Una vegada hi havia una senyora bastant gran que més o menys tenia uns vuitanta anys. No es podia moure gaire i això que tenia una casa molt gran gràcies a treballa cinquanta anys seguits sense parar. I, es clar, no podia netejar-la tota i va anar a comprar un robot bastant bo i que sigués com una persona. Al va portar a casa i el va engegar. Li feia molt servei, companyia i es van fer molt amics. Un dia, el robot es va assabentar que la seva mare es va desmaiar. El robot, es clar, volia anar a robotlandia que era el seu país. La senyora no volia perquè es quedaria sense companyia, però entenia que el robot volia anar a veure la seva mare. El robot va fer les maletes, ja tenia el bitllet d’avió. Es va despedir de la senyora i el robot va dir: tornaré de qui un parell de dies mes o menys. La senyora trista li va fer un abraçada i va veure com s’ananava. Va pasar dos dies tristos i en plors però de cop i volta va sonar el telèfon i es va aixugar les llàgrimes i va contestar:

-Digui…

-Sóc el robot

-Holaaaa, com estàs?

-Bé… però la mare s’ha mort.

-Ostres, em sap molt greu

-Ho sento m’hauré de quedar un temps

-Vale, vale, fins haviat, t’estimo…..

Van acabar la conversa. Per una banda la senyora estava contenta perquè el robot li havia demostrat que era molt bona persona, però per l’altra banda estava molt trista perquè tornaria molt tard. Passant dies i dies trista. Un dia va sonar el timbre i era el robot. Es van posar tots molt contents i van ser feliços molt de temps

Quim Saperas Querol

23-10-2009