Temps enrere vam fer una sortida en BTT que des de Resclusanys baixava a Camprodon pel coll de Sitjar. Una part d’aquest camí de baixada és un tram obert i amb bones vistes cap als nuclis de Bolós i Salarsa, on vaig observar unes pistes molt temptadores. Després d’estudiar el mapa de l’Alta Vall de Ter de l’Alpina, vaig comprovar que la zona oferia bones possibilitats. L’objectiu era anar de Camprodon a Beget, pujant fins al coll de Sitjar i descendint a Bolós i Salarsa.

Trencant cap a Bolós

Aquesta ruta està senyalitzada pel centre BTT del Ripollès. És l’itinerari número 12 i hi ha el mapa i la descripció de la ruta a la pàgina web de la vall de Camprodon. Nosaltres, però, la vam allargar per fer-la passar per dos punts que em semblen molt interessants: un és l’església de Sant Valentí de Salarsa, del segle XII; l’altre és l’atractiu poble de Beget, bon indret, a més, per avituallar-se.

Això afegeix a l’itinerari senyalitzat uns 15 km més i també més desnivell, ja que Beget és el punt més baix de l’itinerari i cal remuntar fins a Camprodon.

Així, doncs, un cop situats al parc de la Mare de la Font de Camprodon seguirem l’itinerari 12 fins al km. 21 aproximadament. Haurem deixat enrere les cases del Tubert i el Mollador i al cap d’un quilòmetre ens desviarem de la pista principal per un trencall, una pista a mà dreta amb un rètol que ens indica la direcció de Sant Valentí de Salarsa.

Sant Valentí de Salarsa

Allà continuarem pel PR C-186 fins al collet de la Vila i les Penyes Mortes, on el PR es desvia per seguir un sender que ens portaria a Beget. Nosaltres continuarem, però, pel camí principal, més ciclable encara que es converteix en un camí tècnic. Aquest desemboca a la carretera que va de Beget a Oix. La seguim a l’esquerra fins a Beget. Allà cal continuar per la carretera que va a Camprodon durant una parell de quilòmetres. Al km. 12,5, abans d’un pont, agafem una pista a la dreta que s’enfila còmodament cap al coll Sacreu. Des d’allà tornarem a perdre alçada fins a retrobar l’itinerari inicial (km. 22,5). És una pista formigonada que ens portarà en pujada forta i constant fins a la urbanització de Fontrubí. Seguint sempre l’itinerari senyalitzat arribarem al punt d’inici.

Pujada formigonada fins a Fontrubí

La sortida és molt recomanable per la bellesa dels paisatges i els indrets per on es passa, per la diversitat de pistes i terrenys i per la duresa que comporta, no extrema però que et deixa ben satisfet.

Bé, la d’avui ha estat una d’aquelles rutes que només tens ganes de fer un cop de tant en tant, bàsicament quan has aconseguit oblidar com et vas cansar la darrera vegada.
La ruta té uns 38 km. No són molts, però és força trencacames. Nosaltres la fem sortint de Rasos de Peguera, des d’on baixem fins al portell dels Terrers. Allà seguin el GR 107 i després el 107.1 fins a Bonner.

D’allà continuem seguint el GR i finalment la pista asfaltada que ens porta a la carretera de Gòsol a Saldes, que prenem justament en direcció a Saldes. Deixem la carretera per agafar la desviació que va a la pleta de la Vila i el coll Pradell i que ens porta al trencall que permet continuar fins al coll de Fumanya. D’allà anem al pla de Fumanya i al poble de Peguera, des d’on retornem al portell de Terrers i als Rasos de Peguera pel camí d’anada.
Pel que fa al tipus de pistes, fins a Bonner abunden les pistes pedregoses que exigeixen certa tècnica i equilibri dalt la bicicleta. En aquest tram és gairebé tot baixada, però les característiques del terreny no permeten anar gaire ràpid. A més cal anar amb els cinc sentits ben atents. A partir d’aquí predomina l’asfalt i alguna pista en bon estat. La pujada és forta (10%) i continuada fins al coll Pradell, on s’assoleix la mateixa alçada del punt d’inici, a Rasos de Peguera. Però la perds de nou, i cal remuntar de valent una altra vegada per arribar al coll de Fumanya. Tornes a perdre alçada i tornes a remuntar més endavant per arribar al pla de Fumanya. Baixada i remuntada per arribar al poble de Peguera i d’aquí, remuntada final fins als Rasos de Peguera, on arribes amb els turrons més que acabats…

Avui hi havia fang en quantitat, aigua a dojo, grans bassals per atravessar i unes bones vistes de muntanyes nevades: la Gallina Pelada, el Pedraforca, el Cadí, el Puig Llançada i la Tossa d’Alp.
Esperem que nevi més perquè ja tenim ganes d’anar a esquiar.

