Aqui podeu penjar els vostres treballs, publicant-los en forma de comentari.
D’altra banda, cada alumne ha de fer almenys un comentari (constructiu!) sobre algun dels treballs. Això ho heu de fer afegint el comentari a l’article que hi ha a sobre d’aquest…
Un dia qualsevol d’un cuiner
Comença la jornada d’un cuiner. Es posa el davantal, i entra a la cuina. Allà es troba amb els ajudants, avui han de fer un sopar important.
Encén el foc i posa una cassola de fang on hi farà el fricandó. Un dels cambrers, comença a parar la taula de fusta, amb les tovalles, gots i plats de vidre. Al mig de la taula hi posa un gerro de ceràmica amb flors naturals.
Per il•luminar la sala hi ha tres espelmes per taula, per donar-li un toc més íntim.
Tornant a la cuina, el cuiner treu el pernil salat d’una cambra del rebost, com el formatge, les olives, el vi, etc. El rebost és fred i sec, per tal que els aliments no es facin malbé.
Ara toca treure la cassola del foc, però toca la ceràmica i es crema. Ha de recordar de posar-se les manobles per tal de no fer-se mal. Remena la cassola amb una cullera de fusta i quan creu que ja és al punt, ho serveix en un plat de porcellana.
Els postres necessiten un suc de taronja per acompanyar. Per fer-lo, utilitza un estri semicircular que té foradets i que sigui d’alumini, amb un bol just a sota que reculli el suc que cau.
El sopar ja està preparat, només cal que arribin els convidats.
Ariadna Simón
Anna Giralt
Èlia Campreciós
C.M.C.
Ja tocaven les 8 del matí d’un Dimecres 5 de Novembre de 2008 a l’assolellada ciutat de Sant Feliu de Llobregat.
El Joan vivia en una petita casa a les afores del centre urbà, tocant a la muntanya de Collserola, en una casa petitona però molt ben construïda, ja que aprofitava durant tot el dia la colar del sol a través d’unes grans vidrieres i una calefacció que venia produïda per mitjà d’unes plaques tèrmiques situades al terrat de la casa.
En Joan, com era habitual, es va despertar amb el soroll repetitiu d’un rellotge de paret que tocava fortament les 8 en punt des del menjador. Aquest rellotge de paret li agradava molt perquè l’avi Joaquim l’havia fabricat feia 5 anys amb la típica fusta dels Pirineus: el faig.
En Joan tenia 15 anys i anava a la classe de 1r de Batxillerat a l’escola Mestral, tocant a una antiga fàbrica de carbó anomenada “Sanson”.
Era un noi alt i prim, la seva estatura no sobrepassava la mitjana dels nois de la seva classe, tot i que sempre havia estat un dels més alts. Tenia uns ulls petits i foscos que ocupaven mitja cara i l’altre mitja estava ocupada per un nas de ganxo i uns petits llavis que resseguien tot el contorn de les galtes. Però, tot i així, era un noi ben normal i amb els interessos de qualsevol altre noi de la seva edat.
Com passava cada matí, el seu pare li havia deixat preparada la taula de l’esmorzar amb pa, melmelada i llet fresca. En Sebastià (el pare d’en Joan), s’havia de llevar cada matí a les 7 en punt, ja que havia d’estar a l’estació de Sants de Barcelona a les 8 en punt, tot i que sempre arribava uns 5 minuts tard.
Per arribar a l’estació de Sants, en Sebastià feia servir l’últim model de cotxe que utilitzava l’energia solar per moure’s. Era un cotxe mitjanament gran, de quatre portes i amb una mena de capó amb forma de punxa de on sobresortien 10 mini plaques solars per tal d’obtenir l’energia necessària per moure’s. Les rodes estaven fabricades d’una mena de teixit flexible derivat de fulles de pi. Normalment s’havien de canviar cada 5 anys, ja que el desgast provocat pel pes del cotxe d’alumini feia que amb menys de 4000 km ja no quedessin rodes.
