Es va estrenar  al Centre Cívic Paco Cano el dijous 21 de febrer del 2008 a les 15 hores.

“Terra Baixa” d’ Àngel Guimerà

Direcció José Antonio Aguado

Repartiment:

Nuria Pujol/ Gabi Engel……………………………………Marta

Evelyn Amores/Maite Amela/Andrea Gualda……Pepa

Marina Jiménez/Sandra Porqueras/

Sandra Pujol…………………………………………………….Antònia

Guifrè Baró………………………………………………………..Manelic

Marc Rodríguez García………………………………………Sebastià

David Rodrigo……………………………………………………..Tomàs

Oriol Alonso …………………………………………………………Josep

Montse Serrano/Marina Uroz……………………………….Xeixa

Sergi Solana………………………………………………………….Nando

Oriol Tresens………………………………………………………Perruca

Il.luminació: Jan Sánchez

So: Raúl Rodríguez

Una producció de Supermercats “EL Molí” i “El IES de Viladecavalls”

Crèdit Variable de 2º ESO: “FEM TEATRE”

Terra baixa és la metàfora del pas del segle XIX al XX. Àngel Guimerà, des  del carrer Petritxol, parla de la por al desmembrament que suposa el pas del camp a la ciutat, a la desaparició d’aquelles relacions familiars, de clan i paternalistes entre masovers i amos; d’una societat dividida per  la caiguda d’uns  valors tradicionals enfront de la tràgica individualització que provoquen les urbs contemporànies i la modernitat.   Guimerà construeix un espai del record, una Arcàdia, per tal d´ explicar-nos sintèticament la baixada als inferns de la puresa de l’home. La vida  en societat necessita un grau d’hipocresia. Perdre la sinceritat primitiva i substituir-la per una sinceritat matisada, donar més d’un únic sentit a les paraules i jugar-hi coneixent aquestes ambivalències esdevé imprescindible per no fer , però sobre tot,  no fer-nos mal. Els protagonistes en l´obra de  Guimerà són sers escopits en una societat que no volen o no poden comprendre; però també és protagonista la mateixa societat. Una societat que reaccionant a la defensiva,  ridiculitza i menysprea   “l’estranger” per no haver-se de veure  reflectida  en la mirada  innocent d’aquest “estrany” com en un mirall de fira deformat i grotesc. I no oblidem que la soledat de l’individu en una societat malalta de passat és el tema universal per excel·lència des de la tragèdia grega fins als nostres dies.La terra alta, avui, ja no és un espai físic, és la possibilitat d’imaginar dins el nostre espai mental. La terra baixa ha guanyat la partida. Devorant tota la geografia, ha engolit des de les tribus més remotes -via satèl·lit  per TV-  fins als paratges idíl·lics que, ben lluny d´assemblar-se al paradís primigeni d’on fórem expulsats,  tenen  més aviat  l’aparença d’un parc temàtic. En realitat, els textos utòpics del nostre segle  ja no estan en la fràgil bola terrestre: són ja més enllà, en el desconegut, en l’espai.Aquesta és per a mi  Terra baixa al llindar del segle XXI. No hi ha fugida possible. Vivim en soledat. Terra alta i terra baixa ja no són metàfores físiques: són metàfores anímiques, són convulsions internes del dolor humà. La terra alta (la infantesa, el calor de la mare, la terra o fins i tot la pàtria) és l’estat de preconsciència . Som de la terra baixa quan entenem i assumim conscientment la soledat de l’individu. Créixer vol dir “matar” alguna cosa de nosaltres. L’únic bàlsam per llepar-nos les ferides és  l’amor. Simplement.