“Dissabte, diumenge i dilluns” d’Eduardo De Filippo

cartell-dissabte1.jpg

http://blocs.xtec.cat/teatrevila2

http://blocs.xtec.cat/teatrevila3

http://blocs.xtec.cat/teatrevila4

http://blocs.xtec.cat/teatrevila5

http://blocs.xtec.cat/teatrevila6

http://blocs.xtec.cat/teatrevila7

http://blocs.xtec.cat/viladecavallscastellano/

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/QSoIsqzVALE" width="425" height="350" wmode="transparent" /] 

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/ZZ8O0mtCBBM" width="425" height="350" wmode="transparent" /][kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/6KmNfAZE_cI" width="425" height="350" wmode="transparent" /][kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/IbyyQpp0lik" width="425" height="350" wmode="transparent" /][kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/fAdNtMOoACU" width="425" height="350" wmode="transparent" /][kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/8P3m11VwzSg" width="425" height="350" wmode="transparent" /][kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/cfAKqdBR2-Q" width="425" height="350" wmode="transparent" /][kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/ToZi4VMe16g" width="425" height="350" wmode="transparent" /]321.jpg101.jpg102.jpg105.jpg106.jpg107.jpg108.jpg112.jpg114.jpg117.jpg121.jpg130.jpg133.jpg136.jpg138.jpg139.jpg54.jpg40.jpg34.jpg30.jpg29.jpg28.jpg27.jpg262.jpg25.jpg24.jpg23.jpg22.jpg21.jpgpic_0115.jpgpic_0158.jpgpic_0163.jpg20.jpg19.jpg18.jpg17.jpg16.jpg15.jpg14.jpg13.jpgpic_0177.jpg12.jpg11.jpg10.jpg9.jpg8.jpg7.jpg6.jpg5.jpg4.jpg3.jpg1.jpg

Teatre Ullastrell  

 8 de març del 2008

21 hores

 Companyia de teatre de professors de l’IES de Viladecavalls

 

Repartiment:

Peppino Priore …………………………………. Ángel Fernández

Rosa, la seva dona …………………………….. Cristina Bosch

Els seus fills:

Giulianella……………………………………………. Laura Sáenz

Rocco…………………………………………………… Antonio Parreño

Roberto………………………………………………….Manuel Márquez

Antonio Piscopo, pare de Rosa …………….. Robert Tresens

Amelia Priore, germana de Peppino………… Gloria Colomer

Attilio, el seu fill ………………………………………………. Alfred Brunet

Raffaele priore, germà de Peppino……………………. Carme Martí

Federico, amic de Rocco …………………………………….. Luis Casal

Maria Carolina, dona de Roberto ………………………..Vanesa Arias

Luigi Ianniello ……………………………………………………… Xavi Oca

Elena, la seva dona …………………………………… Marta Mars

Virginia, criada …………………………………………. Carme Martí

Michele, el seu germà……………………………….. Manuel Márquez

Doctor Cefercola…………………………………………        Fran López

Música:

Montse Garrido ……………………………………Piano

Rosa Navarro ………………………………….. Violoncel

Direcció: José Antonio Aguado

Vídeo: Ricard Vidal

001.jpg11.jpg[kml_flashembed movie=”http://www.youtube.com/v/5-rwg4lL29M” width=”425″ height=”350″ wmode=”transparent” /]

