.

.
.
.

El peixet d’or

Hi havia una vegada, en un poble molt petit, un avi i una àvia, que vivien en una casa molt petita i molt vella al costat del mar.Eren tan pobres, tan pobres que només podien menjar el peix que l’avi pescava al mar.

Un dia l’avi va anar a pescar i feia molt mala mar. L’avi va llençar la seva xarxa a l’aigua. Va esperar una mica i en treure la xarxa de l’aigua va veure que només havia pescat una pedra. Va llençar la xarxa al mar una altra vegada i quan la va treure va veure que només hi havia un peixet molt petit. Quan volia ficar el peix dins la seva barca va veure que era un peixet molt brillant de color, era un peixet d’or.

En aquest moment el peixet va començar a parlar tot demanant al pescador:

– Si us plau, deixa’m al mar! Deixa’m viure! Si em deixes anar et concediré tot allò que em demanis.

Llavors, l’avi va contestar:

– Et deixo viure i no cal que em concedeixis res.

L’avi va deixar el peixet d’or al mar amb molta cura i després se’n va anar cap a casa seva.

Quan va arribar a casa, la seva dona rentava la roba al pati en un cossi molt vell. L’avi li va explicar el que li havia passat al mar. La seva dona va començar a rondinar i li va dir:

– Però què has fet beneit! Has deixat anar el peix sense demanar-li cap desig? Li podies haver demanat un cossi nou! Que no veus que aquest el tenim molt vell!

L’avi no va contestar res i se’n va anar al mar, i un cop allà va cridar:

– Peixet d’or, bon peixet d’or
posa’t de cara a mi i d’esquena al mar!

Tan bon punt l’avi va acabar de dir aquelles paraules, el peixet d’or tragué el cap del mar.

– Què vols de mi? -va dir el peixet d’or.

– La meva dona vol que et demani un cossi nou, perquè el nostre ja és molt vell i no serveix per a res.

El peixet d’or va contestar:

– Torna a casa teva que el teu desig et serà concedit.

Quan l’avi va arribar a casa, la dona ja l’esperava tot rentant roba en el cossi nou. I li va dir:

– Però com és que no li has demanat una casa nova, tanoca!, que no veus que la nostra ja és molt vella?

L’avi no va contestar res i se’n va anar al mar i un cop allà va cridar:

– Peixet d’or, bon peixet d’or
posa’t de cara a mi i d’esquena al mar!

– Què vols de mi?- va dir el peixet d’or.

– La meva dona vol que et demani una casa nova, perquè la nostra ja és molt vella i el sostre és a punt de caure.

El peixet d’or va contestar:

– Torna a casa, ja que el teu desig et serà concedit.

Quan l’avi va arribar a casa seva va trobar la dona al pati de la casa, vestida amb unes robes molt boniques i rodejada de criats.

– Però mira que ets capsigrany! Torna ara mateix al mar i demana al peixet d’or que vull ser la reina del mar i que el peixet sigui el meu criat.

Llavors, l’avi, molt trist, se’n va anar cap al mar. I va cridar:

– Peixet d’or, bon peixet d’or
posa’t de cara a mi i d’esquena al mar.

– Què vols de mi? -va dir el peixet d’or.

L’avi li explicà amb molta pena:

– La meva dona s’ha tornat boja i vol ser la reina del mar i que tu siguis el seu criat.

El peixet d’or no va contestar res i va desaparèixer dins el mar.

Quan l’avi va tornar a casa va veure allà lluny la seva dona a la
porta de la seva primera casa, la casa vella, amb el seu vestit vell i rentant la roba en el cossi vell.

I així va acabar la història; i mai ningú més ha tornat a veure aquell peixet d’or. I diuen que ha perdut la confiança en els homes i està amagat al fons del mar.

L’ós i els amics Llegeix

Dos amics anaven junts per un camí quan veieren sortir un ós enorme que llançava terribles rugits.

-Socors! Auxili! – van cridar

El més prim dels dos no va trigar a trobar refugi entre les branques d’un arbre, però el seu amic, massa gras, no va poder fer el mateix.

– Dóna’m la mà i puja’m! – va suplicar – Corre! afanya’t!

– No puc! – va replicar el més prim mentre pujava cada cop més amunt – Si ajudo a algú tan gras com tu corro el risc de caure .. i no vull que l’ós em devori!

La temible fera guanyava terreny poc a poc. De la seva boca en sortien rugits temibles, i cada vegada s’anaven apropant més a l’homenet gras. Però de sobte, es va deixar caure a terra.

“He sentit a dir que un ós mai ataca a un cadàver” – es va dir per a ell el viatger – “Em faré el mort”.

Immòbil, es va fer el mort, mentre l’ós l’anava ensumant. Després l’animal se’n va anar, realment convençut que l’home estava mort.

Quan l’ós se n’havia anat, l’altre viatger va baixar de l’arbre i li va dir al seu amic:

– Has tingut molta sort! Te n’has escapat pels pèls! Em pregunto per què se n’haurà anat l’ós. Fins i tot m’ha semblat que et xiuxiuejava alguna cosa a l’orella! – va dir – Que t’ha dit?

– L’ós m’ha recomanat que no torni a viatjar, d’ara endavant, amb algú que només pensa en sí mateix i que no ofereix ajuda quan la teva vida està en perill. És en els moments difícils quan es reconeix als veritables amics.

I amb aquestes paraules, l’home va seguir el seu camí sol.

