Leave a reply
Author Archives: aperez16
Setmana santa a la Vall d’Aran
Aquesta Setmana Santa, tot i que el temps no pinta massa bé, hem anat a passar uns dies a la vall d’Aran. Malgrat el temps hem pogut aprofitar els dies força bé.
El dijous va fer un dia esplèndid que vam aprofitar per fer esquí de pista a Baqueira. A partir d’aquí la previsió meteorològica era poc encoratjadora per anar a fer muntanya, ja que pels tres dies següents s’havia anunciat mal temps. La previsió per divendres era l’única que ens feia pensar en la possibilitat de fer alguna cosa d’esquí de muntanya, ja que el temps havia d’espatllar-se cap al migdia. Així que divendres ens vam llevar d’hora. Ja de bon matí el cel estava molt ennuvolat i les zones altes es veien tapades per la boira. En vista d’això vam decidir fer un itinerari poc compromès de manera que si el temps s’espatllava poguéssim sortir-ne sense patiments. A les 8 del matí, amb els esquís als peus, empreníem la marxa cap el refugi de Colomers des de la borda Montardi, que està a uns 45 minuts de Banys de Tredós. La intenció era arribar al refugi i tornar al cotxe (aproximadament unes tres hores d’anada i una hora i mitja de tornada). En arribar al punt on s’inicia l’ascensió cap a el Tuc de Salana (2.483 m) veiem unes traces d’esquí que s’enfilen muntanya amunt i la temptació de seguir-les pot amb nosaltres. Si el temps s’espatlla més ja recularem. Les traces ens porten cap amunt amb decisió i el temps sembla que es comporta. Fins i tot, de tant en tant, s’obre alguna clariana aïllada que ens permet veure el sol per uns moments. Arribem al cap del bosc i comencem a veure el cim. Ara el temps ja no està tant bé, el vent s’intensifica i les bandes de boira passen per davant nostra amenaçadorament. Des que hem sortit del bosc la quantitat de neu acumulada és impressionant. Fins i tot fa una certa basarda! Seguim endavant i fem cim. Ens hi estem el temps just per treure les pells, abrigar-nos una mica i preparar-nos per a la baixada. La baixada amb esquis des de la pala cimera és impracticable, per la qual cosa decidim treure’ns-els i baixar a peu. Més avall, quan el pendent se suavitza, ens els tornem a posar encara que la qualitat de la neu és horrible i és molt complicat girar. La neu és pesada i fonda amb una crosta de gel que es trenca quan hi passes per damunt. Entre penes i patiments tornem a la pista que havíem deixat unes hores abans. Com a esquiada no serà una sortida per recordar, però la solitud de la vall i el paisatge entre la boira ha estat preciós. Una vegada a la pista reprenem la ruta cap a banys de Tredós, on arribem al cap de poc minuts. Arribats a banys de Tredós decidim fer una tros del camí cap al refugi de Colomers sense intenció d’arribar-hi, ja que la pujada imprevista al cim ha fet que se’ns comenci a fer una mica tard. Anem avançant i el paisatge ens captiva de tal manera que ens és impossible aturar-nos. Al cap d’unes dues hores des de la sortida de banys de Tredós arribem al refugi de Colomers. L’entorn és fantàstic i venen ganes de tornar-hi. Reprenem el camí de tornada cap al cotxe, ara amb lleugera baixada. Aproximadament al cap d’una hora i quart des de la sortida del refugi arribem al cotxe ben cansats però amb la sensació d’haver fet la feina.
Dissabte el dia comença i acaba tapat i nevant. Decidim fer un dia de descans, que, d’altra banda, no ens va gens malament.
