Avui, més que una escapada, podríem catalogar la sortida com una “Ensigalada”. Se’ns ha acudit fer la nostra primera cursa d’orientació, aprofitant que es feia a Terrassa.

Al començament tot ha estat força emocionant: m’he estudiat un munt de símbols que veia per primera vegada, he intentat descobrir com funcionava tot plegat, ens han posat en fila i ens han donat un mapa al revés dient-nos que no el podíem mirar fins que no ens ho diguéssin, com quan fèiem els exàmens a la facultat, que guai!

Ha començat la cursa i, al cap d’uns segons, ja no veia a ningú, tothom ha desaparegut corrent cap a totes bandes. Glups, sembla que això va de debò!

Al principi trobar les fites em costava. Al final, però, ja havia deduït una fórmula que m’ha funcionat força bé: si a prop d’una zona tens marcada una fita, i en aquesta zona hi ha un accés fàcil i un de díficil, el fàcil no cal ni que te’l miris i vés directament al complicat.

Alguna de les fites se’m resistia. Sembla mentida, sóc capaç de resoldre algoritmes de programació més o menys complicats i sobre el terreny m’ha costat deduir que donat un pont, a part de tenir una part de sota també té una part de sobre, que era precisament on estava la fita ! Total, m’he passat un munt d’estona buscant la fita a sota del pont i ja em pensava que algú se l’havia endut .

Quan he arribat al final del recorregut, encara amb un parell de fites per marcar, ja havia arribat tothom qui coneixia i, fins i tot, feien cara d’avorriment.

Resumint, a mi m’han desqualificat per molt, a la Irene l’han desqualificat per poc i l’Àlex, un amic nostre, ha guanyat. El proper dia ja sé a qui he de seguir!

PD.: En més d’una ocasió he pensat amb la Sara, la meva companya d’oficina i la principal culpable que hagi fet aquesta cursa. Gràcies Sara, la veritat és que ens ho hem passat bé i hem aprofitat per fer una mica d’exercici.