LA CIÈNCIA AL CARRER VA SER UNA PASADA!

L’altre dissabte vaig anar a la ciència al carrer i em vaig situar en la parada de l’institut. La gent venia i nosaltres feiem la pràctica de l’extracció de l’ADN. Després, els preguntava que era l’ADN i tots deien que era una prova, però no passaven de allí. Afortunadament, els que ens visitaven ho passaven molt bé i alguns nens, fins i tot es quedaven bocabadats.

Però, després vaig demanar permís a la senyoreta per anar a altres parades a veure què feien i de sobte em vaig trobar a una amiga d’un altre institut. Em va dir: ”Vine Gabi, vine”. Així, vaig anar a veure que feien i concretament, era una pràctica per saber la teva empremta. Ella ho va fer davant de mi i a l’acabar em va donar un paper amb la meva empremta allí gravada. Aquest experiment em va fer pensar si, amb el paper que em va donar, podia desbloquejar el meu  meu telèfon mòbil. I així ho vaig fer però no va funcionar perquè el paper no era massa gran per poder portar-ho a terme.

Finalment, vaig tornar a la parada a acabar el meu torn en la Ciència al Carrer. Aquesta experiència en la Ciència al Carrer no va ser la primera, però sí la millor d’elles!

Les Trompes d’Eustaqui i la pressió de l’aire

L’altre dia vaig escoltar a la ràdio aquests periodistes que es dediquen a realitzar preguntes a gent real pel carrer per determinar les seves capacitats i coneixements, i em va sorprendre, perquè una d’aquestes qüestions era: ‘¿Dónde están las Trompas de Eustaquio?’. L’entrevistat va respondre: ‘¿Eso? Eso lo menos está en Madrid.’, i es va quedar més ample que llarg.

Amb motiu de les diverses classes de Ciències Aplicades que hem dedicat a parlar sobre la pressió, he decidit fer la següent entrada al blog relacionada precisament amb les Trompes d’Eustaqui.

El dolor d’oïda a una elevada altitud, es deu a la relació que hi manté amb la pressió. A les altures a les que un avió sobrevola, la pressió de l’exterior és més baixa que la que hi ha dins la teva oïda (quan per exemple busseges per les profunditats marines, passa totalment el contrari: la pressió a les teves oïdes és molt més elevada que la del propi mar).

La pressió de l’aire a l’oïda, quasi bé sempre és la mateixa que la de l’exterior del cos. La regla es trenca quan augmentes o disminueixes l’altura a la que et situes. La Trompa d’Eustaqui (connexió entre l’oïda mitjana, la part posterior del nas i la part superior de la gola) s’obre i es tanca. Si la Trompa no s’obre, la diferència de pressió resulta en una molèstia d’oïda que depèn de si la pressió a l’interior de l’oïda és més alta o baixa que la de l’ambient. Empassant saliva o badallant, la Trompa d’Eustaqui s’obre i permet que l’aire entri i surti de l’oïda mitjana. Diguéssim que iguala la pressió en les dues parts. Això acostuma a succeir en els avions i als bussejadors, principalment, tal com he especificat fa unes línies.

Cas de la vida quotidiana: patates

Amb motiu de la celebració de l’aniversari de la meva mare, vam reunir-nos ahir la família a casa nostra. En el moment de dinar, quan vam treure unes quantes patates fregides per acompanyar el plat principal, mon tiet va preguntar:
– Escolta, i aquestes patates, com és que han quedat tan apegades entre elles?
– És que les he tapat amb un plat per mantenir la seva temperatura.- contestà la mare.
Ràpidament jo vaig dir:
– Té una explicació científica! És degut a que quan les has tapat, s’ha produit una abscència d’oxigen a l’interior del plat i per conseqüència, també entre les pròpies patates, la qual cosa ha provocat que aquestes quedessin juntes i apegades. De no haver tapat el plat amb un altre, l’aire hagués estat present a les patates i no les hagués deixat juntes…
Segons tot el que hem après a ciències aplicades, aquest va estar el motiu que jo vaig pensar que podria estar el que raonés el fenomen ocorregut…