supernova

Aquesta imatge impressionant mostra el que queda de l’explosió d’una supernova que van veure astrònoms xinesos al cel de l’any 1054. (Bé, aquest és l’aspecte que tenia fa 6500 anys, que és la distància a la que es troba de nosaltres en anys-llum).

En aquest enllaç hi trobaràs més informació.

Està feta des del punt de vista privilegiat del telescopi espacial Hubble, en òrbita al voltant de la Terra.

vida de les estrelles

Les estrelles són grans masses de gasos, principalment hidrogen i heli, que emeten llum.
Es troben a temperatures molt elevades. Al seu interior hi ha reaccions nuclears.

Els estels evolucionen al llarg de milions d’anys. Neixen quan s’acumula una gran quantitat de matèria en un lloc de l’espai. Es comprimeix i s’escalfa fins que s’inicia una reacció nuclear, que consumeix la matèria, convertint-la en energia. Els estels petits la gasten lentament, i duren més que els grans.

Segons la massa que tenen en formar-se tindràn un cicle diferent:

Les estrelles amb molta massa (a partir del triple que el Sol) poden acabar el seu cicle esdevenint una supernova, una estrella de neutrons (o púlsar) o un forat negre.

llegeix l’article complet:  univers bàsic

ampliació +  info:  exoplanetas

l’univers mecànic de Newton

Isaac Newton (1643 -1727) va portar més enllà les teories de Kepler i Galileu:  va imaginar que la gravetat de la terra influenciava la Lluna i  va deduir les lleis fonamentals de la mecànica celeste:

– Llei de la inèrcia. Tot cos té tendència a mantenir el seu estat de moviment mentre no actui sobre ell una força externa.

– Llei fonamental de la dinàmica. La força és igual a la massa per l’acceleració.

– Llei de l’acció i la reacció. A tota força sempre se li oposa una reacció de la mateixa magnitud però de sentit contrari.

Newton va demostrar que la força gravitatòria disminueix segons el quadrat de la distància i que això dóna origen a les lleis de Kepler del moviment planetari.

– Llei de la gravitació universal: Entre dos cossos s’exerceix una força d’atracció directament proporcional al producte de les seves respectives masses i inversament proporcional al quadrat de la distància que separa els seus centres de gravetat.

Amb aquestes lleis va establir els principis bàsics de la mecànica teòrica.

Biografia d’  Isaac Newton

concurs d’oratòria

Les regles de joc seran aquestes:

1. Uns minuts abans de començar es tirarà una moneda a l’aire. El guanyador escollirà la seva posició en el debat (a favor o en contra). L’altre tindrà el primer torn de paraula.

2. Cada participant tindrà 30 segons per a exposar el seu punt de vista, i després hi haurà un diàleg de cinc minuts (després de la primera ronda seran 8 min.) en què es contraposaran les dues opinions.

3. En acabar, el públic valorarà (en secret) quin dels participants ha defensat millor la seva opció, tenint en compte que cal:

– Ser convincent en els arguments utilitzats.

– Expressar-se de manera clara, ordenada i fluïda.

– Ser capaç de construir un diàleg (no un monòleg), escoltant l’interlocutor i donant rèpliques a les seves intervencions, mostrant respecte, sense interrompre ni desqualificar.

4. Es valorarà cada apartat amb un punt, o sigui que el resultat pot ser 3-0 o bé 2-1. El participant que sumi més punts passa a la ronda següent.

Quadre d’eliminatòries: concurs-oratoria.pdf   actualitzat!

Temes de debat: temes-concurs-oratoria.pdf

Eratòstenes i la mesura de l’esfera terrestre

Eratóstenes (276 – 194 a. de C.). Va ser un dels primers científics. Una de les seves principals contribucions a la ciència i a l’astronomia va ser el el mesurament de la terra, que va fer amb mitjans molt senzills i amb una precisió admirable.

font: culturaclasica.com

Documents a consultar:

Biografia: Eratòstenes

Càlcul de la mesura de l’esfera terrestre:  càlcul d’Eratòstenes   –  calcul general per a qualsevol punt 

Shigeru Ban

 Pavelló japonès a l’expo Hannover 2000

Fragment d’una entrevista a l’arquitecte japonès Shigeru Ban:

SB: La durabilidad de un edificio -o su tiempo de vida- no tiene relación con la durabilidad de los materiales que lo componen. La madera, por ejemplo, es muy frágil a la humedad y a las termitas, pero en Japón existen templos y santuarios de madera de más de quinientos años. De hecho, existe un tradicional sistema de uniones de madera para reemplazar las partes dañadas por nuevas. La vida de un edificio depende en realidad de si la gente desea o no conservarlo.

