laia.lacasa – Un món de CIÈNCIES ple de LLETRES

Hola de nou

Ara que ja tenim l’estiu aquí, les temperatures es disparen, i comencem a suar. Quan això passa, el primer que cridem és: “Ufff, però quina calor tinc!”. I bé, ja sé per què suem (el pare m’ha comentat una mica la raó, i jo he investigat un xic més). Seguiu llegint si desitgeu esbrinar el motiu!

La suor és natural en les persones, i podem suar per diferents motius a través de la transpiració (procés en el que l’aigua en forma de suor, s’evapora i ocorre en la pell, gràcies a les glàndules sudorípares, que tenen una forma allargada similar a la d’un tub, les quals es troben per tot el cos i s’encarreguen de produir la suor), però la raó principal per la qual les glàndules sudorípares del nostre cos expulsen suor és per regular la temperatura d’aquest. És un mecanisme que pretén refrigerar i refredar el nostre cos quan patim tanta calor, per tant, adaptar el cos a una temperatura més adient i suportable. Si no suéssim, no seríem capaços de tolerar la calor, i en efecte, la que el nostre propi cos desprén.

Com a dada curiosa, el nostre cos té una mitja de 2,6 milions de glàndules sudorípares. Determinades investigacions científiques al voltant de la sudoració, han estudiat que els homes tenen glàndules sudorípares amb moltes més capacitats que les de les dones, vet aquí la raó per la qual suen molt més. Sorprenentment, una persona estàndard en plena sudoració aconsegueix suar més de 3,5L/h.

En la meva anterior entrada en aquest blog, havia dit que potser aquella era la última que realitzava, però m’equivocava. Hem acabat el curs, i tot i així, la ciència segueix present en el meu dia a dia, per tant volia compartir això. Aquesta sí que serà la meva última publicació. O no… No t’ho afirmo.

FINS LA PROPERA!

Sempre que les meves companyes adquireixen un nou parell de sabates em diuen el mateix: “Ufff, quin mal em fan!”. Recorren a les tirites per tal d’evitar fregades amb la sabata que desencadenin rascades o hematomes. El cas és que jo sempre els aporto una solució, que sempre passen per alt i és que si tanquen el calçat en una bossa de plàstic i la col·loquen al congelador, misteriosament els deixarà de produir incomoditat al duur-les.

Tècnicament la meva explicació no és del tot correcta, no obstant això, funciona de la mateixa manera. A més, ja sabem que les coses no passen perquè sí: tenen un fonament científic i aquest no n’és un exemple menys.

Quan tinguem aquest tipus de problema amb el nou parell de sabates fabuloses (però assassines) que hem comprat, el que hem de fer és molt senzill:

Primerament prenem dues bosses de plàstic i hi fiquem una quantitat determinada d’aigua a cadascuna.
A continuació les tanquem hermèticament per a què l’aire no quedi en elles i l’aigua no es vessi.
Tot seguit, situem les bosses a l’interior de cada sabata i tot plegat les tanquem dins una altra bossa de plàstic nuada.
Finalment, ho posem dins el congelador durant al menys 24 hores.

Un cop transcorregut un dia sencer, traiem les sabates del congelador i tot seguit ens les posem (i suportem la temperatura tan baixa a la que estan sotmeses), perquè així, durant el procés de “descongelació”, la forma de la sabata s’adapta al nostre peu com un guant. Sí, és cert que per presumir s’ha de patir…

El que ha tingut lloc en les vint-i-quatre hores és un procediment directament relacionat amb l’aigua-gel. L’aigua, al posar-la al congelador, ha patit una congelació, és a dir, ha canviat d’estat líquid a sòlid (en forma de glaçons de gel). El pas d’aigua a gel comporta un augment de volum notable (es dilata), per tant, les sabates, en certa manera, també augmenten de “talla”.

Un cop realitzats aquests passos, ja podrem sortir de festa amb aquells “taconazos” que anteriorment, tant ens amargaven la nit.

Aquesta potser és la última entrada al blog del curs, però és que gràcies a aquest, he aconseguit mirar la vida des d’un punt de vista més científic, i que quan algú pregunta “Què ha passat aquí?” jo puc deixar de respondre “No ho sé. És màgia” i contestar més tècnicament, tot relacionant la vida quotidiana amb els conceptes estudiats a classe. El blog m’ha ajudat a enriquir-me en l’àmbit científico-tecnològic i a explotar el meu potencial. A més, trobo que és una genial manera de deixar constància del treball realitzat a classe i de les tasques voluntàries de la vida diària que tant ajuden a entendre-la.

