Enguany vam começar el dia 12 de setembre , preparant ja el que havia de ser una bona obra. Vam decidir que faríem “Les bicicletes són per a l’estiu” de Fernando Fernán-Gómez amb la direcció del professor José Antonio Aguado. I així ho vam fer. O intentar.Primer de tot vam dividir l’obra i la vam traduir al català ja que l’obra, de moment, és en català, encara que està previst fer-la també amb altres idiomes. Un cop això es van repartir els personatges de forma plàcida, tothom va estar d’acord amb el que li va tocar , no van haver-hi plors. A partir d’aquí l’obra ja va anar agafant la forma clàssica de les obres d’en Aguado, amb moltes performance significatives i amb grans metàfores de la vida. Cal dir que aquesta obra, serà una obra acumulativa , és a dir, a la funció realitzada el dia 11 de Novembre a Vacarisses, s’afegiran noves escenes fins arribar a completar l’obra. Així doncs, s’espera una millora, s’espera que l’espectador que va anar a veure-la el dia 11, i l’espectador que la vagi a veure a la última funció, parli’n, d’alguna manera, d’obres diferents.En aquesta primera funció, d’uns quaranta-cinc minuts, es van poder veure 5 escenes no cronològiques de l’obra de Fernán-Gómez, l’escena I ,  II, IV,  XIV i XV amb l’alicient que entre escena i escena, els actors duien a terme un seguit de performances, de metàfores, relacionades amb la terrible violència humana, l’egoisme d’aquests i la seva forma de destrossar vides. La primera performance tractava d’unes 10 noies que al ritme d’una caixa de música, ballaven com si fossin les típiques ballarines d’aquestes, mostrant bellesa del que mai no ha estat burxat, la bellesa de la vida. La següent performance tractava de l’egoisme que recorre la sang dels humans i dels problemes que això causa, ja que els que no tenen, sempre es revoltaran contra els que tenen. Entre l’escena quatre i catorze, la violència humana. Felicitat a l’hora de regalar armes i despreocupació total a l’hora de matar.Posteriorment un bombardeig, amb sirenes, llums, causant efectes realment impressionants on els actors van caient poc a poc, com si de vides insignificants es tractessin. I finalment, la última performance, comença com en principi. Ballarines , en aquest cas, tots els actors i actrius, surten amb les mans al cap, simbolitzant un afosellament, i donen voltes com si de ballarines es tractéssin. Quant tot sembla que acabarà com la primera escena, trets i més trets ressonen i fan caure un a un els actors, morts, afosellats. 

Cal dir que l’obra no segueix fil per randa l’original de Fernando Fernán-Gómez ja que els personatges no van vestits d’època sinó embolicats amb benes, com si de mòmies es tractéssin, simbolitzant la mort anunciada en tots ells, perquè al cap i a la fi, una guerra no té cap guanyador, només té morts, i per tant, perdedors. Aquesta obra ha agafat un sentit especial ja que Fernando Fernán-Gómez, com ja sabeu, va morir el dia 21 de Novembre d’aquest any.Fernando Fernán Gómez, (1921-2007), actor i director de cine espanyol, també novel·lista i autor teatral, conegut pel gran públic principalment per la seva labor interpretativa. Va obtindre els seus primers èxits amb produccions locals de postguerra com La mies es mucha (1948), de José Luis Sáenz d’Heredia, en la que interpreta a un missioner espanyol que sucumbeix heroicament, o Botón de ancla(1947), de Ramón Cigró torrat, en la que encarna a un guardiamarina.Amb els anys, aquest prototip d’home senzill i bo ha anat derivant cap a personatges més profunds i estranys, com el professor de dret autoesclavitzat de Stico (1984), sàtira de Jaime d’Armiñán, per la que l’actor va obtindre un Ós de Plata del Festival de Berlín.No obstant, on ha aconseguit els seus millors fruits ha sigut en el terreny de la direcció, també en la seva maduresa, amb diverses pel·lícules entre les que sobresurten El viatge enlloc (1986), basada en la seva novel·la homònima publicada en 1985, Mambrú se’n va anar a la guerra (1986), o El mar i el temps (1989), que també interpreta. En 1987, amb la inauguració dels Premis Goya, aconseguiria quatre d’aquests guardons: a la millor pel·lícula, al millor guió i a la millor direcció pel viatge enlloc, i a la millor interpretació per Mambrú se’n va anar a la guerra.Com a autor teatral, ha obtingut un gran èxit amb Les bicicletes són per a l’estiu, Premi Nacional Lope de Vega en 1978, adaptada al cine en 1983 per Jaime Chávarri. Va ser també Premi Nacional de Teatre en 1984, i en 1987 va ser finalista del Premi Planeta amb la seva novel·la El mal amor.

