Decidir el paper que dirà i farà cada persona, agrupar els “actors” per escenes, inventar “performans” que es faran entre escena i escena, anotar – i també crear manualment la vestimenta i els complements que cadascú ha de dur -, deixar clar tot allò que hauran de fer els diferents tècnics de l’obra , etc. Cal que hi hagi una bona relació entre tots per fer un bon treball en equip i que ens sapiguem organitzar bé per aconseguir que l’obra surti el millor possible. Ho anem aprenent a mesura que anem fent més classes. Cal dir que també ens hem reunit algun cop per assajar al teatre on, posteriorment, havíem de fer l’obra. De moment, el dia 11 de novembre ja la vam representar per primera vegada, i ens va anar millor del que ens pensàvem tot i no anar del tot preparats. No vam fer la història sencera ni igual a la original, però ara estem augmentant diàleg i escenes per a que tothom tingui mes o menys la mateixa extensió de text per a dir. A finals de curs, acabarem fent l’obra sencera. La del dia 11, però, constava de 5 escenes saltejades: I , II, IV, XIV i XV, i entre cada una d’elles hi vam afegir performans, actuacions visuals sense text típiques del nostre “director”, que fan que les seves obres tinguin un sentit metafòric i simbòlic, a més de ser un tret característic de tots els seus muntatges.
Arrabal Néstor
Alba Tresens Navarro , Què fem? Com ho fem?…
Durant el variable que estem fent de teatre aquest primer curs de batxillerat muntarem una obra de Fernando Fernández Gómez, “Las bicicletas son para el verano”. Aquesta obra mostra la vida d’una comunitat de veïns durant la Guerra Civil i la postguerra. Com es viu abans que passi la guerra, quan està passant, i què passa quan acaba tot. Dins la nostra intervenció teatral no hi ha només les escenes de diàleg de l’obra original, sinó que hi afegim performances. Això la fa diferent a les altres versions que s’han fet d’aquesta mateixa obra. Las performances són escenes on no hi ha text, fet que fa que hi predominin els gestos. El que volen aconseguir aquestes és que s’entengui més el contingut de l’obra, que la gent es posi més en el paper, dins l’època en què va succeir l’obra. Un exemple, per donar una idea de com són, serien les performances de la caixeta de música, que es duu a terme dues vegades a l’obra, una al principi i l’altra a l’acabar. La diferència entre elles és que a la primera les ballarines surten amb el cap alt, en canvi, a l’última apareixen amb les mans darrere el cap i aquest cot, i després són torturades. L’evolució d’una a l’altra dóna a entendre els canvis en la societat: d’una societat tranquil·la, al final d’una tragèdia (ballarines exposades a la mort). També hi ha la performance dels regals, on uns regalen regals a altres i aquests els obren trencant-los a puntades i cops de puny. Dins les caixes hi ha armes, amb les quals els segons personatges maten a qui els ha donat el present (simbolitza l’agressivitat). La dels caps n’és una altra, on cada personatge entra amb un cap de porexpan a la mà i el deixa a terra tot posant-hi sobre un mocador vermell (dóna a entendre la mort i la sang). Una altra és la performance de les ampolles, on uns personatges demanen aigua, perquè no en tenen, a uns altres personatges que els en queda, però aquests no els en donen i es barallen (significa la lluita, la guerra d’aleshores). El que fem durant les dues hores de variable que tenim cada setmana és principalment, repartir papers, preparar les coses que necessitem, que han de tornar-se a fer abans de cada representació (com folrar les caixes), passar text i fer les performances. De vegades, ens quedem algun migdia per acabar de muntar alguna cosa o veure la pel·lícula que es va fer, per extreure’n idees. També diferents dies hem quedat al teatre on posteriorment havíem de representar l’obra per tal de poder-la passar tota sencera i millor, ja que no tenim prou espai a l’institut i, a més a més, així ens adeqüem a l’escenari.
Sergio Jiménez, exercicis de veu
Hem anat treballant durant tres mesos dos cops a la setmana a les classes, i desprès ens hem quedat dos dies per les tardes per fer assajos generals ja al teatre i així poder millorar la obra, a les classes sobretot practicàvem el diàleg, ja sigui per perfeccionar-lo o be per modificar-lo. També hem fet exercicis de veu. A l’obra hem utilitzat molt material per decorar l’obra, i la veritat es que el muntatge a quedat bastant be. .Nosaltres utilitzem varies performance, que tenen a veure amb el que succeeix a l’obra, i cadascuna te un significat en particular.