D’altra banda, cal destacar l’habilitat del meu pare en associar la ciència amb el comportament humà en la cuina, cotxe, etc. Jo mai havia pensat que podria haver-hi un fonament científic darrere d’una ampolla, un globus, unes patates, un vidre… I ho he descobert, sí, entre altres coses amb la gamificació, una manera més lúdica i dinàmica d’aprendre mitjançant els jocs. Podria dir que aquesta és l’activitat que més he gaudit, ja que a part d’haver estat “on fire”, hem estat nosaltres, els alumnes, qui hem proposat els diferents jocs, i això és un plus (al menys per mi).

He après (crec) a treballar en grup, tot i que de vegades s’ha fet una mica difícil de portar… M’he involucrat en tot el que he pogut i per què no dir-ho? Ciències Aplicades ha estat molt guai! A més, la senyo ens demanava activitats molt amenes, i escolta tu, treballar estudiant-se dotze temes al peu de la lletra sense tasques alternatives, què voleu que us digui… Per mi és un pal. En canvi, aquesta assignatura ens ha deixat endur-nos per la ciència (i per les lletres) i hem fluït amb ella. Què més puc dir, si ja he mostrat la meva involucració en la matèria por amor al arte en les meves entrades… Jo no puc posar de manifest cap aspecte negatiu: m’he divertit, i possiblement aquesta sigui de les úniques assignatures en les quals m’ha passat (això no surt d’aquí, no…?).

Perquè com molt bé sabem i indica el nostre blog: VIVIM EN UN MÓN DE CIÈNCIES PLE DE LLETRES!

Fins la propera! Un gust formar part del Team Ciències Aplicades. Hip-hip, hurrayyyyy!

La condensació al cotxe

Situem-nos: dilluns passat, surto molt suada de hip hop, després d’una intensa classe de “operación bikini” i pujo al cotxe. De sobte el pare em surt amb un fet amb fonament científic (de manera totalment inconscient):

Si fóssim a l’hivern, com que la temperatura a l’interior del cotxe, a més que seria molt baixa, se li sumaria el vapor d’aigua (la humitat) que hi hauria i la que tu desprendries a l’estar suada i l’aire “moll, humit” que emetries al respirar tan profundament per estar cansada per via de les fosses nassals, s’embafarien els vidres. L’aire constituït per vapor d’aigua entraria en contacte amb el vidre gelat, llavors aquest aire es refredaria i hi tindria lloc una condensació, que ocorre en forma de minúscules gotetes d’aigua que entelarien el vidre.

Condensació en el cotxe pel vapor d’aigua que té l’aire de dins del vehicle.

I quan passa això com pots eliminar aquesta condensació per tal de tenir una millor visibilitat a la carretera? – vaig preguntar, ja endinsats en el tema.
Engegant l’aire condicionat o la calefacció, per tal d’ “assecar”, per dir-ho d’alguna manera, l’aire “mullat” de l’interior del vehicle.

Aire condicionat o calefacció com a mètode per eliminar la condensació.

I si obríssim la finestra en lloc de posar en marxa l’aire condicionat o la calefacció? – vaig qüestionar.
No. – respongué. Perquè estaríem fent el mateix: simplement renovaríem l’aire de dins, i no obstant, es tornaria a produir una condensació, perquè seguiria essent el mateix aire, és a dir un “aire moll”.

No vaig dubtar ni un segon en què això havia de tenir constància al blog de Ciències Aplicades, perquè de tant que el pare i jo hem estat parlant de principis científics durant aquest curs, ja fins i tot ell mateix relaciona conceptes amb la vida quotidiana… Que bé, tu.

Com funcionen les vacunes?

Aquesta tarda a l’activitat extraescolar d’anglès, el “topic” a discutir ha estat “Health and fitness”, quan de sobte algú ha nombrat les vacunes. Arran d’això, hem començat a parlar de com funcionen i com afecten el nostre organisme.

Quan algú s’infecta, el seu cos utilitza el seu sistema immunològic per combatre l’organisme invasor. Els glòbuls blancs s’activen i creen proteïnes, anomenades anticossos, que localitzen l’agent infecciós i el destrueixen, evitant o debilitant, així, la malaltia. Durant aquest període de temps, els gèrmens ja han disposat suficient temps com per ocasionar diversos símptomes. En alguns casos, la resposta dels anticossos pot suposar inútil degut a la tardança, i pot desencadenar una infecció mortal. Tot i així, el sistema immunològic i els seus anticossos poden ajudar a detenir-les i ajudar el pacient a recuperar-se.

