gener de 2017 – Pàgina 2 – Un món de CIÈNCIES ple de LLETRES

ELS TEIXITS INTEL·LIGENTS

Des de fa uns anys la industria tèxtil cada cop presenta majors possibilitats i funcionalitats. Els teixits intel·ligents es deuen, com molts altres productes e innovacions, a la industria aeroespacial i militar ja que porten molts anys buscant solucions per a fer front a diversos problemes com les condicions ambientals extremes en les que es poden trobar. Aquests teixits intel·ligents es divideixen en dos àrees: els d’us tècnic (resistència mecànica, resistència tèrmica o als rajos UV per exemple) i els intel·ligents e interactius (creats per al oci i utilitat de les persones en el seu dia a dia).

Existeixen teixits que no deixen que el líquid penetri en ells, estan pensats per a que si et cau un vas d’aigua al damunt o qualsevol altre líquid aquest no penetri a la roba i aquesta no s’embruti. Això es gràcies a que la seva tela en lloc de se llisa te micro plegs que fan que les partícules de líquid no hi puguin penetrar.
També, hi ha roba en el sector mèdic que ha estat alterada amb microfibres intel·ligents. Aquestes avisen si hi ha un canvi al teu cos, com els problemes cardíacs, si tens una ferida o hi ha una tela que serveix per a la rehabilitació de membres del cos paralitzats (aquesta tela te electrons que transmeten microcorrents per a estimular la part del cos que cobreix).
A part de tot això hi ha dissenyadors que han barrejat la moda amb la ciència. Un ha inventat una camiseta que repel·leix als mosquits. Un home ha inventat jaquetes que regulen la seva pròpia temperatura, i una dona a començat el procés de fer roba que filtri la contaminació medi ambiental.

LA CLONACIÓ

Avui, a classe de Ciències estàvem llegint un dossier que la nostra senyoreta ens va donar. Està dividit per unitats i la unitat 4 parla de la clonació. Aquest tema em crida molt l’atenció perquè sempre m’he preguntat com seria tenir al teu costat una persona idèntica a tu.

A l’apartat que llegíem hi ha una part que diu que la clonació pot deixar conseqüències en la còpia. LLavors li he preguntat per què i aquí estic resolent un dels meus dubtes.

La clonació en si és una varietat de processos, que s’utilitzen per reproduir copies genèticament idèntiques. S’han clonat molts materials; teixits, organismes enters i cèl.lules. També a Dolly, l’ovella que tan famosa s’ha fet per ser un clon. La trobem també a la natura, per exemple, els bacteris produeixen descendents completament idèntics per un procés anomenat reproducció asexual. Altres clons naturals són els bessons que es presenten en els éssers humans. Això passa perquè quan l’óvul és fecundat es divideix en dos o més, creant embrions que porten un ADN idèntic. Tots els governs han prohibit la clonació de persones, però si jo tingués el poder que té el Donald Trump m’agradaria saber com seria fer clons per tots els Estats Units.

Sense entrar més en les meves curiositats, us diré quines són les conseqüències que deixaria la clonació en persones i les que deixa en els animals.

En les persones podria crear traumes psicològics. Una persona a la que li diuen que va ser creat a un laboratori no se sentirà igual que si li diuen que va ser fruit de l’amor dels seus pares. Però jo no estic d’acord amb això perquè pare no és el que ens dóna l’ADN sinó el que ens cuida. Així mateix, una persona clonada seria més propensa a moltes malalties i possiblement no viuria tant temps. A més, tindria l’edat de l’esser viu del qual han tret la informació genètica (podria començar la vida sent ja adult ). En els animals, passa el mateix… una ovella si la clonen és més sensible a molts aspectes de l’ambient on pot viure. En les plantes, per exemple, havia espècies exòtiques que no es trobaven molt, ara amb la clonació hi ha milions de qualsevol espècie.

Acabaré aquest article donant la meva opinió. Començant per les persones religioses que diuen que la clonació és un joc i que els científics juguen a ser Déu. Jo crec en Déu però no per això deixo de creure en la Ciència. Tot en aquest món té un motiu. Respeto les creences i les religions, però estem al segle XXI, ”open mind”, si us plau.

LA CAPA D’OZÓ

L’altre dia a clase vam tractar un tema força interessant: ‘La capa d’ozó’.

