Tipologia de Textos

Hi havia una vegada un noi que es deia Jack. Tenia 25 anys, també tenia un gos que es deia Leo. Era molt bo i molt protector amb ell. En Jack deia: – Leo vine!-i en Leo sempre anava. Ell tenia un secret:  una espasa encantada. També tenia un somni: salvar un món molt bonic que estava infectat d’esclaus del rei dels morts. Ell va construir un portal a aquest món i va entrar-hi.

El món era molt bonic, havien flors, arbres, animals, etc. De sobte en Jack va veure una fàbrica que contaminava tot aquest món. Va agafar els seus prismàtics i va mirar qui controlava la fàbrica i efectivament la controlava en Malistere, el rei dels morts. Va treure la seva espassa i li va dir al seu gos: -Prepara’t! Els guardians de la fàbrica el van veure i li van comunicar a en Malistere que lliures als seus esclaus. Hi havien esclaus de tot tipus, zombis, esquelets, monstres més forts, homes llop, Frankenstein. En Jack va mirar el seu voltant, i va veure el més estrany que havia vist a la seva vida: “Un arbre amb potes i cara”. En Jack va pensar amb això:

-Ja no puc més!- L’arbre va començar a llençar morts pels aires. Llavors en Jack va anar a la lluita. Quan van acabar amb tots va anar a matar a el Malistere. Lo dolent es que tenia dos gossos molt dolents. En Malistere va deslligar als gossos i van començar a lluitar. De sobte en Malistere va caure a terra. Ho van aconseguir, van derrotar a en Malistere. Però en Jack no sabia tornar al portal.

En Jack va trobar unes botes de súper velocitat i va dir: – Així no em cansaré –va corre i corre  fins que va trobar el portal i va entrar. Però no es va creure el que estava veient , en Malistere!!!

Tota la ciutat estava contaminada però a ell li donava igual lo primer era lluitar contra en Malistere. Llavors en Jack va treure la seva espasa i va començar a lluitar. Però en Malistere tenia un pergamí que deia amb quin element s’extingia tot el que estava contaminant. Llavors en Jack va derrotar a en Malistere, va mirar el pergamí i l’element era: l’aigua. En Jack va veure una manega i va extingir tot el conteminant.

Finalmen tot va tornar a la normalitat. I vet aquí un gat i vet aquí un gos aquest conte ja s’ha fos.

Ulisses Madurell

LA FADA I LA MIRIAM

Havia una vegada una ciutat molt tranquil·la que es deia Barcelona on vivia una nena que es deia Míriam. Era una nena que creia molt amb les fades que hi vivien en el bosc.

La Míriam a la seva habitació sempre tenia dibuixos de fades però els seus pares mai li deixaven sortir al bosc perquè deien que estava encantat i ple de monstres que menjaven carn.

Ella mai creia en això, per això un dia per la nit es va escapar de casa i va anar al bosc.

Aquell bosc estava molt fosc i ple de sorolls que espantaven a la pobre Míriam. Malgrat això ella va seguir caminant. En aquell moment va veure una porta petita i va entrar. Es va donar una gran sorpresa, estava tot ple de fades i de sirenes. Ella mai havia vist cap ni creia que existien. De cop va sortir un núvol d´on va sortir una gran bruixa. La Míriam va sortir corrents i es va amagar sota d´una fulla molt gran. Aquella fulla era molt curiosa, tenia un color molt estrany, era rosa i lila. La bruixa se’n va anar i es va perdre de vista. Quan va passar una hora va tornar. Les fades i les sirenes al veure a la bruixa corrents, amb totes  les forces que podien, van fer una bola de poders i la van llençar a la bruixa. No li van donar.  La bruixa anava molt feliç pel camí fins que es va perdre. Bueno… això diuen perquè mai més es va saber d´ella. vet aquí un gat, vet aquí un gos aquest conte ja s´ha acabat.

Yanira Ruiz

Hi havia una vegada una nena que vivia amb la seva mare. Es deia Laya, i li agradava jugar amb la seva millor amiga que es deia Marta. La  Laya era molt  lletja.

Un dia com s’avorria  a casa li va preguntar  a la mare:

– Puc anar a casa de la Marta?