Glòbuls blancs (n’hi ha de diferents tipus) realitzant la seva feina

Els anticossos no desapareixen: tot el contrari. Romanen en el flux sanguini, sempre pendents del retorn d’algun agent infecciós. Si aquests gèrmens reapareixen, els anticossos estan preparats per actuar i protegir.

Les vacunes (de virus) són compostes per una versió debilitada de la bactèria o del virus responsable de la malaltia. La seva funció és proporcionar immunitat i protecció. Quan s’administren, el sistema immunològic comença detectant el germen i reacciona creant anticossos que romanen en el cos i estan llestos per defensar l’organisme en cas d’atac real. En certa manera, es podria dir que les vacunes enganyen el cos perquè cregui que està essent atacat, i el sistema immunològic crea armes per defensar una amenaça. Algunes vegades una dosi és suficient, però d’altres se’n requereix una altra per reforçar.

Un cop aquesta introducció a l’extens món de les vacunes per endinsar-nos una mica més en ell, parlaré del que realment suposa un problema pels qui són vacunats, a més d’una aportació molt interessant.

Contextualitzant el tema: una de les meves companyes ha participat en la conversació: “Va haver-hi una noia que va contraure el papil·loma perquè havia estat vacunada i el seu cos no va reaccionar correctament a la vacuna i va morir”. Llavors, una dona casada amb un fill ha justificat que si en lloc de tenir un fill hagués tingut una filla, no hagués autoritzat que la vacunessin, precisament per aquesta qüestió. Una universitària ha denegat totalment aquesta teoria, argumentant que tothom hauria d’estar vacunat, perquè sinó, poses en perill la teva vida i la dels del teu voltant.

Uns minuts més tard, una amiga ha comentat (canviant de tema) que no entenia per què una persona no vacunada pot transmetre una malaltia a una persona vacunada, si justament aquesta persona és vacunada i en teoria té anticossos que l’altra persona no vacunada no té que la protegeixen. L’estudiant d’universitat claríssimament ha contestat relacionant-ho amb la càrrega microbial, és a dir, si una persona és vacunada, la càrrega microbial que transmet a algú no vacunat és molt menor que si per exemple una persona no vacunada li transmet a una de sí vacunada. En tot moment si això últim passa, la culpa se li atribueix íntegrament a qui no és vacunat, precisament per aquest afer. Ha afegit que que la persona estigui vacunada no sempre implica que no pugui desenvolupar la malaltia i transmetre-la, sinó que simplement pot transmetre-la en menor intensitat. No sé si m’he explicat, però tots plegats n’hem pogut extreure una conclusió. Jo en tot moment m’he mantingut al marge de la conversació, anotant-ne les idees principals per poder realitzar posteriorment aquesta entrada al blog.

Clarament, el que passa és que els no vacunats són un problema (i una nosa, per què no dir-ho) pels que són vacunats. Si un es vacuna i l’altre no, no estem fent res per arreglar-ho. No entenc la gent que decideix que els seus fills no estiguin vacunats, si és un favor pel seu propi fill i a més, per ells mateixos. No obstant això, respecto tot tipus d’opinions, encara que no les comparteixo. Cada país té unes vacunes compulsòries numerades segons les seves condicions de vida, i tu decideixes si segueixes o no la llista. És opció teva, però la majoria de metges (per no dir tots) recomanen que les posem. Per què no fer-los-hi cas?

A més, trobo molt greu que si representa que els infants de sis anys han de vacunar-se de la Triple Bacteriana (entre altres) i n’hi ha que no es vacunen, aquests mateixos podrien encomanar la malaltia als de cinc anys, precisament perquè encara no han arribat a l’edat de vacunació. Si les vacunes fossin tan perjudicials, no crec que hi foren al mercat, no trobeu?

Scientific facts

1. Si poséssim el planeta Saturn en aigua, suraria. La seva densitat és tan baixa, que si el col•loquéssim en un recipient gegant d’aigua, flotaria.
2. El cervell humà quan ens despertem, produeix electricitat suficient com per fer funcionar una bombeta de 40 watts durant 24 hores.
3. La informació en el cervell viatja a 418.429 km/h.
4. Les vegades que la pell del nostre cos es regenera al llarg de tota una vida mitjana és de 900 cops.
5. La mescla de lleixiu i amoníac produeix el gas de cloramina, que podria causar la mort.
6. El nombre de segons entre quan veus el raig i sents el tro, dividit entre 5 = a quantes milles de distància ets situat respecte el raig (rayo).

