La definició de Retard Mental que va realizar l’AAMR, el 1992, va suposar un canvi en la perspectiva d’anàlisi, i se la considera l’impulsora d’un canvi de paradigma per diverses raons:

– El retard mental ja no és un tret absolut de l’individu, sinó que es regeix fonamentalment de la interacció d’aquest amb l’entorn.

– La tasca fonamental ja no és diagnosticar i classificar aquests alumnes per tal de determinar els tractaments i serveis que necessiten. Cal avaluar-los de manera multidimensional.

– No es classificarà a l’alumnat segons el seu QI sinó en funció del tipus i intensitat de recolzaments que necessiten. Recolzaments que necessiten:  limitat, intermitent, extens i generalitzat.

– En anteriors definicions es parlava d’un déficit de la conducta adaptativa; ara de limitacions en dos o més tasques d’habilitats d’adaptació (aquest punt mereix una entrada per tal de parlar-ne ja que serà molt important treballar-ho a les escoles i als instituts).