Les fulles de pi s’havien fet les reines del comerç, ja que la seva fabricació era molt ràpida i feia possible l’obtenció de molt material en poc temps.
La mare d’en Joan treballava a l’ajuntament de la ciutat de Sant Feliu de Llobregat.
La Lluïsa era l’encarregada d’organitzar tots els procediments per al rendiment i l’aprofitament de terres pel cultiu d’arbres energètics, és a dir, arbres modificats genèticament per tal de produir més quantitat de fusta pel seu radi. Aquest avanç científic havia ajudat els últims anys a augmentar la capacitat d’obtenir energia a partir de la crema de fusta.
Tot i així, gràcies a l’energia solar, l’energia eòlica i l’energia hidràulica, mai havia faltat electricitat per a ningú.
En Joan es va posar els texans, la samarreta de cashmere, el jersei de cotó i les sabates fetes de sarga, una planta que feia capaç la fabricació de teixits resistents al dia a dia.
Feia 2 anys s’havia creat un nou model de sabata que s’havia fet la moda d’aquesta última temporada. Consistia en una sabata amb una forma arrodonida de la punta i una sola de fusta i fixacions d’alumini, amb una tela de sarga que donava un toc blau i gris que feia que passés desapercebuda per tot arreu.
A l’acabar d’esmorzar va agafar l’autobús de cada dia, un verd amb ratlles blanques. A ell li agradava molt perquè gairebé no feia soroll, ja que funcionava amb electricitat.
Com amb els cotxes, també feien servir les mateixes rodes, l’únic que en aquest transport era necessari augmentar a 10 el nombre de rodes per autobús.
Com cada Dimecres a primera hora, tocava física, però en Joan va començar amb mal peu, perquè s’havia deixat la calculadora solar. Després tocava dibuix tècnic, a en Joan li agradava molt el dibuix tècnic, perquè en aquell trimestre estaven aprenent com construir un recinte compacte per guardar materials orgànics per a la reutilització com a adob per a les plantes.
Durant les primeres hores de tots els dies no acostumava a parlar gaire amb ningú.
No era fins després de la primera hora d’esbarjo, que en Joan ja començava a parlar amb els seus amics. Acostumaven a parlar dels partits de criquet, però aquell dia va aparèixer el tema de quin futur els hi esperava com a treballadors.
En Joan sempre havia volgut treballar com ho feia el seu pare, amunt i avall portant la fusta i càrregues d’energia d’aquí cap allà, sense parar. El seu pare sempre li explicava els problemes de feina que havien tingut, perquè normalment els territoris productors de fusta energètica no volien pagar els interessos de manteniment de transport, així que més d’un cop s’havia d’haver enfrontat, ja que la venda de fusta per poder crear electricitat per a l’home ja li costava a la societat un nombre força gran d’impostos.
Després de l’esbarjo tocava matemàtiques, seguidament una nova matèria que havien posat aquesta any, anomenada Ciències pel Món Contemporani. Malauradament, aquell mateix dia havien d’entregar una redacció que en Joan no havia preparat molt bé.
Consistia en imaginar com seria el dia a dia d’una persona normal si existís alguna mena d’energia natural que no fos la fusta, el sol, l’aigua o el simples llampecs d’energia elèctrica que ajudés a la producció d’electricitat, i fins i tot que també amb derivats d’aquest mateix material poguessin fer tot tipus de productes d’ús quotidià però molt més fàcil de fabricar-los. El professor va posar un exemple, va dir que els actuals bolígrafs de ferro i tinta que feien servir des de sempre es podrien substituir per alguns altres d’algun altre material molt més flexible i de fàcil producció.
En Joan no sabia imaginar un cotxe que no funcionés amb sol o electricitat, com n’era un exemple el cotxe del seu pare o l’autobús amb que viatjaven cada dia. Tampoc podia imaginar cap altre manera de poder viatjar, si no era amb tren de carbó o de fusta energètica, ni tampoc poder substituir els vaixells hidràulics, que tenien el sistema més innovador en l’aprofitament de la força marina per moure’s sobre l’aigua. En Joan creia impossible l’aparició d’una substància com aquesta.