Diumenge fa un dia similar a dissabte. Ens llevem amb tranquil·litat, recollim i endrecem l’apartament amb la intenció de tornar cap a casa. Abans, però, decidim provar d’arribar-nos a Baqueira per si de cas es pot fer alguna cosa. Arribem a l’aparcament de Baqueira Beret i ens posem els esquís per anar al santuari de Montgarri. Amb aproximadament una hora arribem a Montgarri ens mengem un entrepà de botifarra i tornem al cotxe. A Montgarri ens trobem el Feliu amb qui conversem una estona sobre curses, sortides, material… i ens regala un parell d’adhesius de la cursa de Cuita el sol, que ja tenim enganxats als nostres esquís. El Feliu és un personatge molt conegut en el món de l’esquí de muntanya i de les curses de muntanya. Amb ell fa uns anys vam fer la travessa des de Vallter a Núria.
Ruta dels tres colls de Núria
Hem estat a Núria moltes vegades i a totes èpoques. Hem fet tots els cims que envolten el santuari força vegades. Algun, com el Puigmal, l’hem fet tantes vegades que n’hem perdut el compte. El recorregut que hem fet avui, però, tot i que n’havíem sentit a parlar, no l’havíem fet encara i ha estat fantàstic. Sembla mentida l’ambient alpí que pots trobar a poca distància del Santuari.
A les 7.40 agafem el primer cremallera amb el Manel, el Miquel i la Marga. Iniciem l’ascensió fins al pic de Finestrelles (2.829 m) on arribem al cap d’unes dues hores. Aquí el Miquel i la Marga s’acomiaden de nosaltres perquè han de ser a casa al migdia. Amb el Manel continuem la ruta prevista. Traiem pells i iniciem la baixada cap a la vall d’Eina fins al pla de Beguda (2.300 m). Des d’aquí iniciem novament la pujada cap al coll d’Eina (2.650 m). Tornem a treure pells i baixem en direcció nord per la vall de l’Hereuet fins aproximadament la cota (2.400 m), on tornem a posar pells per remuntar el coll Bernat. Des d’allà flanquegem el pic de Noufonts per la cara nord. Aquesta és la zona més exposada de tota la ruta, ja que el flanqueig s’ha de fer per una pala sostinguda, força exposada i amb risc d’allaus. Fem el flanqueig amb la respiració una mica continguda fins al coll de Noufonts, on sense problema i amb una neu fantàstica iniciem el descens fins al Santuari de Núria.
Algun, com el Puigmal, l’hem fet tantes vegades que n’hem perdut el compte. El recorregut que hem fet avui, però, tot i que n’havíem sentit a parlar, no l’havíem fet encara i ha estat fantàstic. Sembla mentida l’ambient alpí que pots trobar a poca distància del Santuari.
A les 7.40 agafem el primer cremallera amb el Manel, el Miquel i la Marga. Iniciem l’ascensió fins al pic de Finestrelles (2.829 m) on arribem al cap d’unes dues hores. Aquí el Miquel i la Marga s’acomiaden de nosaltres perquè han de ser a casa al migdia. Amb el Manel continuem la ruta prevista. Traiem pells i iniciem la baixada cap a la vall d’Eina fins al pla de Beguda (2.300 m). Des d’aquí iniciem novament la pujada cap al coll d’Eina (2.650 m). Tornem a treure pells i baixem en direcció nord per la vall de l’Hereuet fins aproximadament la cota (2.400 m), on tornem a posar pells per remuntar el coll Bernat. Des d’allà flanquegem el pic de Noufonts per la cara nord. Aquesta és la zona més exposada de tota la ruta, ja que el flanqueig s’ha de fer per una pala sostinguda, força exposada i amb risc d’allaus. Fem el flanqueig amb la respiració una mica continguda fins al coll de Noufonts, on sense problema i amb una neu fantàstica iniciem el descens fins al Santuari de Núria.
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
Si fa vent, de cap a l’aigua
Com que no en tinc prou amb les activitats que faig habitualment m’he decidit a provar coses noves. Així que m’he apuntat a un curs d’iniciació de vela. Sempre havia tingut curiositat per saber com es podia guanyar el vent.
