Una de les optatives de batxillerat és la de “teatre”. Però crec que “teatre”, o teatre, sense cap mena de cometes, és més que una optativa escolar de dues hores setmanals. A principi de curs se’ns va presentar la companyia, batejada com a Medusa, es va plantejar l’obra (Las bicicletas son para el verano, Fernando Fernán Gómez), i es van fer quatre pinzellades sobre el muntatge artístic de l’espectacle, que, òbviament, va anar transformant-se a mida que es va anar avançant. Partint de l’obra de Fernán Gómez, i de la pel·lícula homònima basada en ella, d’un aire més clàssic i realista, vam començar a escollir escenes per a les primeres representacions, ja que no hi havia temps físic per a poder traduir al català l’obra i preparar-la sencera. Entre escena i escena s’hi han afegit performances, escenes d’efectes visuals amb significats simbòlics.  La nostra versió de l’obra actualment consta de cinc escenes i un preludi, amb cinc perfomances intercalades amb els quadres. L’obra s’inicia amb la metàfora a la vida i a la bellesa, reproduint pels actors les voltes d’una ballarina al so d’una caixeta de música. I acte seguit, contraposant-se a la imatge que acaba de tenir lloc en escena, apareixen dos fèretres il·luminats interiorment, i folrats de reproduccions del Guernica de Picasso. En aquest espai té lloc el preludi, on dos nens ficats als taüts obren els ulls i van desencarcarant les extremitats paulatinament, mentre s’enfoquen amb llanternes per donar un aire més fúnebre a l’escena. Parlen de cine, de les vacances que s’acosten, d’aquells llibres de guerres tan entretinguts però que mai podran viure, suposen… Al acabar el diàleg tornen a la seva posició inicial de cadàver, i, mentre sona
la Lacrimosa del Rèquiem de Mozart, marxen i es retiren els fèretres. Després d’una escena quotidiana d’abans de
la Guerra, on dues veïnes conversen sobre trivialitats com els ingressos, els sous o els llocs de treball, ve la segona performance, oberta, com les demés, per un personatge abstracte que simbolitza els valors positius com la felicitat i l’alegria. Aquesta es basa en l’egoisme d’aquells que tenen mol i no donen res als que ho necessiten i els ho demanen, i això acaba en conflicte. Es simbolitza amb un sector assedegat  i un altre que té fins a dos gots d’aigua però prefereix beure-se’ls a donar-li’n ni una gota als moribudns que els hi demanen. Els actors porten un cinturó d’ampolles buides lligat a la cintura, i quan el conflicte comença es colpegen cos a cos fent sonar les ampolles i creant així l’efecte sonor que després es veu reforçat per uns estranys artefactes adquirits a Futuroscope i que emeten un soroll realment curiós; pel so de les alarmes; i pels feixos de llum intermitent produïts per l’strobo. Seguidament, tenen lloc dues escenes més. A la primera es representa una tímida declaració en forma de poema, amb la gràcia que s’utilitza una bicicleta d’època. I a la segona té lloc la notícia del Cop d’Estat, que en aquesta alçada encara no és clar del tot. Separant aquests quadres del següents, hi ha una altra performance, que s’inicia amb una entrega de regals, però acaba amb una matança dels obsequiadors per part dels obsequiats, al veure que després de trencar les caixes salvatgement per obrir-les, a dins hi troben armes. Les dues escenes finals mostren l’acabament de la guerra. Durant la primera deixen d’escoltar-se les alarmes als refugis i els avions llancen pa, i en la segona s’instaura el Règim Franquista, quedant anul·lats tots els tràmits fets durant
la Guerra pels rojos, i els que queden ploren els seus morts i els presos als camps de concentració,… Entre aquestes escenes hi ha una senzilla però significativa performance ambientada amb una música estrident, on es van deixant sobre l’escenari caps de maniquí de porexpan i es cobreixen amb un tros de tela vermella, com si la sang els caigués al damunt. L’obra finalitza amb una imitació de la ballarina del principi, però amb els braços alçats i agafats al clatell. I just quan els actors/ballarins donen l’esquena al públic sonen les metralladores i els afusellen. Porten un altre cop els cinturons d’ampolles i al caure a terra es va sentint el so del plàstic esclafat. L’strobo il·lumina l’escena i, quan s’apaga, el personatge abstracte es posa al centre amb una samarreta blanca on s’hi pot llegir en una pantalleta digital la paraula “PAU”.Cal afegir que l’escenografia és d’època, i el vestuari consta de roba folrada de parracs de teixit de lli. En quant al maquillatge, es només una base facial blanca durant tot l’obra, exceptuant la última performance on el personatge abstracte apareix amb uns tons vermells als llavis i a les galtes.            La representació d’aquesta obra ha coincidit tràgicament amb la mort del seu autor, Fernando Fernán Gómez, actor, director, escriptor i home de grans qualitats, tot i la irascibilitat del seu caràcter en aquests últims temps. Fernán Gómez va nèixer a Lima, però de molt petit ja va venir cap a Espanya. Començà els estudis de filologia, però els hagué d’abandonar degut a

la Guerra Civil. Els seus inicis al món de l’espectacle foren amb una companyia teatral, però posteriorment passà al cine i a la direcció, i finalment acabà escrivint algunes obres de tant prestigi com de la que s’ha fet esment al llarg d’aquest article, amb la qual va guanyar el Lope de Vega del ’77. Fernán Gómez va ser guardonat al ’85 amb el premi Nacional de Teatre.