Una de les optatives de batxillerat és la de “teatre”. Però crec que “teatre”, o teatre, sense cap mena de cometes, és més que una optativa escolar de dues hores setmanals. A principi de curs se’ns va presentar la companyia, batejada com a Medusa, es va plantejar l’obra (Las bicicletas son para el verano, Fernando Fernán Gómez), i es van fer quatre pinzellades sobre el muntatge artístic de l’espectacle, que, òbviament, va anar transformant-se a mida que es va anar avançant. Partint de l’obra de Fernán Gómez, i de la pel·lícula homònima basada en ella, d’un aire més clàssic i realista, vam començar a escollir escenes per a les primeres representacions, ja que no hi havia temps físic per a poder traduir al català l’obra i preparar-la sencera. Entre escena i escena s’hi han afegit performances, escenes d’efectes visuals amb significats simbòlics.  La nostra versió de l’obra actualment consta de cinc escenes i un preludi, amb cinc perfomances intercalades amb els quadres. L’obra s’inicia amb la metàfora a la vida i a la bellesa, reproduint pels actors les voltes d’una ballarina al so d’una caixeta de música. I acte seguit, contraposant-se a la imatge que acaba de tenir lloc en escena, apareixen dos fèretres il·luminats interiorment, i folrats de reproduccions del Guernica de Picasso. En aquest espai té lloc el preludi, on dos nens ficats als taüts obren els ulls i van desencarcarant les extremitats paulatinament, mentre s’enfoquen amb llanternes per donar un aire més fúnebre a l’escena. Parlen de cine, de les vacances que s’acosten, d’aquells llibres de guerres tan entretinguts però que mai podran viure, suposen… Al acabar el diàleg tornen a la seva posició inicial de cadàver, i, mentre sona
la Lacrimosa del Rèquiem de Mozart, marxen i es retiren els fèretres. Després d’una escena quotidiana d’abans de
la Guerra, on dues veïnes conversen sobre trivialitats com els ingressos, els sous o els llocs de treball, ve la segona performance, oberta, com les demés, per un personatge abstracte que simbolitza els valors positius com la felicitat i l’alegria. Aquesta es basa en l’egoisme d’aquells que tenen mol i no donen res als que ho necessiten i els ho demanen, i això acaba en conflicte. Es simbolitza amb un sector assedegat  i un altre que té fins a dos gots d’aigua però prefereix beure-se’ls a donar-li’n ni una gota als moribudns que els hi demanen. Els actors porten un cinturó d’ampolles buides lligat a la cintura, i quan el conflicte comença es colpegen cos a cos fent sonar les ampolles i creant així l’efecte sonor que després es veu reforçat per uns estranys artefactes adquirits a Futuroscope i que emeten un soroll realment curiós; pel so de les alarmes; i pels feixos de llum intermitent produïts per l’strobo. Seguidament, tenen lloc dues escenes més. A la primera es representa una tímida declaració en forma de poema, amb la gràcia que s’utilitza una bicicleta d’època. I a la segona té lloc la notícia del Cop d’Estat, que en aquesta alçada encara no és clar del tot. Separant aquests quadres del següents, hi ha una altra performance, que s’inicia amb una entrega de regals, però acaba amb una matança dels obsequiadors per part dels obsequiats, al veure que després de trencar les caixes salvatgement per obrir-les, a dins hi troben armes. Les dues escenes finals mostren l’acabament de la guerra. Durant la primera deixen d’escoltar-se les alarmes als refugis i els avions llancen pa, i en la segona s’instaura el Règim Franquista, quedant anul·lats tots els tràmits fets durant
la Guerra pels rojos, i els que queden ploren els seus morts i els presos als camps de concentració,… Entre aquestes escenes hi ha una senzilla però significativa performance ambientada amb una música estrident, on es van deixant sobre l’escenari caps de maniquí de porexpan i es cobreixen amb un tros de tela vermella, com si la sang els caigués al damunt. L’obra finalitza amb una imitació de la ballarina del principi, però amb els braços alçats i agafats al clatell. I just quan els actors/ballarins donen l’esquena al públic sonen les metralladores i els afusellen. Porten un altre cop els cinturons d’ampolles i al caure a terra es va sentint el so del plàstic esclafat. L’strobo il·lumina l’escena i, quan s’apaga, el personatge abstracte es posa al centre amb una samarreta blanca on s’hi pot llegir en una pantalleta digital la paraula “PAU”.Cal afegir que l’escenografia és d’època, i el vestuari consta de roba folrada de parracs de teixit de lli. En quant al maquillatge, es només una base facial blanca durant tot l’obra, exceptuant la última performance on el personatge abstracte apareix amb uns tons vermells als llavis i a les galtes.            La representació d’aquesta obra ha coincidit tràgicament amb la mort del seu autor, Fernando Fernán Gómez, actor, director, escriptor i home de grans qualitats, tot i la irascibilitat del seu caràcter en aquests últims temps. Fernán Gómez va nèixer a Lima, però de molt petit ja va venir cap a Espanya. Començà els estudis de filologia, però els hagué d’abandonar degut a