La Plaça del Diamant, comentari dels alumnes de Literatura Universal
L’INSTITUT ENS PORTA A VEURE “LA PLAÇA DEL DIAMANT” Per increïble que sigui, avui hem dedicat la classe a parlar de l’obra de teatre que vam anar a veure al Teatre Nacional. Sí, sí, de “La plaça del Diamant”. No és que ens avorrim a la classe de Literatura Universal, sinó que allà vivim al dia, i sempre que hi ha alguna cosa interessant a parlar, surt a escena, i en parlem. Així de fàcil. En general trobem positiu que des de l’institut s’organitzin sortides al teatre. I no a qualsevol tipus d’obra ni de teatre. Parlem de veure bon teatre a sales de gran solera, com el Teatre Lliure o el Teatre Nacional. En gran part, gràcies a l’Aguado, que com a crític teatral que és, coneix les obres de primera mà i ens porta allà on creu que val la pena. Tenim molt clar que si no anéssim al teatre amb l’institut no hi aniríem. Primer perquè amb les famílies ja no sortim gaire, i menys per anar al teatre. I segon, perquè amb les amics… A qui se li acudiria anar amb els amics al teatre? Per favor….! Tenim coses més interessants a fer! I que ningú no s’ofengui, eh? Perquè hem d’aprofitar els nostres 17 i 18 anyets! Encara que no sigui l’excusa per no anar-hi, hem parlat de com n’és, de car, el teatre. Alguns ho hem trobat lògic, perquè s’ha de pagar diàriament als actors i als tècnics, no com al cinema. En canvi, hi ha altres que hem estat pràctics, i hem dit que amb els diners d’una entrada de teatre es poden fer meravelles. I això és el que fem. Si més no, ho intentem. Solució al problema, anem al teatre que ens organitza l’institut: més barat i paguen els “papis”. Consta com a sortida de col·legi, i no ens toquen la paga setmanal. Perfecte! I després direu que els joves d’avui no en som, d’espavilats! Bé, potser que parlem una mica de l’obra, no? El que més hem destacat és que l’obra era molt llarga: quatre hores, comptant els dos descansos! Una passada! Alguns, confessem-ho, ens hem arribat a dormir en alguna escena. No obstant, molts hem entès que el senyor Benet i Jornet, el “dire”, ha volgut ser fidel a la novel·la i no ha volgut retallar gaires coses. També ha estat unànime la lloança de l’escenografia. Aquí s’hi han gastat “pasta gansa”. Es nota que és el Teatre Nacional, i que els diners surten de les subvencions! Per un cantó, hem comentat que és una llàstima que els diners no quedin més repartits entre les diferents companyies i sales de teatre de la ciutat. Però, per un altre cantó, també ens ha semblat bé que hi hagi un teatre on es puguin fer aquests grans decorats. És que val la pena, veure tota una casa de cartró pedra donant voltes, per veure la façana i, al cap d’un moment, la part interna de la casa. (Ha estat divertit sentir una veu que opinava sobre la feina avorrida que fan els que es cuiden d’anar girant la casa cap a un cantó o cap a l’altre). I pel que fa als actors i a llur interpretació, hi ha hagut un clam unànim per lloar el treball de la Julieta i de l’Enriqueta. En canvi, no hi ha hagut tanta unanimitat per a la Colometa i el Quimet. Pel que fa a la Colometa, creiem que ha fet un bon treball, pel paper que tenia, però alguns hem dit que li ha faltat més dramatisme en algunes situacions, com quan envia el seu fill de colònies. I pel que fa al Quimet, hi ha hagut més varietat d’opinió. Cal tenir en compte, però, que alguns comentaris estan influïts pels efluvis hormonals que provocava en les espectadores. Això, sí, l’actuació dels nens, l’hem considerada nefasta. Tot i que els ho perdonem tot, perquè aguantar aquesta obra cada dia, i després haver de fer els deures per anar al dia següent al col·le, ja és molt. Fins a la propera! Alumnes de la Literatura Universal