El curs ha consistit en cinc sessions de dues hores cadascuna. Les tres primeres sessions les he fet amb un “raquero”, un vaixell de dues veles amb capacitat per a quatre persones. Com que això de navegar m’ha semblat fàcil, a la quarta sessió m’he passat al curs de perfeccionament. (Per avançar ràpid no hi ha com ser bo en una disciplina. Sempre he pensat que tothom pot destacar en alguna activitat perquè hi té una facilitat especial, però que el 99,9% de la gent mai arriba a descobrir-la, i si ho fa, és massa tard com per destacar. En el meu cas, aquesta activitat potser era la navegació en vela, i si hagués començat de petit, qui sap si hauria estat a Pequin per disputar una regata.)
El curs de perfeccionament es fa amb vaixells de tipus Splash d’una sola plaça. Per tant tot s’ho ha de fer un mateix. Així que a les últimes sessions tenia la possibilitat de demostrar la meva teoria sobre el do personal de cadascú i que jo potser acabava de descobrir.
La primera sessió de perfeccionament ha anat força bé. Al final, però, s’ha girat una mica de vent, el vaixell costava de dominar i m’ha costat a un parell de capbussades. Aquest final no me l’esperava després de més d’una hora de navegació sense problemes i sense cap caiguda. De tota manera no cal preocupar-se, ja que era la meva primera sessió i, pel que m’havia explicat tothom, el primer dia ningú se salva de mullar-se. A més, s’ha de practicar també la caiguda, no?
El segon dia de perfeccionament prometia, feia un vent considerable i hi havia força mala mar. Només sortir he tingut un munt de problemes. En el moment de posar el vaixell a l’aigua ha caigut el timó i la feina ha estat meva per tornar-lo a muntar. El vaixell anava cap on volia i fins i tot s’ha tombat 
. Finalment un nen molt eixerit m’ha ajudat. (Moltes gràcies!)
Només començar a navegar he notat que avui el tema es complicava. Arriba el moment de fer el primer viratge i no veig clar com moure el timó sense anar de cap a l’aigua. En relació als altres dies el vaixell es mou depressa i el timó s’ha tornat sensible. Al final entre caure a l’aigua o anar a les roques, moure el timó s’imposa. En aquest cas, no cal ser gaire espavilat per escollir l’opció correcta! Amb el primer cop de timó, com era d’esperar, ha arribat la primera capbussada. (Sí que he durat poc avui sense mullar-me!) Les capbussades s’han succeït. Veig clar que encara no puc demostrar la meva teoria. Hauré de seguir amb la cerca del meu do personal. Jo que pensava que ja l’havia trobat!
A mitja sessió m’hagués alegrat tornar a port. Però en part perquè sóc persistent (aquest do sí que el tinc), i en part perquè no he tingut cap altre remei, he aguantat fins al final. A partir de la segona meitat, tot i les caigudes, les coses han canviat positivament. He aconseguit navegar bé en rumb de cenyida i fins hi tot canviar el rumb sense caure. La sensació d’anar amb el vaixell escorat a “tope” i a tota velocitat és bestial. M’ho he passat genial. He notat una sensació nova i emocionant que m’ha fet pensar que dominar el tema havia de ser divertidíssim. Per tant, en lloc de deprimir-me, m’han vingut unes ganes immenses de tornar-hi. Em plantejo fer un altre curs de perfeccionament en el qual espero que hi hagi vent.
En resum el curs de vela ha estat emocionant i divertit 
. A més, tots els dies m’ha acompanyat la Marta, una monitora estupenda amb la qual he aprés un munt de coses. Ha estat un plaer conèixer-la. Gràcies Marta per la paciència i els bons consells!
Aubernia 08
Aquestes vacances hem fet una escapada al massís central francès. Hem fet moltes de les visites típiques que fan els turistes, de les qual no parlarem. Només destacarem un parell de sortides pels volcans de la zona que pensem que són més o menys interessants.