La mare li va dir que si, afegint:

– No et perdis, que el bosc és molt  gran.

Quan ja hi era al mig del bosc, es va trobar una flor molt rara, la va mirar i la va agafar. De sobte, va baixar una nau del cel. Es va esperar a que baixés,  perquè ella no tenia por.

Quan va aterrar, van sortir uns extraterrestres. Aquests van dir a la Laya:

–  Si deixes la flor al seu lloc et concedirem un desig.

–  La Laya la va deixar, i va demanar un desig, ser  bonica. Els extraterrestres li van posar una colònia màgica, i es va transformar en una nena guapa, però amb un encanteri, que els que la miressin quedarien embruixats.

Després va anar al parc,  perquè ja no tenia ganes de anar a  casa de l’amiga.

De sobte, es va trobar a la Marta, i la Laya li va dir:

– Quina casualitat! La Marta es va enamorar d’ella, la Laya no es va adonar.

Tothom es fixava amb la Laya perquè els atreia la seva  bellesa. Un noi la va tocar a l’esquena. Es va espantar i es va anar corrent a casa seva.

Quant va arribar, va veure que la mare  estava enbruixada, igual que tota la gent que la mirés.

Després va anar al bosc, sense que la veies ningú.Va agafar un altra vegada la flor, la va arrancar del terra. Va Baixar la nau. La laya els va dir als extraterestres que ja no volia ser bonica. Els extraterestres li van comunicar:

– Si vols ser com abans  hauràs d’agafar de nou la flor i protegir-la molt bé.

La Laya els va prometre:

– La proitegiré molt bé.

I els extraterestres li van posar un exprai mágic i es va transformar com era abans. La  Laya es va posar molt contenta. I quan es va tornar casa va veure a tota la gent al terra rient molts contents.

El guerrer

Una vegada hi havia, en un poble molt llunyà, un guerrer que es deia Miguel. Era un noi alt, llest, corpulent, amb els cabells rossos i els ulls blaus. Duia una espasa, un escut i una armadura. Sempre lluitava per la llibertat i per al seu poble.
Un bon dia, va aparèixer el cavaller negre que tenia una armadura, un escut i una espasa negra. Era com una ombra malvada. El cavaller obscur era el rei de la mort, llençava malediccions a la gent i era més llest i més fort que el guerrer. L’única opció del guerrer per guanyar-lo era una espasa, una armadura i un escut d’or que es deia” la bona sort de l’or”. Aquelles coses estaven en una muntanya que es deia la muntanya Sagrada. Dins de la muntanya vivien monstres, diables, i altres criatures dolentes. Miguel va decidir anar a la muntanya Sagrada i tot el poble el va animar. Va passar per moltes proves i va arribar a la muntanya Sagrada on va agafar totes les seves coses que necessitava i se les va posar a sobre.

Al cap d’uns diens va tornar al seu poble i va desafiar al cavaller obscur. Aquest li va acceptar el desafiament i tots dos van començar a lluitar. El guerrer es movia ràpidament perquè no li donés el cavaller i li va donar 10 cops. El cavaller obscur va dir:

-Jo també sé lluitar així.

El cavaller obscur va agafar totes les seves forces i li va donar més fort al guerrer. Li va fer una mica de sang però ell va resistir i li va intentar donar amb totes les seves forces, però no podia donar-li tan fort.
El cavaller obscur es va riure i li va dir:

-Ja no pots més?

El guerrer va dir cridant:

– No! No podràs amb mi!

I el cavaller obscur va dir:

-Com t’atreveixes a cridar-me!  Ja no pots més? Retira’t!

Tota la gent li deia al guerrer:
– Vinga, tu pots Miguel, tu el pots vèncer.

I Miguel es va aixecar del terra i li va dir al cavaller obscur:
-Som-hi, et guanyaré costi el que costi! Jo puc amb tu!

I li va donar un altre cop més fort. I el cavaller obscur va caure a terra i el guerrer li va donar cops sense parar. I el cavaller obscur li va dir:

– Para, para, em retiro!

I mai més va tornar al poble i tots van estar molt més contents .
Conte contat, aquest conte s’ha acabat.