L’ENERGIA EÒLICA

Amb aquesta energia s’aprofita la velocitat del vent per fer girar les aspes d’un aerogenerador. Aquest gir s’utilitza per generador poder produir electricitat en un generador.

Per muntar un parc eòlic cal avaluar el vent (durant un període de temps oscil·lant de sis mesos a dos anys) i determinar quina serà la rendibilitat del parc. Per realitzar aquesta mesura s’instal·la una torre amb anemòmetres (aparell que amida la velocitat del vent) a diferents altures. Si no es mesuren al menys 2000 hores de vent/any a una velocitat òptima, es descartarà la possibilitat de construir un parc eòlic.

A més, s’han de comptablitzar els beneficis locals, globals, econòmics, socials, energètics i mediambientals per considerar o no fer el parc eòlic.

D’altra banda, s’ha d’estudiar i controlar les afeccions que pot provocar el parc i assegurar-se que és compatible amb el paisatge, l’avifauna i el soroll. Cal consultar la població propera per conèixer quina percepció del paisatge tindran i definir si es desestimarà o no la instal·lació del parc eòlic.

CURIOSITAT

Si es consumeix cafeïna mentre un nou ADN (àcid desoxiribonucleic: material genètic situat al nucli d’una cèl·lula) s’està formant, pot suposar trencaments en els cromosomes, raó per la qual les embarassades no haurien de consumir-ne. La cafeïna influeix en el creixement i desenvolupament de les cèl·lules del fetus, alterant el seu oxigen i flux de sang, i podria desencadenar alguna anomalia en el nadó en el moment de néixer.

“Titanic” i dos fets científics que possiblement havies obviat al veure la peli

Fa poc vaig veure la pel·lícula de Titanic (la meva preferida, per cert), quan per primer cop, després d’una vintena de vegades mínim d’haver-la vist, em vaig preguntar per què el cos de Jack Dawson, –en el moment que el vaixell ja s’ha enfonsat i la parella es troba en meitat de l’oceà i la noia pujada sobre una fusta per tal de no congelar-se-, després d’haver motivat a Rose a seguir endavant i morir, s’enfonsa. Havia escoltat a parlar-ne per sobre, i sabia quelcom de l’aire, però no exactament què passava. Em vaig informar i es tracta de que un cos viu conserva aire als pulmons, per això sura a l’aigua. En canvi, quan el cos mor, els pulmons s’omplen d’aigua. Al ser el fet que l’aigua sempre pesa més que l’aire, quan morim, ens enfonsem. Mentre no entri aigua als pulmons, aquests fan de flotador.

A més, tot just en la mateixa pel·lícula, apareix diverses vegades el baf que expulsen degut al fred que fa en mig de l’Oceà Atlàntic. I de nou, em vaig preguntar que per què quan les temperatures minven ocorre aquest fenomen i vaig afirmar que segur que tenia alguna explicació científica al darrera (gairebé com tot en aquesta vida, no?). Vaig investigar i es deu a que quan fa fred, l’alè es condensa i es fa visible: passa d’estat gasós a estat líquid. L’aigua present en l’alè es condensa en les partícules de pols que volten per l’aire fred de l’exterior, i conseqüentment es forma aquest “fum”.

Quina pel·lícula, oi? És plena de fenòmens científics, i mai m’hi havia parat a examinar-los una mica més de prop…

Ciència al Carrer 2017

El passat dissabte dia 27 de maig uns quants voluntaris ens vam oferir per assistir a mostrar al Carrer Major diversos experiments, -un dels quals era la pràctica de l’extracció de l’ADN- tot just per celebrar la Ciència al Carrer 2017.