Puy de Sancy (1.886 m)
La sortida és altament recomanada, ja que des del cim i durant tota l’ascensió hi ha unes vistes precioses de la zona. La pujada la vam fer aproximadament en 1 hora i no presenta cap dificultat.
El Puy de Sancy és el volcà més alt de la zona. La pujada a aquest cim ens ha fet especial gràcia perquè ja hi vam pujar el 31 de desembre de 2005 amb esquís de muntanya, a uns 10 graus centígrads sota zero, i pràcticament sense visibilitat. A l’estiu la cosa canvia força i et preguntes com en aquella ocasió, i amb aquelles condicions, vam gosar pujar-lo.
 
Hivern de 2005 |
Estiu de 2008 |
Per fer el cim se surt de l’extrem de l’aparcament de les pistes d’esquí de Montdoré i se segueix la vall de Courre. El primer tram puja sense massa inclinació, però aviat el terreny s’inclina i força fins al coll de Courre. Des d’aquest punt es divisen grans extensions verdes de pastures, volcans i pobles petits. L’esforç ha valgut la pena perquè les vistes són magnífiques. A partir d’aquest punt es fa un flanqueig, d’uns 20 minuts, fins al coll cimer. Recordo que a l’hivern el vam fer amb grampons i per un tram de neu i gel molt estret. Sense el piolet, sort que en aquella ocasió l’havíem agafat, no ens haguéssim atrevit a passar. Des del coll i per un camí d’escales plenes de turistes que pugen amb telefèric, s’arriba al cim. Des d’aquí dalt la vista a 360º és espectacular. Després d’una bona i reconfortant estona de contemplació tornem a baixar pel mateix camí per on havíem pujat.
Coll de Courre des del cim |
Cim des dels remuntadors |
No té pèrdua |
Puy de Mary (1.787 m)
Només arribar a l’aparcament ens adonem que estem en un lloc molt i molt turístic. La pujada al cim és una autèntica romeria de gent que va cap a munt. Arribem al cim amb uns 20 minuts després d’haver avançat a desenes de persones que feina tenien a caminar. La pujada és força pronunciada, però totalment equipada amb escales. Des d’aquí, a la llunyania, es divisa un altre cim, el Puy de Peyre-Arse, i, tot i que ja és força tard, decidim anar-hi. En aproximadament una hora arribem al segon objectiu. Ha estat fàcil i agradable. La majoria de gent no arriba fins a aquest punt i, per tant, s’hi està força més tranquil. Retornem fins al cotxe molt acalorats al cap d’unes 3 hores d’haver-ne sortit.
Hem fet unes vacances força turístiques, però que hem alternat amb diferents sortides que, per moments, ens han apartat dels bullits de gent i ens han permès gaudir de paisatges meravellosos.
Sobrepuny
Aquest cap de setmana hem anat a la Nou del Berguedà a visitar una vella amiga de la Irene, la Marta. Són amigues d’EGB i des d’aleshores s’havien vist en comptades ocasions. Com passen els anys!
Vam arribar a la Nou sobre 2/4 de 7 de la tarda i després de preguntar a algunes persones i fer alguns tombs pel poble, vam arribar al nostre destí, una acollidora casa rural.
La Marta, només arribar, ens va ensenyar la casa, l’hort i les pastures, i ens va presentar la seva família.
Abans de sopar i anar a llit, vam omplir el que quedava de tarda amb una passejada pels voltants del poble.
Avui ens hem llevat i hem pujat el Sobrepuny, un cim de 1656 m. al qual s’arriba des de la Nou, però també s’hi pot pujar des de Vilada. Té dos cims, el principal i el secundari, que permeten contemplar dues panoràmiques diferents, molt maques malgrat la calitja que hi havia. Com a curiositat, feia uns dies, al llibre de ressenyes hi havia signat el Xavi Pereira del CET. Al final sempre som els mateixos!
El resultat de tot plegat ha estat un cap de setmana divertit en el qual ens hem sentit molt ben acollits. A més, hem fet una bona excursió per la zona. Què més es pot demanar?
