Sòfocles (496 – 406 o 405 aC) va ser un dels tres grans dramaturgs tràgics de l’antiga Atenes, juntament amb Èsquil i Eurípides. Va fer vàries innovacions en la tràgedia grega; va reduir les intervencions del cor, va afegir un tercer actor, els persontges podien qüestionar el paper dels déus, etc. Es conserven set tràgedies completes de les 123 obres que va escriure. Aquestes reben el nom d’Antígona, Èdip Rei, Electra, Àiax, Les traquínies, Filoctetes i Èdip a Colonos.

Èdip Rei és un clàssic de la literatura occidental que pertany al cicle de Tebes, escrita al segle V a.C aproximadament, durant el període d’esplendor d’Atenes i de la seva democràcia.

És una obra tràgica on el protagonista de l’obra, un heroi d’especial grandesa moral, s’enfronta al seu propi destí i rep un aprenentatge a través del seu sofriment. 

L’obra narra la història d’Èdip, príncep de Tebes, fill de Laios i Iocasta. Poc abans que Laios i Iocasta es casessin, l’oracle de Delfos els va advertir que el fill que tinguessin arribaria a ser assassí de son pare i espòs de sa mare. Laios, en veure néixer el seu primer fill, va encarregar a un servent que el matés, però aquest es va limitar a abandonar-lo a la muntanya, lligat pels peus a un arbre. D’aquí li ve a Èdip el seu nom (‘peus inflats’). Un pastor anomenat Forbas l’allibera i el porta a la seva ciutat, Corint, on el rei Pòlib i la seva dona Mèrope l’adopten. 

Quan Èdip s’assabenta de l’existència de la profecia només troba una sortida per evitar que la predicció s’acompleixi: allunyar-se de Corint.

Abandona la ciutat i, en una cruïlla de camins, es troba amb un senyor acompanyat per uns quants servents que el tracten amb menyspreu. Èdip perd el control i els mata: només se salva un dels criats, que aconsegueix escapar.

Va continuar el seu camí sense imaginar-se que en aquell precís moment s’havia acomplert una part de la predicció, perquè l’home que va assassinar no era altre que Laios, el seu pare.

En arribar a Tebes, va trobar que la ciutat estava terroritzada per l’Esfinx, un monstre amb cos de lleó i cara humana. Aquesta va presentar-li un enigma, el qual va endevinar, alliberant així als ciutadans de la ciutat. Per a agrair-l’hi el poble de Tebes nomena Èdip rei, i li dóna la mà de Iocasta (la seva mare), ja que el seu marit havia sigut mort.

Més endavant, la ciutat va patir una pesta que només s’acabarà si el culpable de la mort de Laios és desterrat. Èdip va començar a investigar per a trobar al culpable. Va demanar cridar Tirèsias, un endeví cec, el qual li va dir que ell era el culpable de la mort de Laios. Èdip no el va creure.

Tot seguit arriba un missatger informant que el pare d’Èdip és mort. Per a resoldre dubtes, va fer cridar a l’únic home que es va salvar en l’assassinat de Laios. En les declaracions del criat, Èdip va comprendre que era ell el culpable de la mort del seu pare. Se n’adona també que és casat amb la seva mare, complint-se així tota la profecia.

En el desenllaç, Iocasta se suïcida i Èdip es treu els ulls i abandona Tebes.

Èdip no és un heroi en el sentit èpic de la paraula, sinó un heroi tràgic que salva el poble de la calamitat per mitjà de la mateixa destrucció. La seva heroïcitat consisteix a arribar al final de la seva recerca, de la seva lluita, sense defallir, malgrat la por que li pot fer el seu propi final.

Èdip accepta en tot moment la voluntat dels déus, ja que són els més savis i ningú pot escapar-se del seu destí, i el càstig que ell mateix va establir per al culpable de l’assassinat del rei Laios. Èdip es troba en una posició de ser culpable sense culpa, és a dir, sense ser-ne conscient, tot i que ell es considera culpable de totes les desgràcies.

La seguretat inicial amb què apareix Èdip es desfà progressivament, a mesura que descobreix qui és realment. Aquest procés d’autodescobriment produeix la destrucció final, el que ens porta a determinar el conflicte tràgic que es planteja a Èdip Rei: Què és millor, viure en la ignorància o conèixer la veritat encara que ens faci mal?

El paper de Tirèsies és molt important en aquesta obra, ja que, malgrat la seva ceguesa, és un endeví savi i respectat per tothom, a qui els personatges principals li demanen que reveli els oracles. Aquesta simbologia ens explica que no fa falta tenir ulls (vista) per adonar-te’n de la realitat. Per aquest motiu, quan Èdip veu que Iocasta se suïcida, es treu els ulls.

Així doncs, Edip Rei és una obra considerada de les més “tràgiques” de Sòfocles, la qual ens fa reflexionar sobre el valor que tenen les veritats i la tragicitat d’aquestes, però necessàries alhora per poder ser conscient de la realitat i poder esdevenir una persona bona i justa. Personalment, he gaudit molt amb aquesta obra, ja que vaig tenir la gran oportunitat de poder treballar-les amb més profunditat a Literatura Universal. M’ha servit per reflexionar sobre la història i els valors i creences que es tenien antigament i poder jutjar els que actualment estan establerts. Alhora, crec profundament que els clàssics de la literatura haurien de restar en tots els àmbits de l’aprenentatge i de la vida.

Sòfocles (496 – 406 o 405 aC)

Mònica Rodríguez Rodríguez