1.jpg2.jpg3.jpg4.jpg[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/ohHL_zfrXDc" width="425" height="350" wmode="transparent" /]5.jpgdscf6565.jpgdscf6614.jpgdscf6611.jpgdscf6698.jpgdscf6746.jpgdscf6752.jpgdscf6765.jpgA Dissabte, diumenge i dilluns, s’hi troba un ferment contestatari, és un anticipació de l’arribada del divorci a Itàlia. És una barreja aparent de relacions fingidament cordials en el si d’una família en què conviuen els representants de tres generacions: avis, fills i néts. Però, darrere l’amable façana, es percep un advertiment a totes les parelles malavingudes: expliqueu-vos, aclariu els dubtes i tot allò que us turmenta. I, al final de la comèdia, no hi haurà ningú que no entengui que només l’Amor pot mantenir juntes dues persones: i no evidentment el matrimoni, i encara menys els fills.[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/7Kk76_3-_wo" width="425" height="350" wmode="transparent" /]dscf6771.jpgdscf6791.jpgEl ragoût napolitàRecepta Ingredients per a sis persones:·        1 ¼ kg de carn de vedella: una part petita tallada a trossos i l’altra en un sol tros.·        ¼ de litre d’oli d’oliva·        75 g de llard de porc·        100 g de cansalada·        Trossos de carn de porc·        100 g de pernil serrà·        2 grans d’all·        450 g de cebes·        ¼ de litre de vi negre sec (si fos possible, vi de Gragnano)·        1 ampolla de tomàquet en conserva fet a casa o de tomàquet San Marzano ·        1 potet de tomàquet concentrat·        julivert·        sal·        pebre negre en graEl ragoût s’ha de fer un dia abans de servir-lo. Tallar les cebes a tires fines.Picar l’all i el julivert.Tallar a daus la cansalada, el pernil, la carn de porc i un trosset de vedella.Preparar els trossos petits de carn de porc amb sal, pebre, all i julivert. Guardar-ho.Preparar el tros gros de vedella (tallat per a bracciola) amb sal, pebre, all i julivert i lligar-lo. Guardar-lo.Si no es té fet el llard, desfer greix de porc en una paella. Reservar-ho.Fregir els grans d’all en una paella amb oli d’oliva i retirar-los de l’oli quan estiguin daurats.Passar pel colador xinès els tomàquets en conserva.Posar en una paella ovalada l’oli i el llard i afegir-hi la ceba. Quan estigui daurada, posar-hi el pernil i la cansalada i remenar-ho tot; després afegir-hi la resta de la carn de porc i de vedella i finalment posar-hi el tros gros de carn lligada. Al principi s’ha coure a foc alt però quan la carn s’enrosseixi cal abaixar-lo.Afegir-hi els alls que ja s’havien fregit.Tirar-hi el vi i coure a foc lent fins que s’evapori. Abaixar el foc al mínim per tal que la cocció sigui molt lenta (si cal posar-hi un difusor).Tastar-ho. Si ho trobem fort, diluir el concentrat de tomàquet en un got d’aigua i afegir-l’hi. Si ho trobem bé, afegir el tomàquet directament només rectificant de sal i pebre si cal. Fregir-lo.Després tirar-hi l’altre tipus de tomàquet.Coure-ho molt lentament fins que tingui un color fort (semblarà cremat però no ho estarà) durant sis o set hores.Manera de servir-lo: Quan tenim la pasta bullida al dente, colada i passada per aigua freda, la tornem a posar a l’olla on l’hem bullida. Hi afegim una part de la salsa de ragoût i ho barregem bé.Posem la pasta amb la salsa en una safata gran, damunt hi posem el ragoût sencer i hi anem tirant la resta de tomàquet.En el moment de servir-ho, es talla la bracciola a rodanxes i a cada plat s’hi serveix la pasta amb un tall de ragoût al damunt i el tomàquet per sobre.  Notes: El ragoût és la mare i el pare de la cuina napolitana. Es menja els diumenges (per poder-lo preparar els dissabtes) i és un ritual de reunió familiar. Antigament, la gent humil el preparava els diumenges perquè era l’únic dia de la setmana que es podien permetre menjar carn. Tota la família s’involucrava en la preparació fent torns per tenir cura que la salsa anés coent molt lentament al llarg del dia. Si els avis són a taula, són els primers a ser servits (primer l’àvia i després l’avi). A taula es va servint per l’ordre com s’asseuen els comensals, no per categories.A Nàpols el lloc preferent no és el cap de taula sinó el centre, que ocupa l’àvia, l’avi, o la “mamma” en absència dels anteriors. La resta no està codificat, però cada membre de la família té el costum de seure sempre al mateix lloc.12.jpg
 