Aquell que només pensa en sí mateix, perd els seus amics

El gegant de Zeralda

Hi havia una vegada un ogre, un veritable gegant que vivia sol com un mussol. Com la majoria dels ogres, tenia les dents punxagudes, una barba que picava, un nassot enorme i un gran gavinet. Sempre tenia mal geni i sempre tenia fam. El que més li agradava en aquest món era menjar-se un parell de nens per esmorzar.

Cada dia l’ogre anava a la ciutat i agafava els nens que podia atrapar. Els pares, esverats, construïen per als seus fillets amagatalls secrets, i amagaven nenets i nenetes als baguls i als armaris, en coves fosques subterrànies. Les escoles estaven buides i els mestres feien vaga forçosa.

A fora, a l’aire lliure, ja no es veia ni un xiquet, i l’ogre s’havia d’acontentar amb un plat de col i patata i encara mal guisat i fred. Això el feia tornar rabiós i remugava i rondinava tot dient:

“Tinc tanta gana aquest matí

que prou faria un bon festí

amb cinc o sis infants d’aquí.

Catric, catrac, si de passada

em trobo algú de la mainada

me’l menjo d’una mossegada”.

En una vall allunyada, hi havia una masia al mig del bosc, on hi vivia un pagès amb la seva única filla Zeralda. Mai no havien sentit parlar del gegant. A la Zeralda li agradava molt cuinar, i als sis anys ja sabia fer fregits i rostits, sopes i farcits, estofats i escalivades. Un cop l’any, el pagès anava a la ciutat a vendre patates, blat, aviram i peixos de riu. La vigília del dia de mercat, a la tarda, el pagès va cridar la seva filla i li va dir:

– “Zeralda, filleta meva, no em trobo gens bé! Tot el cos em fa mal i no puc bellugar ni el dit xic del peu esquerre. Demà no podré anar al mercat de cap manera. O sigui que caldrà que hi vagis tu en el meu lloc.”

L’endemà de bon matí, la Zeralda va enganxar la mula al carro, va carregar aquest fins dalt de tot de coses bones per vendre, es va acomiadar del seu pare, i cap al mercat falta gent!

Però aquell matí, l’ogre rondava per aquella regió, més afamat que mai. Un cop de vent li va dur l’olor de la Zeralda, i va córrera amagar-se dalt d’unes roques que rodejaven el camí.

– “Ah, vet aquí el meu esmorzar!”- va exclamar quan la va veure venir a punt de tirar-se sobre d’ella. Però quan ella es va apropar, el gegant es va precipitar amb tan poca traça que va ensopegar i va caure al mig del camí tan llarg com era.

Quan la Zeralda el va veure allí, immòbil i desmaiat, perquè s’havia torçat el tormell i li sortia sang del nas, va exclamar:

– “Ai pobre home!” i va córrer a buscar una galleda d’aigua en un riuet proper, per rentar la cara al gegant ferit.

-”Grrr nena! Ai el meu cap, tinc gana! Grrr, tinc pupa”- deia l’ogre tot gemegant.

Retratoc, retratic,

m’agraden molt els nens petits,

a la brasa, amb suc o sofregits!

-“Aquest home delira perquè està mort de gana”- va pensar la Zeralda. I en un tres i no res, va agafar plats i olles del carro, va fer un feix de llenya, va encendre el foc i es va posar a cuinar. Li feia tanta pena aquell gegant mig mort de fam que va fer servir la meitat de provisions del carro que duia al mercat, i aviat li va dir al gegant: “Escudella i carn d’ola, truites de riu fumades amb fonoll, cargols a la petarrellada, pollastres a l’ast i cuixa de porc amb pomes”.

L’ogre l’havia eixorivit i estava bocabadat davant la destressa de Zeralda. El gust d’aquells plats era per ell una cosa nova, i estava tan encantada amb aquell festí, que ni tan sols s’enrecordava del seu plat preferit: els tendres infantons. Mai no havia fet un àpat tan bo.

-“Molt estimada neneta”- va dir-li. Tinc un castell amb les bodegues plenes d’or. Et donaré una fortuna si vols venir a casa meva a fer de cuinera”.

La Zeralda s’ho va rumiar una miqueta i va acabar acceptant. Va ajudar l’ogre a instal.lar-se al carro i es va dirigir cap al castell. Van cridar al pare de Zeralda i ell es va encarregar de comprar els millors productes de tot el país.

Zeralda es va instal.lar a l’inmensa cuina del castell i no parava de cuinar. Provava nous plats, composava els menús més extraordinaris, i omplia llibres i llibres de cuina amb noves receptes.

Un sopar de cada dia al castell del gegant estava fet, per exemple de:

Per primer plat: escudella barrejada. De segon, espinacs amb panses i pinyons. Per tercer, cap de costella amb bolets. Per peix, rap a la marinera. I per plat fort, ànec amb peres, tot plegat regat amb xampany i, per postres, mel i mató amb un traguet de malsavia.

S’organitzaven sopars pels ogres gegants i bruixes del veïnat, que ja no sabien com expressar la seva admiració. -“Deliciós, extraordinari, genial, bocatto di cardinale!!!”- exclamaven. I li demanaven a Zeralda la recepta. Naturalment, des que menjaven coses tan bones, ja no tenien ganes de menjar-se nens crus!

I com que ja no hi havia perill, els nens sortien dels seus amagatalls, els ciutadans tornaven a viure tranquil·lament com abans, i si mai l’ogre baixava a la ciutat, era per repartir caramels. Van passar els anys i Zeralda es va tornar una joveneta preciosa. L’ogre, sempre ben menjat, es va afeitar la barba que picava i es va casar. Van tenir molt fills, i haurien estat molt feliços si no fos que els fills van sortir amb tanta gana com el pare.

……………………….