Aquest és un dels sostres comarcals de Catalunya. És el cim més alt del Bergadà i està situat a la Serra del Cadí. Hem caminat molt per aquesta comarca, però desconeixíem aquest cim, així que després d’haver fet la Punta Barrina i de tenir a les nostres mans la llista de sostres comarcals, vam decidir pujar al Costa Cabirolera per completar un sostre comarcal més i recórrer una zona que hem visitat poc.

Vam fer l’ascensió des de la mateixa comarca del Bergadà, tot i que també és habitual fer-la des del refugi de Prat d’Aguiló, a la Cerdanya. Nosaltres van aproximar-nos amb cotxe fins als peus de la serra del Cadí per la pista que porta al refugi Lluís Estasen. Un cop passat el refugi vam continuar amb cotxe per la pista fins al Collell per arribar, al cap de poc, al Coll de les Bassotes, punt d’inici.

El primer tram de la sortida és una pista en mal estat marcada amb senyals blanques i grogues (PR C-124) que seguim fins arribar a Prat Llong. Aquí deixem els senyals per travessar la Serra Pedregosa i canviar de vessant per un punt a l’inici de la serra marcat amb un rètol de fusta que indica els Cortils, una cabana de pastors. Unes fites poc visibles des del prat ens hi porten. Un cop localitzades cal sempre anar a buscar la serra de dret i no resseguir-la, ja que perdrem el pas més fàcil per superar-la.

Vista del Costa Cabirolera des de la Serra Pedregosa

Cim del Costa Cabirolera

Des del pas seguim el camí que descendeix de la serra i ens condueix cap al Cortils. No cal arribar a la cabana. En travessar un curs d’aigua canviem de direcció i avancem cap al cim. Poc més endavant trobem el GR que ve del pas dels Gosolans i que ens conduirà fins al pas del Cabirol. Allà seguim el llom de la muntanya fins al cim.

Camí de la Serra Pedregosa vist des dels Cortils

Cim del Vulturó des del Costa Cabirolera

Un cop dalt del cim decidim acostar-nos a la punta més alta del Cadí, el Puig de la Canal Barida o Vulturó (2.653 m). Ho fem continuant el GR en direcció oest.

Cim del Vulturó des del Costa Cabirolera

La tornada la fem pel mateix camí de pujada.

Teniu una descripció molt més detallada de la ruta aquí.

Aquest cim és el sostre comarcal de l’Alt Camp. És un cim senzill, fins i tot discret, ja que no té la típica forma de cim, però tot i així captiva per estar situat en un paisatge d’un encant inesperat.

S’hi pot accedir per diversos itineraris. Un dels més habituals és sortir de Montral i anar en direcció la Foradada i el Cingle de l’Abellera, fer el cim i tornar al punt d’inici pel Bosquet i el GR7. Nosaltres vam accedir-hi directament des del Bosquet, un petit nucli de cases prop de Montral. És una pujada força directa que segueix el GR7 fins al Mas Cisterer, on deixem el camí per agafar una pista a mà dreta que s’enfila amunt i ens allunya de la carretera. La pista té una drecera que podem seguir fins a enllaçar amb el sender d’accés al coll que hi ha a peu de cim. Allà deixem el camí més marcat que ens conduiria fins als plans dels Motllats i seguim un camí senyalitzat amb fites que ens enfila cap a la Punta Barrina.

Aquesta activitat la vam realitzar dins el 60è aniversari del Centre Excursionista de Rubí, per invitació d’un membre d’aquesta entitat. Aquell diumenge diferents membres del Centre s’havien repartit per cadascun dels sostres comarcals de Catalunya amb l’objectiu de coronar-los tots el mateix dia.

No cal dir que va ser una sortida especial, per la companyia, per l’objectiu, per la possibilitat d’haver descobert uns paratges que desconeixíem i per les ganes que ens van quedar de tornar-hi.

La punta Barrina el cim més alt de l'Alt Camp (1.010m)

Malgrat el lloc ens semblava poc prometador, la serra on es troba el cim pot donar lloc a sortides interessants.

L’alt Berguedà té racons preciosos que no t’acabes mai. Aquest cap de setmana hem estat a la Pobla de Lillet, un lloc des d’on es poden fer moltes sortides.