Dissabte:a casa dels Priore, mentre Rosa prepara el ragoût per al gran dinar familiar de l’endemà, descobrim que la relació amb el seu marit no va prou bé.  Diumenge: durant el dinar, esclata el conflicte, accentuat per l’actitud d’automarginació de l’avi i la presència d’uns veïns potser massa afectuosos.    Dilluns: la parella decideix parlar-se amb el cor a la mà per aclarir les sospites mútues i comprovar si encara s’estimen.dsc04944.jpg Dilluns:la parella decideix parlar-se amb el cor a la mà per aclarir les sospites mútues i comprovar si encara s’estimen.dsc04834.jpgEduardo De Filippo. Cronologia 1900   Neix el 24 de maig al carrer Giovanni Bausan, a Nàpols. És fill d’Eduardo Scarpetta i de Luisa De Filippo.1904   Primera aparició a l’escenari del Teatro Valle di Roma en la paròdia d’Eduardo Scarpetta de l’opereta La Geisha. Mentre és petit, fa de figurant i obté petits papers, primer a la companyia del pare i després a la de Vincenzo Scarpetta, fill d’Eduardo Scarpetta.1911  Després d’haver anat a l’escola Romanelli de Nàpols, és intern, a causa del seu caràcter inquiet, a l’Istituto Chierchia de la mateixa ciutat.1912   Durant l’estiu actua a la revista de Rocco Galdieri.1913   Interromp els estudis sense acabar l’ensenyament mitjà. Segueix la seva pròpia educació amb moltes lectures, sobretot d’obres teatrals que ja havia après a conèixer amb l’ajut del seu pare. Eduardo Scarpetta l’obligava a llegir i a copiar cada dia, durant dues hores, comèdies d’autors italians i dialectals. Entra a la companyia d’Enrico Altieri, que actua a Nàpols al Teatro San Ferdinando, a l’Orfeo i al Trianon, durant l’estiu. Hi torna fins i tot l’estiu següent. A les farses interpreta papers bastant importants i difícils, mentre que als drames interpreta papers secundaris. Continua d’aquesta manera la seva formació com a actor.1914   El fan fix a la companyia de Vincenzo Scarpetta on s’estarà fins el 1922. Aprèn l’artesania abans que l’art: transporta el material del magatzem a l’escenari, fa d’attrezzista i també d’apuntador.1918   Després de la Primera Guerra Mundial, quan la companyia es troba a Roma, interpreta amb gran èxit el paper de graciós i altres personatges còmics importants.1920   Comença el servei militar a Roma, a la Caserma del II Reggimento Bersaglieri del barri de Trastevere, on s’estarà fins el 1922. Gràcies al renom que ha adquirit, continua actuant dins i fora la caserna. Organitza la companyia de prosa del regiment, per a la qual escriu actes únics i esquetxos que passen a formar part del repertori dels soldats actors. A més, escriu Farmacia di turno, el seu primer acte únic publicat. Les representacions es fan cada dissabte a les cinc de la tarda sobre un escenari volant erigit al pati de la caserna. Gràcies a aquesta activitat de diletant pot sortir cada nit de la caserna per recuperar el seu lloc al Teatro Valle amb la companyia de Vincenzo Scarpetta.1922   Un cop acabat el servei militar, deixa la companyia de Vincenzo Scarpetta per entrar a la de Francesco Corbicini. Debuta al teatro partenopeo de Nàpols amb Surriento gentile d’Enzo Lucio Murolo. És la primera comèdia que dirigeix oficialment després de la que va dirigir com a diletant a la Caserma dei Bersaglieri. Aquest mateix any el contracta Vincenzo di Napoli. A la companyia de revista fa el paper de còmic principal i col·labora en la redacció dels guions amb escenes inspirades en fets de la vida quotidiana. Escriu la seva primera comèdia publicada: Uomo e galantuomo.1923   Content, però no satisfet de l’èxit fàcilment obtingut al teatre de revista, torna a la companyia de Vincenzo Scarpetta on roman fins el 1927.1925   Quan la companyia actua al Teatro Fossati de Milà, Renato Simoni, el crític italià més important de l’època, es fixa en ell i li dedica cinc línies al Corriere della Sera. Aquest mateix any mor el seu pare a Nàpols. 1927  Havent deixat la companyia de V. Scarpetta forma una companyia amb Michele Galdieri durant l’estiu. Representen La rivista… che non piacerà al Teatro
 
