Foto: Wikipedia commons

El Crystal Palace, construït a Londres el 1851 per a allotjar la primera Exposició Universal, va ser el primer gran edifici públic en el que no hi havia cap referència a estils arquitectònics anteriors. Representava una concepció totalment nova.

Joseph Paxton, un jardiner que havia construït hivernacles molt innovadors, va rebre l’encàrrec de fer un projecte, ja que els 245 que s’havien presentat a concurs no convencien els organitzadors. La proposta de Paxton es podia tenir a punt en molt poc temps, i el seu cost era inferior a totes les altres. La solució va ser una obra mestra de l’estandardització. Les columnes de ferro, les bigues i els panells de vidre tenien mides coordinades, i es van fabricar en tres mesos. En tres mesos més es va muntar l’estructura.

L’obra va ser un gran èxit. El diari The Times publicava (2 de maig de 1851):

“Per sobre dels visitants s’eleva un arc lluminós, encara més alt i espaiós que les voltes de les nostres catedrals més nobles. A un i altre costat la vista sembla gairebé ilimitada”.

L’edifici es basava en una estructura de ferro molt lleugera i esvelta. Les parets i sostres eren totalment de vidre. Les seves enormes dimensions es poden qualificar d'”indeterminades”, ja que en realitat es tracta d’un sistema que es pot adaptar a diferents solucions sense perdre les seves característiques. La seva coherència es basa en la repetició d’elements, enlloc de l’harmonia entre les parts pròpia de l’arquitectura anterior.

La repetició d’elements treia partit de les noves possibilitats tècniques de la indústria, que permetien donar forma a noves funcions i noves formes de vida. Aquesta nova arquitectura es basava en la confiança general en el progrés cientifico-tècnic, en la capacitat de l’home per descobrir les lleis naturals i per transformar el món.

Algunes informacions complementàries sobre aquest famós edifici:

Articles sobre l’ Exposició universal de 1851, i el Crystal Palace a la wikipedia.