La protecció dels ulls és responsabilitat de cadascú però és convenient sotmetre’s a una exploració ocular periòdicament a l’igual que ens fem revisions físiques o posem a punt el cotxe. Els oftalmòlegs i els òptics-optometristes estan capacitats per a detectar i corregir els problemes oculars.

Hi ha tres tipus de professionals que s’ocupen dels nostres ulls: els oftalmòlegs (també coneguts com oculistes), els optometristes i els òptics. L’òptic-optometrista està preparat, igual com els altres, per poder detectar tots els problemes de la visió.

Segons l’òptic entrevistat, el Sr. Jordi Vecino, són un servei sanitari i aviat entraran dintre de la Seguritat Social. Funcionaran com un metge dels ulls de capçalera que no podran operar però primer aniràs a l’òptic i després a l’oftalmòleg. 

De totes les maneres un oftalmòleg no treu que no puguis anar a l’òptic, les dues coses són compatibles. Un òptic et graduarà més bé i l’oftalmòleg es dedicarà millor a la patologia. De l’entesa entre l’òptic optometrista i l’oftalmòleg en surt un gran beneficiat: el pacient.

Per poder controlar els defectes o detectar-los aviat, tots dos professionals van aconsellar-me que la primera revisió de la vista sempre que no s’hagi detectat un problema, s’ha de fer cap als 2 anys i seguir una periodicitat d’una revisió cada any. Al fer-se adult, aquestes es poden reduir a un cop cada dos anys.

Un examen de vista pot dur-se a terme de moltes maneres depenent del problema que es posa de manifest en el pacient i del metge en concret. Tot i així, en una revisió rutinària és molt possible que es realitzin algunes de les següents proves i tècniques:

• Història clínica: Abans de realitzar qualsevol prova, l’oftalmòleg ha de conèixer l’estil de vida del pacient per conèixer el context on treballen els seus ulls. També pot interessar-se per malalties familiars, malalties del pacient, fàrmacs que es pren a diari, etc.
• Tècniques de les proves:

Cartell de Snellen o “E”: està format per nou files de lletres o xifres, que disminueixen de grandària segons es llegeixi de dalt a baix. Les lletres més petites que es puguin llegir amb cada ull (amb lents correctores o no) determinen la visió del pacient.

 Gotes per als ulls: s’utilitzen per dilatar la pupil·la o paralitzar els músculs dels ulls que enfoquen de prop, de manera que l’oftalmòleg podrà determinar en exactitud el grau d’alteració de qualsevol problema visual. Les gotes no s’apliquen a tots els pacients ni en totes les situacions, però en cas que ho faci, s’experimenta una certa hipersensibilitat a la llum o visió borrosa fins que els efectes desapareixen (de 3 a 24h).

Foròmetre: és un instrument que conté moltes lents que poden utilitzar-se d’una en una o combinades per a proporcionar la millor visió en cada ull. Al posar-li-les al pacient, el professional li demanarà que miri el cartell de Snellen i així, l’oftalmòleg coneixerà amb quines lents hi veu més clar.

Queratòmetre: és un aparell que utilitza miralls per mesurar la curvatura exacta de la còrnia. Aquesta informació permetrà aconsellar al pacient si s’adaptarà millor a les lents de contacte toves o dures per corregir el seu problema visual.

• Exploració externa de l’ull

Amb una petita llanterna i una acurada observació, l’oftalmòleg explora les celles, pestanyes, parpelles i el globus ocular comprovant que tot està en ordre. També projecta la llum directament cap a les pupil·les per veure si s’adapten de la manera adequada al canvi de llum, és a dir, tancant-se al rebre la intensitat de llum i obrint-se amb la foscor.

Equilibri dels músculs oculars: una senzilla sèrie de proves permeten determinar si els músculs oculars treballen coordinadament. Entre aquestes proves, hi ha una en la que es demana al pacient seguir un objecte amunt i avall, dreta i esquerra, per observar el moviment dels ulls i comprovar que no es creuen ni es separen.