Després d’estar tota l’hora de classe discutint sobre aquesta redacció, va arribar l’hora de castellà. En Joan es va sorprendre molt al veure que la seva professora ja havia corregit els exàmens. Ell creia que li havia anat pitjor però sorprenentment va aprovar amb un 6,8.
Durant l’hora de dinar el tema de conversa va ser la nova pel•lícula del director americà Steven Spielberg, que tractava sobre el canvi climàtic en un futur pròxim a causa de la contaminació ambiental a partir de l’emissió massiva de CO2 a l’atmosfera en relació a un augment de la població desproporcionat.
L’horari de tarda consistia en, a primera hora, Psicologia, i després Anglès. Li van passar força més ràpid que totes les altres classes.
A dos quarts de 5 va haver de marxar corrents perquè havia d’agafar l’autobús, ja que sinó aquest no tornava a fer el mateix recorregut fins a les 6 perquè s’havia de recarregar el motor elèctric cada mitja hora.
Sempre intentava marxar una miqueta abans d’anglès per no arriscar-se, però aquell dia no va poder ser així i es va haver d’esperar a la biblioteca amb un altre company de classe.
Van estar parlant força estona de les pròximes vacances d’hivern. El seu company, l’Agustí, li va explicar que marxaria durant una setmana al sud d’Àfrica amb la família. Li va explicar acuradament el que faria tots els dies i quines zones visitaria, però sobretot li va voler explicar amb molta precisió el vaixell que agafarien des del port de Barcelona. Seria un vaixell blanc molt gran amb forma de bombolla aplanada amb un motor hidràulic de 30 dofins, és a dir, que utilitzava la força del mar i la multiplicava per 30 per tal de moure’s a molta més velocitat.
A en Joan no li interessava gaire tot aquest món dels vaixells, però no tenia més remei que escoltar-lo fins que passés el pròxim autobús.
Van estar parlant durant mitja hora sobre el tema del vaixell, o millor dit, l’Agustí va estar parlant mitja hora, fins que en Joan va treure el tema de Ciències pel Món Contemporani. Ell trobava totalment improbable el fet de que pogués existir una matèria tant estranya i tant eficaç, com la que havia descrit el professor a classe.
Si pogués existir una matèria com aquella, tot el consum de fusta que s’utilitzava i es cultivava arreu del món seria innecessària. Si tot és pogués crear i traslladar amb molta més rapidesa ja no hi haurien problemes de transport a llargues distàncies, potser fins i tot podria ser possible construir bolígrafs en sèrie.
Però tot això era una mica fantàstic. La natura era la font principal de la societat, sempre havia estat així, i al llarg dels anys havien après a manipular-la com si la humanitat l’hagués creada.
Al cap d’uns minuts de discussió, en Joan i l’Agustí van agafar l’autobús de camí al carrer Pascual. Al baixar de l’autobús es van acomiadar i en Joan va anar corrents a casa seva per berenar i posar-se a estudiar. La seva mare li havia preparat un vol de cereals de blat de moro amb la llet que havia sobrat del matí, ja que cada matí portaven llet fresca.
En Joan va estar estudiant gairebé tota la tarda fins que va arribar el seu pare. Així que va arribar van anar caminant fins a un petit parc eòlic al costat de l’ajuntament on treballava la seva mare, i a on acostumaven a jugar a criquet amb un sèrie de companys de feina del seu pare.
Van arribar a casa tocades les 9 de la nit, quan ja es feia fosc i les llums dels carrers ja es començaven a encendre. La seva mare els estava esperant amb els plats a taula. Aquella nit tocava sopa, conill i maduixes fresques del mercat.