 Fiorentini de Nàpols, obra que aniran representant per tota la província i amb la qual obtindran un gran èxit arreu. Durant la temporada teatral de 1927-28, havent obtingut una certa experiència pel que fa al teatre dialectal i al teatre de revista, vol enriquir la seva pròpia formació artística amb actuacions en obres del repertori nacional. L’empresari Sebastiano Bufi el contracta per a la companyia Carini-Falconi. Actua en drames de Dario Nicodemi i Giovacchino Forzano. A causa de la falta de fons, la companyia es dissol tot i l’èxit artístic obtingut. Eduardo torna a la companyia de Vincenzo Scarpetta i hi representa papers de protagonista fins el 1930. Coneix Dorothy Pennington, una jove americana que passa les seves vacances a Itàlia amb la mare i la germana. Se n’enamora. 1928   Es casa amb Dorothy a Roma, a l’església evangèlica de Via Nazionale, tot i l’oposició de la família d’ella, que no vol tenir actors a la família.1929   Un cop finalitzada la temporada teatral, el conviden a participar a Nàpols, durant l’estiu, a la revista Pulcinella principe in sogno, no només com a actor sinó també com a autor de la segona part de l’obra. Firma la revista amb el pseudònim Tricot juntament amb Mario Mangini, que utilitza el pseudònim Kokasse. La seva contribució és Sik-Sik, l’artefice magico, escrita al tren durant el viatge de Roma a Nàpols que l’havia de portar a trobar-se amb la companyia.1930   A l’estiu repeteix la mateixa experiència amb la Compagnia Molinari, i aconsegueix de formar un grup a part amb la formació “Ribalta gaia” de la qual esdevé el cap. Juntament amb els seus dos germans, Peppino i Titina, presenta treballs escrits per ells. Animat per l’èxit, i un cop deslliurat dels compromisos amb la Compagnia Molinari, prova de representar un espectacle de varietats amb “Ribalta gaia” –que passa a dir-se Teatro Umoristico– a Palerm, Roma, Civitavecchia i Milà. Aquesta vegada l’èxit no li somriu. A l’octubre torna a formar part de la Compagnia Molinari. Continua actuant i també escrivint els guions. Escriu la revista È arrivato ‘o trentuno!, que quaranta anys després publica amb el títol Ogni anno punto e da capo, en què reconstrueix de memòria els diferents esquetxos que la componien.1931   Durant l’estiu reforma el Teatro Umoristico, i la companyia dels De Filippo representa el propi repertori al Teatro Palazzo de Montecatini, però no n’obté cap gran èxit. A la tardor torna a la Compagnia Molinari per restar-hi fins al desembre. Torna a formar, amb els seus germans, la companyia Teatro Umoristico i el 25 de desembre debuta al cinema-teatre Kursaal portant a l’escenari la seva primera obra mestra: Natale in casa Cupiello, que constava en aquell moment d’un acte únic. Aquesta data representa el naixement definitiu de l’afortunada companyia que Eduardo dirigeix fins al desembre de 1944. Havia programat una setmana d’actuacions però, en canvi, a causa de l’èxit que obté, roman amb la seva companyia fins al final de la temporada. Porta a l’escenari actes únics, la majoria escrits per ell i pels seus germans.1932   Abans de la nova temporada teatral rep, de mans de Peppino Amato, el seu primer contracte cinematogràfic. És protagonista, juntament amb Tito Schipa, de Tre uomini in frac, una comèdia musical. Amb els guanys aconsegueix de finançar la seva companyia, de la qual esdevé el cap i el director artístic, i actua en un teatre de veritat: el Sannazzaro de Nàpols. L’èxit de la temporada 1932-33 li obre les portes de tots els teatres d’Itàlia. El seu repertori inclou, a més de les comèdies dels tres germans, les obres de Pirandello, Scarpetta, Paola Riccora, Emesto Grassi, Lucio D’Ambra, Athos Setti, Luigi Antonelli, Gino Rocca, Armando Curcio, Ugo Betti. Els textos són interpretats en dialecte napolità.
 
