correctament a la cuina. I normal, havia oblidat que la potència amb la que havia realitzat les crispetes estava a la màxima essent aquesta de 900 W. I si sumem que he programat 4 minuts a 900 W unes simples crispetes de microones, podríem afirmar amb total seguretat que quasi incendien la meva casa. El microones ha quedat d’un color taronja per sempre. És el cremat.

El vapor d’aigua infla el paquet de les crispetes i augmenta el seu volum d’una manera que resulta massa gran per la majoria dels microones, per tant “s’encalla” en les parets d’aquest i el plat en el que es troba el paquet no pot seguir donant tombs. Llavors, la radiació emesa per l’aparell es queda concentrada en un sol punt fix de la bossa de crispetes, fent així que augmenti la temperatura en aquella zona esbojarradament. Això pot desencadenar un incendi en la bossa. Tot i que en el meu cas no ha estat del tot així, doncs la placa metàl·lica situada al costat dret del microones (anomenada placa de mica) estava més negra i malbé que de costum, i he pensat que ha pogut estar perquè com la bossa ha xocat contra les parets del microones, evitant així que seguís girant el plat d’aquest, un dels extrems de la bossa ha hagut de quedar-se tot just en contacte amb la placa metàl·lica provocant així que es deteriorés degut a l’elevada temperatura del punt exacte de la bossa. Però per què el microones ara no funciona tan bé com abans? Pel deteriorament d’aquesta placa, la placa de mica, ja que té la funció de protegir el magnetró de qualsevol molla de menjar o altres que puguin perjudicar-lo, a més d’evitar que les espurnes que emet el magnetró incideixin en l’interior. Un cop ara cremat, si vull seguir utilitzant el microones, emetrà espurnes o simplement no funcionarà més, per tant, hem de renovar la placa de mica.

I després, mentre he optat per finalitzar els minuts restants de peli amb uns Conguitos per l’incident que acabava de tenir, he pausat Harry Potter i m’he preguntat a mi mateixa entre rialles: “Com nassos es fan les crispetes dins del microones?”. Suposo que tots haureu escoltat el soroll que fan quan exploten. Però per què exploten les palometes al microones amb un simple augment de temperatura?! I el meu pare, que ja s’havia fet la mateixa qüestió molt abans que jo per la seva major curiositat, m’ho ha explicat mentre sopàvem:

• A veure, Laia. És molt senzill. Primer, el que tenim dins la bossa de crispetes són granets de midó, i quan aquests arriben a una determinada temperatura, o sigui la calentor, diguéssim, que li proporciona el microones…

I jo, orgullosa d’haver-ho estudiat a la classe de Ciències Aplicades, l’he interromput:

• El magnetró, papa. Aquesta “calentor” que tu dius és proporcionada pel magnetró.

Ell ha seguit:

• El gra absorbeix la humitat que guarda dins del midó i al seguir proporcionant certa radiació… T’agrada més aquesta paraula, Laia? Doncs el que passa és que s’arriba a la temperatura d’ebullició de l’aigua, que a veure si em saps dir quina és…
• 100ºC, papa. No t’ho esperaves, eh? I a partir d’aquí l’aigua ja bull (perquè evaporar-se ho fa a partir dels 0ºC).
• Bé, i els seus grans contenen un 14% d’aigua que s’evapora als 100ºC i a mesura que els grans són sotmesos a unes temperatures majors de 100ºC, la pressió dins seu va augmentant també proporcionalment. Finalment, el gra explota degut a la pressió de vapor d’aigua que s’ha escalfat. La pressió dins dels grans és molt superior a la de l’exterior i finalment produeix que…
• Exploti.
• Exacte.

Fa uns dies vaig viure una experiència i vaig recordar que a la nostra professora de Ciències Aplicades li agrada que participem al blog, així us la explicaré:

Un dia, la meva padrina estava cuinant i va utilitzar una botelleta d’oli que tenia, tota sencera. Quan va acabar de cuinar va voler guardar l’oli un altre cop a la mateixa botelleta ja que com bé sabeu no es pot tirar l’oli per la pica ja que les depuradores d’aigua no estan preparades per a eliminar l’oli. Total, que quan va voler tornar a posar l’oli es va adonar que no hi cabia, malgrat no haver afegit ni una gota.

He intentat buscar la raó a Internet però no he trobat res. Llavors, he formulat diverses hipòtesis:

– A l’augmentar la temperatura de l’oli les seves partícules es mouen cada vegada més ràpid, tenint un comportament similar a les molècules d’aigua que hem estudiat. No obstant, com que l’aigua té una densitat menor pot ser que el seu comportament sigui directament evaporar-se, però en el cas de l’oli les partícules tinguin una fase prèvia on deixen més espai entre elles i per això, ocupen més espai.

– Una altra hipòtesi és que les seves partícules en lloc d’accelerar-se el que fan és separar-se i dividir-se en altres partícules amb cert espai entre elles i per això, augmenta la seva mida.

Malauradament, la meva padrina va canviar l’oli de botella i la va tirar. Així, no puc comprovar si la seva mida ha tornat a ser la d’abans o s’ha quedat igual.