• Exploració interna de l’ull

Biomicroscopi: aquest instrument l’utilitzarà per mirar l’interior de l’ull, la còrnia, l’iris, el cristal·lí i els líquids oculars. El pacient col·loca la barbeta i el front en un suport mentre l’oftalmòleg realitza l’exploració. A aquest instrument s’hi troba incorporat un tonómetre, que permet mesurar la pressió de l’ull.

Oftalmoscopi: A través d’una llum intensa i una lent que augmenta la grandària, aquest aparell permet comprovar l’estat de la retina i el seu sistema circulatori. Quan l’oftalmòleg no pot observar la retina possiblement serà perquè el pacient té cataractes.

La formació continuada per part d’aquests especialistes és una declaració de compromís amb la professió i la societat. Tots dos professionals coincideixen en que han d’estar completament al dia de les noves tecnologies per poder oferir al pacient el millor tractament possible.

En el cas de l’òptic-optometrista aquesta actitud es cristal·litza en el desenvolupament d’un seguit de característiques com:

• una base sòlida de coneixements científics, tècnics i clínics de l’optometria, amb el compromís d’una actualització periòdica.
• un aprenentatge continuat al llarg de la vida professional.
• capacitat per aprofundir en l’optometria clínica, que passa per la realització d’exàmens optomètrics complets.
• els coneixements idonis per a desenvolupar un examen diferencial de qualitat, amb l’objectiu de detectar possibles patologies oculars i també problemes neurològics i sistèmics que afectin l’ull i la visió.
• capacitació per a prevenir diferents problemes oculars que puguin afectar la qualitat visual, tot aplicant diverses tècniques diagnòstiques.
• capacitat de comunicar-se amb el pacient de manera senzilla, clara i professional.

Tanmateix, també s’han introduït les noves tecnologies en les nostres vides, i actualment la majoria de les feines exigeixen l’utilització d’ordenadors. Ja sigui per obligació o per ús quotidià, ens passem moltes hores davant de pantalles. Aquestes circumstàncies donen lloc a un increment de persones que necessiten lents correctores. Tot això bé donat perquè l’ull es sotmès a un esforç prolongat d’acomodació i li provoca fatiga ocular. També és cert que amb l’avanç de les tecnologies s’explora molt més i, per tant, es descobreix més persones amb problemes de refracció.

Davant dels errors de refracció més comuns, el Sr. Jordi Vecino, l’òptic,i el Dr. Francisco Sanjuan, l’oftalmòleg, van informar-me que en un cas de miopia (ja sigui congènita o acomodativa) els factors que influeixen a l’augment de diòptries és simplement el mal ús que fem de la visió, és a dir, forçar la vista constantment davant d’ordinadors, vídeo consoles, males postures, distàncies incorrectes de treball, mala il·luminació, etc.

També hi té un paper important l’edat, el pacient acostuma a patir un augment fins als 18-20 anys, encara que actualment s’està endarrerint a causa de l’esforç que fa l’ull durant les hores d’estudi, aproximadament augmentant fins als 25 anys. No he d’oblidar el factor possiblement més influent, la genètica. Per solucionar aquest defecte, hi ha diversos mètodes ja sigui mitjançant lents divergents o diferents tècniques de cirurgia refractiva (aconsellable realitzar-la a partir dels 21-22 anys, quan el pacient ha acabat l’etapa de creixement).

A diferència d’aquesta, la hipermetropia no es veu influïda per cap factor extern ja que l’ull neix amb el defecte, i a mesura que va creixent es va miopitzant, és a dir, pot arribar a desaparèixer i tornar a créixer a l’edat adulta.

En canvi, en un cas d’astigmatisme que és un defecte de curvatura de la còrnia, van afirmar que no s’acostuma a observar progressió, sol ser estable. Igual que en la hipermetropia i miopia, s’utilitzen, per corregir el defecte, lents, en aquest cas “cilíndriques” ( convexa/còncava) i cirurgia.