Vam estar parlant de la diferència entre les molècules d’ozó i les molècules d’oxigen, que es la següent: les d’ozó están formades per 3 àtoms d’oxigen. També, de les utilitats de l’ozó, que segons el funcionament de la seva ubicació pot ser bo o dolent per la vida a la Terra. I es que, l’ozó pot danyar els teixits pulmonars i les plantes. D’altra banda, és beneficiós perquè absorbeix la radiació ultraviolada procedent del Sol. Sense aquesta capa d’ozo els éssers humans seríem més sensibles a certes malalties provocades per la incidència dels raigs ultraviolats del Sol, com per exemple: el càncer de pell, entre d’altres.

Així mateix, hem llegit que s’han eliminat de forma progressiva l’ús dels clorofluorocarbonats (CFC) ja que aquests compostos es descomposen als ser irradiats amb les radiacions ultraviolades. Finalment, el clor reactiu que s’obté destrueix les molècules d’ozó, donant el forat de la capa d’ozó.

Finalment, vam veure una tira còmica que il·lustra la manera de com es forma l’ozó.

ciencies

1) En aquesta vinyeta, es veu com la radiació ultraviolada del Sol trenca les molècules d’oxigen en dos àtoms d’oxigen.

2) En la segona, es veu com un àtom es combina amb una molècula d’oxigen per donar una mol·lècula d’ozó.

3) I per últim, en aquesta s’observa que l’ozó està format per 3 àtoms d’oxigen.

La llum del dia

Ahir a classe vam estar fent un dossier on hi han diferents temes, i després la senyo deia a qui li tocava escriure-ho al blog. A mi per exemple m’ha tocat aquest apartat.

Alguna vegada heu pensat per què el planeta Terra, o el planeta Blau o com volgueu dir-li té dia i nit?

Doncs bé, aixó és possible perquè la Terra gira al voltant del seu eix.

Segons el dossier, es podría dir que els canvis d’estacions, tenen molt a veure amb les hores de llum i les hores de foscor i la inclinació de la Terra (23º de desviació).

Segons el text del dossier:

Quant l’Hemisferi Nord té el dia més llarg, per tant, a la part d’Australia el dia serà més curt. El sol sortirà a les 7:36 i es pondrà a les 17:08, aixó els hi proporcionarà 9 hores i 32 minuts de llum.

El 22 de Decembre, serà el dia més llarg, per tant, el sol sortirà a les 5:55 i es pondrà a les 20:42, aixó els proporcionarà 14 hores i 47 minuts de llum.

El President de la Societat Astronòmica, “Perry Vlahos”, va dir que l’existencia dels canvis d’estacions als Hemisferis Nord i Sud esta relacionat amb els 23 graus d’inclinació que té la terra.

El Diari de Semmelweis

Com què el proper febrer hem de fer unes competències bàsiques d’aquesta matèria, la senyo ens ha donat un dossier amb diferents temes i preguntes per practicar abans de fer-les.

La primera unitat és “el Diari de Semmelweis”. Aquesta està composta per 2 textos i 4 preguntes.

En el text 1 ens expliquen que Semmelweis era director del primer pavelló d’una clínica de marteninat a l’Hospital General de Viena. Malauradament, es va assabentar que en aquell pavello havien mort 36 de 208 mares que acabaven de parir per febre puerperal.

El nou director va fer un diagrama amb el nombre morts del seu pavelló, i del pavelló 2.

img-20170118-wa0045

Per què moren més al 1 que al 2? Inicialment, van creure que es devia a canvis a l’aire, influències extraterrestes o un moviment de terra.

No obstant, Semmelweis creia que això no era la causa.

La primera pregunta ens demana per quin motiu és improbable que els terratrèmols siguin la causa de la febra i la nostra resposta va ser aquesta:

-El terratrèmol és un fenòmen físic natural i la febre és una evidència de l’existència d’una infecció de bactèria. No hi ha cap relació.

En el text 2, explica que en una part de l’hospital es fan disseccions de cadàvers per part dels estudiants, però això ho feien abans d’examinar les dones i sense rentar-se les mans per orgull de poder dir on havien estat treballant.

Un amic del Semmelweis va morir al tallar-se fent disseccions. Amb símptomes com els de les mares mortes per febre. I va tenir una idea:

La segona pregunta demana: quina era la idea que va tenir després de relacionar les morts amb el comportament dels estudiants:

-La seva idea va ser que els estudiants es rentessin les mans després de les dissecions i així disminuir la febre.