Quan van acabar de sopar, en Joan va marxar cap a d’alt a l’habitació i va baixar la persiana perquè no entrés fred. A la seva habitació hi havia dues persianes d’alumini, una darrera el capçal del llit i una altra just davant de la taula d’estudi. El marc de les finestres estava fet de fusta, i tot i que a l’hivern passava una mica d’aire, protegia prou bé l’escalfor permanent de la casa.
Ja portava un dia prou esgotador per posar-se a llegir, així que es va posar el pijama i es tapà dintre al llit amb una manta més gruixuda per a aquests dies de fred.
Quan quasi bé eren les 11, en Joan es trobava ja immers en un somni profund, que potser era a dintre d’un món amb petroli.
Un dia qualsevol
Eren les 7 quan la mare va entrar per despertar-me i avisar-me que si no em dutxava a velocitat de la llum no podria dutxar-me per la nova instal•lació de la canonada d’aigua que, pel que semblava, començaven a les set i quart. Vaig tenir el temps justíssim per escollir la roba i les sabates i endinsar-me a una gran velocitat dins dels rajos d’aigua calenta… ” No m’estranya que hagin de canviar les canonades, fan un soroll horrible!” vaig pensar mentre que, per art de màgia, va desaparèixer fins a l’última gota que en rajava. Vaig vestir-me el més aviat possible i vaig esmorzar procurant no perdre massa temps. Feia tard però no era un gran impediment, vaig agafar la bicicleta i no vaig deixar de pedalar fins a arribar a la porta de l’escola, una enorme porta metàl•lica que faria por en qualssevol de les pel•lícules de Hitchcock.
Durant la resta de les avorrides classes vaig estar jugant amb el llapis i observant, per la finestra, els grans molins de vent que utilitzava l’escola per obtenir l’energia necessària. Vaig seguir aquells cables recoberts de resina i em vaig imaginar les voltes que haurien de donar fins arribar al fluorescent que tenia just a sobre del meu cap. Tenia clar que jo no havia nascut per estudiar sinó per descobrir coses grans, coses que canviarien el món! Volia dedicar-me a la investigació de noves energies que fossin més rentables i tant netes com les actuals.
Quan vaig arribar a casa estaven acabant de posar les últimes canonades de fibra de carboni i es dirigien cap al sostre per empalmar el calefactor am les plaques fotovoltaiques per poder escalfar l’aigua
Carles Cañero
Marc Garcia
Adrià Rius
Alba Prieto, Marc Udina, Sandra Illa
Ciències del món contemporani:
UN DIA QUALSEVOL
“Les vuit? Com pot ser que sigui tan tard? Mira que quedar-me adormida al sofà.. fins i tot als casaments arribo tard, l’Alba no m’ho perdonarà mai. Ostres! I a més, he de dur els anells.. no puc perdre més temps.” Això és el que pensava el divuit de maig, un dia especial sobretot per la meva millor amiga, tot i que la meva mala sort es posava a prova com la resta de dies. Tot just després de maleïr-me per la meva infinita turpitud, vaig recórrer tot el pis en busca dels anells. Vaig anar directa al tocador, em vaig posar el passador del cabell, que estava realment congelat. Vaig posar-me les ulleres mentre em cordava els botons de fusta fosca del vestit magenta, i vaig adonar-me de que la fredor del color metàl•lic de les ulleres no combinava gens amb el color viu del vestit. I vaig pensar: “quan sigui més gran inventaré algun mecanisme per poder veure bé sense ulleres”. Vaig agafar la bossa, vaig baixar les escales i paaam! Quina patinada vaig fer. Sempre em passava quan plovia, era la maleïda sola de les sabates. En aixecar-me, vaig adonar-me que els porticons estaven oberts, i, com que plovia, el terra estava tot moll. Vaig tancar-los i vaig adreçar-me un altre cop cap al cotxe. Vaig sortir intentant evitar el contacte amb l’aigua que queia. En arribar al cotxe, em vaig acabar de desesperar: m’havia oblidat de carregar-ne la bateria. L’únic que se’m va acudir