Sara, ens han dit que al cim del Sobrepuny hi ha un caché!
Fites, on esteu?
Avui, més que una escapada, podríem catalogar la sortida com una “Ensigalada”. Se’ns ha acudit fer la nostra primera cursa d’orientació, aprofitant que es feia a Terrassa.
Al començament tot ha estat força emocionant: m’he estudiat un munt de símbols que veia per primera vegada, he intentat descobrir com funcionava tot plegat, ens han posat en fila i ens han donat un mapa al revés dient-nos que no el podíem mirar fins que no ens ho diguéssin, com quan fèiem els exàmens a la facultat, que guai!
Ha començat la cursa i, al cap d’uns segons, ja no veia a ningú, tothom ha desaparegut corrent cap a totes bandes. Glups, sembla que això va de debò!
Al principi trobar les fites em costava. Al final, però, ja havia deduït una fórmula que m’ha funcionat força bé: si a prop d’una zona tens marcada una fita, i en aquesta zona hi ha un accés fàcil i un de díficil, el fàcil no cal ni que te’l miris i vés directament al complicat.
Alguna de les fites se’m resistia. Sembla mentida, sóc capaç de resoldre algoritmes de programació més o menys complicats i sobre el terreny m’ha costat deduir que donat un pont, a part de tenir una part de sota també té una part de sobre, que era precisament on estava la fita ! Total, m’he passat un munt d’estona buscant la fita a sota del pont i ja em pensava que algú se l’havia endut 
.
Quan he arribat al final del recorregut, encara amb un parell de fites per marcar, ja havia arribat tothom qui coneixia i, fins i tot, feien cara d’avorriment.
Resumint, a mi m’han desqualificat per molt, a la Irene l’han desqualificat per poc i l’Àlex, un amic nostre, ha guanyat. El proper dia ja sé a qui he de seguir!
PD.: En més d’una ocasió he pensat amb la Sara, la meva companya d’oficina i la principal culpable que hagi fet aquesta cursa. Gràcies Sara, la veritat és que ens ho hem passat bé i hem aprofitat per fer una mica d’exercici.
Aneto
Després d’algun temps de no fer activitats massa destacades, hem anat a fer l’Aneto. Feia setmanes que dèiem d’anar-hi, però no ens acabàvem de decidir. Finalment el divendres 13, a les 5 de la tarda, sortim de Terrassa amb el Miquel i la Marga amb la intenció de dormir a Besurta i així ho fem. Ens instal·lem tots 4 a la furgo, a fora plou i fa força fresca.
El dissabte, a les 5 del matí, iniciem l’ascensió en direcció a l’Aneto. La meteo, res a veure amb el que hi havia unes hores abans. Tenim un cel ben estrellat que fa pensar en un dia de temps esplèndid. Comencem amb els esquís a l’esquena fins una mica més a munt del refugi de la Renclusa. Ens calcem els esquís a 2200 m. A partir d’aquí hi ha un bon gruix de neu. A les 10 del matí arribem al cim. El pas de Mahoma està increïble, mai l’havia vist amb tanta neu. S’hi pot passar caminant per sobre una aresta afilada de neu on caben poc més dels dos peus. Quina impressió!
Com acostuma a passar en aquesta època el camí és una romeria de gent amb el mateix objectiu que el nostre. Per sort hem anat per feina, hem avançat a la majoria dels grups, i arribem al cim dels primers. Ha valgut la pena afanyar-se, ja que quan comencem a baixar arriba molta gent, i el cim comença a semblar la Rambla de Barcelona.
Baixem cap a Aigualluts. Malhauradament, no hi podem arribar amb els esquis als peus i hem de caminar els darrers 20 minuts. A les 12 del migdia tornem a ser al cotxe.
Resumint, un dia esplèndid i una sortida per recordar!
Una mica d’escalada, una mica d’atletisme i un bon dinar
Avui hem fet una cosa poc habitual: passar-nos el matí d’escalada i, després, anar a fer un bon dinar.
