Abans hi havia una enorme diversitat de sistemes de mesures, pams, peus, passes… però eren arbitraris i variables.

Això va canviar amb la Revolució Francesa, 1789. Aleshores es va imposar la idea de prendre com a unitats de mesura propietats de la natura, com ara la mida de la Terra o el pes de l’aigua.

Una de les primeres va ser la mesura de longitud: el metre. Inicialment el van definir com la deumilionèsima part del quadrant del meridià terrestre. És a dir, calia mesurar la distància de l’equador fins el Pol i dividir-ho per deu milions. Allò era un metre.

Per fer les mesures van encarregar un equip a mesurar un arc de meridià terrestre tant llarg com fos possible. I com que eren francesos, van establir que la distància més llarga que podien mesurar i que agafés territori majoritàriament francès era des de la torre del castell de Montjuïc, a Barcelona, fins a Dunquerque. Van trigar sis anys a completar les mesures.

Quan finalment es va poder determinar la mesura  es va fer una barra de platí amb iridi que tenia dues marques separades per exactament un metre quan estava a 0°C.

Desprès va resultar que la Terra no és perfectament esfèrica de manera que la barra de platí encara que és la mida del metre, ja  no és exactament una deumilionèsima part del quadrant terrestre.

Algú recorda l’origen de la milla que utilitzen els anglesos?

Després de treballar al voltant dels ésses fàntastics ara començarem a elaborar el projecte tot el Cicle Mitjà.

Donat que alguns de vosaltres vàreu buscar informació i ens la vau presentar a classe amb l’ajuda de l’ordinador ara la pengem al bloc perquè la torneu a llegir i si cal en feu ús d’ella.

[slideshare id=372238&doc=arnauparis-1209135794603807-8&w=425]

[slideshare id=372338&doc=els-essrs-fantastics-1209138683480243-9&w=425]

Al tema de Socials hem vist algunes llegendes del passat. Una de les que hem parlat és la del Comte Arnau. Diu la llegenda que aquest comte, no massa bona persona, quan va morir, va ser condemnat a córrer sense parar amb el seu cavall de flames i la seva canilla de gossos, per les muntanyes .Les nits de tempesta, voltat de clapits de gossos, espervera els pagesos i la gent que es troba a la muntanya.

Aquí us deixem un poema que va escriure Mossén Cinto Verdaguer i que podeu sentir com el canta el Jaume Arnella, (feu clic abaix a audio mp3), un senyor que en sap un cabàs de rondalles i cançons.

També trobareu un arxiu (.doc o .pdf ) que si imprimiu veureu que es tracta d’un altre crucigrama per practicar el que hem treballat en aquesta lliçó.

http://usuarios.lycos.es/allagostera/trobadors/So/Jaume%20Arnella%20-%20Lo%20comte%20Arnau.mp3

edat-mitjana-3.doc

edat-mitjana.pdf

Els de 4rt. B ja fa dies que es queixen perquè no veuen els seus animals en el bloc. Tot es qüestió de temps i ara n’hem trobat una mica. Esperem que us agradin; recordeu de posar-hi comentaris però atenció amb les faltes.

Hola a tothom! Com sabeu ens apropem a la Diada de Sant Jordi. Ens agradaria molt que cadascú de vosaltres ens féssiu arribar algun poema, dita o refrany relacionat amb la Festa de Sant Jordi. Els podeu penjar en els comentaris del mateix bloc o portar-los escrits a classe.

Nosaltres posem el primer:

La diada de Sant Jordi

Si voleu representar la llegenda de Sant Jordi al vostre gust, podeu anar a l’adreça que us hem deixat a l’apartat d’enllaços.

Recordeu el que hem estudiat respecte els minerals. L’home explota els minerals per a extraure d’ells els metalls però també algunes roques són utilitzades com matèria primera per a la indústria com les roques calcàries per fer ciment, i també com materials de construcció i d’ornamentació com el marbres i el granit. Si l’explotació d’un jaciment ( és a dir on trobem molt mineral agrupat) es fa en galeries subterrànies, en diem una mina. En canvi, si el jaciment s’explota a cel obert, es diu d’aquest que és una mina a cel obert o pedrera. Segons siguen les dimensions de la mina o de la pedrera, per a la seva explotació pot ser necessari recórrer a una tecnologia molt sofisticada.

Aquí us enganxo unes fotos de la màquina més gran del món que treballa en una mina a cel obert a Alemanya.

[slideshare id=348479&doc=lexcadadora-1207945509343441-8&w=425]

Hola, molts de vosaltres ja heu fet una piràmide de paper o de fang.

Aquesta piràmide de paper està feta ajuntant-ne un grapat de les que vam fer a l’últim taller. Serieu capaços d’esbrinar quantes piràmides petites han calgut per fer-ne aquesta de gran?

Vinga, a veure qui ho endevina! L’afortunat/da tindrà com a premi unes entrades a Port Aventura per al dia 29 de febrer de 2009.

Ah, us he penjat l’adreça perquè pugueu escriure el vostre nom en egipci.

Algú, que no he pugut identificar, m’ha demanat que pengi la faula del lleó i la guineu que vam treballar a l’arribar de vacances de Setmana Santa.

Ara doncs la podeu tornar a llegir aquí.

El lleó i la guineu

Conten que una vegada un lleó es va cansar de tant anar de cacera amunt i avall que va tenir la pensada de fer veure que estava malalt perquè totes les bèsties l’anessin a visitar ja que era el rei dels animals.

Es va ajeure al seu jaç i va escampar la notícia de la seva malaltia i que tots els animals l’havien d’anar a veure. I així se’ls podia menjar sense moure’s de la seva cova, i sense necessitat d’empaitar-los corrent com un desesperat.

Però quan li va tocar el torn a la guineu, aquesta es va quedar un bon tros lluny i des d’allà estant li preguntava com estava i s’interessava per la seva malaltia.

Veient que no hi havia manera que la guineu se li acostés, el lleó li va preguntar:

– I com és, guineu, que tu no t’acostes? Tots els altres animals entren a la cova i s’asseuen al costat del meu jaç.

– Oh, senyor rei! és que veig molt bé les petjades de tots els animals que han entrat a la vostra cova, però en canvi no en veig cap dels que n’hagin sortit.