Tot i la gran quantitat de mètodes per resoldre els defectes, no és possible preveure’ls però si tenir cura de la vista. Alguns consells que hauríem de seguir:

• Per llegir, seure amb comoditat on hi hagi prou llum, preferiblement la font de la llum al darrere i apuntant a la pàgina. Evitar els enlluernaments.
• Mantenir el llibre a una distància dels ulls d’uns 40-45 cm i lleugerament per davall dels ulls.
• Intentar no llegir estant gitat, recolzats amb els colzes o viatjant amb tren o cotxe.
• Quan estiguem concentrats en alguna cosa, desviar la vista de tant en tant cap a un objecte més llunyà.
• Si notem els ulls cansats, tancar-los durant uns minuts i aplicar-los-hi una compresa gelada durant breus instants.
• Seure almenys a dos metres de la pantalla.
• Veure la pantalla des d’enfront no d’un costat.

En quant a les lents de contacte, l’òptic va aclarir-me alguns dubtes. Per exemple, va informar-me que en general, qualsevol persona pot adaptar-se a unes lents de contacte i que el problema en que sol trobar-se és que l’ull presenta sequedat ocular, llavors provoca una sensació incòmoda al pacient.

Per aquest mateix motiu, no és recomanable dormir amb lents de contacte a no ser que sigui revisat per un òptic, ja que de nit, les glàndules lacrimals segreguen menys llàgrimes i, per tant, l’ull està més sec. També és molt important tenir molt bona higiene ja que si no és així pot ser un focus d’infeccions molt perillós. A més a més, vam parlar sobre el dilema de les lents rígides o les toves, i efectivament no n’hi ha unes de millors o pitjors, sinó un pacient que s’adapta millors a unes o les altres segons les seves necessitats.

Tanmateix hi vaig parlar amb l’oftalmòleg. Aquest em va reafirmar el que ja m’havia dit el Dr. Vecino. En general, gairebé qualsevol persona pot adaptar-se a qualsevol tipus de lent de contacte encara que, per exemple, els hipermetrops mostren més complicacions que els miops per la qüestió de l’acomodació. Vaig assabentar-me que si no es fa un bon ús d’aquestes poden ser un greu problema per l’ull, i tot i fent-hi un bon ús, com que es tracta d’un cos estrany per a l’organisme, aquest segrega una sèrie de substàncies per expulsar-les i aquestes toxines són perjudicials per l’ull.

Davant del tòpic que si utilitzem ulleres ens augmentaran les diòptries, el Sr. Vecino va explicar-me que no és que provoquin un augment del defecte, sinó que t’acostumes a veure-hi bé i quan et treus les ulleres et dóna la sensació que hi veus pitjor. Sí que és veritat que hi ha defectes que conforme més utilitzes les ulleres, més augmenta, però això ja depèn de defectes concrets.

Respecte a un dels altres defectes visuals, la vista cansada (presbícia), em van explicar que el problema apareix a partir dels 45 anys aproximadament i que sobre els 55-60 anys s’estabilitza.

Quant a les cataractes, l’oftalmòleg va donar un vot de confiança als cirurgians minimitzant els riscs d’aquesta intervenció a un nivell gairebé nul. És més, va qualificar com bons cirurgians aquells que intenten aconseguir la emetropització, és a dir, deixar a zero la graduació del pacient.

L’òptic va parlar-me sobre en quines edats apareixia, i normalment és en la gent gran tot i que si has estat exposat al sol, o has patit algun accident també es pot donar el cas.

Aquestes enquestes són un punt de partida que posa de manifest que tant oftalmòlegs com òptics i optometristes estan al nostre servei, que treballen complementant-se, i podem així, trencar la barrera de la seva rivalitat. La seva feina és tan sols una diferent especialització dintre del mateix camp de treball i que té per finalitat buscar la millor solució per al pacient.

(torna a l’índex)