la Guerra Civil. Els seus inicis al món de l’espectacle foren amb una companyia teatral, però posteriorment passà al cine i a la direcció, i finalment acabà escrivint algunes obres de tant prestigi com de la que s’ha fet esment al llarg d’aquest article, amb la qual va guanyar el Lope de Vega del ’77. Fernán Gómez va ser guardonat al ’85 amb el premi Nacional de Teatre.

Les bicicletes són per l’estiu és l’obra que durant tot aquest any representarem a diversos teatres de la nostra província. Va ser escrita per Fernando Fernán Gómez durant la dècada dels anys 70. L’any 1978 va aconseguir el Premi Lope de Vega. Més tard, es va popularitzar gràcies a l’adaptació cinematogràfica de 1984 del director madrileny Jaume Chávarri.  Fernando Fernán Gómez (Lima, Perú, 28 d’agost de 1921 – Madrid, 21 de novembre de 2007), un important escriptor, actor, guionista i director de cinema i de teatre espanyol. Era fill de l’actriu de teatre Carola Fernán Gómez i de l’actor Lluís Fernando Díaz de Mendoza i Guerrero. Va estudiar Filosofia i Lletres a Madrid i va ser membre de la Real Acadèmia Espanyola, de la qual va ocupar la butaca B.   

L’obra tracta de la realitat quotidiana d’una família madrilenya que pateix la Guerra Civil Espanyola. La família està formada pel senyor Lluís, la seva esposa Dolors i els seus fills, Manolita i Luisito. Tots ells comparteixen la tragèdia de la guerra amb la criada i els veïns de la finca. Luisito, tot i haver suspès la física, vol que el seu pare li compri una bicicleta. Però la situació obligarà a retardar la compra, i el retard, com la pròpia guerra, durarà molt més de l’esperat.  

En començar el crèdit ja s’havia decidit l’obra que representaríem. Partint d’aquest punt, calia repartir els papers. Es va decidir que, per tal d’evitar incomoditats i rivalitats, hi hauria papers que serien representats per més d’un actor/actriu. Per tal d’evitar confusions entre el públic, cada personatge tindria un distintiu que el caracteritzaria.La segona qüestió a tenir en compte consistia en saber quin era el missatge que havíem de transmetre. La resposta per part del director va ser clara i decidida: “La guerra només porta a la mort”. Havíem de ser capaços de sentir en la nostra pròpia pell la barbàrie que suposa una guerra per a una família humil i, alhora, la inutilitat d’aquesta guerra.  El tercer aspecte que estava prou clar era que l’obra havia de ser molt visual i, alhora, propera al públic. Per aconseguir aquest efecte vam transformar-la afegint-hi una sèrie d’impactants i originals performances amb les que es tracta d’expressar clarament el missatge de l’obra, sempre relacionat amb la guerra. Trobem escenes que mostren com la guerra pot destruir la innocència i la bellesa de la vida,  la mort prematura que pot provocar en l’ésser humà, la infància robada, la trista diversió que troben les persones en la violència, l’egoisme… Cal destacar el llenguatge, que tot i estar adaptat al de l’època, és molt entenedor i proper. El vestuari, format íntegrament per peces de lli, i el maquillatge, que empal·lideix i mortifica els personatges, pretenen refermar el missatge principal de l’obra convertint cada personatge en una mòmia, en un cadàver que tracta, no de viure, sinó sobreviure. A més, utilitzem psicodèlics efectes lluminosos i musicals, una combinació entre atrezzo d’època i innovadors materials, imatges projectades, etc. El resultat: una barreja d’arts plàstiques, arts escèniques i dansa.