Esteu totes i tots convidats!
Un món de CIÈNCIES ple de LLETRES
Ciències Aplicades
Com cada divendres, avui em trobava a la classe d’anglès a la que assisteixo amb una amiga, quan aquesta mateixa, en un moment de debat on ha sortit el tema sobre la capa d’ozó, m’ha comentat un fet que m’ha sobtat moltíssim. M’ha explicat: “Sabies que un home inventà el cotxe que funciona amb aigua i una marca de vehicles li va pagar una quantitat de diners molt elevada per a què no revelés l’existència dels automòbils amb un funcionament com aquest?”. M’he quedat al·lucinant. Realment, no en tinc cap dubte respecte el motiu econòmic al qual es deu semblant fet. Nosaltres et remunerem amb milions de diners que podíem haver destinat a causes benèfiques o altres béns comunitaris, a canvi que tu, bon home, et mantinguis callat, no parlis, no esmentis l’existència del que podria salvar el món… BRAVO. La poca esperança que em quedava sobre el món en el que vivim, s’ha esfumat immediatament després d’haver escoltat això.
La capa d’ozó s’ha vist molt afectada durant els últims anys, degut a la constant emissió de gasos clorofluorocarburs (més coneguts com gasos CFC) amb l’emprament d’esprais, refrigerants, el diòxid de carboni que emeten els cotxes, etc… Els CFC mantenen una relació directa amb la capa d’ozó, ja que amb la influència de la radiació solar, es produeixen una sèrie de reaccions químiques, que com a resultat, generen la destrucció de les molècules d’ozó. Per tant, conseqüentment, la capa d’ozó es veu clarament perjudicada. Un cop narrada aquesta explicació, argumento de manera acusadora cap aquell home i la fàbrica, que si ell no s’hagués deixat endur per un feix de bitllets, i aquesta última no ho hagués permès, hagués reflexionat i vist que aquell mètode era viable, realment viable, probablement l’esperança de vida del món sencer augmentaria considerablement. En la meva opinió, tant l’empresa automobilística com el propi individu, van actuar molt egoistament, obviant la evidència de la millora que suposaria que cotxes circulessin amb H2O, i no gasoil o gasolina, que tant contamina la nostra casa, la nostra casa de veritat: el planeta Terra, sí, aquest que poc a poc, amb les mesures que prenem (i les que no) estem destruint.
A més, em resulta indignant que internet no esmenti absolutament res d’una notícia que al menys jo, considero de molta importància.
D’altra banda, també m’agradaria fer constància de les prudències a Madrid que aquesta setmana hem comentat a classe… Determinats dies de la setmana només podran circular els cotxes amb el nombre de la matrícula parell, i la resta de dies, els que la tenen imparell. Malgrat que trobo que és una bona iniciativa, no havent corromput aquell home que va tenir una idea brillant, i ell, no havent acceptat el silenci com a resposta, hagués estat el que hagués evitat que a aquestes altures, s’estigués fomentant la protecció del medi ambient.
Bé, l’entrada que tinc preparada per avui és diferent. Es tracta del que m’ha passat relacionat amb el que hem estudiat aquesta setmana sobre el microones.
Aquesta tarda estava mirant una pel·lícula quan de sobte m’ha vingut de gust preparar un bol de crispetes de microones. M’he alçat del sofà, he anat a la cuina, he obert l’armari i he tret el paquet de crispetes. He obert el microones i l’he col·locat dins. Normalment, les crispetes necessiten 4 minuts per a fer-se, així que he programat els 4 minuts i he tornat al menjador a seguir mirant el film, obviant les paraules de la mare de no deixar mai un microones encès sense vigilància. Total, quan he sentit el “PING!” propi de l’aparell quan ja ha acabat, m’he tornat a aixecar del sofà, i he anat a treure les meves crispetes del microones. Quan l’he obert, feia una olor a socarrimat que WOW. Era quasi impossible respirar correctament a la cuina. I normal, havia oblidat que la potència amb la que havia realitzat les crispetes estava a la màxima essent aquesta de 900 W. I si sumem que he programat 4 minuts a 900 W unes simples crispetes de microones, podríem afirmar amb total seguretat que quasi incendien la meva casa. El microones ha quedat d’un color taronja per sempre. És el cremat.
