El cap de setmana del 2 i 3 de febrer va ser un cap de setmana ben aprofitat. Vam sortir el divendres dia 1 després de la feina en direcció a la Vall d’Aran. Com que arribar-hi són unes quantes hores de cotxe, valia la pena quedar-s’hi tot el cap de setmana i aprofitar les muntanyes d’allà, que tenen més neu que les del Pirineu oriental.

Cim del Baciver

A més, la sortida era una mica peculiar, perquè anàvem a trobar-nos amb un grup de gent que no coneixíem, però amb qui compartim una pàgina web sobre esquí de muntanya. La gent hi participa penjant sortides, fotos i escrivint al fòrum. Nosaltres no hi participem, però la consultem setmanalment. La pàgina és gestionada pel Marc i la Clàudia, uns experts de l’esquí, que viuen a la Vall d’Aran i que es coneixen aquelles muntanyes com casa seva. Vam arribar al pàrquing de Vaquèira cap a les 11 de la nit. Queia una nevada feble i vam dormir a la furgoneta ben abrigats dins el sac i amb un nòrdic de plomes a prova de temperatures gèlides. L’endemà ens vam llevar amb boira baixa i amb la nevada que continuava. Ens vam anar presentant amb tothom. En total érem 20 esquiaires. Vam sortir a mig matí; no és l’hora habitual per anar a fer un cim, però ja va anar bé perquè així el dia tindria temps d’obrir-se. Vam pujar al Baciver (2640 m), un cim sense dificultats sobre les pistes d’esquí. Tant la pujada com la baixada van ser d’allò més tranquil·les, i vam poder gaudir d’una capa de neu nova.

En acabat alguns van marxar i d’altres ens vam quedar per fer una altra sortida l’endemà. Va estar bé, perquè els que ens havíem quedat vam sopar junts a casa del Marc i la Clàudia, i això va servir per conèixer-nos més i passar-nos-ho molt bé. El menú va sortir molt bo, per ser que tot havia estat molt improvisat. I en acabar… cap a la furgoneta una altra vegada. Però aquella nit va estar serè i això vol dir que les temperatures van baixar molt i molt. Ho vam comprovar l’endemà, quan vam veure que l’aigua de la garrafa que teníem dins el cotxe s’havia convertit en un granisat. Estàvem a -14º i fer les operacions habituals del matí va ser doncs molt dur. Quan va arribar la resta del grup, que havia dormit més calentó, nosaltres ja estàvem mig congelats.

Cim del Parros des del Baciver

Aquell dia vam fer el Parros (2727 m), un altre cim a la zona de Vaquèira, però cap a la banda de Montgarri. La pujada va ser tranquil·la al començament, hi havia alguns trossos sense neu i això ens obligava a fer una mica de gimcama. A poc a poc va anar arribant el canvi de temps anunciat, i abans d’arribar al coll, el panorama havia canviat força: feia vent i estava tapat. Però vam fer el cim. A la baixada el temps ja s’havia complicat molt: el vent era intens, feia molt fred i no es veia el terreny per on esquiàvem. El Marc va passar davant, i tots el seguíem. I així vam arribar al cotxe cap a les 4 de la tarda. La nostra primera experiència de sortir amb internautes va ser bona, i no ens faria res repetir-la. I des del nostre bloc agraïm sincerament al Marc i la Clàudia la seva hospitalitat, i també la categoria que van demostrar guiant-nos per la muntanya. I si voleu altres punts de vista sobre la sortida, aquí teniu l’enllaç de dos blocaires més que van venir a la sortida: el Jordi i el Danima.

Cim de Parros

Ben d’hora hem sortit de casa amb la idea fixa d’anar a la zona del Capcir. No sabem quin cim hi anem a fer, però hem llegit que és on hi ha neu per fer una bona esquiada. Així que a les 5 del matí estem en marxa. A Terrassa ens trobem amb el Xavi, l’Oscar el Miquel, la Marga i el Josep Maria.

Encara de nit arribem a l’estació d’esquí de Formigueres (1760m) amb la carretera encara no del tot netejada de la nevada del dia anterior. Per sort no hem hagut de posar cadenes, però ha anat de ben poc!

Comencem un tram de pista d’aproximadament 1,5 km amb lleugera pujada i descendim, també per una pista de fort pendent, als plans de l’Orriet (1625m) a la vall de Galba. Aquest tram encara no l’ha fet ningu i tinc la sort d’estrenar la neu (quin goig!). Al pla de l’Orriet ens posem les pells, seguim uns quilòmetres més de pista fins arribar al refugi de la Jaceta i, després, al refugi de la jaça de la Llosa (1750m). Aquí es deixa la pista.

Seguim aproximadament una hora de pujada fins a tenir davant la pala cimera del Puig Terrers. Més al fons hi tenim el Mortiers que veiem per primera vegada. A la pala del Terrers s’hi veu força gent que puja i decidim anar cap al Mortiers. El cim es veu força lluny, però prenent com a referència uns catalans que ens havien abans (més tard sabrem que un d’ells és L’Oriol Guash) calculem que hi podem ser amb aproximadament una hora i mitja. Així que som-hi! Cap a la 1 del migdia arribem al pic de Mortiers (2605).

Panoràmica des del cim feta pel Miquel

Al cim no ens hi estem gaire, ja que fa vent i fred. Iniciem el descens aproximadament pel mateix itinerari de pujada, però agafem algunes pales dretes que ens han marcat uns altres catalans que esquiaven de meravella.Retornem als plans de l’Orriol, posem pells i iniciem la pujada cap a l’estació de Formigueres. Després d’aquesta pujada descobrim que un dels catalans que ens havien obert traça en direcció al Mortiers és l’Oriol. Xerrem una estona i fem el darrer tram junts.

Després d’algunes hores de marxa arribem al cotxe a les 4 de la tarda. Cal anar de pressa a marxar per no trobar massa cua a la carretera.

En resum, ha estat una molt bona sortida d’esquí. L’estat de la neu era a zones pols i a zones dura. Per fer l’itinerari de neu no en faltava, però els entorns es veien pelats en alguns dels vessants. Per ser la primera de la temporada no ha estat gens malament!

Àlbum de fotos