 1933   Pirandello va al Teatro Politeama de Nàpols per conèixer-lo. Aquesta trobada implica la representació de Liolà, el 1935, i de Berretto a sonagli, el 1936, i la redacció, juntament amb Pirandello, de la comèdia Abito nuovo, inspirada en una narració de l’escriptor sicilià.1936   El seu comportament antifeixista és denunciat a la Direcció General de la Seguretat Pública, a la Divisió de la Policia Política, del Ministeri de l’Interior. A més s’escriu: «la benevolència dels majors exponents del Departament d’Inspecció del Teatre, la simpatia de la premsa, els èxits financers, no impedeixen a De Filippo de parlar del feixisme amb acritud i escarni, ni de contribuir de manera activa a la difusió de ruqueries que haurien de ser i voldrien ser graciosíssimes».1937   Refusa, de manera coratjosa, de participar al «dissabte teatral» creat pel règim. Addueix com a excusa que el teatre dialectal és tolerat i, per tant, no és un espectacle que agradi al règim. Cau greument malalt de tifus mentre actua a la pel·lícula L’amor mio non muore. (Després de Tre uomini in frac continua la seva activitat cinematogràfica de manera paral·lela a la teatral). Durant dos mesos es debat entre la vida i la mort. Els crítics teatrals ja preparen la seva necrològica, que li envien un cop guarit com a auguri de bona sort.1938   Continuen les denúncies al Ministeri de l’Interior per les seves crítiques a la manera de fer del règim: «El conegudíssim actor Eduardo De Filippo ben podria sentir-se satisfet pels èxits de comicitat aconseguits actuant i que, pel que es veu, no sembla que hagin de minvar! En canvi, es preocupa molt, especialment en els sopars nocturns en companyia de gent més o menys sospitosa, de fer bromes de mal gust contra les lleis racials.» Sembla gairebé increïble que no es prenguin mesures contra ell, però el fet és que es creu que Mussolini havia dit: «Els De Filippo no es toquen, són monuments nacionals.»1940   Com que no es conforma amb les crítiques fetes en privat, escriu, juntament amb Armando Curcio, la revista Basta col succo di limone, on totes aquestes idees s’expressen de manera coratjosa. Aconsegueix obtenir, gràcies a la benevolència del censor Zurlo, el vistiplau per a la representació, però quan la revista es representa el 25 de novembre al Teatro Quattro Fontane els feixistes l’acullen amb xiulets. La representació s’interromp a l’inici de la segona part, i es retira de la programació.1941   Una denúncia encara més explícita arriba al Ministeri de l’Interior: «Tenim proves fiables del fet que els germans De Filippo, còmics coneguts, són clarament antifeixistes, i en aquest moment estan fent propaganda purament derrotista amb aquells amb què estan en contacte… Els De Filippo, per la informació que ens ha arribat, intenten, sobretot, de difondre l’odi contra els alemanys i desitgen la victòria anglosaxona “la qual representarà, per a nosaltres, la vida, sense que haguem de perdre res de tot allò que tenim”.»1943   En un informe fiduciari transmès pel Ministeri de l’Interior a la Direcció de Policia de Roma perquè es facin «acurades i reservades investigacions», s’hi pot llegir: «La nit del 25 de juliol els dos De Filippo, i tot Roma ho pot confirmar, van fer bogeries pròpies de manicomi. Van pagar els primers esvalotadors que van trobar i amb ells van recórrer els carrers de Roma fent un gran xivarri i malmetent tot allò que podia recordar el feixisme. Després, van convidar a casa seva a fer barrila els més canalles d’aquests esvalotadors i van cantar himnes a la mort de Mussolini i a la victòria de Rússia.» Eduardo aconsegueix sortir-ne airós una vegada més juntament amb el germà, perquè la Direcció de la Policia de Roma «no troba elements concrets que ho confirmin». Però serà l’última vegada.
 