El vapor d’aigua infla el paquet de les crispetes i augmenta el seu volum d’una manera que resulta massa gran per la majoria dels microones, per tant “s’encalla” en les parets d’aquest i el plat en el que es troba el paquet no pot seguir donant tombs. Llavors, la radiació emesa per l’aparell es queda concentrada en un sol punt fix de la bossa de crispetes, fent així que augmenti la temperatura en aquella zona esbojarradament. Això pot desencadenar un incendi en la bossa. Tot i que en el meu cas no ha estat del tot així, doncs la placa metàl·lica situada al costat dret del microones (anomenada placa de mica) estava més negra i malbé que de costum, i he pensat que ha pogut estar perquè com la bossa ha xocat contra les parets del microones, evitant així que seguís girant el plat d’aquest, un dels extrems de la bossa ha hagut de quedar-se tot just en contacte amb la placa metàl·lica provocant així que es deteriorés degut a l’elevada temperatura del punt exacte de la bossa. Però per què el microones ara no funciona tan bé com abans? Pel deteriorament d’aquesta placa, la placa de mica, ja que té la funció de protegir el magnetró de qualsevol molla de menjar o altres que puguin perjudicar-lo, a més d’evitar que les espurnes que emet el magnetró incideixin en l’interior. Un cop ara cremat, si vull seguir utilitzant el microones, emetrà espurnes o simplement no funcionarà més, per tant, hem de renovar la placa de mica.
I després, mentre he optat per finalitzar els minuts restants de peli amb uns Conguitos per l’incident que acabava de tenir, he pausat Harry Potter i m’he preguntat a mi mateixa entre rialles: “Com nassos es fan les crispetes dins del microones?”. Suposo que tots haureu escoltat el soroll que fan quan exploten. Però per què exploten les palometes al microones amb un simple augment de temperatura?! I el meu pare, que ja s’havia fet la mateixa qüestió molt abans que jo per la seva major curiositat, m’ho ha explicat mentre sopàvem:
I jo, orgullosa d’haver-ho estudiat a la classe de Ciències Aplicades, l’he interromput:
Ell ha seguit:
Fa uns dies vaig viure una experiència i vaig recordar que a la nostra professora de Ciències Aplicades li agrada que participem al blog, així us la explicaré:
Un dia, la meva padrina estava cuinant i va utilitzar una botelleta d’oli que tenia, tota sencera. Quan va acabar de cuinar va voler guardar l’oli un altre cop a la mateixa botelleta ja que com bé sabeu no es pot tirar l’oli per la pica ja que les depuradores d’aigua no estan preparades per a eliminar l’oli. Total, que quan va voler tornar a posar l’oli es va adonar que no hi cabia, malgrat no haver afegit ni una gota.
He intentat buscar la raó a Internet però no he trobat res. Llavors, he formulat diverses hipòtesis:
– A l’augmentar la temperatura de l’oli les seves partícules es mouen cada vegada més ràpid, tenint un comportament similar a les molècules d’aigua que hem estudiat. No obstant, com que l’aigua té una densitat menor pot ser que el seu comportament sigui directament evaporar-se, però en el cas de l’oli les partícules tinguin una fase prèvia on deixen més espai entre elles i per això, ocupen més espai.
– Una altra hipòtesi és que les seves partícules en lloc d’accelerar-se el que fan és separar-se i dividir-se en altres partícules amb cert espai entre elles i per això, augmenta la seva mida.
Malauradament, la meva padrina va canviar l’oli de botella i la va tirar. Així, no puc comprovar si la seva mida ha tornat a ser la d’abans o s’ha quedat igual.
L’altre dia per la tarda després de classe vaig recordar aquell vídeo que vam fer sobre com es comporten les molècules de gas, líquid i sòlid de l’aigua. I vaig decidir fer un cop d’ull al blog i tornar a veure el vídeo.
Resulta que aquella mateixa tarda, el meu germà i els seus amic van trencar la tela de fora de la pilota mentre jugaven, deixant al descobert el material de dins. A més, es va deformar una mica. Al no tenir aquesta tela exercint pressió li va sortir un petit bony. Després de tot això, en arribar a casa per la nit, va deixar inconscientment la pilota al costat del radiador, i sobre les dues de la matinada un soroll bastant escandalós ens va despertar a tots. Resultà que la pilota havia esclatat!
I potser penseu: però… per quin motiu ens contes tot això ara? Doncs perquè he pensat que tot això pot estar relacionat amb la TEORIA CINÈTICOMOLECULAR i el comportament de les molècules, ja que quan aportem calor a un gas les molècules es mouen a major velocitat i per tant, augmenta la pressió del recipient en el que està aquest gas. En aquest cas, la pilota va esclatar perquè no podia suportar la pressió que es va generar al seu interior.