va ser trucar al meu veí. Vaig agafar el mòbil i, mentre marcava el número, se’m va caure al terra i va quedar esmicolat. Hauria d’haver recollit els trossets de vidre, però no tenia temps. Vaig agafar el primer taxi que va passar i li vaig demanar al conductor que em portés el més ràpid possible a l’església. Malauradament, hi havia molt de trànsit. Semblava que tots els barcelonins s’haguessin posat d’acord per sortir de casa al mateix instant. Per contenir els nervis i no posar-me de mal humor, vaig decidir oblidar-me de tot, observant l’entorn. El veí de la cantonada estava guardant la seva mànega, que de tant vella que era, ja s’havia rovellat. Uns metres més endavant, una senyora de mitjana edat recollia les deixalles que se li havien caigut al descosir-se-li la bossa d’escombreries. Amb cara d’indignació, la dona li explicava a una veïna que calia arreglar el més aviat possible els contenidors, ja que el metall trencat de la seva tapa podia causar algun accident. Dues cases més enllà, una parella de transportistes carregaven una televisió de la millor fusta del mercat, deuria ser caríssima! Arribant a l’església, vaig veure com una dona es lligava el cordó de la cintura del xandall, però tot d’una se li va trencar. La jove es va quedar en roba interior al mig del carrer. Tot i que em va saber greu per la pobre noia, no vaig poder evitar una rialla desbocada, que va acabar en sec amb la interrupció del conductor que em comunicava que ja havia arribat al meu destí. Va ser aleshores quan el món se’m va caure al damunt. –són trenta-dos vuitanta- va dir el conductor amb una veu estrident. Només duia un bitllet de cinc, així que em vaig veure obligada a pagar amb targeta. Com que tenia tanta pressa, en sucar la ploma al tinter per firmar el rebut, va caure’m la tinta damunt del seient del copilot. Com que n’estava farta de la meva inesgotable mala sort, vaig agafar la targeta i vaig decidir sortir del vehicle. Casualment, hi havia un toll a l’inici de l’escalinata de l’església. Vaig ensopegar amb una pedra del camí i la targeta em va relliscar, caient al bell mig del toll i es va desfer d’immediat. A més, com que el terra s’havia mullat, estava tot enfangat i les sabates noves de trinca, inicialment de color blanc, em van quedar d’un color marronós.
I per sort, i em pensava que mai podria utilitzar aquesta expressió, quan vaig entrar a l’església encara no havia entrat la núvia, em vaig asseure al costat de tots els meus amics per veure com entrava l’Alba.
*Hem fet un quadre explicant els canvis que suposarien els fets que hem esmentat.
Ja tornem a la rutina del despertador, i quina nit he passat! Després d’haver estat dormint durant un mes al llit de làtex natural de la tieta Laureana, ara al dormir al meu llit de llana, l’esquena em fa molt mal. Bé, ja va sent hora que m’aixequi del llit i em prepari l’esmorzar, que sinó faré tard el primer dia d’escola.
Ostres! Se m’ha caigut la llet a les tovalles de lli! Ara hauré de perdre el temps ficant-les a la rentadora abans que arribi la mare. I a sobre no sé com funciona la rentadora nova, ja que l’altre estava rovellada. Per fi ja ho tinc tot enllestit. Ara només em falta baixar la brossa d’ahir. Vaja, ja no queden bosses folrades de doble paper perquè els lixiviats no penetrin i es trenqui la bossa a mig camí. N’aniré a comprar després de futbol.
Quin ensurt! Al sortir a estendre la roba, he trobat un pobre colom mort just al costat de la instal·lació elèctrica. Segurament, el meu pare en posar en marxa l’electricitat a l’arribar de les vacances es va deixar el porticó obert i el colom deu haver passat allà la nit a la part en què el recobriment de fusta està bufat per la humitat i s’ha esquerdat, llavors, el colom deu haver posat la poteta just a l’escletxa i els cables l’han electrocutat.
Vaig a buscar en Pere, que el seu pare ens portarà a l’escola amb l’automòbil hidràulic nou que s’ha comprat molt econòmic, perquè no va amb rodes de cautxú que són molt cares i funciona amb un mecanisme semblant al d’un tanc.
De camí a l’escola, com que hi ha un llarg trajecte i l’automòbil es desplaça a no gaire velocitat per no contaminar tindrem temps d’explicar-nos les aventures de l’estiu.
En Pere s’ha quedat bocabadat quan li he explicat que vaig anar a passar un mes a casa de la meva tieta que viu al Brasil. Vaig anar amb la meva família al port de la capital on surten globus aerostàtics de llargs trajectes. Era un globus impressionant, estava cobert, tenia un restaurant i fins i tot llits. Vam tardar sis dies i vam haver de fer diverses parades per assegurar-nos que tot funcionava correctament.
Un cop allà vam agafar un tren de vapor que ens va dur a ca la tieta Laureana. Un cop instal·lats, vam visitar les extensions de terres que té amb les quals ha fet grans fortunes cultivant cautxú i dedicant-se a la pastura d’ovelles.
La seva casa és molt moderna i tecnològica. La majoria està robotitzada. Allà tenen molta riquesa, ja que tenen la base de l’economia actual: cautxú, llana i làtex natural. Nosaltres, aquí, no ho podríem tenir pas, ja que no tenim uns bons sistemes de regadiu ni extensions de terreny suficients. Ells dominen la política mundial.
Ves per on, ja hem arribat a l’escola! Quins nervis el primer dia… Apa Pere, anem! Gràcies per portar-nos a l’escola, a reveure.
Ciències pel món contemporani
El dilluns a les 7 del matí em vaig llevar i em vaig posar el jersei de llana que dissabte em vaig comprar. En mirar per la finestra vaig veure com un globus d’aire s’elevava. Acte seguit vaig anar al lavabo i mentre em pentinava, vaig veure que la meva pinta s’estava a punt de trencar.
Més tard, quan estava sortint, el meu germà petit plorava perquè havia perdut el seu ninot de fusta. Finalment quan ja vaig sortir de casa per agafar l’autobús per anar a l’escola, no podia perquè havia plogut molt i l’eruga de l’autobús no podia passar, ja que el seu motor elèctric no era prou potent.
Llavors vaig decidir descalçar-me els esclops per que no s’embrutéssin i vaig tenir que anar corrent pel fang. Mentre anava de camí, vaig passar per una estació de càrrega per cotxes i vaig veure el de la meva mare.
A l’escola vaig fer dos exàmens i com que em vaig equivocar en bastantes coses, vaig tenir que afegir tinta damunt les paraules i frases equivocades.
Al tornar cap a casa vaig haver de tornar amb tranvia, ja que l’autobús encara no estava operatiu. Com plovia, els cables, de tant en tant feien espurnes.
Al tornar a casa vaig veure que el meu germà s’havia comprat un ninot de palla i que la meva mare ja m’havia comprat una nova pinta de fusta.
Xavier Úbeda
Xavier Sánchez
Jordi Ortega
L’onze de juny del 2008, en Martí es lleva a les set del matí per anar a treballar. El primer que fa és baixar al pis de baix a fer-se un bol amb cereals i llet. S’asseu a una de les seves cadires de fusta i mentre llegeix el diari agafa l’ampolla de vidre i aboca la llet i els cereals en el seu bol de porcellana. Un cop acaba d’esmorzar puja a dalt a rentar-se les dents amb el seu raspall de fusta fet amb pèl de cavall, es dutxa i es vesteix amb un vestit d’home fet de cotó i amb unes sabates amb la sola de cuir.
Cada matí s’ha d’esperar a que surti el Sol per poder agafar el seu cotxe ja que funciona a través de plaques solars. A les 8:30 surt de casa i es dirigeix cap a la feina, tenint en compte que la meteorologia d’avui apunta que en les hores prèvies plourà, fet que provocarà que les rodes del cotxe fetes de metall s’enfonsin en els camins enfangats.