 1944   Després d’haver estat avisat per Totò de la inclusió, juntament amb el seu germà, a la llista dels propers deportats cap al nord, es veu obligat a interrompre les actuacions a l’Eliseo de Roma i a amagar-se a casa d’amics. La seva mare, que viu a Roma per estar a prop dels fills, segueix amb una comprensible angoixa aquests fets. Es recupera d’una malaltia, però, després d’una recaiguda, s’apaga el 21 de juny, quan els aliats ja han entrat a Roma. Torna a Nàpols amb la companyia després de tres anys d’absència i continua amb els espectacles fins al 10 de desembre, data en què finalitza el contracte. Després d’això, dissol el Teatro Umoristico.1945   Forma la seva nova companyia Il Teatro di Eduardo amb la seva germana Titina i debuta al Teatro San Carlo de Nàpols, el 25 de març, amb la seva segona obra mestra Napoli milionaria. És la primera comèdia de la Cantata dei giorni dispari, el recull que conté les obres que marquen la seva maduresa com a autor. Les anteriors, fins el 1944, formen la Cantata dei giorni pari. La representació és benèfica, es fa en favor dels nens pobres de la ciutat turmentada per la guerra. L’acolliment és un triomf. Porta Napoli milionaria a Roma i a Milà; refà «els camins d’Itàlia», com ja havia fet amb el Teatro Umoristico, i es troba arreu amb una acollida calorosa per part del públic i de la crítica, acollida que manté al llarg de tota la seva vida. Il Teatro di Eduardo representa, majoritàriament, comèdies, però també treballs de Pirandello, Petito, Scarpetta. Per relaxar-se, Eduardo escriu poesies que es més tard es publiquen en diferents reculls.1947   Inverteix tots els seus guanys en la compra del sòl i de les runes del Teatro San Ferdinando de Nàpols, destruït per un bombardeig el 1943. Durant dues temporades teatrals renuncia als escenaris per dedicar-se al cinema, que pot oferir-li els mitjans per reconstruir el «seu» teatre. Escriu guions, dirigeix pel·lícules, actua. Les pel·lícules són: Napoli milionaria (1950), Filumena Marturano (1951), I sette peccati capitali (1952), Ragazze da marito (1952), Napoletani a Milano (1953), Questi fantasmi (1954) i L’oro di Napoli (1954).1948   Havent fracassat el seu matrimoni amb Dorothy Pennington, s’ajunta amb Thea Prandi, una exactriu de varietats, que ara li dóna el seu primer fill, Luca.1950   Neix la seva filla Luisella. A l’XI Festival del Teatre de Venècia presenta La paura numero uno.1952   El seu matrimoni amb Dorothy Pennington queda anul·lat a la República de San Marino, però per poder-se casar amb Thea Prandi ha d’esperar la transcripció a Itàlia.1954   Finalment, després d’haver superat les dificultats econòmiques, pot inaugurar el Teatro San Ferdinando, en el qual vol fer renéixer la tradició del teatre napolità. Ell mateix es posa en aquesta ocasió, i per primera vegada, el vestit de Pulcinella i es fa consagrar, sobre el mateix escenari, Pulcinella, sota el guiatge de Salvatore De Muto, l’últim gran intèrpret del teatre napolità. Funda la companyia Scarpettina destinada formar noves generacions d’actors dialectals i a proposar novament les obres d’Eduardo Scarpetta, que ell mateix revisa, actualitza i porta a l’escenari. Dirigeix la companyia juntament amb Galdieri i Brissone, però sense actuar.1955   Participa en el Festival Internacional d’Art Dramàtic de París amb la representació de Questi fantasmi.1956   Es casa amb Thea Prandi quan obté validesa a Itàlia la sentència d’anul·lació del seu matrimoni anterior.
 
