Quan entreu a Esparreguera ja sentiu l’olor a pa. Té un carrer, d’un cap a l’altre que no hi ha més que mirar; el comences de cap vespre i en finir ja és dia clar. A mitjan carrer, l’església, amb l’església el campanar; sens puja un sol tram d’escala dalt de tot pots arribar.
Des de allí veuràs Olesa que té enveja dins la vall i sentiràs cantar les aigües abundoses costa avall. Més enllà veuràs Abrera, Martorell, abaix del pla i el Penedès ple de vinyes com cap terra al món no hi ha. |
Ai carrer d’Esparreguera Que de tota cosa hi ha! Benaurat el qui et comença: més, qui al fi pot arribar! Trobarà aquella muntanya singular de Montserrat: Collbató que li fa guarda mig jaient al seu costat i més lluny, els Brucs que vetllen entre alzines escampats.
Oh vosaltres que feu via, si és que aneu a Montserrat, jo us ho duc, per ara i sempre, jo us ho vull aconsellar; pel carrer d’Esparreguera no hi deixéssiu de passar! Tot aquell que un dia hi passa mai no se’n penedirà. Tot aquell que un dia hi passa l’endemà hi ha de tornar |