Por ejemplo, mi iglesia de papel en Kobe sigue aún en pie después de ocho años, a pesar de que fue pensada como provisoria. A la gente le gusta, a punto tal de haberse convertido en un símbolo de la ciudad y así asegurar su permanencia. Por el contrario, durante la denominada economía de burbuja, en Japón se construyeron explosivamente edificios de hormigón y acero que luego debieron ser derribados para construir otros. A pesar de su materialidad, su condición fue temporal.

Por lo general, la crítica suele rotular mi trabajo de ecologista. Sin embargo, cuando comencé a desarrollar estructuras de papel hacia mediados de los ochenta, nadie hablaba de reciclaje o de desarrollo sustentable. Utilicé tubos de papel sólo porque no tenía suficiente presupuesto como para permitirme madera. Y luego desarrollé este sistema más y más, pues tenía la convicción de que podía potencialmente reemplazar a la madera. Pero nunca tuve en mente el desarrollo sustentable -ese tema apareció mucho después. Sin embargo, en el caso específico del pabellón japonés de la exposición de Hanover, deliberadamente produje un edificio de material reciclable pues existía un requerimiento al respecto del gobierno y, además, ese era el tema de la misma exposición. Por otra parte, las exposiciones universales deben ser desmanteladas luego de seis meses y suponen un gran desperdicio de recursos naturales. Por esto me propuse hacer un edificio cuyo material fuera en gran parte reciclable después de que ésta terminara. Pero, como decía anteriormente, esto fue hecho a propósito para la exposición.

(si vols pots llegir l’entrevista sencera aquí)

 

Lloc web de Shigeru Ban: Shigeru Ban Architects

Crystal Palace. London 1851.

 Foto: Wikipedia commons

El Crystal Palace, construït a Londres el 1851 per a allotjar la primera Exposició Universal, va ser el primer gran edifici públic en el que no hi havia cap referència a estils arquitectònics anteriors. Representava una concepció totalment nova.

Joseph Paxton, un jardiner que havia construït hivernacles molt innovadors, va rebre l’encàrrec de fer un projecte, ja que els 245 que s’havien presentat a concurs no convencien els organitzadors. La proposta de Paxton es podia tenir a punt en molt poc temps, i el seu cost era inferior a totes les altres. La solució va ser una obra mestra de l’estandardització. Les columnes de ferro, les bigues i els panells de vidre tenien mides coordinades, i es van fabricar en tres mesos. En tres mesos més es va muntar l’estructura.

L’obra va ser un gran èxit. El diari The Times publicava (2 de maig de 1851):

“Per sobre dels visitants s’eleva un arc lluminós, encara més alt i espaiós que les voltes de les nostres catedrals més nobles. A un i altre costat la vista sembla gairebé ilimitada”.

L’edifici es basava en una estructura de ferro molt lleugera i esvelta. Les parets i sostres eren totalment de vidre. Les seves enormes dimensions es poden qualificar d'”indeterminades”, ja que en realitat es tracta d’un sistema que es pot adaptar a diferents solucions sense perdre les seves característiques. La seva coherència es basa en la repetició d’elements, enlloc de l’harmonia entre les parts pròpia de l’arquitectura anterior.

La repetició d’elements treia partit de les noves possibilitats tècniques de la indústria, que permetien donar forma a noves funcions i noves formes de vida. Aquesta nova arquitectura es basava en la confiança general en el progrés cientifico-tècnic, en la capacitat de l’home per descobrir les lleis naturals i per transformar el món.

 

Algunes informacions complementàries sobre aquest famós edifici:

Articles sobre l’ Exposició universal de 1851, i el Crystal Palace a la wikipedia.