 1959   Escriu una carta oberta al ministre de l’Espectacle en què denuncia la precària situació del teatre italià i dels seus treballadors.1960   Mor, de cop i volta, als deu anys, la seva filla Luisella, d’una hemorràgia cerebral durant les vacances amb el seu germà Luca al Terminillo. Eduardo rep la terrible notícia mentre representa Sabato domenica e lunedì al Quirino de Roma. Amb un esforç sobrehumà aconsegueix d’acabar la representació.1961   Mor la seva dona Thea. Vivien separats, però la seva mort li causa un gran dolor. A més, ha de tancar el Teatro San Ferdinando, fet que li provoca un altre disgust. No ha aconseguit d’obtenir ajuts municipals ni del Ministeri de l’Espectacle. Grava per a la televisió nou de les seves comèdies, que apareixeran a les pantalles el 1962.1962   Se’n va de gira amb la seva companyia a Rússia, Polònia, Hongria, Àustria i Bèlgica. Porta a l’escenari Napoli milionaria, Questi fantasmi, Filumena Marturano, Il sindaco del Rione Sanità i Il berretto a sonagli, de Pirandello, amb les quals obté un gran èxit arreu.1963   Mor la seva germana Titina, que ja l’any 1954 havia hagut de deixar a contracor Il Teatro di Eduardo per raons de salut. Eduardo grava per a la televisió el serial Peppino Girella, basat en una novel·la d’Isabella Quarantotti, una vàlida col·laboradora en aquell moment que esdevindrà més endavant la seva dona.1964   Es torna a obrir el Teatro San Ferdinando. Eduardo té al seu costat, com a director, Paolo Grassi, que vol promoure el rellançament del teatre a partir de la relació amb el Piccolo de Milà. La seva idea és fer-ne la seu estable d’un teatre nacional napolità. El projecte fracassa a causa de la falta de voluntat política d’oferir suport a una estructura permanent.1965   Torna a manifestar les injustícies de la situació teatral que ja havia fet públiques en la carta oberta del 1959, juntament amb la seva visió del teatre; ara, però, ho fa en forma de treball teatral: neix L’arte della commedia, que es representarà al Teatro San Ferdinando.1967   Presenta Il contratto al 26è Festival Internacional del Teatre de Prosa, a Venècia. Fa entrar el seu fill amb un contracte fix a la seva companyia amb el nom artístic de Luca della Porta. Luca havia debutat als set anys a l’Odeon de Milà en l’obra Miseria e nobiltà de l’avi i, quan les seves obligacions escolars li ho havien permès, havia representat petits papers a la companyia. A partir del 1974 actua amb el seu cognom.1971   No havent trobat suport, ni per al seu teatre, ni per a l’escola d’interpretació que volia obrir, cedeix el Teatro San Ferdinando a l’ETI (Ente Teatrale Italiano).1972   Representa Napoli milionaria amb la seva companyia al teatre Aldwich de Londres. El 18 de desembre l’Accademia dei Lincei, en reconeixement a tota una vida dedicada al teatre, li atorga el Premio Internazionale Antonio Feltrinelli de teatre. Entre altres mèrits, se li atribueix de manera específica el d’haver dissolt «els rígids confins del personatge dialectal per donar vida a un personatge únic, sempre ell mateix però sempre diferent, d’una comicitat intensa, poètica, dolorosa, víctima conscient del temps sense caritat en què viu». S’assenyala, a més, que la màgia del seu teatre no s’esgota sobre l’escenari. Els seus textos «tenen vida més enllà de l’eficaç interpretació del seu autor. Si no fos així, no es podria explicar l’èxit que han obtingut fora de la seva terra natal, traduïts i interpretats en llengües diferents».
 
 1973   Es representa Sabato domenica e lunedì a l’Aldwich de Londres, dirigida per Franco Zaffirelli i interpretada per Laurence Olivier i la seva dona Joan Plowright. L’èxit és tan gran que des d’aquell moment el cartell de cada temporada teatral de Londres conté una comèdia seva. Eduardo representa la seva última comèdia publicada: Gli esami non finiscono mai, al Teatro Eliseo de Roma.1974   Mentre interpreta Gli esami pateix els primers símptomes d’insuficiència cardíaca que l’obliguen a suspendre les representacions per sotmetre’s a una delicada operació en què se li implantarà un marcapassos. És operat el dia 5 de març i el 27 ja torna a l’escenari per continuar les representacions d’aquesta obra. La seva única preocupació és el futur de la companyia.1975   Grava per a la televisió –aquesta vegada en colors– tres comèdies d’Eduardo Scarpetta i una de Vincenzo Scarpetta. Continua aquestes gravacions fins el 1978, i reprèn les de les seves comèdies més importants. 1977   El 4 de febrer es casa amb Isabella Quarantotti a Nàpols. Oficia el casament l’alcalde Valenzi. Al maig esdevé avi: neix Matteo, fill de Luca. El 15 de juliol rep el títol de doctor honoris causa en Lletres de la Universitat de Birmingham. Abans d’ell, només Ignazio Silone havia obtingut aquest reconeixement per part d’una universitat anglesa.1979   Mor el seu germà Peppino. Els dos germans, durant la malaltia de Peppino, es reconcilien.1980   Al gener, després d’anys de lluites, funda finalment a Florència la seva escola d’art dramàtic en col·laboració amb l’ajuntament i l’ETI (Ente Teatrale Italiano), acostant-la a la Bottega Teatrale de Vittorio Gassman. El fruit de les seves classes és la comèdia Simpatia, escrita pels alumnes a partir d’una idea seva, que es publica l’any següent a l’editorial Einaudi. El 24 de maig compleix vuitanta anys sobre les fustes de l’escenari del Teatro Manzoni de Milà, envoltat per l’entusiasme i l’afecte del públic i per la presència dels alcaldes de Milà i Nàpols. El 17 de novembre se li atorga el segon títol de doctor honoris causa en Lletres, en aquest cas de la Universitat de Roma.1981   El 26 de setembre és nomenat senador vitalici pel president de la República, Sandro Pertini, en substitució d’Eugenio Montale, «pels importantíssims mèrits en el camp artístic i literari». La Universitat de Roma el nomena titular del curs de dramatúrgia durant l’any acadèmic 1981-82, a l’Istituto di Teatro de la Facultat de Lletres. Els estudiants, amb el seu ajut, escriuen diverses comèdies. Mettiti al passo és la primera que es publica; es representa el 1982 amb guió d’Eduardo i versió dramàtica de Claudio Brachini.1982   El 23 de març representa la data del debut del nou senador de la República. Presenta una interpel·lació al que és aleshores ministre de Justícia Darida sobre la situació de l’Istituto Filangeri de Nàpols dedicat a la reeducació de menors. Des d’aquest moment Eduardo lluita per aquests nois i intenta de crear una fundació per a l’estudi, la recuperació i el desenvolupament de les arts i dels oficis de tradició popular de l’Itàlia meridional, que els ofereixi la possibilitat de reintegrar-se a la societat a partir del treball.1983   Recita les seves poesies al palau dels esports de Nàpols per recaptar diners per a la fundació, la qual crearà un centre juvenil destinat a la reinserció dels joves procedents dels instituts de reeducació de Nàpols, Nisida i Procida. A Montalcino, durant l’estiu, tradueix directament de l’anglès al napolità del segle xvii, amb l’ajut de la seva dona Isabella, La tempesta de Shakespeare. Descriu el seu esforç amb aquestes paraules: «La traducció ha lliscat sola en només quaranta-cinc dies: m’estava a Montalcino, treballava vuit hores al dia,
 