Aaron Merino

Una vegada hi havia una casa de colònies dins d’un bosc, a prop d’una escola que tenia al seu costat un tren vell rovellat i fet malbé.

Un dia de març, assolellat, vam arribar quatre amics per passar dos mesos fent diverses activitats a la casa.

Passats uns dies, intrigats amb l’escola abandonada, el Xakir, el Juan David, el Manel i jo, l’Imad, vam aprofitar una nit per anar a visitar-la.

Vam entrar tots menys el Xakir que tenia por. De cop i volta, quan estàvem dins, el tren es va posar en marxa sense cap conductor.

Van aparèixer al moment uns zombis amb el Xakir. Nosaltres tres, espantats, vam fugir  corrent fins arribar a la casa de colònies.

A l’endemà, al matí, intrigats pel que li podia haver passat al Xakir, vam tornar a l’escola, però això sí a la llum del dia.

Quan estàvem davant de l’escola no hi havia ningú. A l’estona va aparèixer el Xakir fet un zombi. Vam anar a la casa de colònies am ell i vam buscar a la biblioteca entre els llibres de medicina un remei per tornar-lo  a la normalitat.

El remei que vam trobar era una barreja d’herbes aromàtiques, que entre els tres van buscar i trobar per les rodalies. Seguint les instruccions del llibre vam ficar les herbes en una cassola i les fer bullir. Al cap d’una mig hora, quan ja teniem  la infusió feta, li van fer prendre-la al Xakir, que malgrat li va fer molt de fàstic se la va empassar.

Al de res va tornar a ser de nou el Xakir de sempre.

En l`estable d`una granja plena de vaques, ovelles, gallines, porcs etc, havien set eugues de les que destacava La lala ,una euga negre que manava a tot el grup.

Quan els atacaven els lladres, que els volien vendre al mercat dels animals, les eugues  defensaven i  protegien a tot el bestiar de la granja.

Les companyes de la Lala eren la Niki, la Paulina, laVioleta, la Colette, i la Pamela. A la granja s’ajudaven uns als altres.

Un dia, sense que s’adonessin la Lala i companyia , els lladres van aconseguir emportar-se tots els ànecs. L’endemà les eugues, al comprovar el robatori, van planejar una trampa perquè quan tornessin de nou els lladres a la nit poder-los atrapar.

A mitja nit, les eugues que estaven amagades entre uns arbustos van veure com entraven els lladres i queien al forat que havien fet davant de l’entrada de la granja. Com el matí encara hi eren al forat, la policia els va poder detenir i portar-los a la presó. Els amos van poder recuperar tots els anacs i per celebrar-ho les eugues van ser recompensades amb un àpat de diferents hortalisses ecològiques.

Una família amb tres fills en companyia d’uns amics van anar de vacances al Pirineu.

Un dia, ja instal·lats, van sortir a visitar una cova. Al mig del recorregut, els amics, cansats, van decidir no seguir amb l’excursió. La família del Sergi va continuar deixant-los sols.

Pel trajecte van trobar una flor envoltada d’insectes semblants a abelles. Espantats van sortir corrent, al de poc van trobar la cova.

Tots amb les llanternes a la mà van entrar, menys el Sergi i la seva gossa Txispa que no en tenien. Una estona després, la Txispa, veient que no sortien els de la família va entrar a buscar-los,  per seguidament tornar a fora . Més tard, va entrar el Sergi per  trobar-se amb els seus germans i pares.

Quan tota la família va decidir sortir de la cova va aparèixer un home amb una pistola que a l’instant va desaparèixer en la foscor. No sabien què estava passant, espantats van anar caminant cap la sortida i van trobar un bassal amb molta sang. Plens de por van sortir corrent a fora on hi era la Txispa. Al veure-la, tacada de sang, van pensar que l’havien disparat, però no, estava bé.

La Txispa els va emportar fins a l’home de la cova que estava estés al terra perquè la Txispa l’havia mossegat i era com s’havia embrutat de sang.

Van trucar a una ambulància pel mòbil perquè atenguessin al ferit. Una vegada se’n va anar l’ambulància van tornar cap a casa i al mig del camí es van juntar amb els amics que els estaven esperant.

Quan tornaven els van explicar als amics l’aventura que havien tingut.