I va funcionar!

Ara bé, per què els llençols rentats a temperatures elevades redueix el risc de patir febre?

– Elimina els microorganismes que puguin causar malalties!

Bé, i després d’això… Sabem que moltes malalties es curem amb antibiòtics però l’èxit d’aquest va disminuir sobre la febre en els últims anys, per què?

-Doncs, es causa de què un us continuu d’antibiòtics fan resistents als bacteris.

Per sort, gràcies a la idea de Semmelweis, la febre va disminuir notablement.

I com a reflexió, els antibiòtics s’han d’utilitzar quan realment són necessaris ja que amb el temps podem perjudicar-nos.

Nezara viridula o chinche verda, pudenta

El dimecres 11 de febrer, per casualitat vaig veure un insecte al balcó de casa que era de color verd, i que al tocar-lo va desprendre mala olor. Vaig preguntar-li a la senyo que si tot això era per camuflar-se dels depredadors i em va acabar dient que fes una mica més de recerca.

Doncs bé, aquí comença la meva recerca sobre aquest insecte:

Prové d’Etiopia, però actualment està distribuït per llocs càlids, com per tota Europa, Àsia, África, América i Australia. Els adults hivernen dins d’algun arbre i quan arriba la primavera surten per reproduir-se, i posen els ous sobre les fulles

A la viquipédia he trobat aixó:

Familía: Pentatomidae

Nom científic: Nezara viridula

Nom comú: Chinche verda, pudenta

Segons es va desenvolupament, va canviant els seus colors. Les adultes, i també les petites, arriben a mesurar 15mm. El líquid que treuen és per quan alguna cosa els pertorba, per a que els depredador no se’ls acabin menjant.

També he trobat que són una plaga en els hivernacles, principalment en el cultiu de pebrot ja que són insectes que s’alimenten d’aquest aliment. Així, poden picar els fruits i provocar que hi hagi brutícia. Concretament, s’assembla a la picadura de la vespa. Per exemple, si et pica alguna, s’ha de ficar la picada abaix d’aigua molt molt calenta i aguantar durant 1 o 2 minuts. També, es pot aplicar vinagre de sidra o pasta de dents sobre la picada.

Bròquil Romanesco

Un dia a classe abans de les vacances de Nadal, la senyo va fer una mena d’activitat que consistia en tapar-nos els ulls amb un mocador i intentar saber que era el que ens estava fent tocar i olorar, mentre de fons hi havia música relaxant.

Quan va començar, jo no sabia res d’aquest joc, era com una sorpresa, i quan em vaig tapar els ulls amb el mocador tal i com ella deia, em vaig sentir una mica insegura, però després vaig estar més tranquil.la per la música de fons. Em feia imaginar que estava en un bosc i al costat hi havia una cascada, també hi havia un sol radiant i ocells voletejant. Quan de sobte la senyo em va agafar del braç per ha que toqués una cosa, al tocar-la, vaig pensar que era una verdura, per el tacte pensava que era una col o una coliflor, ja que era rugós i tenia com enciam al voltant.

Tot seguit, em va fer olorar, era un olor molt fort de caldo de verdures. Una vegada acabada l’activitat em va fer treure el mocador dels ulls per mirar que era, i era un bròquil romanesco.

Després d’això, em va fer dibuixar més o menys el que havia sentit en un paper:

L’altre dia em va vindre curiositat d’aquesta verdura, llavors vaig estar mirant per google i vaig treure la següent conclusió:

Aquesta planta, la qual és comestible, està dins el gènere de la col. És originari d’Italia des del segle XVI. Té una forma fractal, i és de color verd gràcies a la fotosintesi, la qual produïda per la llum del sol. Té molta vitamina C, àcid fòlic i és ric en mineral com el Potassi i el Fòsfor. El seu consum habitual és útil per combatre la hipertensió, obesitat, els nivells alts de colesterol o el restrenyiment. Té propietats anticanceroses per un component anomenat Sulforafano.

Aquí una foto del bròquil romanesco.

Durant aquestes vacances de Nadal vaig deixar un tros de romanesco en una bossa amb aire, va passar el dia i quan em vaig donar compte, la bossa ja no tenia aire. Això vol dir que respira, com qualsevol ésser viu. També, quan passen els dies, aquesta s’oxida, perquè al estar tallat el seu interior esta en contacte amb l’oxigen, i això també passa en altres verdures i fruites.