   o fins i tot més; era estiu, feia una calor insuportable fins i tot de nit; suava, suava; l’artritis no em deixava tranquil…; i en canvi, quan he acabat, m’ha sabut greu perquè… estic convençut que Shakespeare ha estat a Nàpols, es veu per la seva manera d’escriure, per la qualitat literària quan parla de Nàpols, per l’esperit…» I justament a Montalcino, la tarda del 9 de juliol, Eduardo fa una brillant conferència espectacle en què, a més, interpreta dues escenes de Questi fantasmi: «[…] Ara Eduardo ho ha preparat tot. Ell i Pascuale Lojacono són una mateixa persona […]. […] l’humorisme dolorós cedeix només davant alguna saludable guspira d’ironia, davant algun entreteniment més reflexiu. No deixa de ser brillant, i provoca sense contradir-se.» (Rodolfo di Giammarco, La Repubblica, 13 de juliol de 1983). La del 9 de juliol és la seva última representació en públic. 1984   El febrer d’aquest any es publica la seva musical traducció de La tempesta, de la qual es proposa, a final de maig, de fer una edició enregistrada exclusivament amb la seva veu al Teatro Ateneo de Roma. Eduardo participa també en el tercer episodi de la sèrie televisiva Cuore de De Amicis, dirigida par Comencini. Interpreta el mestre ancià. Durant l’estiu, grava una entrevista sobre la tercera edat que es transmet el 19 d’octubre. Hi explica un concepte paradoxal: «Naixem vells i esdevenim joves.» Durant el XXX Convegno dell’Istituto del Dramma Italiano celebrat a Taormina el 16 de setembre, rep el premi «Una vita per il teatro». El 20 d’octubre havia d’anar a Venècia al XXXII Festival Internacional del Teatre, però les seves condicions físiques no li ho permeten. Eduardo mor el 31 d’octubre a Roma. Les seves restes mortals s’exposen en una sala del Senat vigilada per la guàrdia d’honor. Autoritats i centenars de milers de ciutadans desfilen, emocionats, davant el taüt. El funeral té lloc en dues parts: primer a la Basílica de San Giovanni i després a la plaça, en presència de les màximes autoritats de l’Estat, incloent-hi el president Pertini, i davant una multitud commoguda.   (Aquesta cronologia es basa en la publicada per Fiorenza Di Franco a Eduardo De Filippo, Roma, Gremese Editore, 200. Traducció de Rosa M. Oliveros.)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *