Quan era petita els meus pares m’explicaven un conte que avui dia encara recordo. Una història que sempre havia cregut que era el típic conte que algú explica a una nena de 7 anys amb la típica lliçó al final.

La història parlava d’un rei que, després d’aconseguir un dels millors diamants que ningú mai podia haver vist, va decidir guardar-hi dintre un missatge que pogués ajudar-lo en els moments més difícils.  Va posar-se en contacte amb tots els savis del regne per trobar el missatge perfecte per guardar-hi dintre, i aquests van consultar milions de llibres sense èxit. El rei, també, va demanar ajuda a un serv que considerava com de la família per com l’havia tractat des de ben petit, i aquest va dir-li:

-No sóc cap savi ni cap acadèmic, però sé quin és el missatge que necessites guardar. Fa temps vaig conèixer a l’home més intel·ligent que he conegut mai, i aquest, com agraïment pels serveis que vaig oferir-li, va escriure’m un missatge en aquest trosset de paper. No el llegeixis, només guarda’l i utilitza’l en el moment en què ho vegis tot perdut i no trobis cap altra sortida a la situació.

El rei va escoltar les paraules del vell servent i les va obeir; però el moment al qual aquell servent es referia no va trigar a arribar. El regne va ser envaït i el rei va haver de fugir perseguit per homes que volien fer-li mal, però va arribar un moment on el camí de fugida s’acabava, només quedava un gran precipici davant seu i els cavalls dels seus enemics cada cop s’escoltaven més a prop. En aquell moment de desesperació en el que res no podia anar pitjor, el rei es va enrecordar de l’anell, se’l va treure del dit i va obrir el missatge. Va desplegar a poc a poc el minúscul tros de paper i va llegir interiorment: Això també passarà. Pocs segons després que el rei llegís aquelles paraules els cavalls van començar a escoltar-se cada cop més lluny fins a arribar al punt que el soroll va desaparèixer. Els perseguidors devien haver-se perdut, o potser van equivocar-se de camí, el fet és que mai el van trobar. Aquelles paraules que va tenir la sort de llegir van resultar miraculoses. Amb el temps, el rei va aconseguir tornar a reunir el seu exèrcit i va poder recuperar el seu regne; i, el dia de la gran celebració per la tornada del rei, en el que ell se sentia molt orgullós de si mateix, el vell servent, que seia al seu costat, va dir-li:

-Torna a llegir el paperet que et vaig donar.- I així ho va fer el rei. Va agafar l’anell i de nou va llegir aquelles paraules: Això també passarà. D’aquesta manera el rei va poder entendre que aquella immensa alegria que l’envaïa tampoc duraria per sempre, igual que no ho va fer aquell horrible moment en què tot semblava perdut.

Quan va acabar l’obra d’Èdip Rei, aquest conte em va venir al cap de seguida; vaig començar a replantejar-me com, si Èdip hagués disposat d’aquest valuós missatge, la història podria haver canviat per complet.

Èdip va aconseguir trobar-se en el punt més alt, sent rei i podent contemplar la seva pròpia i la dels seus estimats com una gran vida; el seu error va ser creure que podria durar per sempre. Ell mai hauria pensat que en algun moment la seva vida es desmuntaria tan ràpid en un instant, i, per això, quan va passar va arribar a la màxima desesperació, traient-se així els ulls. Res mai no dura per sempre, igual que mai no pot haver res bo sense res dolent, ja que un mai podria arribar-se a entendre sense l’altre.

Estimat Èdip, tan de bo algú t’hagués dit mai: Això també passarà.

 

Èdip i Antígona exiliats de Tebes (1843), Eugene-Ernest Hillemacher