Des de ben petita he tingut clar que volia dedicar-me al món de l’òptica.  Al principi únicament em fixava en els diferents colors de l’iris, era com un acte reflex: mirar-lo i memoritzar-lo. Amb el temps, anava fixant-me amb la gent que utilitzava ulleres, intentant descobrir qui portava llentilles; me menjava la curiositat veure un nen amb l’ull tapat i així fins que he arribat a interessar-me avui per la complexitat de l’ull, el seu funcionament, què passa amb determinades deformacions, les infeccions, i tot el que gira entorn d’aquest. I la meua gran inquietud, “arribaré a ser una gran òptica?”

I per això vaig escollir, per al meu treball de recerca, el tema de l’ull humà, quines són les causes dels seus defectes i com es corregeixen.

Així que em vaig posar a la feina i cercar informació. El que no esperava  era trobar temes tan diversos: anamorfosis (dibuixos de guix en 3D al paviment), il·lusions òptiques, visió 3D, moda, màgia,…

Mai havia prestat tanta atenció a aquest món però em vaig adonar que havia conviscut amb la ciència des que els científics eren considerats filòsofs. Ja es va tractar aquest tema quan Ptolomeu va proposar el seu model planetari on va afirmar que: “No és el cel el que s’equivoca, són el nostres ulls que ens enganyen quan l’observem”.

D’igual forma, les tan rebutjades idees d’Aristarc, també mencionaven que l’estrany comportament de les errants no era més que una il·lusió òptica fruït del desplaçament de la Terra combinat amb el dels altres cossos al voltant del Sol.

Però el que em va sorprendre veritablement fou el següent article: “l’au que usa una il·lusió òptica per a atraure les femelles”.

Una espècie típica del continent australià es val d’una sèrie d’estratagemes per enamorar el sexe oposat. A més d’exposar les seves acolorides plomes per cridar l’atenció de la femella, els mascles decoren el seu niu de manera que és molt probable que elles el visualitzen de major grandària que la que en realitat té.

Col·loquen petits objectes grisos (ossos, petxines i fins i tot restes de coses fabricades per l’home) prop de l’entrada al niu i, a mesura que s’allunya, posa objectes majors formant un gradient creant així, una falsa perspectiva.

Relacionat amb aquest tema, vaig trobar un article d’una neuròloga, Susana Martínez-Conde, que s’ha dedicat a la investigació de la relació entre les experiències visuals i les bases de la consciència amb l’ajuda de mags i il·lusionistes. “Estudio els trucs dels mags perquè manipulen la consciència”.

De fet, segons la corunyesa Susana Martínez-Conde, alguns dels seus trucs poden aportar pistes sobre la forma en què el nostre cervell processa la informació visual i construeix l’experiència subjectiva que nosaltres considerem la realitat. Per demostrar-ho, ha treballat amb alguns dels prestidigitadors més famosos del món. Tots ells són consumats mestres en l’ús d’il·lusions òptiques, visuals i també cognitives, que són les que més interessen a aquesta neuròloga.

Llavors, igual que un mag canalitza la nostra atenció emprant les il·lusions òptiques; així com les ratlles verticals semblen engreixar-nos; com les bales de vidre es converteixen en lupes i com sembla que a l’estiu, l’asfalt que veiem en la distància està mullat, la nostra perspectiva és errònia.

Doncs tenim aquí una gran qüestió: La nostra vista pot donar lloc a nombrosos enganys? Allò que percebem gràcies als nostres ulls, és possible que no sigui la realitat?

 Segons un assaig basat en la percepció sensible dels sentits: “no hi ha res en l’enteniment que no haja passat pels sentits”

La percepció és una sensació interior que resulta d’una impressió material feta en els nostres sentits. Aquesta percepció pot ser tàctil, olfactòria, auditiva, gustativa i òptica. I d’aquesta última treballarem a continuació, ja que la nostra vista és el sentit, encara que no hi sembli, més enganyós que tenim.

Molt sovint escoltem expressions del tipus “ho he de veure amb els meus propis ulls”, “Si no ho veig no ho crec…”, i gairebé mai som conscients que són, precisament els nostres ulls, els encarregats de confondre’ns d’una manera impensable.

És més, davant una mateixa imatge, dues persones poden estar percebent alguna cosa totalment diferent. On tu veus la cara d’un indi, la persona que està al teu costat està observant l’entrada d’un esquimal en una cova. Et sembla increïble el que t’estic explicant, veritat?

Llavors, les il·lusions òptiques són efectes sobre el sentit de la vista caracteritzats per la percepció visual d’imatges que són falses o errònies. Falses si no existeix realment el que el cervell veu o errònies si el cervell interpreta equivocadament la informació visual.

L’encarregat d’aquesta visió real, errònia o falsa és l’ull humà. Si tota la informació que ens arriba per via sensorial és processada i modificada pel nostre cervell, per ser compresa i emmagatzemada, em va fer plantejar el meu treball de recerca: estudiar com funciona l’ull humà, què passa quan l’ull presenta algun defecte i com es corregeixen els problemes d’una visió reduïda.

Així que per a introduir-me en el meu estudi i poder arribar a ser una gran entesa en òptica, hauré de donar resposta a l’ampli nombre de qüestions que permet a un professional obsequiar els malalts amb una solució. 

De manera que he plantejat el meu treball de recerca des de la perspectiva d’un professional quan el visita una persona que té algun tipus de problema de refracció, és a dir, que s’adona que la seva visió no és nítida, i el procés que he de seguir fins donar-li una solució.

Per poder arribar a resoldre-li el problema, he de conèixer un seguit de conceptes bàsics i per tant, la primera part del meu treball consisteix en definir-los per poder entendre el funcionament de l’ull, com es formen les imatges i quins factors hi són imprescindibles. Per entrar en matèria, he classificat de manera global els defectes segons s’ho plantejaria el professional, si el seu problema és la visió llunyana o la propera.

Per tal de dur a la realitat la situació diària en la que es troba un professional, he entrevistat un oftalmòleg, el Dr. Francisco Sanjuan Linares. Tanmateix, la intervenció d’un òptic també és imprescindible, per aquest motiu he entrevistat el delegat del Col·legi d’Òptics i Optometristes, Jordi Vecino Ardèvol, diplomat en Òptica i Optometria i amb un màster en Ciències de la Visió.