Territori d’Isards és una ruta en btt que organitza cada any el Club d’Esquí Camprodon. La fan cap al final de setembre i té dues modalitats: la clàssica (33 km) i l’exigent (62 km). Nosaltres hi volíem anar per conèixer una zona que no hem recorregut gaire, però no va poder ser i ens en van quedar les ganes. Com que teníem el tríptic amb la informació de l’itinerari, vam decidir anar-hi pel nostre compte. Al cap i a la fi, ja fa temps que vam deixar d’anar a pedalades de qualsevol tipus i que preferim gaudir de la muntanya sense masses.

La ruta és del tot aconsellable. Surt de Camprodon per pujar al coll d’Ares per pistes, carenejar fins al coll Pregon i baixar a Espinavell i Molló, des d´on es torna a Camprodon pel camí d’inici. És dura per la pujada al coll d’Ares, amb bones rampes, i perquè l’itinerari de descens és ple de repetjons. Està indicada amb els senyals triangulars dels centres BTT de Catalunya (ruta número 11) i amb rètols a totes les cruïlles. La ruta marcada, però, no és ben bé la ruta de Territori d’isards, ja que la primera careneja per terreny francès, cosa que la segona no fa.

Les vistes són excel·lents i compensen amb escreix l’esforç esmerçat. A la pàgina web de Vall de Camprodon trobareu la descripció de la ruta, el mapa i el full de ruta o road book.

Ahir, mentre l’Albert treballava, jo vaig anar amb bici amb l’Eduard, el seu germà. Com que no podíem marxar molt d’hora, vam escollir una sortida que estigués a prop, per poder començar a pedalar a una hora en què la calor encara fos suportable. Era la segona vegada en poc temps que jo feia la ruta que ara descriuré, però la primera vegada no la vaig acabar “religiosament”, és a dir, seguint l’itinerari previst, ja que en un moment donat el vam variar i això ens va fer perdre el camí. Tocava, doncs, la revenja.

La ruta surt al Vèrtex núm. 215, en un article titulat “Les quatre estacions” on es proposa una sortida per a cada estació de l’any. L’escollida correspon a la primavera, i és que no hi ha gaires ombres.

Sortim de Castellar, un petit nucli arran d’Eix Transversal, passat Rajadell. Remuntem la riera de Gravolosa i ens dirigim cap a l’oest per anar a buscar la serra de Rubió, clarament distingible pels molins de vent que la ressegueixen. Allà assolim el punt culminant, la Còpia de Palomes, on hi ha una plataforma de llançament de parapents. Reculem un parell de quilòmetres i anem a buscar el GR7 que ens portarà al refugi de Mas del Tronc. Aquí ens vam separar de la ruta inicial per seguir una variant una mica més trialera que ens va proposar la guarda del refugi. Escurces pista i vas a parar directament a Sant Martí de Maçana, on es retroba el GR, que tornem a seguir fins a l’ermita del Grauet. D’allà s’arriba a una carretereta que sempre de baixada ens portarà fins al punt d’inici. En total, uns 33 km. fets en tres hores, parades incloses, per un terreny generalment còmode que permet fer rodar la bici.

Hi tornaré una tercera vegada amb l’Albert.

Quan volem agafar la bici i no tenim ganes de matinar ni d’agafar el cotxe, acostumen a fer alguna volta pels entorns de casa. Anar amb bici a l’hivern no és molt agradable, perquè a les baixades et peles de fred, i t’has d’estar traient i posant roba constantment. Avui, però, el dia era quasi primaveral, i convidava a agafar la bicicleta. Ens hem posat els pantalons curts i tot, i érem els únics, tothom anava més abrigat (o som uns agosarats a la recerca d’un refredat, o hem sortit més tard que ningú, quan el sol ja escalfava. En fi…)Bé, tornant a la sortida, hem fet un itinerari clàssic (Matadepera – Can Torras – Sant Feliu del Racó – Castellar – Sant Julià d’Altura – Matadepera), però l’hem variat per poder passar per l’aeròdrom de Castellar del Vallès. A l’Albert li agraden aquest tipus d’enginys, i veure volar i aterrar tota mena de models d’avions i helicòpters el captiva força. Per arribar a l’aeròdrom no hem baixat a Castellar, sinó que hem agafat un camí pel qual no havíem passat mai, però que ens ha agradat força, que et baixa de Sant Feliu a la carretera de Castellar a Matadepera, prop del trencant de l’aeròdrom. Després, hem anat a buscar el riu Ripoll i, resseguint l’itinerari habitual, hem remuntat cap a Sant Julià d’Altura, on s’arriba després d’haver superat una pujada “temible” que posa a prova les nostres forces. En total, 24 km que no ens han fet cansar gaire.