Les bicicletes són per l’estiu és l’obra que durant tot aquest any representarem a diversos teatres de la nostra província. Va ser escrita per Fernando Fernán Gómez durant la dècada dels anys 70. L’any 1978 va aconseguir el Premi Lope de Vega. Més tard, es va popularitzar gràcies a l’adaptació cinematogràfica de 1984 del director madrileny Jaume Chávarri. Fernando Fernán Gómez (Lima, Perú, 28 d’agost de 1921 – Madrid, 21 de novembre de 2007), un important escriptor, actor, guionista i director de cinema i de teatre espanyol. Era fill de l’actriu de teatre Carola Fernán Gómez i de l’actor Lluís Fernando Díaz de Mendoza i Guerrero. Va estudiar Filosofia i Lletres a Madrid i va ser membre de la Real Acadèmia Espanyola, de la qual va ocupar la butaca B.
L’obra tracta de la realitat quotidiana d’una família madrilenya que pateix la Guerra Civil Espanyola. La família està formada pel senyor Lluís, la seva esposa Dolors i els seus fills, Manolita i Luisito. Tots ells comparteixen la tragèdia de la guerra amb la criada i els veïns de la finca. Luisito, tot i haver suspès la física, vol que el seu pare li compri una bicicleta. Però la situació obligarà a retardar la compra, i el retard, com la pròpia guerra, durarà molt més de l’esperat.
En començar el crèdit ja s’havia decidit l’obra que representaríem. Partint d’aquest punt, calia repartir els papers. Es va decidir que, per tal d’evitar incomoditats i rivalitats, hi hauria papers que serien representats per més d’un actor/actriu. Per tal d’evitar confusions entre el públic, cada personatge tindria un distintiu que el caracteritzaria.La segona qüestió a tenir en compte consistia en saber quin era el missatge que havíem de transmetre. La resposta per part del director va ser clara i decidida: “La guerra només porta a la mort”. Havíem de ser capaços de sentir en la nostra pròpia pell la barbàrie que suposa una guerra per a una família humil i, alhora, la inutilitat d’aquesta guerra. El tercer aspecte que estava prou clar era que l’obra havia de ser molt visual i, alhora, propera al públic. Per aconseguir aquest efecte vam transformar-la afegint-hi una sèrie d’impactants i originals performances amb les que es tracta d’expressar clarament el missatge de l’obra, sempre relacionat amb la guerra. Trobem escenes que mostren com la guerra pot destruir la innocència i la bellesa de la vida, la mort prematura que pot provocar en l’ésser humà, la infància robada, la trista diversió que troben les persones en la violència, l’egoisme… Cal destacar el llenguatge, que tot i estar adaptat al de l’època, és molt entenedor i proper. El vestuari, format íntegrament per peces de lli, i el maquillatge, que empal·lideix i mortifica els personatges, pretenen refermar el missatge principal de l’obra convertint cada personatge en una mòmia, en un cadàver que tracta, no de viure, sinó sobreviure. A més, utilitzem psicodèlics efectes lluminosos i musicals, una combinació entre atrezzo d’època i innovadors materials, imatges projectades, etc. El resultat: una barreja d’arts plàstiques, arts escèniques i dansa.