Hi havia diferents torns als quals podíem anar. L’hora que vaig triar jo va estar de 16:00 fins a 17:30. Quan vaig arribar, tota la zona estava plena de “stands” de tots els col·legis participants. El nostre estava situat prop de l’agència de viatges El Corte Inglés, a l’Avinguda Blondel de Lleida. Ens vam posar les samarretes proporcionades per la Ciència al Carrer i ens vam posar “manos a la obra”. Començàrem per organitzar els materials necessaris per iniciar amb l’experiment. Vam fer la pràctica de l’extracció de l’ADN amb maduixes i un kiwi. Vam seguir tots els passos i en el moment d’afegir l’alcohol fred per veure a la interfase l’ADN, vam aturar-nos. Quan algú venia, l’afegíem ràpidament fent-lo lliscar per les parets del tub d’assaig on estava la solució d’extracció i les maduixes triturades, per a què el públic pogués extreure l’àcid desoxiribonucleic amb el pal de fusta en primícia. Constantment teníem en la gradeta tubs d’assaig amb la solució d’extracció i les maduixes (i el kiwi) triturades, per a què quan algú s’acostava només afegir l’alcohol (i desar-lo a la nevera ràpidament per no perdre la temperatura baixa) i pogués veure l’ADN.

D’altra banda, hi havia organitzada una gimcana, amb la qual els mestres repartien als alumnes una targeta on hi havia el nombre de cinc parades de cinc instituts diferents, als quals t’hi apropaves i et mostraven algun experiment del qual acte seguit te’n feien una pregunta. Si la responies correctament, t’hi enganxaven un gomet. Quan tenies els 5 gomets adherits, els podies bescanviar per un obsequi en un “stand”. La pregunta que vam realitzar-los als qui es van interessar pel nostre experiment va estar la següent: “Què és l’ADN”?. Va haver-hi una noieta que va respondre més que correctíssimament: va indicar-nos que era el material genètic que donava les característiques d’un organisme i es trobava situat al nucli. Evidentment li vam enganxar el gomet. Quins coneixements! Un altre grupet de nens, però, va respondre incorrectament, afirmant que l’ADN era una prova o quelcom similar… No obstant, vam pegar-los el gomet a la targeta, ja que van ser els qui més interessats i sorpresos van mostrar-se a voltant de l’experiment. Es barallaven inclòs per qui havia d’extreure la substància gelatinosa i blanquinosa del tub d’assaig.

El departament d’Astronomia també va acompanyar-nos, que qui amb els aparells per veure el Sol, obstruïen el pas mirant de resguardar-se un lloc per observar-lo.

Una de les idees (que no experiment) que més original em va semblar, va estar la Perruqueria Elèctrica dels companys del cantó. Amb un globus, fregaven als cabells de la persona i després hi afegien laca. D’aquesta manera, els cabells se’ls quedaven completament amb electricitat estàtica i estèticament de punta. El motiu és perquè tota la matèria és formada per àtoms, amb protons (càrrega elèctrica positiva), electrons (negativa) i neutrons (sense càrrega), i es produeix una atracció i repulsió entre partícules, la qual cosa origina que les càrregues de diferent símbols s’atreguin, mentre que les del mateix signe es repelin. Quan freguem el globus amb el cabell, aquest últim li cedeix electrons, per tant queda carregat amb més electrons que protons. És quelcom similar als imants (i a la samarreta color fosforescent de gimnàstica de l’institut: sempre té electricitat estàtica).

La Ciència al Carrer va estar una experiència agradable, amb la qual a més de mostrar el que nosaltres sabíem, vam aprendre dels altres, i és un acte molt interessant que no hauríem de perdre, perquè fomentem la importància i aplicacions de la ciència en la vida quotidiana. Perquè com molt bé indica el nostre blog: vivim en un món de ciències ple de lletres.

Podeu trobar les imatges del dia de la Ciència al Google Sites.

La dilatació dels sòlids

Fa qüestió de dues setmanes, quan les temperatures van augmentar considerablement, vaig veure per la televisió una notícia transcorreguda a San Sebastián, on apareixia un home queixant-se de que una carretera s’havia aixecat. El cas és que aquest apartat ja l’havíem treballat a la classe de Ciències Aplicades, i llavors jo vaig saber per què ocorria aquest fenomen. Es tracta que amb les altes temperatures els sòlids es dilaten, degut a que quant més energia tèrmica rebin, més ràpid es mouen les partícules dels sòlids (en aquest cas de la carretera) ja que aquesta els dóna energia per vibrar amb més intensitat i més de pressa. Això es tradueix en que demanen un espai més gran del que realment ocupen.

Una de les petites proves que fem puntualment a l’assignatura, va estar relacionada amb les juntes de dilatació, que clarament són la solució per aquest problema. Aquestes actuen de la següent manera: (fetes d’un material plàstic), les juntes de dilatació permeten precisament la dilatació dels materials sòlids a costa de la seva compressió.