A les 10 del matí ens hem trobat l’Oriol, la Pepi, el Manel, l’Aniol, la Núria, el Jordi, la Irene i jo a l’aparcament del santuari del Montgrony.
Després de la mútua i pertinent posada al dia dels esdeveniments de les darreres setmanes, tot cruspint-nos l’entrepà d’esmorzar, ens hem dirigit cap a una de les zones d’escalada que hi ha a l’entorn del santuari.
Els més experimentats, és a dir, l’Oriol, el Manel i el Jordi han instal·lat tres cordes en vies que anaven des del 5+ al 6a i hem grimpat per totes elles fins que els braços no donaven més de si.
Després d’unes quantes hores alguns estàvem cansats i hem canviat d’activitat; els altres han fet més vies.
Jo, aprofitant que feia un dia esplèndid, he anat a córrer en direcció a Castellar de n’Hug. No hi he arribat per manca de temps, però no m’ha faltat gaire. La Irene i la Pepi han pujat al coll Roig, i l’Aniol s’ha quedat llegint la darrera història del Harry Potter.
No sabem estar-nos quiets!
Hem acabat la jornada amb un esplèndid dinar al restaurant del santuari. Exquisit i molt bé de preu.
Esquí al pic de Mortiers (2605 m)
Ben d’hora hem sortit de casa amb la idea fixa d’anar a la zona del Capcir. No sabem quin cim hi anem a fer, però hem llegit que és on hi ha neu per fer una bona esquiada. Així que a les 5 del matí estem en marxa. A Terrassa ens trobem amb el Xavi, l’Oscar el Miquel, la Marga i el Josep Maria.
Encara de nit arribem a l’estació d’esquí de Formigueres (1760m) amb la carretera encara no del tot netejada de la nevada del dia anterior. Per sort no hem hagut de posar cadenes, però ha anat de ben poc!
Comencem un tram de pista d’aproximadament 1,5 km amb lleugera pujada i descendim, també per una pista de fort pendent, als plans de l’Orriet (1625m) a la vall de Galba. Aquest tram encara no l’ha fet ningu i tinc la sort d’estrenar la neu (quin goig!). Al pla de l’Orriet ens posem les pells, seguim uns quilòmetres més de pista fins arribar al refugi de la Jaceta i, després, al refugi de la jaça de la Llosa (1750m). Aquí es deixa la pista.
Seguim aproximadament una hora de pujada fins a tenir davant la pala cimera del Puig Terrers. Més al fons hi tenim el Mortiers que veiem per primera vegada. A la pala del Terrers s’hi veu força gent que puja i decidim anar cap al Mortiers. El cim es veu força lluny, però prenent com a referència uns catalans que ens havien abans (més tard sabrem que un d’ells és L’Oriol Guash) calculem que hi podem ser amb aproximadament una hora i mitja. Així que som-hi! Cap a la 1 del migdia arribem al pic de Mortiers (2605).
Panoràmica des del cim feta pel Miquel
Al cim no ens hi estem gaire, ja que fa vent i fred. Iniciem el descens aproximadament pel mateix itinerari de pujada, però agafem algunes pales dretes que ens han marcat uns altres catalans que esquiaven de meravella.Retornem als plans de l’Orriol, posem pells i iniciem la pujada cap a l’estació de Formigueres. Després d’aquesta pujada descobrim que un dels catalans que ens havien obert traça en direcció al Mortiers és l’Oriol. Xerrem una estona i fem el darrer tram junts.
Després d’algunes hores de marxa arribem al cotxe a les 4 de la tarda. Cal anar de pressa a marxar per no trobar massa cua a la carretera.
En resum, ha estat una molt bona sortida d’esquí. L’estat de la neu era a zones pols i a zones dura. Per fer l’itinerari de neu no en faltava, però els entorns es veien pelats en alguns dels vessants. Per ser la primera de la temporada no ha estat gens malament!
 |
 |
 |
 |
 |
 |