L’INSTITUT ENS PORTA A VEURE “LA PLAÇA DEL DIAMANT” Per increïble que sigui, avui hem dedicat la classe a parlar de l’obra de teatre que vam anar a veure al Teatre Nacional. Sí, sí, de “La plaça del Diamant”. No és que ens avorrim a la classe de Literatura Universal, sinó que allà vivim al dia, i sempre que hi ha alguna cosa interessant a parlar, surt a escena, i en parlem. Així de fàcil. En general trobem positiu que des de l’institut s’organitzin sortides al teatre. I no a qualsevol tipus d’obra ni de teatre. Parlem de veure bon teatre a sales de gran solera, com el Teatre Lliure o el Teatre Nacional. En gran part, gràcies a l’Aguado, que com a crític teatral que és, coneix les obres de primera mà i  ens porta allà on creu que val la pena.  Tenim molt clar que si no anéssim al teatre amb l’institut no hi aniríem. Primer perquè amb les famílies ja no sortim gaire, i menys per anar al teatre. I segon, perquè amb les amics… A qui se li acudiria anar amb els amics al teatre? Per favor….! Tenim coses més interessants a fer! I que ningú no s’ofengui, eh? Perquè hem d’aprofitar els nostres 17 i 18 anyets! Encara que no sigui l’excusa per no anar-hi, hem parlat de com n’és, de car, el teatre. Alguns ho hem trobat lògic, perquè s’ha de pagar diàriament als actors i als tècnics, no com al cinema. En canvi, hi ha altres que hem estat pràctics, i hem dit que amb els diners d’una entrada de teatre es poden fer meravelles. I això és el que fem. Si més no, ho intentem. Solució al problema, anem al teatre que ens organitza l’institut: més barat i paguen els “papis”. Consta com a sortida de col·legi, i no ens toquen la paga setmanal. Perfecte! I després direu que els joves d’avui no en som, d’espavilats! Bé, potser que parlem una mica de l’obra, no? El que més hem destacat és que l’obra era molt llarga: quatre hores, comptant els dos descansos! Una passada! Alguns, confessem-ho, ens hem arribat a dormir en alguna escena. No obstant, molts hem entès que el senyor Benet i Jornet, el “dire”, ha volgut ser fidel a la novel·la i no ha volgut retallar gaires coses. També ha estat unànime la lloança de l’escenografia. Aquí s’hi han gastat “pasta gansa”. Es nota que és el Teatre Nacional, i que els diners surten de les subvencions! Per un cantó, hem comentat que és una llàstima que els diners no quedin més repartits entre les diferents companyies i sales de teatre de la ciutat. Però, per un altre cantó, també ens ha semblat bé que hi hagi un teatre on es puguin fer aquests grans decorats. És que val la pena, veure tota una casa de cartró pedra donant voltes, per veure la façana i, al cap d’un moment, la part interna de la casa. (Ha estat divertit sentir una veu que opinava sobre la feina avorrida que fan els que es cuiden d’anar girant la casa cap a un cantó o cap a l’altre). I pel que fa als actors i a llur interpretació, hi ha hagut un clam unànim per lloar el treball de la Julieta i de l’Enriqueta. En canvi, no hi ha hagut tanta unanimitat per a la Colometa i el Quimet.  Pel que fa a la Colometa, creiem que ha fet un bon treball, pel paper que tenia, però alguns hem dit que li ha faltat més dramatisme en algunes situacions, com quan envia el seu fill de colònies.  I pel que fa al Quimet, hi ha hagut més varietat d’opinió. Cal tenir en compte, però, que alguns comentaris estan influïts pels efluvis hormonals que provocava en les espectadores.  Això, sí, l’actuació dels nens, l’hem considerada nefasta. Tot i que els ho perdonem tot, perquè aguantar aquesta obra cada dia, i després haver de fer els deures per anar al dia següent al col·le, ja és molt. Fins a la propera!                                       Alumnes de la Literatura Universal

Curs 2006-2007

200 alumnes del IES de Viladecavalls al teatre Victòria de Barcelona.

 Grease es va convertir en un fenomen de masses, tot i que la pel.lícula era ensucrada i engominada. Té una estètica dels anys 50 i ambient de clàssic institut de secundària nord-americà de l’època daurada del rock and roll.

Els dos protagonistes s’han conegut a la platja i s’han enamorat, però l’inici del nou curs escolar els ha de separar per sempre.

L’argument és el típic de “noi troba noia, noi perd noia, noi recupera noia”, però està ple de cançons enganxoses, molts balls acrobàtics i tonelades de nostàlgia dels anys 50.

Sortida de 50 alumnes de batxillerat del IES de Viladecavalls al Teatre Nacional de Catalunya el dijous 22 de novembre del 2007.Publicat per José Antonio Aguado a DIARI DE TERRASSA  el 28 de novembre 2007″Al Teatre Nacional de Catalunya amb “La plaça del Diamant” de Mercè Rodoreda, que inaugura l’Any Rodoreda. L’adaptació de la novel.la ha estat duta a terme per Josep Maria Benet i Jornet que ha primat la fidelitat a l’ original per sobre de la imaginació del director, en aquest cas Toni Casares. La interpretació de Sílvia Bel arriba al cor de l’ espectador sobretot a la segona part on la Colometa s’ha rosega pel vendaval de la Història. Destaquem entre els quasi trenta interpretes en escena, nens inclosos, la interpretació que fa Mercè Arànega de la senyora Enriqueta. El resultat és una peça que serveix per recuperar la memòria històrica  dels milers de estudiants dels instituts de Catalunya que cada dimarts i dijous omplen la sala gran. La visió de telesèrie de Benet i Jornet fa tornar al espectador al llibre, perquè poques peces literàries mostren aquest territori d’ esperança i desesperació que comprèn Mercè Rodoreda amb una narració exterior i l’ evolució interior del personatge Natàlia-Colometa, una dona que parla i explica el contorns més significatius de la seva vida”.