Aparca el cotxe en un descampat i es dirigeix a la feina. Va a la sala comuna dels bombers, amb els seus companys a esperar a que qualsevol avís els faci sortir d’immediat.
Al cap d’una hora reben una trucada dient que s’ha incendiat un edifici i que hi ha una persona atrapada i un nadó greument ferit.
Tos els bombers es posen en marxa, en busca del seu camió i es dirigeixen cap al lloc dels fets. Un cop allà, es disposen a apagar el foc, i mentre uns intenten veure com està la situació els altres van muntant les peces de la mànega de metall per apagar el foc.
Un cop l’han apagat van a rescatar al nadó i a la seva minyona.
Orgullosos del seu èxit se’n tornen cap a la central.
Amb aquesta operació se’ls hi ha allargat massa la seva jornada, i el seu temps lliure s’ha acabat, però se’n va al menjador a dinar amb la seva carmanyola, a descansar i a esperar a que qualsevol altre avís els faci sortir.
Avui han tingut sort ja que no hi ha hagut cap altre incident, així que a les 21h marxa cap a casa amb el seu cotxe que ha acumulat tota l’energia solar del dia.
Arriba a casa i ja té el sopar preparat, ja que la seva dona arriba abans de que ell plegui.
En Martí nota que a la seva dona l’inquieta alguna cosa, així que tot preocupat li pregunta per com li ha anat el dia.
La Mercè es posa a plorar i li explica que la seva botiga haurà de tancar, ja que no estan passant una bona època, perquè la gent es queixa de la manca de roba fresca, ja que només tenen roba de llana. És per això que ella haurà de treballar en algun altre lloc fins que arribi l’hivern i pugui tornar a emprendre les seves vendes.
En Martí l’intenta tranquil·litzar dient-li que ell l’ajudarà a buscar feina ja que coneix a gent que necessita empleats.
Un cop sopats se’n van a dormir perquè demà serà un dia dur pels dos.
UN DIA SENSE PETROLI
Com cada matí la Roser obre els ulls, són les cinc de la matinada, encara és fosc i treu la mà de sota les mantes per buscar una espelma per encendre. L’habitació està gelada, la xemeneia es va apagar durant la nit i el fred la fa tremolar. De bon gust es quedaria al llit fins al migdia, però ha d’anar a treballar.
Va cap a la cuina i intenta remoure el foc mort de la xemeneia, però com està totalment apagat ha de sortir a recollir llenya per tornar-lo a encendre.
Quan torna amb la llenya està totalment gelada, pel que desprès d’encendre el foc s’escalfa al seu davant, abans d’encendre el carbó de la cuina per escalfar una mica d’aigua per rentar-se i preparar-se alguna cosa per esmorzar.
Quan surt de casa són les sis, i encara que el seu treball al supermercat no comença fins les nou, li queden tres hores de camí amb la seva bicicleta.
Pel camí es creua amb altres persones, algunes amb bicicleta i altres caminant, també amb alguns operaris que retiren els cotxes que van quedar sense gasolina i els pocs que circulen porten com a ocupants policies, bombers o serveis oficials.
Quan arriba al seu treball es sent tant cansada que li sembla impossible aguantar vuit hores de dur treball.
El que abans era un gran supermercat s’ha convertit en una gran sala de prestatgeries buides. Només resten uns quants productes per vendre als pocs clients que s’apropen a comprar-los.
La Roser no sap fins quan podrà mantenir el seu treball, ja que dels 120 companys ja només en queden cinc i encara així són masses.
Vol sortir de treballar abans que es faci fosc, ja que els camins es tornen perillosos perquè no hi ha suficient policia per detenir tot el pillatge i tots els atacs que succeeixen en aquests temps tan difícils, i a l’empar de la foscor.
Meritxell Puig Valera
Teresa Vilaprinyó Arola
Maria Flores Martos
1r batxillerat