El dissabte poca cosa vam fer a part de mirar per la finestra com queia la pluja, abundant tota la tarda i acompanyada de llamps. Al vespre, quan la tempesta va amainar, vam sortir a escampar la boira i era curiós veure com havia canviat la situació respecte al matí: tant el Llobregat com l’Arija portaven molt més cabal. Baixaven de dos colors diferents (el Llobregat, vermell; l’Arija, marró) i es barrejaven al seu pas pel centre del poble.

El diumenge es lleva gris, però s’obre a mig matí i això permetrà aprofitar el dia. Anem al gorg de la Lleona, un indret sota la serra de Catllaràs on és difícil arribar si no és acompanyat d’algú de la contrada. Per tant, no explicaré com anar-hi. Si ho voleu fer, haureu de demanar al Jaume o a l’Anna que us hi acompanyin, ells són qui ens hi van portar, com a bons coneixedors de la zona que són. El gorg és, doncs, un indret tranquil, envoltat d’una vegetació exuberant i colonitzat per les granotes, que hi feien festa grossa.

El dilluns també es va llevar gris, però de seguida es va aclarir i va lluir un bon sol. Així que vam anar cap a Bagà i d’allà cap al veïnat de l’Hostalet, on vam deixar el cotxe. D’aquí surt el PR-C 125, que és el que volíem seguir. El vam agafar primer en direcció al cap de la Boga i el cap de la Boixassa. Una pujada molt ombrívola per un bosc molt espès i humit, que recordava una selva. Al coll de Galligans deixem el PR que ens baixaria fins al refugi Sant Jordi i anem a buscar la carena i el GR 150. Un cop hi arribem, el seguim en direcció est fins al coll Pendís, des d’on baixem, ara sí, al refugi Sant Jordi, que trobem en obres. En aquest punt reprenem el PR que baixa en direcció als Empedrats. Abans d’arribar-hi, ens creuem amb un caminant que fa ruta en solitari. Ets en Jordi? Ell es gira i ens mira amb posat sorprès intentant reconèixer-nos. Som l’Albert i la Irene. Ara ja hi ha caigut! És un altre blocaire al qual vam conèixer en una “trovada” entre esquiaires a la Vall d’Aran organitzada per internet. Els nostres blocs estan entrellaçats. Jordi, ens ha fet molta gràcia trobar-te! Quina casualitat! Esperem que vagis tenir una bona ruta! Bé, tornant a la nostra ruta, els Empedrats són una successió de gorgs i cascades que conviden a un bany. La força de l’aigua és imponent i el soroll que fa ens acompanya fins al final del trajecte. Tram molt distret i sorprenent!

Un cop arribats de nou a l’Hostalet, anem a comprovar els efectes de la pluja a les fonts del Bastareny. Com era d’esperar, impressionant!

Perquè encara no hem acabat els turrons, tot i la cursa de la Mola i la del Bolet, avui dia 27 hem anat al Penyes Altes del Moixeró amb l’Eduard, el germà gran de l’Albert, i el Cesc, un amic de tots dos. Ens ha fet molta il·lusió acompanyar-los en aquesta sortida, perquè feia molt temps que no fèiem cap escapadeta amb ells.

El dia ha estat bo: sol, però amb una temperatura fresca. Hem sortit de Gréixer i hem pujat pel coll de l’Avet, les Roques Negres i el coll de la Cabrera fins al coll del Moixeró. Allà, algú s’havia deixat la porta oberta i bufava un vent que “tombava”. Un cop aquí hem resseguint la carena nevada fins arribar sota les penyes que configuren el cim i que hem pujat per un camí dret i serpentejant. Dalt del cim no hi feia gaire aire, però el fred apretava. L’Eduard, que és un xicot que pensa en tot, ha portat un termòmetre i l’ha penjat uns moments a la creu que hi ha dalt del cim mentre fèiem un mos. En un no res, el termòmetre ha baixat de 0 graus. Després d’haver assaborit el mos i la magnífica vista de què ens permet gaudir aquest cim, hem desfet el camí de pujada fins a trobar la canal de la Serp. D’aquí hem anat baixant fins al punt d’inici.

Per celebrar que tot havia anat molt bé, ens hem parat a fer una cerveseta a Guardiola.