22
04
2008
Al tema de Socials hem vist algunes llegendes del passat. Una de les que hem parlat és la del Comte Arnau. Diu la llegenda que aquest comte, no massa bona persona, quan va morir, va ser condemnat a córrer sense parar amb el seu cavall de flames i la seva canilla de gossos, per les muntanyes .Les nits de tempesta, voltat de clapits de gossos, espervera els pagesos i la gent que es troba a la muntanya.
Aquí us deixem un poema que va escriure Mossén Cinto Verdaguer i que podeu sentir com el canta el Jaume Arnella, (feu clic abaix a audio mp3), un senyor que en sap un cabàs de rondalles i cançons.
També trobareu un arxiu (.doc o .pdf ) que si imprimiu veureu que es tracta d’un altre crucigrama per practicar el que hem treballat en aquesta lliçó.
LO COMTE ARNAU
Lo comte de Mataplana
ne tenia dos cavalls:
l’un era blanc com la gebre,
l’altre fosc com lo pecat.
Malhaja lo cavall negre,
benhaja lo cavall blanc.
Un matí de la hivernada
lo negre feia ensellar;
la comtessa ja li’n deia:
-Per què no enselles lo blanc?
-Perquè fuig dels camins aspres
i a mi em plauen més que els plans.-
La comtessa ja hi tornava:
-Mon marit, no ho fesses pas;
lo negre em sembla el diable,
Déu nos lo tinga allunyat.-
Ell no li torna resposta,
com si sentia tronar:
al negre posa la sella
baldament fos Satanàs.
-Adéu, la comtessa aimada.
-Déu te guie i l’Àngel Sant.
L’Àngel prou lo guiaria,
mes ell no es deixa guiar,
lo guiaria a l’església
i ell a la vila fa cap,
on hi ha nines que perdre
i pobres per escanyar.
Malhaja lo cavall negre,
benhaja lo cavall blanc.
Quan sortia de la vila
semblava un esperitat:
corria lo cavall negre,
corria com si volàs,
tantost per les altes cimes
com pel fons del xaragall.
|
Los gumbernesos se senyen
quan lo veuen desbocat.
Los llops d’aquelles muntanyes
lo segueixen udolant,
algun d’ells per simpatia,
los altres olorant carn,
que n’esperen un bon àpat
més amunt o més avall;
sos ulls semblen llumenetes,
llumenetes infernals.
Al sentir sa udoladissa
lo comte s’és esglaiat,
voldria girar lo poltre
mes ja no el pot aturar.
Malhaja lo cavall negre,
benhaja lo cavall blanc.
A la nit, que és fosca fosca,
se barreja el temporal,
i els pastors al comte veuen
entremig de trons i llamps
volar d’una cresta a l’altra
del Montgrony vers les afraus.
La tempesta esgarrifosa
a mitjanit fa un esclat;
d’un llampec entre les ales
s’obira lo comte Arnau,
rodelant de l’alta cima
de Santou dins lo Forat
d’on surt entre rius de flama
lo renill del seu cavall.
La comtessa l’esperava
a la porta del palau;
passen hores, passen dies,
passen nits de por i espant;
a la tercera que passa
lo’n veu venir condemnat.
La nit era negra, negra,
més negre era son cavall,
son cavall, que era el diable,
Déu nos lo tinga allunyat.
Malhaja lo cavall negre,
benhaja lo cavall blanc.
|
http://usuarios.lycos.es/allagostera/trobadors/So/Jaume%20Arnella%20-%20Lo%20comte%20Arnau.mp3
edat-mitjana-3.doc
edat-mitjana.pdf
Llengua, Socials
8
04
2008
Hola a tothom! Com sabeu ens apropem a la Diada de Sant Jordi. Ens agradaria molt que cadascú de vosaltres ens féssiu arribar algun poema, dita o refrany relacionat amb la Festa de Sant Jordi. Els podeu penjar en els comentaris del mateix bloc o portar-los escrits a classe.
Nosaltres posem el primer:
La diada de Sant Jordi
La diada de Sant Jordi
és diada senyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l’olor que en fan els aires,
i les veus que van pel vent:
“Sant Jordi mata l’aranya”
L’aranya que ell va matar
tenia molt mala baba,
terinyinava les flors
i se’n xuclava la flaire,
i el mes d’abril era trist
i els nens i nenes ploraven
………..
(Joan Maragall)
|
|
Si voleu representar la llegenda de Sant Jordi al vostre gust, podeu anar a l’adreça que us hem deixat a l’apartat d’enllaços.
Llengua
2
04
2008
Algú, que no he pugut identificar, m’ha demanat que pengi la faula del lleó i la guineu que vam treballar a l’arribar de vacances de Setmana Santa.
Ara doncs la podeu tornar a llegir aquí.
El lleó i la guineu
Conten que una vegada un lleó es va cansar de tant anar de cacera amunt i avall que va tenir la pensada de fer veure que estava malalt perquè totes les bèsties l’anessin a visitar ja que era el rei dels animals.
Es va ajeure al seu jaç i va escampar la notícia de la seva malaltia i que tots els animals l’havien d’anar a veure. I així se’ls podia menjar sense moure’s de la seva cova, i sense necessitat d’empaitar-los corrent com un desesperat.
Però quan li va tocar el torn a la guineu, aquesta es va quedar un bon tros lluny i des d’allà estant li preguntava com estava i s’interessava per la seva malaltia.
Veient que no hi havia manera que la guineu se li acostés, el lleó li va preguntar:
– I com és, guineu, que tu no t’acostes? Tots els altres animals entren a la cova i s’asseuen al costat del meu jaç.
– Oh, senyor rei! és que veig molt bé les petjades de tots els animals que han entrat a la vostra cova, però en canvi no en veig cap dels que n’hagin sortit.
Llengua
Comentaris recents