Quan vaig saber que assistiriem al Festival de Teatre Clàssic Prósopon i que veuriem l’obra d’Èdip Rei, vaig estar molt il·lusionada. Havia vist anteriorment l’adaptació que va fer el director Oriol Broggi al teatre Romea, titulada Èdip i protagonitzada per Julio Manrique, i m’havia decepcionat bastant. No em va impressionar la història, però tampoc la interpretació.

Fotografia de l’espectacle Èdip al Teatre Romea

Després de llegir l’original de Sòfocles, encara que no em va agradar especialment, vaig poder apreciar més l’obra, i vaig pensar que hauria estat més interessant anar a veure-la havent ja llegit el text, així que poder veure-la a Tarragona va suposar una nova oportunitat per reconciliar-me amb l’obra.

Tanmateix, la versió que vam veure em va decepcionar encara més que el primer cop. Evidentment, al ser una versió amateur, les meves expectatives estaven més baixes, però igualment l’obra va quedar molt lluny de complir-les. La interpretació dels personatges em va semblar llastimosa, amb una excessiva cantarella (sobretot en els personatges secundaris) que feia molt difícil connectar amb el que deia el text. A més, l’elecció de recitar el text tots a la vegada, que en molts cops considero una bona opció i més quan es tracta del cor d’una obra clàssica, va resultar un desastre ja que la poca coordinació entre els actors feia difícil d’entendre el que deien en varies ocasions.

Per altra banda, l’enfocament del personatge d’Èdip em va semblar molt estranya i mal decidida. Al principi, semblava un personatge molt benevolent, i no mostrava cap mena d’autoritat ni poder, sense l’arrogància i sobèrbia característica d’aquest personatge. Això va suposar per mi un molt mal començament, però vaig pensar que potser se solucionava quan venia el moment on havia de mostrar més la seva ràbia. Però al haver començat d’una manera tan suau, el personatge no tenia cap mena de credibilitat quan havia de fer les escenes finals. En general, em va semblar una interpretació molt desdibuixada i a la vegada exagerada del personatge d’Èdip, que no reflexava gens la naturalitat d’aquest.

L’experiència va resultar, en general, una gran decepció, però mirant-ho de forma positiva, m’ha creat més ganes de veure una versió d’Èdip Rei on pugui gaudir-ne més, així que d’alguna manera ha creat un interès més gran cap al teatre clàssic que abans no tenia, i això ho considero molt positiu.

 

Irina Xicota