Un dia la professora de Ciències Aplicades ens va dir que per al dia següent portessim tots un mocador i una bossa petita. Ningú sabia el motiu i tots ho vam fer. Podria haver estat per qualsevol cosa, la ment dels professors es molt perversa.
El dia de portar el mocador i la bosseta havia arribat, tots anavem entrant a classe i sentant-nos en els nostres llocs com sempre. La Mireia va apagar els llums i ens va dir que ens fiquéssim el mocador de manera que els ulls quedessin coberts, per a no veure res. Va intentar posar música al ordinador però no va poder, ja que el nostre ordinador funciona a vegades. Llavors, va posar la música al seu mòvil, era una música relaxant.
Va anar passant un per un mentre cada alumne tocava una cosa gran i amb moltes punxes. Després, va anar passant pel nostre nas algo que feia olor a quan arribes a casa i la teva mare o el teu pare ha fet verdura. Quan va acabar de fer això ens va dir que ja podíem treuren’s el mocador dels ulls i que dibuixessim el que creiem que havíem tocat. Jo vaig dibuixar moltes puntxes. No sabia el que era, i cap de la classe ho va acertar.
Després ens va preguntar que haviem olorat, això si que ho va acertar la majoria. Tots voliem saber que era lo que haviem tocat, i a continuació la Mireia va treure d’una capsa, el que ella deia que era un “bròquil romanesco”, mai ningú havia vist aquesta espècie de bròquil. Ens va tallar a un tròs per cadascú i ens va dir que ens emportessim el tròs a casa, i així ho vam fer.
Vaig fer una recerca sobre el bròquil i vaig trobar aixó:
-Fa la fotosíntesis, això explica perquè és de color verd.
-Té una estructura fractal, que significa que es repeteix a diferents escales.
-Ajuda a reduir els nivells de colesterol en sang.
-És depuratiu.
-Protegeix el sistema cardiovascular.
-Ajuda a aprimar.
El meu bròquil està encara en la bossa. El primer dia el meu gos se’l va intentar menjar però no ho va aconseguir, es va defensar amb les seves punxes i el meu gos no es va tornar a apropar.