Hola som la Lorena i la Carla, i avui us parlarem sobre l’aigua a l’Himalaya.
http://https://l02jilee.files.wordpress.com/2011/01/waimangu.jpg
El punt d’ebullició de l’aigua està sempre associat a la pressió de l’aire i per tant, importa el lloc en el que ens trobem. En les zones més altes de la muntanya, la pressió és menor. La qual cosa vol dir, que la pressió del recipient que contingui l’aigua, també ho és. Aquest procés desencadena la disminució del punt d’ebullició de l’aigua.
Al principi la pressió de l’aigua era menor que la pressió atmosfèrica, però al pujar al cim de la muntanya la pressió de l’aigua supera l’atmosfèrica (està per sota d’1 atm) i per tant, l’aigua bullirà per sota dels 100ºC.
En el següent vídeo podeu veure com disminuint la pressió a l’interior del kitasato mitjançant una bomba de buit, l’aigual bull a temperatura ambient.
Lorena i Carla
El diagrama de fases és una representació gràfica que ens mostra els canvis físics de la matèria: líquid sòlid i gas.
Les línies negres continues ens indiquen que a cada banda l’aigua està en un estat diferent. A 1 atm estem acostumats a veure que l’aigua es congela a 0ºC i s’evapora a 100ºC. Però si la pressió es redueix lo suficient es pot arribar a aconseguir els 3 punt a l’hora (s’anomena punt triple) o passa de gel a gas directament. D’altra banda, si augments la temperatura i la pressió es pot veure com la línia que separa la fases de líquid i vapor es para en un punt anomenat punt crític. Sublimariem l’aigua a una pressió inferior a 0.06 atmosferes i una temperatura inferior a 0.1.
En aquest vídeo podeu veure les 3 fases al mateix temps. Per tant, el que veiem és el punt triple.
Carina
L’aigua del riu Ganges està contaminada per residus químics, cadàvers d’éssers vius, restes de les fàbriques, etc. A més a més, són aigües que de manera natural són riques en arsènic (metal·loide altament tòxica).
Malauradament, d’aquestes aigües beuen i les utilitzin unes 640 milions de persones.
Per si no fos poc els camps d’arrós d’aquesta zona es reguen amb aquesta aigua altament contaminada i després aquest arrós es consumit per tot el món.
El consum diari d’aquesta aigua provoca càncers, lesions de pell, ronyó, fetge, medul·la òssia i trastorns neurològics. L’exposició aguda causa vòmits, dolors abdominals i diarrea.
Per saber-ne més podeu consultar aquest documental:
Iago i Joel
Quan exercim força sobre qualsevol material, líquid o sòlid, (en aquest cas l’aigua), varia la pressió què conté a l’interior aquesta matèria.
En aquest cas l’objectiu, és trencar per la meitat un glaçó de gel.
La temperatura del gel a 1 atm, és de 0ºC o inferior, però si exercim pressió o força sobre ell variem la pressió i, conseqüentment, el seu punt de canvi d’estat (sòlid a líquid) és inferior al 0ºC. Això ocasiona què el gel es pugui trencar amb més facilitat.
D’aquesta manera, al augmentar la pressió baixa la temperatura i per tant, si exercim força amb un filferro al centre del glaçó podem aconseguir trencar-lo sense tocar-lo amb les mans.
El filferro exerceix força sobre el gel i fa que aquest es desfaci.
També, cal dir que el punt per on s’està tallant, es desfà, però un cop el fil ja ha passat es torna a congelar i fer-se sòlid ja que la pressió torna a ser d’1 atm.
Conclusió: el filferro trenca el gel per on exercim la pressió sense necessitat de trencar-lo en més parts/ trossos.
En el vídeo que mostrem a continuació s’observa un mètode per trencar el gel:
Atentament i amb molt d’ afecte:
Cristina López i Ares Diaz
L’olla de pressió o l’olla express és un recipient per a cuinar a temperatures altes.
Té un tancament hermètic que reté el vapor. El vapor fa augmentar la pressió dintre de l’olla (a unes 2 atm) i per això impedeix que la temperatura quedi estacionada en la d’ebullició de l’aigua (d’uns 100 graus) i pugi més (uns 120ºC), tenint així una gran rapidesa en la cocció dels aliments.
Incorpora una vàlvula que deixa escapar el vapor quan s’ha arribat a una pressió determinada, i també una altra de seguretat per a evitar que l’excés de pressió, si fallés la primera, pogués fer esclatar l’olla.
Gabriel i Mohamed