En el nostre institut a 1r de batxillerat una de les possibles optatives es teatre. Es una optativa especial i diferent. El primer dia el nostre professor de teatre ens va anuncia que faríem aquesta obre que per nosaltres es diu “Fronteres i guerres”, però  que en realitat és “Las bicicletas son para el verano” de Fernando Fernán-Gómez..Fem dos hores per setmana de teatre i no es molt temps os o asseguro per que a les classes es treballa, però no gaire bé es un espai molt reduït i amb moltes limitacions, passem paper interpretem el que es pot però res en comparació amb el que es pot progressar en una tarda d’assaig  en un teatre. L’obra no es exactament el guio de “las bicicletas son para el verano” per que a més que està traduït el nostre professor a introduït varies coses lo que nosaltres en diem “performants aguado” .

Nascut el 28 d’agost del 1921, Fernando Fernán Gómez tenia el teatre com a destí abans i tot de néixer. Fill d’actors, va estudiar Filosofia i Lletres a Madrid i llavors va començar la seva vocació pel teatre. Va ser actor, escriptor i dramaturg. Durant els 70 va escriure la que probablement sigui la seva obra més aclamada, Las bicicletas son para el verano, ambientada durant la Guerra Civil, i que el 1984 seria adaptada al cinema. Va morir el passat 21 de novembre per culpa d’una pneumònia.  Els alumnes de primer de Batxillerat de l’optativa de Teatre estem preparant l’obra Fronteres i guerres, una adaptació de l’obra Las bicicletas son para el verano, per protestar en contra de les guerres i les fronteres.  La nostra adaptació i l’obra original difereixen en alguns aspectes, més aviat escènics que no pas de guió: en primer lloc, el vestuari. Mentre que a l’obra original els personatges van vestits de carrer, a la nostra adaptació els personatges van vestits amb roba de tela blanca, simulant així estar morts. També hem canviat l’escenari d’algunes escenes, com ara el preludi: els nens alegres i despreocupats de l’obra original que passegen per uns camps passen a ser unes noies innocents, però mortes, que es queden de peus dins d’uns taüts fets expressament. A més, entre escena i escena hi ha diverses “performances”, totes relacionades amb la guerra, les fronteres i la mort. Totes excepte la primera, en la què els actors fan de ballarines de caixa de música, representant així la innocència dels infants. Però en totes les demés, guerres, morts i fronteres. En una uns actors tenen aigua, mentre que els altres no. Els que no en tenen, que tenen set, van a demanar-ne, però els que en tenen se la beuen tota. Llavors tots es comencen a matar els uns als altres fins que no queda ningú de peu.En una altra uns actors donen uns regals a uns altres, que els trenquen i treuen armes. Llavors aquests van a buscar als primers i els maten. La darrera de totes és, segurament, la millor. És una paròdia de la de les ballarines: els actors surten com si fossin ballarines, però amb les mans darrere el cap. Sonen uns trets i tots es moren. Resultat: fins i tot la innocència mor.La veritat és que en els ja gairebé tres mesos que portem hem fet bastat: tenim unes 5 o 6 escenes preparades, 4 performances… A classe assagem diàlegs i preparem escenes i material audiovisual (és a dir, els sons i els vídeos que hi ha projectats al fons de l’escenari.