Aquí una foto d’abans i d’ara:

15965335_1296104450455203_3467852856717440386_n

Experiències en el dia a dia

Bé, l’entrada que tinc preparada per avui és diferent. Es tracta del que m’ha passat relacionat amb el que hem estudiat aquesta setmana sobre el microones.

Aquesta tarda estava mirant una pel·lícula quan de sobte m’ha vingut de gust preparar un bol de crispetes de microones. M’he alçat del sofà, he anat a la cuina, he obert l’armari i he tret el paquet de crispetes. He obert el microones i l’he col·locat dins. Normalment, les crispetes necessiten 4 minuts per a fer-se, així que he programat els 4 minuts i he tornat al menjador a seguir mirant el film, obviant les paraules de la mare de no deixar mai un microones encès sense vigilància. Total, quan he sentit el “PING!” propi de l’aparell quan ja ha acabat, m’he tornat a aixecar del sofà, i he anat a treure les meves crispetes del microones. Quan l’he obert, feia una olor a socarrimat que WOW. Era quasi impossible respirar correctament a la cuina. I normal, havia oblidat que la potència amb la que havia realitzat les crispetes estava a la màxima essent aquesta de 900 W. I si sumem que he programat 4 minuts a 900 W unes simples crispetes de microones, podríem afirmar amb total seguretat que quasi incendien la meva casa. El microones ha quedat d’un color taronja per sempre. És el cremat.

El vapor d’aigua infla el paquet de les crispetes i augmenta el seu volum d’una manera que resulta massa gran per la majoria dels microones, per tant “s’encalla” en les parets d’aquest i el plat en el que es troba el paquet no pot seguir donant tombs. Llavors, la radiació emesa per l’aparell es queda concentrada en un sol punt fix de la bossa de crispetes, fent així que augmenti la temperatura en aquella zona esbojarradament. Això pot desencadenar un incendi en la bossa. Tot i que en el meu cas no ha estat del tot així, doncs la placa metàl·lica situada al costat dret del microones (anomenada placa de mica) estava més negra i malbé que de costum, i he pensat que ha pogut estar perquè com la bossa ha xocat contra les parets del microones, evitant així que seguís girant el plat d’aquest, un dels extrems de la bossa ha hagut de quedar-se tot just en contacte amb la placa metàl·lica provocant així que es deteriorés degut a l’elevada temperatura del punt exacte de la bossa. Però per què el microones ara no funciona tan bé com abans? Pel deteriorament d’aquesta placa, la placa de mica, ja que té la funció de protegir el magnetró de qualsevol molla de menjar o altres que puguin perjudicar-lo, a més d’evitar que les espurnes que emet el magnetró incideixin en l’interior. Un cop ara cremat, si vull seguir utilitzant el microones, emetrà espurnes o simplement no funcionarà més, per tant, hem de renovar la placa de mica.

I després, mentre he optat per finalitzar els minuts restants de peli amb uns Conguitos per l’incident que acabava de tenir, he pausat Harry Potter i m’he preguntat a mi mateixa entre rialles: “Com nassos es fan les crispetes dins del microones?”. Suposo que tots haureu escoltat el soroll que fan quan exploten. Però per què exploten les palometes al microones amb un simple augment de temperatura?! I el meu pare, que ja s’havia fet la mateixa qüestió molt abans que jo per la seva major curiositat, m’ho ha explicat mentre sopàvem:

A veure, Laia. És molt senzill. Primer, el que tenim dins la bossa de crispetes són granets de midó, i quan aquests arriben a una determinada temperatura, o sigui la calentor, diguéssim, que li proporciona el microones…

I jo, orgullosa d’haver-ho estudiat a la classe de Ciències Aplicades, l’he interromput:

El magnetró, papa. Aquesta “calentor” que tu dius és proporcionada pel magnetró.

