Hi havia una vegada, una dona molt alta molt alta, que es deia Geganta Marcelina. Un dia, la Geganta Marcelina va sortir a passeig pel bosc. Però vet aquí que, al cap d’una estona, estava ben cansada i va decidir descansar sota un arbre.  Oh, que bé que hi estava allà descansant sota l’arbre mentre el sol l’escalfava! Però al cap d’una estona… va arribar una abella: zum-zum i li va picar el dit gros del peu!

–         Ai, ai, ai….! m’ha picat una abella al dit gros del peu!! Quin mal!!

La geganta, coixa d’un peu, se’n va tornar cap al poble tot plorant:

La geganta Marcelina
mai no para de plorar,
un bon dia una abella
en el dit la va picar.
Ai, ai, ai,
ui, ui, ui.
Ai, ai, ai,
ui, ui, ui. 

I quins crits que feia! Tot el poble la va sentir!

El senyor metge, que també la va sentir, va anar-hi corrents:

–         Què et passa Geganta Marcelina?

–         Que m’ha picat una abella al dit gros del peu i em fa molt i molt de mal!!

 

Tranquil·la Geganta que jo tinc la solució! El senyor metge va obrir el seu maletí ple de medicaments i li va dir:

–         T’hauràs de prendre 3 cullerades de xarop, 2 supositoris i 1 injecció amb aquesta xeringa!

La Gegants Marcelina va agafar tot els medicaments que li va donar al metge i se’n va anar a casa seva. Quan era a casa seva es va prendre, en primer lloc, el xarop: ugs-ugs… EEEGS!!! Que dolent! Després es va posar els supositoris: UI-UI!! Quin mal al cul!! I després, es va posar la injecció: AAAI!!!

En un primer moment, semblava que els medicaments havien anat bé. Però al cap d’una estona… al cap d’una estona la Marcelina va començar a plorar!

La geganta Marcelina
mai no para de plorar,
un bon dia una abella
en el dit la va picar.
Ai, ai, ai,
ui, ui, ui.
Ai, ai, ai,
ui, ui, ui. 

 

Aleshores, la bruixa la va sentir:

–         Què et passa Geganta Marcelina?

–         Que m’ha picat una abella al dit gros del peu i em fa molt i molt de mal!!

 Tranquil·la Geganta que jo tinc la solució! La bruixa va agafar la seva gran olla de pocions màgiques i a dins hi va posar: cua de rata, ulls de mussol, mocs d’elefant i caques d’esquirol!! Ho va barrejar i barrejar durant una bona estona. Al final, la bruixa, va agafar el seu gran cullerot i li va dir a la Geganta:

–         Geganta Marcelina, t’has de prendre aquesta poció màgica!

La Geganta li feia molt de fàstic, però li feia tant de mal el seu dit gros del peu que va pensar que el millor seria prendre-s’ho igualment. I així ho va fer. Però quan s’ho va posar a la boca i s’ho va empassar… EEEEGS!!!! Que dolent!!!

 

En un primer moment, semblava que la poció màgica de la bruixa havia anat bé. Però al cap d’una estona… al cap d’una estona la Marcelina va començar a plorar!

La geganta Marcelina
mai no para de plorar,
un bon dia una abella
en el dit la va picar.
Ai, ai, ai,
ui, ui, ui.
Ai, ai, ai,
ui, ui, ui. 

 

Aleshores, un ocellet que volava prop de la finestra la sentir:

–         Què et passa Geganta Marcelina?

–         Que m’ha picat una abella al dit gros del peu i em fa molt i molt de mal!!

L’ocell, que era molt espavilat, sense dir res a la Geganta Marcelina, va fer un xiulet i va cridar tots els seus amics. Van començar a entrar un piló d’ocells dins la casa de la Geganta Marcelina i van començar a fer-li pessigolles. Li feien tantes pessigolles que de cop, la Geganta Marcelina, va deixar de plorar i va començar a riure: jajajaj! I així és com, de cop va deixar de fer-li mal el dit del peu. La Geganta Marcelina, que ja no plorava, ara cantava:

La geganta Marcelina
un bon dia va callar,
uns pardals la van fer riure
i el mal li va marxar.
Ha, ha, ha
hi, hi, hi.
Ha, ha, ha
hi, hi, hi.