Quan entreu a Esparreguera
ja sentiu l’olor a pa.
Té un carrer, d’un cap a l’altre
que no hi ha més que mirar;
el comences de cap vespre
i en finir ja és dia clar.
A mitjan carrer, l’església,
amb l’església el campanar;
sens puja un sol tram d’escala
dalt de tot pots arribar.
Des de allí veuràs Olesa
que té enveja dins la vall
i sentiràs cantar les aigües
abundoses costa avall.
Més enllà veuràs Abrera,
Martorell, abaix del pla
i el Penedès ple de vinyes
com cap terra al món no hi ha. |
Ai carrer d’Esparreguera
Que de tota cosa hi ha!
Benaurat el qui et comença:
més, qui al fi pot arribar!
Trobarà aquella muntanya
singular de Montserrat:
Collbató que li fa guarda
mig jaient al seu costat
i més lluny, els Brucs que vetllen
entre alzines escampats.
Oh vosaltres que feu via,
si és que aneu a Montserrat,
jo us ho duc, per ara i sempre,
jo us ho vull aconsellar;
pel carrer d’Esparreguera
no hi deixéssiu de passar!
Tot aquell que un dia hi passa
mai no se’n penedirà.
Tot aquell que un dia hi passa
l’endemà hi ha de tornar |