Ell ha seguit:

El gra absorbeix la humitat que guarda dins del midó i al seguir proporcionant certa radiació… T’agrada més aquesta paraula, Laia? Doncs el que passa és que s’arriba a la temperatura d’ebullició de l’aigua, que a veure si em saps dir quina és…
100ºC, papa. No t’ho esperaves, eh? I a partir d’aquí l’aigua ja bull (perquè evaporar-se ho fa a partir dels 0ºC).
Bé, i els seus grans contenen un 14% d’aigua que s’evapora als 100ºC i a mesura que els grans són sotmesos a unes temperatures majors de 100ºC, la pressió dins seu va augmentant també proporcionalment. Finalment, el gra explota degut a la pressió de vapor d’aigua que s’ha escalfat. La pressió dins dels grans és molt superior a la de l’exterior i finalment produeix que…
Exploti.
Exacte.

La discontinuitat de la matèria

Avui a classe hem confirmat que la matèria és discontinua. La professora ha portat aigua, etanol, sorra i faves.

Primer ha afegit 10ml d’aigua en una proveta i 10ml d’etanol en una altra. Després ho ha barrejat i teníem una mescla homogènia de 10ml d’aigua i 10ml d’etanol. No obstant, el volum resultant ha estat de 18ml.

Això és perquè les molècules d’etanol són més grans que les d’aigua. Llavors, les d’aigua que són més petites han ocupat l’espai que deixen les molècules d’etanol. Per veure-ho més clarament ho hem fet amb sorra i faves (modelització). Ha posat 100ml de sorra i 100ml de faves i al barrejar-ho ha donat menys de 200ml ja que la sorra ha ocupat els espais que deixaven les faves.

EL BROÒQUIL ROMANESCO

L’altre dia, ja que era l’últim de classe la professora va decidir fer una activitat diferent que tenia ganes de provar amb nosaltres. Aquesta activitat consistia en que tots nosaltres ens havíem de tapar els ulls amb un mocador, sense poder veure res. Llavors ens va ficar una música tranquil·la en la que es podien escoltar ocells, l’aigua… Mentre nosaltres continuàvem callats, asseguts en les nostres cadires i escoltant la música, ella passava per un a un de nosaltres. Va venir dos cops: el primer havíem de tocar el que ella portava a les mans i al següent cop, olorar.

Amb això haviem d’imaginar quin element era el que la professora ens havia mostrat. Un cop ens vam treure el mocador i va parar la música, tota la classe vam posar en comú què pensavem que era basant-nos en el que havíem tocat i olorat. A més, ens va proposar fer un petit esbòs amb la imatge que havíem fet a la nostra ment del que seria aquell objecte que haviem tocat i olorat i també les nostres sensacions o sentiments.

Vam arribar a la conclusió que era una verdura, en concret el bròquil, i resulta que no era exactament un bròquil, però no s’allunyava molt: era un bròquil romanesco. He d’afegir que mentre la professora passava amb el bròquil, estava tant concentrada nomès en vigilar si venia per no asustar-me, que quan em tocava donava un bot a la cadira. A més, tocar el bròquil em va fer una mica de fàstig, encara sense saber què era.

Resultado de imagen de broquil romanesco

Què és un bròquil romanesco?

És híbrid de bròquil i coliflor, és una verdura comestible que prové d’Itàlia en el segle XVI.

Quin color té? Per què?

Té aquest color verd gràcies a la clorofi·la.

Quina forma té? Per què?

És com una escala en la que es repeteix un cop i un altre la mateixa forma puntiaguda, això s’anomena estructura fractal.

La seva estructura em recorda a quan divideixes un nombre parell bastant alt entre 2 tota la estona fins que ja no pots dividir-lo més. Que és el que li passa a aquesta espècie bròquil, que cada cop repeteix la seva estructura en forma de cons cada cop més petits.

Té alguna altra propìetat o funció?

Té un alt contingut en vitamina C, ácid fòlic i minerals amb fòsfor i potasi, a més conté sulfurofà i té propietats anticancerígenes.

Frosty és el nom que li vaig ficar a la meva branca que la senyo ens va donar d’aquest romanesco. Ella ens va aconsejar conversar amb ell i així coneixer-lo una mica més. El pobre estava espantat perquè no sabia on anava però quan va conèixer al meu gos es van portar molt bé, encara què després del primer dia el vaig haver de ficar a la nevera per a que es conservés ja que el seu color estava canviant a un color marronós. Encara així s’ha tornat d’un color marró i s’ha encongit, he de dir que aquest procés li ha costat una mica més, penso que és perquè es conservava a la nevera. Ja que es va passar la meitat de les seves vacances a la nevera no el vaig portar a passejar, el pobre va morir amb les ganes de conèixer Lleida.