Una vegada hi havia un poble que es deia Benaure on i vivia un ne negre que es deia Dídac que volia jugar amb uns altres. Aquells com que en Dídac era negre no els hi van agrada i el van tirar a l’aigua.

L’Alba una noia d’uns 15 anys ho va veure i es va tirar a l’aigua a selbar-lo. Ells no s’en van adonar-se però mentre ells dos estaven a dins l’aigua van vindre uns ovnis i van destruir tot lo que van trobar pel mig: persones, cases, cotxes menys totes les coses que estaven en l’aigu mar, rius, i tots els ocells.

Quan van sortir de l’aigua ss’en van adonar que estaven sols i es van posar a plorar perquè eren els dos sols i totes les seves famílies estaven mortes.

Van pensar que hauríen de sobreviure tota la vida amb aquellas ruines i que quan fossin més grans hauríen de tenir fills i fer tornar créixer la vida humana. Van anar passant els anys, algún cop van tindre algún susto en beure persones que havien sobrebiscuts però no en tan bones condiscions com ells. Algún era dolent i els vulien fer mal i ells es defensaven amb armes i mausers i d’altres estaven una mica folls (bojos).

Van passar els anys i una bona nit van decidir fer l’amor i tindre un fill i així ho van fer. L’andemà van pensar que potser s’havien presipitat una mica. DE cap d’uns dies l’Alba s’en va adonar que ja no tenia la regle i volia dir que estava prenyada. Ho van celebrar, i després de fer un llarg viatge amb vaixell per tot el món un dia lÀlba va notar que el nen que tenia a la opanxa volia sortir i ……. hera un nen molt macu ni molt negre ni molt blanc li van dir Mar.

Un bon dia en Dídac va anar a buscar aliment en una casa on hi havia menjar i no se sap perquè, el sostre va caure a sobre d’ell i es va morir. L’alba de cap d’unes hores quan ja era fos va veure que alguna cosa passava i va anar i va veure que s’havia mort i va pensar que hauria de tindre fills amb el seu fill.