Sempre he tingut una relació tibant amb el llibre de text. Més que com una eina essencial, l’he utilitzat com una eina inevitable.Serà perquè no he estat professor de Matemàtiques. Ells passen força bé amb regles, compassos, calculadores i, per descomptat, la pissarra. Tenen llibretes d’exercicis i problemes. Rarament els alumnes utilitzen un llibre de Matemàtiques (almenys pel que jo he vist). No requereixen d’explicacions denses i farragoses. Expliquen una cosa i de seguida es pot comprovar i practicar.Els altres no tenim tanta sort. Els professors de Ciències Naturals necessiten molts materials diversos (a vegades cars) i/o molt d’enginy per “reciclar” materials d’ús comú. Els de Socials tiren molt de la fotocopiadora (no?). Tenen l’Atles, que ben utilitzat pot ser el seu millor amic. Ah! Però que farien la majoria sense el llibre de text. Un tirà que no et dóna mai tot el que voldries, però del qual no pots passar.Una vegada vaig pensar que les editorials es podrien limitar a publicar milers de fulls independents monotemàtics, ben editats i en color, i fullets d’exercicis diversos a part. La idea és que cada professor pogués confegir un llibre de text a la seva mida.Però ara no  crec que sigui aquesta la mare dels ous. Crec que el llibre de text ens fica en un carreró sense sortida, en  un cercle viciós. Cada cop més el llibre de text em sembla un manual d’oposicions en miniatura. I no crec que la vida que volem per al nostre jovent sigui una oposició continuada.A l’Institut i a la Universitat es queixen que els joves no saben llegir, és a dir que no entenen prou el que llegeixen, que no saben llegir entre línies, que no són hàbils a deduir, que no fan inferències… Com els hem educat? Amb quines eines han treballat a classe?Al cap i a la fi, quines seran les eines del biòleg, de l’historiador, del geògraf, del sociòleg? Ordinadors, calculadores, instruments de precisió… i sobretot, llibres. Però no de text. Utilitzaran monografies, assajos, anuaris, recopilacions… Els anem preparant per llegir tot això?El llibre de text és l’eina principal de l’alumne a les escoles des del segle XVIII. Ho seguirà essent al segle XXI?

Qui som els culpables que el segle XXI

s’estigui semblant tant al segle XIX?

El títol ja ho diu, tots. Els mestres perquè no sabem passar sense el llibre de text. Els científics i els professors perquè no perden temps, no s’atreveixen o no saben divulgar per a adolescents i nens amb rigor, claredat i amenitat. Els comerciants (editors) perquè no poden o no volen córrer riscos. La societat en general, perquè encara no aprecia prou el llibre en totes les seves manifestacions.

 Com pot ser el llibre-llibre una eina d’aprenentatge?

M’imagino els alumnes anant a classe amb materials d’estudi (llibretes, carpetes, estoigs… potser un ordinador portàtil ultralleuger); els seus diccionaris, atles, etc. els trobaran a classe.L’escola té una gran biblioteca i n’hi ha una a cada classe (potser propis de l’aula o prestats per la biblioteca general). Pot haver´hi llibres de refèrència, però sobretot gran quantitat de llibrets de divulgació; llibres “per llegir” encara que estiguin il·lustrats; llibres d’idees i llibres de dades (anuaris, estadístiques, mapes, cronologies, genealogies… etc.). Llibres en gran quantitat.El professor pot presentar breument un tema i els alumnes triar-ne un llibre adequat. El fullegen com ja estan ensinistrats a fer (qui n’és l’autor, quant temps fa que està publicat, quin és el sumari i què creiem que ens diran els capítols, si té índex de termes… etc.) Què té a veure el llibre que han triat amb el que ha proposat el mestre? El mestre és el director de lectures. Ella o ell et guien, però la feina és de l’alumne. Llegeix i pren notes amb un mètode acordat. Comenta amb els companys.El professor torna a redreçar el tema, ara recollint les primeres impressions de les lectures. Què t’està dient el llibre? L’has triat encertadament? Com pots treure’n millor partit? Quines són les preguntes essencials sobre el tema? No cal que cada llibre ens les resolgui totes. El que tens a les mans te’n planteja de noves? Podem fer-li crítiques al llibre? El llibre de text no es deixava fer això.Quant el professor vegi que el moment és madur, pot proposar un treball en grup. Potser calgui una relectura més o menys ràpida del llibre o llibres que cada alumne ha pogut llegir (tothom no té la mateixa capacitat de treball ni cal que la tingui, altres virtuts hi posarà en joc). Es recorden les preguntes essencials i s’estudia si el llibre o llibres les respon i com. Es passa a una discussió en petit grup (tres, quatre o cinc alumnes) i se’n fa un petit dossier. Una presentació a classe dels dossiers i una nova gran discussió aprofundeix en les respostes. El professor, per descomptat modera i tanca el tema reconduint el diàleg i precisant-ne les conclussions. Al final es pot fer un dossier perfeccionat de grup o un d’individual, segons les necessitats de l’avaluació.Segons l’assignatura o el tema interdisciplinar, es poden fer sessions de càlcul, d’amidatge, d’experimentació… etc. La qüestió és treballar i pensar. I no està de més tenir llibres de text a la classe per a consultes puntuals o per acudir al cànon organitzatiu dels coneixements. Però no caldria que el llibre de text fos una compra anyal feixuga. Els llibres els posaria l’escola (sense impedir que cada alumne n’aportés de seus; al cap i a la fi, veiem el llibre com una propietat valuosa, no com un bé fungible). No caldria reciclar-los per a un germà o per a un col·lega que els rebria, potser, guixats i rebregats. Els llibres, senzillament, hi serien, com en una biblioteca i els aportaria l’estat o les donacions generoses de particulars. S’eliminaria el problema de la gratuïtat dels llibres. Al cap i a la fi molts governs autonòmics ja es plantegen de subvencionar-los. I és que l’escola són principalment les parets i el mobiliari? (amb tot el respecte per l’esforç informatitzador i de creació de laboratoris de les administracions).Les editorials potser haurien de canviar la manera de treballar. Haurien de demanar als professionals llibres de divulgació que podrien ser més lliurement redactats, amb més espontaneïtat; amb l’obligació d’usar un determinat llenguatge (afí al que ara s’anomena “lectura fàcil”) i una determinada claredat de plantejaments. Cada editorial en podria oferir una bona munió aplegada per criteris d’edat. L’escola o institut rebria un bon xec del Departament per la compra inicial i per l’ampliació o renovació anyal. Els mestres podrien fer-ne la tria que s’adeqüés a la seva “llibertat de càtedra”.En fi, aquesta és només una utopia, potser, possible.